Federico García Lorca

Esta vesprada llig en Facebook un enllaç de Xavi Tro, referint la data d'avui com la del seu assassinat.

Cerque informació, no sé, aquest matí no vaig advertir la commemoració.

Llig que alguns dels càrrecs que se li van imputar van ser "ser espia dels russos, estar en contacte amb aquests per radi, haver sigut secretari de Fernando de los Rios i ser homosexual". Llig, així mateix, que “a pesar que Federico García Lorca no volia involucrar-se en política, tenía fama de liberal i freqüentment va haver de suportar els atacs dels conservadors per la seua amistat amb Margarita Xirgu o amb Fernando de los Rios, ministre de la República. La seua popularitat i les seues declaracions sobre injustícies socials, ho van convertir en un personatge odiat per la dreta”.

Huerta de san Vicente, 6

El dia 8 de gener, durant els dies que vaig estar a Granada visitant a Carmen Díaz Márquez, aquesta m'acompanyá al parc i la casa-museu de l'horta de sant Vicente, 6, d'on eixiria Lorca cap a la casa de Rosales on pensava estaria mes protegit.

No és la meua intenció ressaltar la figura literària de Lorca, no sóc qui, jo d'açò no entenc.

M'interessa destacar els motius de tal assassinat. Espia, amic dels russos, secretari d'un ministre, homosexual i aireador de les injustícies socials.

Parque Federico García Lorca

Avui, com ahir, cou la crítica, la denúncia de les injustícies. Mil vegades he comentat la contra informació que es genera, quan una denúncia es dóna a conèixer. Amb el poder entre les mans, no els tremola el pols a pagar a sicaris perquè contradiguen les notícies, que al final són certes i corregides i augmentades.

Àdhuc considerant que es troben en un error, quan ho descobreixen, per res entonen un: “perdó vaig errar”.

Ja sé, que matar, matar, avui no es mata. Però, amb perdó, fotre al crític, si es pot, se li fot bé.

Quan els alcaldes dels nostres pobles, sí, quedem-nos ací, quan aquests, creuen, es creuen, les seues pròpies paraules, les seues promeses incomplides, les seues “si senyora, no es preocupe, açò ho arreglem”.

Quan si erren la culpa és del primer que passa.

Mirem arrere. 

La grandesa d'un polític és saber anar-se quan deixen de ser un ciutadà i es consideren infalibles. Com el Papa anava a dir… no, el Papa és infalible en matèria de fe, així consta. Però els nostres polítics, els nostres alcaldes, són infalibles en qualsevol matèria. Les recomanacions, opinions, critiques, són, en general desoïdes. 

Variant de Benissa

Si alguna acció és duta a terme arran de crítiques, opinions, etc., es disfressa per a no donar la raó al contrari.

A les altures que estem, no acceptar crítiques, consells i denúncies, negar-les, ningunear als crítics, fer-los callar, acoquinar-los, enganyar-los, és com en temps de Lorca, desfer-se de la seua ombra, sense sang, però cercant els mateixos efectes. Retirar del camí als “tocapilotes”.

Febres d'estiu.

Passen els dies i la disciplinada actitud d'escriure un tema setmanal es va relaxant, arribant als veintitants dies sense un regló escrit.

No esta u aturat. La fotografia, el video i l'adequació, ordre i neteja del “cotorro” informàtic, i perquè no dir que algun dia de platja, han propiciat una certa manrra. La manrra més intranquil·la dels meues 55 anys.

Faltava don Francisco Franco i el reixat de Gibraltar per a “distraure” i culminar de les últimes escopinyades que queden per rebre els "españolitos": mes IVA´s, mes hores, mes comissions bancàries, més ajuda als bancs, mes precarietat laboral i baixada de sous, més Barcenas, Urdangarins ….. agggggggg.

Somni, llig, recorde, estic, no estic:

- Una aberració:

Amb la diferència de tres dies, el 9 d'agost i el 6 d'agost de 1945, Harry Truman, ciutadà dels EUA, i en aqueix moment el seu president, ordená el bombardeig nuclear de dues ciutats, Hiroshima i Nagasaki.

Com dos peluixos, a les mortíferes bombes les van anomenar Little Boy i Fat Man.

L'ordre de soltar a Little Boy i Fat Man, pel ciutadà president, tan fàcil com dir, que calor !!! , “S'estima que cap a finals de 1945, havien matat a 140.000 persones a Hiroshima i 80.000 en Nagasaki, encara que només la meitat havia mort els dies dels bombardejos. Entre les víctimes, del 15 al 20% van morir per lesions o malalties atribuïdes a l'enverinament per radiació. Fins avui aquests bombardejos constitueixen els únics atacs nuclears de la història”.

- Tapar la boca.

El 9 d'agost de 1942, Mahatma Ghandi és arrestat pels britànics juntament amb altres dirigents del Congrés Nacional Indi. Gandhi gaudia de gran influència en les comunitats hindús i musulmanes. La seua mera presència evitava i parava desordres i motins.

- Tall de subministrament d'aigua.

“La família de Nelson Mandela ha passat un esglai. I aquesta vegada no té a veure amb la salut de l'expresident. El líder sud-africà ha rebut una carta de l'Ajuntament de Johannesburg en la qual ho amenaçaven amb tallar-li el subministrament d'aigua i electricitat per un impagament de factures que ascendia a 6.468,48 rands: més o menys uns 500 euros. Després de la sorpresa va venir la rectificació. Les autoritats municipals han reconegut aquest dilluns que es van equivocar de morós. Per açò, han demanat perdó a la família de l'expresident negre, que porta dos mesos ingressat en un hospital de Pretòria per les complicacions d'una pneumònia recurrent”.

                        - Fi de la cita.

Em desperte i veig a Francisco Franco reivindicant Gibraltar, Tancant la reixa amb un candado Lince  d'un pam de llarg. Però no, quan em llave la cara veig a un senyor amb la barba a mitjà tenyir i passant-se la llengua constantment pels llavis. Se'm antoja un vellet vert i morbós mirant … no ho vaig a dir, i rellepa que rellepa.

Tots mirant a Gibraltar, l'illa Julivert, Terelu i Pipi Estrada, Amador Mohedano i el seu dolç fluid, el ruc volador de Villacorderos, ……..

                        - Baltasar Garzón amb la boca tapada li diu a Rajoy.

"Ser bé, qui no ho desitjaria? Però sobre aquest trist planeta, els mitjans són restringits. L'home és brutal i xicotet. Qui no voldria, per exemple, ser honest? Però es donen les circumstàncies? No! elles no es donen ací”. De Bertolt Brecht.

“La pregunta és no hi ha un sol home o dona en el Partit Popular que puga ocupar el càrrec o càrrecs d'aquells o aquelles que estan sent qüestionats com a corruptes per qui ells mateixos van defensar i van protegir, enfront del jutge i als quals amb serena professionalitat van iniciar i continuen la recerca?.

  On estan aquells que en els primers dies després de les detencions de Corretja, Crespo i companyia es reunien en infame conciliábul per a acusar al jutge que investigava?.  Per què no ixen ara i, en comptes de massacrar a Bárcenas, col·laboren amb la justícia o reclamen la seua autoexpulsión de la vida pública?.

En aquesta situació, resulta inacceptable que encara, quan milions de persones decents clamen per la neteja i la transparència, quan la desigualtat social entre els espanyols és cada vegada major, quan la crisi econòmica ens tortura, se seguisca bordejant la realitat alarmant de la corrupció pel Govern, utilitzant el sufrit argument que uns altres també són corruptes a Andalusia, Catalunya, Balears, Murcia o Castella i Lleó, perquè aqueix argument solament reafirma la necessitat que es vagen, sense necessitat de dimitir”.

Uy !!!. Que llarg. Qui acabe de llegir-ho pot considerar-se un curiós espècimen estiuenc.

Gaudiu del que queda, que ja queda res.

El que hi havia li l'han guardat en el Paradis fiscal de: “Andorra, Corea, Anguilla, Letònia, Antigua i Barbuda, Líban, Aruba, Libèria, Àustria, Liechtenstein, Bahames, Luxemburg, Bahrain, Macau, Barbados, Malàisia, Bèlgica, Maldives, Belize, Malta, Bermudes, Illes Marshall, Botswana, Maurici, Illes Verges Britàniques, Mònaco, Brunei Darussalam, Montserrat, Canadà, Nauru, Illes Caiman, Països Baixos, Illes Cook, Antilles Neerlandeses, Costa Rica, Panamà, Xipre, Filipines, Dinamarca, Portugal, Dominica, Samoa, França, San Marino, Alemanya, Seychelles, Ghana, Singapur, Gibraltar, Espanya, Granada, Sant Cristóbal i Nieves, Guatemala, Saint Lucia, Guernsey, Saint Vincent i les Grenadines, Hong Kong, Suïssa, Hongria, Illes Turks i Caicos, Índia, Unió dels Emirats Àrabs, Irlanda, Regne Unit, Illa de Man, Uruguai, Israel, Illes Verges d'EUA, Itàlia, EUA ,Japó, Vanuatu, Jersey”.

El Pare Jordi.

El Pare Francisca Jordi Escriva, marxa a Saragossa.

La notícia ens ve de nou a tots.

Quants van ja, Vicent?.

 És veritat, el llarg dels anys, els meus anys, per la proximitat al Convent Franciscà i per les meues relacions familiars amb algun religiós, he sigut testimoni del pas de molts pares per l'edifici de la Costereta del Convent.

Pare Arbona

Em vaig a deixar molts, però els que jo recorde amb més intensitat són: el Pare Agulló, el Pare Antoni, Arbona, Porturas, Manresa, Victor Canet, Pellicer, Angel Talens, José Luis, Rios i molts més.

Els Capítols Provincials, reunions periòdiques de l'Ordre Franciscana, són generadors de canvis i reubicacions. Sembla ser que, en aquest últim, s'ha considerat que el Pare Jordi farà un paper important en el convent del carrer del Vado, 9 de Saragossa.

Em consta que no és la seua major il·lusió. L'obediència és un dels seus vots. I ell compleix els seus vots.

Padre Porturas

Jove, assequible, pla, conversador, sorneguer, servicial, atent, assenyat, sincer …., estic segur que molts seran els adjectius que se li poden etiquetar, i tots amb la qualificació de personatge excel·lent.

La cultura i part de les característiques dels habitants de Benissa ve influenciada per 400 anys de franciscanisme. De franciscans com el Pare Jordi.

Durant molt temps s'ha donat una feliç coordinació entre el Convent i l'Església. La casualitat va unir a personatges que en el religiós es complementava. 

    

Avui a Benissa, en la nostra Església Parroquial, observem que l'últim canvi de titular en la rectoría ha portat aires diferents. Aires que alguns qualifiquen “d'antany”, uns altres de fora de temps i lloc, uns altres d'impositor i sectari … en suma, un canvi polèmic i que esperem se sàpia adaptar al caràcter benissero..

Al meu entendre, el Pare Jordi, en aquests moments, és la persona capaç de contrarestar un integrisme que difícilment va a progressar a Benissa.

Estic segur que el Pare Jordi, és, seria el millor personatge, conciliador, entre les idees i les formes del senyor rector i el poble de Benissa.

Jordi Escriva

Jordi !!!. Sort allí on estigues.

Segur que convenceràs.

 ----------------

Carta oberta de un benissero en BENISSADigital.es 

Tres cales.

De Benissa i parlant de cales d´altres pobles.

Sí, és veritat, algun dia seran les de Benissa, en açò estic treballant.

Les Morres de la Llorença

Aquests dies, arribats els primeres calors, i fent rutes de senderisme (exercicis recomanats), he visitat i gaudit d'una estada plaguda i relaxant en tres bells racons de la nostra costa. La cala de La Granadella (Xabia), la cala de  Moraig (Benitatxell), i la cala Llebeig (Benitatxell – Teulada-Moraira).

Cala Granadella

Per arribar a la Cala Granadella, una de les més belles, tranquil·les i blaves de la Costa Blanca, em propose una caminada des del dipòsit d'aigua pe l'antic cami a la Granadella. Allí, al començament del camí en un embull de fusta, es troba un observatori de vigilància forestal. M'és conegut el lloc, en diverses matinades he fet fotografies a l'eixida del Sol.

Cala Granadella

Per camins forestals, amb vegetació arbustiva, poc arbrat, per si de cas, un pi ací un altre allà, a causa d'un incendi fa ja uns quants anys, mentre anem a cercar el mateix barranc de la Granadella. La veritat és que si no fora pel premi final, la visió i gaudi del paratge, la caminada es fa una mica llarga i pesada per a novels.

La cala, encara que de cants rodats, és un paradís. La tranquil·litat, neteja i diferents tons de blau, fan que l'estada en ella produïsca efectes balsámics per a l'esgotat senderista. 

Visiteu-la.

Cala Moraig

Al paratge de la Cala de Moraig s'accedeix per un vial amb un desnivell respectable. L'accés és artificial, per a açò es va fer un tall en el terreny, doncs fins llavors de pocs era coneguda. El privilegi ho tenien els pescadors i aquells atrevits que a les nits intentaven recol·lectar delícies en el mar, des dels perillosos i arriscats penya-segats, en “les Peixqueres”.

Cala Moraig

En la cala està la famosa “Cova dels Arcs”, i és la desembocadura d'un riu subterrani de misteriós traçat i procedència. És una temptació per a bussos espeleòlegs, que exploren aquest capritx natural, i que segons sembla no esta exempta de perillositat, sent prova d'açò algun cas tràgic.

 
La platja, semi-nudista, blava i tranquil·la, és un petit paradís al que no tothom aconsegueix accedir. El laberint de carrers de la urbanització, a voltes pot portar al visitant a la desesperació.

El quiosquet, ben assortit, pot ser un bon final per a un dia en el Paradís.

Cala Llebeig

A la Cala Llebeig es pot arribar, solament, caminant. Dos són les rutes d'accés, una espectacular (amb una vista de les Morres), i l'altra més curta i sense al·licient paisatgístic.

Des que el meu amic Vicente Catalá em va descobrir el lloc, sempre que vaig em recorda, no sé perquè, a la novel·la de Mario Vargas Llosa, La guerra de la fi del món.

De les tres cales, aquesta és la més tranquil·la, d'aigües més trasparentes i de diferents tonalitats de blau. La dificultat en l'accés i el desconeixement general de la seua existència fan d'ella un racó magic.

Cala Llebeig des de la taula

Però curiosament podríem dir que és l'única habitada de les tres. Es dóna una curiosa variant, existeixen unes construccions, a les quals podem considerar semi-coves, on els “Pobleros” de generació en generació han anat millorant i que usen com a magatzem i refugi ocasional. L´aficcio tradicional dels del Poble Nou de Benitatxell a la mar queda patent en aquesta Cala Llegeig.

És una gaudida asseure's en una taula, sota una ombra, a escassos 20 metres del mar, avant, diversos productes que s'han “chorrat” de matinada pels germans Catala, amb la seua barca alla dins de la mar. Ells tenen un refugi ben acondicionat heretat de la tradicio familiar.

José María netejant un “congre”, llavant-ho amb aigua de mar. 

I Vicent preparant la paella, perquè açò és cosa seua.

Els aperitius amb sabor, la paella amb color, la beguda amb frescor i una tertúlia plaguda i alegre buiden eixa idea de semblances amb la novel·la de Vargas Llosa.

Feliç estiu !!!

Bones vacances !!!.