Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dilluns, 18 de juny de 2012

José Saramago. Dos anys.


Es diu que el funcionari que va registrar el naixement de l'escriptor, en compte de Sousa va inscriure el xiquet amb el del malnom de la família paterna, “saramago”. Dels seus pares, pobres i llauradors sense terra, va heretar pues, el nom d'una herba. 
   
No cap el menor dubte que també va heretar de la cultura popular i forgá un pensament i activisme que li va reportar censura i persecució.

No vaig ací a detallar la vida de José Saramago, però vull destacar que encara hui, persistix a Portugal un distanciament  de qui és un dels seus majors escriptors. Com a mostra,  el fet succeït el 13 de juliol del 2010, en  el que la majoria dels regidors, de centredreta, de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat de Oporto, la segona ciutat més important de Portugal, van votar en contra de la proposta per a posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat.
No és la meua pretensió ací,  comptar la vida i obra de José Saramago, qui tinga interés en això, pot fer-ho en múltiples llocs d'Internet. 

Hui en dia 18 de juny, es complixen dos anys de la seua mort,  i jo,  que era un lector habitual de cada obra, em falta la seua novel·la anual. L'última, la pòstuma, "Claraboia", la va escriure fa més de cinquanta anys, i ara la seua viuda l'edita.

Vaig començar la meua amistat lectora amb Saramago amb una novel·la titulada “L'any de la mort de Ricardo Reis”, el dia 21 de febrer de 1988. Després d'eixa primera obra, amb dubtes, al gener de 1993 vaig començar  a llegir “L'Evangeli segons Jesucrist”.  La novel·la havia causat  gran revolada a Portugal i Espanya l'any de la seua publicació, en 1991. A causa de les condicions i prohibicions, Saramago va abandonar Portugal i s'instal·lá en l'illa de Lanzarote. 

En 1998 és Premi Nobel. Em confirma açò, perquè, amb les dos novel·les anteriors havia quedat enganxat. Seguisc llegint-li, al març de 1999, “Tots els noms”. A l'octubre del 2001, “Assaig sobre la ceguera”.  A l'abril del 2002, “La Caverna”. Al febrer del 2005, “Assaig sobre la lucidesa”. Al novembre del 2005, “L'home duplicat”. Al febrer del 2006, “Les intermitències de la mort”. A l'octubre del 2006, “Quasi un objecte”. Al febrer del 2009, “El viatge de l'elefant”. Al gener del 2011, “Caín”.

Reconec que la lectura de les novel·les de Saramago, amb els seus `punto i a banda cada mil paraules, o els seus paràgrafs quilomètrics, puguen paréixer alguns molt pesats. Però l'essència de la història, eixa, és la que enganxa i produïx l'efecte estirada fins al final.
Les històries, magnificades, produïxen necessàriament moments de reflexió, perquè portades a l'absurd, reconeixem que els humans, sens dubte, podem arribar a cotes inimaginables d'estupidesa.

La lucidesa de Saramago em va enganxar i sens dubte la seua lectura ha influït en el meu  pensament i la meua actitud enfront de la vida i els meus semblants.

 “L'endemà no va morir ningú. Este fet,  tan absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme…”, de l'obra “Les intermitències de la mort”.

José Saramago, el meu mestre, viu per sempre. 

Per sempre queda la seua obra.


Publica un comentari a l'entrada