«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dilluns, 9 de març del 2015

La gent se salva sola.

He llegit un article amb eixe títol. I he reflexionat sobre l'encert d'eixa afirmació, o l'error de la mateixa. He arribat per fi a la conclusió que depèn un, de si mateix.

No?. Ja se, ja, no estàs d'acord. Bé.

He arribat a eixa conclusió per experiència pròpia. Si un no té la voluntat. La valentia. La covardia. L'impuls, i es queda clavat en el seient de la cadira, sense moure's. Què li espera?. Si un li sobrevé una cadena de desgraciats resultats, als quals no fa front, malament ho té.


Igual que a un nen petit no se li fa fàstics durant el canvi dels bolquers. I un canvi de bolquers a un major, de pensar-ho ja ens repel·leix. Succeeix amb aquell a qui la desgràcia visita. Ens fa fugir, el seu sofriment, la seua vestimenta, el seu plor.

La mirada del costat “bo” de la desgràcia, és imprescindible. Perquè l'èxit ja té el seu costat bo. I encara que no ens
adonem, té també el seu costat “dolent”, i no ho veiem perquè està cobert per l'eufòria del mateix èxit.

El costat “bo” de la desgràcia cal cercar-ho. Es necessita imaginació i dosis importants de paciència. cal analitzar per on ens ataca eixa desgràcia i cercar els instruments. Estic convençut que l'ésser humà els té innats. Té l'antídot. I ho té a mà. Solament cal diferenciar-ho i aplicar-ho.
 
A tot açò, no dic que no hàgem de comptar amb ningú. No. Sempre hi haurà qui estarà a prop, pocs, però algú hi haurà. 


Però com ja he dit, un mateix és el seu propi salvador.

He llegit el prospecte del meu antídot, i val per a una quantitat important de desgràcies. Es pot prendre quantes dosi es necessiten. A primera hora del matí per a encarar el dia o abans de ficar-se al llit per a un bon dormir. En dejú o menjant. Acompanyat amb aigua o una mica de vi o cervesa. Mastegat o sencer. Pot ser de color verd o tricolor. No afecta a la hipertensió o al fetge. Res, amb tota tranquil·litat podem prendre una sobredosi, no hi ha perill de necessitar un llavat d'estómac, amb una urgent carrera d'ambulància i hores d'espera en urgències.


La seua venda és lliure. El valor monetari  es cero. No necessita de recepta mèdica, anàlisi prèvia o començar i gradualment augmentar la dosi. La presentació és senzilla, com d'un medicament genèric es tractara. Sí. La patent mai va ser privada. Va estar lliure per a qui la vulga comercialitzar. Un mateix, sense complir els requisits establits en la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del Medicament, pel qual amb caràcter previ a la posada en el mercat d'una especialitat farmacèutica ha de ser autoritzada i registrada per l'Agència Espanyola del Medicament, pot fabricar-la i fins i tot regalar-la a qui la necessite.

Per a la seua efectivitat necessita del compromís del pacient.


Els seus components són: 5% de resignació, 5% de seny, 5% de tenacitat, 5% d'il·lusió, 15% de paciència, 15% d'humilitat, 20% d'autoestima i 30% de valentia.

Ho sent, però es l'hora de la dosi diària, vaig corrent, murmurant una cançó que quan he despertar l'estava mussitant.

Més de cent paraules, més de cent motius
Per a no tallar-se d'un tall les venes,
Més de cent pupil·les on veure'ns vius,
Més de cent mentides que valen la pena.


Dedicat a:

Paco Mari i a Vicente Catalá que la setmana que ve entren en el quirofano.
I a Tomas Aznar per la seua fortalesa.


MAS DE CIEN MENTIRAS.


Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.

Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos Venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.

Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.

Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.

Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.

Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.

Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.

Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.

Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hasta siempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.

(estribillo)

Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.

Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.

Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.

(estribillo)

Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos Pérez, dolores de muelas.

Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.

Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a roma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Que vols dir-me?