15 de juny, Dia Mundial Contra el Maltractament d'Ancians.

La entrada

Per a respirar

"Com em tractaras quan depenga de tu, veient com em tractes ara."

La vida ens depara, si hi ha salut, el pas per diferents estadis que ens porten, indefectiblement al deteriorament i la mort.

El cercle es va obrir amb un pelaet, vulnerable i dependent. Generalment estimat i esperat. No entraré en altres supòstos.

No sabia que existia el dia mundial contra "el maltractament a la gent gran", encara que no m'estranya. Hi ha tants dies mundials, que ja crec s'ha perdut el compte de quant toca cada dia,  i que cal fer aquest dia per despertar de la indiferència de tanta saturació

La diferència entre un nen i un ancià, a més de l'edat, és que el nen ho té tot per aprendre i l'ancià ho té tot après, i sent els maltractaments roins en ambdós casos, en la gent gran causa un estrès afegit.

En la comparació entre ancià i nen, només em refereixo al fet que, és més satisfactòria una gràcia d'un nen que una queixa d'un vell. Una caca d'un nen, que un cacó d'un vell.


En aquests temps en què realitze tasques de cuidador, ja que la natura ha volgut que els meus pares tinguessen una vida longeva i fins fa ben poc independent, reflexiono sobre el poc que sabem de la indubtable existència del maltractament a majors dependents. Considerant com a maltractament l'explotació de la capacitat de treball a la llar, la destitució familiar entesa com hostilitat a la família, el desarrelament en haver de rotar per les cases dels fills i / o institucions de manera forçosa, l'explotació econòmica, l'abandonament quan els familiars es desentenen de les necessitats de la gent gran, i la manca de capacitació dels cuidadors no professionals aguditzada en cas d'ancians que pateixen demència.

Esta de proves

El despatx

Els ancians requereixen nombroses cures i aquests, en moltes ocasions, no ajuden en això. A vegades excedeixen la capacitat familiar per assumir-los. Aixo  pot agreujar encara més la situació si hi ha algun cas amb una història prèvia de violència familiar. O l'entorn familiar que assumeix la seva cuidanza té una pertorbació deguda a altres causes.

Els cuidadors es frustren per la responsabilitat que assumeixen en el paper de tenir cura, i en ocasions arriben a la pèrdua de control de la situació, presentant-signes d'estrès. Els canvis d'estil de vida i les interferències que experimenten, o els canvis inesperats en les seues aspiracions o expectatives socials, personals i laborals. Si a tot això sumem l'escassetat de suport familiar i / o social per descarregar pes i responsabilitat, i tenim problemes econòmics afegits, el resultat pot ser dramàtic.

Trist és arribar a extrems d'abandonament conscient. En aquests casos no tenen perdó, ja que l'abandonat, en el seu moment van dependre, en general fins als 18 anys. Ara, fins als 30 encara estan depenent

Cuidar una persona gran, en l'ocàs de la vida. Observar que el deteriorament és evident i que avança cada dia. Que no pots parar aquest carro sense fre. Veure l'estrès que produeix veure estressat al familiar, conscient del seu estat, tot això, cal viure-ho per entendre-ho.

Avui ho entenc.



Aci una foto de les vistes relaxants.

Dins de  res, em classificaran com ancià, i com tots, encara que en el meu cas serà difícil, espere que les noves generacions entenguen que ells van viure gràcies a aquests que ara caguen i pixen en un bolquer, amb una vergonya suprema. Els van haver de fer les mateixes accions. 

Bolquers, farinetes, mocs, baves, caques, pipis, llets agres i enrabiades.

Sóc pessimista. La tendència a amagar a la persona gran, com amb vergonya. Que el culte al cos 10, sa i atlètic, sigui l'exemple a seguir, i els cossos vells, cremats de sol, desgastats, s'amaguin, com si d'una societat sense més es tractés, és un error i mal exemple que porta al rebuig i avorriment dels més joves als nostres majors.