Després de llegir tot el que s'ha escrit aquests dies sobre Bernat Capó, m'angoixa que algú pense que em vullc arrogar un coneixement i una amistat comparable als que sobre ell han escrit.
Va ser en 1975 quan recorde sentir parlar de Bernat Capo.
Vaig anar amb el meu tio Benjamin al seu xalet de la Costera del Mar, a Moraira.
Anava a començar 5è de batxiller i no volia seguir estudiant. Es van confabular tots, i amb l'excusa de buscar-me una feina em portaven a casa d'uns i altres amics que en compte de proporcionármelo, repetien la cansoneta de "estudia que després et penediràs".
No va ser aquest el cas. No
recorde res especial, només em va quedar la impressió d'un home seriós.
El primer llibre que vaig llegir de Bernat va ser el "Viatge al Solar Morisc". Durant la seua lectura em vaig proposar fer aquest viatge, tal va ser l'impactant interès que va produir en mi.
En les primeres eleccions democràtiques va ocupar la regidoria de Cultura. Jo ja treballava a l'ajuntament. El recorde, sense despatx (quin contrast amb els actuals edils), el seu era el saló de plens i la gran taula, la seua taula de treball. No hi ha dubte que en aquells anys, la intensitat del quefer polític era notable. L'estructura franquista estava totalment activa. I en aquells vuit anys, aquells joves socialistes, amb l'ajuda de l'històric Bernat Capo, carnet número u del socialisme benisser, van aconseguir canviar l'organització i la façana a Benissa.
I quan van vindre els "huns", amb ínfules de cultes, van mostrar que el seu origen era "bàrbar". Van nomenar a Bernat membre de la Comissió Informativa Municipal d'Agricultura. I van venir els anys de la pseudo-cultura discriminativa (la tornada a l'edat de pedra).
Bernat va seguir, és més, augmentá el seu treball compromès, tant escrivint articles, com llibres, conferències i reunions.
El meu amic Josep em va regalar l'obra de Jesús Moncada, "Cami de Sirga". Durant la seua lectura vaig recordar el "Viatge al Solar Morisc". I el vaig tornar a llegir. Des d'aquest moment em vaig fer seguidor en la distància. No sé per què estava convençut que era un home d'un caràcter intractable.
Quan
vaig començar a recopilar dades per dur a terme la meva idea de reflectir
l'odissea de la portada de l'aigua potable a Benissa, Bernat era un dels
pretesos entrevistats.
Vaig acudir a aquesta primera cita especialment nerviós. No sé si és correcte portar com a present a un escriptor, un llibre, que al costat de les meues primeres atrevides paraules, relatives a la seua fama de “pudent” em tenia paralitzat de por.
"Vicent, soc esgitoset, com ara un rampell. Clar que aixo és cuant en toquen el que no tenen que tocar ".
Des d'aquell tardor de 2012, vaig freqüentar el seu despatx. Mai vaig fer l'entrevista que va ser la raó d'aquella primera vesprada. Parlàvem de tot i de tots. Quan a casa meua repassava el parlat, em meravellava la varietat de temes tractats. La facilitat de passar d'un tema a un altre. La calidesa i sintonia entre tots dos. I Lola, atenta: "Voleu alguna cosa ?.
Mitjançant correus electrònics breus, ens anunciàvem o requeríem per una tarda de "xarreta". L'última, el 14 de setembre de 2016, pocs dies abans de marxar a Colòmbia. L'única vegada que li vaig prendre una fotografia al seu despatx, en què tantes hores se'ns va fer tard i m'acomiadava amable però ferm, Lola i ell solien passar una estona amb els seus veïns Concha i Jaime "Dulce" que es trobava postrat al llit.
Fa
una setmana vaig tornar de Nova Granada (nom de la Colòmbia antiga). Aclarit el més
urgent visite la seua nova biblioteca. El seu
racó. Em
preparava per a la visita.
Divendres 10, com sempre, abans d'anar, pregunte a Concha que tal esta d'ànims.
No Vicent, no està per a res.
Dilluns 13, Concha em diu que no.
Dimarts 14, a primeres hores del matí em comunica que ha mort Bernat. Estava llegint el llibret "Ocells".
I com un llamp rabiós, gairebé corrent, vaig des de la "Costereta del Convent" fins al safareig del Pou d'Avall, llegeix en veu alta El Rossinyol del Pou d'Avall i les meues llàgrimes formen ones en les transparents aigües del safareig.
"I té una altra virtut, la més important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i menjar segur. En això s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els treuen el seu bé més preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vagi extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius neixen lliures i lliures han de morir "
El primer llibre que vaig llegir de Bernat va ser el "Viatge al Solar Morisc". Durant la seua lectura em vaig proposar fer aquest viatge, tal va ser l'impactant interès que va produir en mi.
En les primeres eleccions democràtiques va ocupar la regidoria de Cultura. Jo ja treballava a l'ajuntament. El recorde, sense despatx (quin contrast amb els actuals edils), el seu era el saló de plens i la gran taula, la seua taula de treball. No hi ha dubte que en aquells anys, la intensitat del quefer polític era notable. L'estructura franquista estava totalment activa. I en aquells vuit anys, aquells joves socialistes, amb l'ajuda de l'històric Bernat Capo, carnet número u del socialisme benisser, van aconseguir canviar l'organització i la façana a Benissa.
I quan van vindre els "huns", amb ínfules de cultes, van mostrar que el seu origen era "bàrbar". Van nomenar a Bernat membre de la Comissió Informativa Municipal d'Agricultura. I van venir els anys de la pseudo-cultura discriminativa (la tornada a l'edat de pedra).
Bernat va seguir, és més, augmentá el seu treball compromès, tant escrivint articles, com llibres, conferències i reunions.
El meu amic Josep em va regalar l'obra de Jesús Moncada, "Cami de Sirga". Durant la seua lectura vaig recordar el "Viatge al Solar Morisc". I el vaig tornar a llegir. Des d'aquest moment em vaig fer seguidor en la distància. No sé per què estava convençut que era un home d'un caràcter intractable.
Quan
vaig començar a recopilar dades per dur a terme la meva idea de reflectir
l'odissea de la portada de l'aigua potable a Benissa, Bernat era un dels
pretesos entrevistats.Vaig acudir a aquesta primera cita especialment nerviós. No sé si és correcte portar com a present a un escriptor, un llibre, que al costat de les meues primeres atrevides paraules, relatives a la seua fama de “pudent” em tenia paralitzat de por.
"Vicent, soc esgitoset, com ara un rampell. Clar que aixo és cuant en toquen el que no tenen que tocar ".
Des d'aquell tardor de 2012, vaig freqüentar el seu despatx. Mai vaig fer l'entrevista que va ser la raó d'aquella primera vesprada. Parlàvem de tot i de tots. Quan a casa meua repassava el parlat, em meravellava la varietat de temes tractats. La facilitat de passar d'un tema a un altre. La calidesa i sintonia entre tots dos. I Lola, atenta: "Voleu alguna cosa ?.
Mitjançant correus electrònics breus, ens anunciàvem o requeríem per una tarda de "xarreta". L'última, el 14 de setembre de 2016, pocs dies abans de marxar a Colòmbia. L'única vegada que li vaig prendre una fotografia al seu despatx, en què tantes hores se'ns va fer tard i m'acomiadava amable però ferm, Lola i ell solien passar una estona amb els seus veïns Concha i Jaime "Dulce" que es trobava postrat al llit.
Fa
una setmana vaig tornar de Nova Granada (nom de la Colòmbia antiga). Aclarit el més
urgent visite la seua nova biblioteca. El seu
racó. Em
preparava per a la visita.Divendres 10, com sempre, abans d'anar, pregunte a Concha que tal esta d'ànims.
No Vicent, no està per a res.
Dilluns 13, Concha em diu que no.
Dimarts 14, a primeres hores del matí em comunica que ha mort Bernat. Estava llegint el llibret "Ocells".
I com un llamp rabiós, gairebé corrent, vaig des de la "Costereta del Convent" fins al safareig del Pou d'Avall, llegeix en veu alta El Rossinyol del Pou d'Avall i les meues llàgrimes formen ones en les transparents aigües del safareig.
"I té una altra virtut, la més important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i menjar segur. En això s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els treuen el seu bé més preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vagi extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius neixen lliures i lliures han de morir "
Llegides:
EL
ROSSINYOL DEL POU D´AVALL
EL CANT
DE L´ALOSA
99
ARTICULOS
ON EST
GIGI?
LA
CRIMINALA
PERSONAJES
INOLVIDABLES
ESTAMPES
POBLETANES
10
PERSONAJES MIRONIANOS
COSTUMARI I y II
DE
BERDICA A NAVAYORK
VIAJE
AL SOLAR MORISCO
DE RE
POLITICA
CRONICO
DEL SISE
EL
VELLARD I LA GARSA
ANTOLOGIA
DE ESCRITORES BENISEROS
CRONIQUES
GASTRONOMIQUES
CRONICAS
DE UN PUEBLO
EL
TEULADI UTOPIC
PLENILUNI
REQUIEM
PER UNA AMISTAD
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?