![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgePf55UbKsbVgqsW1S7n6SMjXpnPbcrSW2ZiCWqIWdJTWHHwVmgr9msr5fRgHXms4GdqGRJjxK2gNfQ9swN61ss2OyWEyH0qij3UhAaljurHVA70MXmb4xH7AMO4zgWUvwZLbvnofW9uQ/s320/earthquake.jpg)
No m'entere. A les mil
m'adone que el que he notat era un tremolor i no un petit desmai o un
recordatori del meu Parkinson.
En algun moment, quan se
sent tremolar, és un camió o una màquina que passa pel carrer. De fet, aquí a
Cali, entre el soroll de maquinàries i vehicles a més de l'ambient musical,
provocaran, crec jo, que la Terra qualsevol dia ixca del seu eix, o de la
seua òrbita i sortim llançats a l'espai negre i fosc.
No hi ha dubte que
encara que la terra fa milers d'anys que està en constant ebullició, el seu
equilibri no està dissenyat per aguantar les barrabassades que fan uns éssers
ínfims i mínims.
Aquests éssers mínims,
els humans serem els que ens desfarem de nosaltres mateixos.
Encara que per
naturalesa sóc optimista, no deixe de alarmar-me pel que veig i senc. I augmenta més l'alarma quan veig que pocs pensen que les seues accions o actuacions són
extremadament perilloses.
Fa tan sols uns anys, la
"Capa d'Ozó" era el tema estrella en els noticiaris, les tertúlies,
fins i tot a la feina, al bar a l'hora de l'aperitiu, a casa ......
Em pregunte, després de
passats uns quants anys, perquè ha deixat de ser notícia. O perquè ha deixat de
ser una prioritat. O ha deixat de ser un motiu per catequitzar a la gent.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjr1MUTOe-KFe2q7L1ALQxMBna0wyUTY2i6IcGLPAbjzX12pXN-CDrKhSopL2RbAsNLnt8SyZ8esAbUcGFoS4cuo4sRRrqJJDfThxUdfOtjU-enoRNAKLORRpMzuJxUAiyBgLpI8272dzI/s320/chotduo.jpg)
Anem al desastre, però els actuals residents no serem els que patim el
desastre, la mutació, és a dir el que sigui que es produeixi serà un procés
lent, o no, està per veure. Em temo que les generacions futures, als que hem
viscut entre els anys 1890 i 2000 ens qualificaran, com a mínim de Barbars
Irresponsables.
A nosaltres ens ha tocat el paper, alhora, de destructors i
pioners en la lluita per la salvació de l'hàbitat.
En acabar un any, solem
tornar a mirar enrere, i fem un repàs del que ha passat. Valorem què de positiu
hi va haver i que ha causat que altres projectes no arribassen al final. Aquest
repàs ens serveix per llançar promeses de regeneració del nostre esdevenir en
el pròxim any.
Aquet any, per a mi
serà una fita, ja que "farà 20 anys que deia que feia 20 que tenia 20
anys".
Seguiré vivint sobre un
volcà, a Cali, i amb les meues teràpies a la Fundació Parkinson de Colòmbia.
Sens dubte amb el poc que fins ara porto aquí, he sentit una cosa molt
important. Acollida càlida. Companyonia. Complicitat. Ritme. Simpatia i
Alegria.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDNYGH9OpN4IP_I5cee1KSxLGRRaYHnvK-lpkK-nW-WgsKnhJVkkpp-zNEngk1UCOII44QsnXXOaS1yBKZDAkyuDj-QibVZGeq7WJ4VScC-Iqecea6aQzpmJoE790tz8l8PouMzwHYMGU/s320/58acc89d85c7c.jpeg)
A les nits de dissabtes
i diumenges com si d'una competició es tractés, en centenars de llocs de la
ciutat, la barreja de lletres, i decibels de música, actuen com un sortilegi
sobre els caleños per la seua passió per la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?