
Diuen que els artistes tenen un punt de bogeria. Un punt extraordinari i sublim. Una raresa diferent.
A principis dels 80, buscava una imatge, que instal·lada en el lloc previst, provocara la sensació d'estar de cara al mar.
La primera idea va ser la de fer una fotografia i ampliar-la. Encarregar un marc de finestra i així, donar la sesació de finestra al mar.
Vaig estar buscant i desesperant, ja que vaig decidir seria una composició pictòrica, vaig descartar la fotografia.

Tota la nit i matinada, un desassossec, un tornar a pensar, que vaig veure?. Com a gota malaia, a cada moment, repetint, donant en el meu cap.
I no vaig poder més. Havia de tornar, buscar i trobar.
I al trobar-la, vaig pensar rebutjar-la, ja que pareixia una fotografia. A més buscava un postter, una mesura, la real era suficient, però la trobada era una targeta postal.
De Salvador Dalí. Any 1925. Oli sobre cartó. 105 x 74,5 cm. Exposat en el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía. Madrid.
Des d'eixe dia és la meua obra preferida, si no de totes, si de les de Salvador Dalí.
Era el que somiava. Una finestra mirant al mar. Ací tenia dos finestres, el quadro en si, i el quadro de la finestra. La germana del pintor m'introduïa en el paisatge, on és el blau el que predomina.
És tal l'efecte que produïx, que pareix que puga estar respirant una suau brisa marina i un dolç perfum de dona.
El dilluns 23 de gener es complixen 23 anys de la seua mort.
Em regale eixe quadro, perquè el dilluns 23 de gener complisc 54 anys.
Felicitats, Vicent.
1ª Parte
2ª Parte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?