Desfilar de Maria Jóse
Aquestos dies repassava els diferents Llibres de Festes de Moros i Cristians, i em fixava, sobretot, en les fotografies que estan preses en el moment de la desfilada. Em va cridar molt l'atenció les figures estirades i rectes dels seus participants, gairebé com forçant la figura.
Les armes, trabucs, llances o
qualsevol que siga l'artilleria que porten a les mans, guarden una simetria,
una línia igual. L'estètica llavors, s'aconsegueix.
Els espectadors sospiren: "aquesta
sí, aquesta filà sí que desfila marcial"
La música que els acompanya els
recorda la posició i el pas a seguir. La resta ho fa la vestimenta. Tots
iguals, d'uniforme.
És el segon sospir de
l'espectador: "aquesta sí, aquesta filà sí que porta uns vestits
luxosos i cridaners"
Tot d'una em ve una visió, un
record. Em detinc en ell, i el record es converteix en molts records. Han estat
les desfilades, la uniformitat, les armes, la disciplina .... la música. I
sobretot la multitud de paraules noves al voltant de la festa de Moros i Cristians
i els seus components.
I vaig a contar-vos quina és la meua
visió, el meu record, el meu malson:
- Però ... no sé què fer. Em qualifiques d'avi-batalletes?
- Bé, malgrat tot, seguisc endavant.
Fa onze anys, el govern va acabar
amb dos-cents anys de servei militar. Va acabar amb ¨ La mili ¨. Els menors de trenta anys, ara mateix, ja ni
saben què era "la mili".
Divague, com sempre que tinc un
record. Ja estic inquiet, no pare per res, i comence a buscar a la meua caixa
de records militars. Quan òbric la caixa, em pega a la cara un aire marcial i
un vocabulari de perdonavides i xusquero del qual, a continuació,
vaig a intentar fer una representació.
Trobe de tot:
- La
citació per a la presentació a la Caserna de Benalua a Alacant.
Recorde que allà, el primer, va
ser una revisió de mascles. Baixada general de pantalons, perquè el senyor entorxat
d'estrelles, veiés, si hi havia alguna fallada de virilitat.
A les fosques, sense sopar,
ensopegant, tremolant i aguantant a cada moment:
- "P .... reclutes, a quines hores
se'ls ocorre arribar ", " Aneu a menjar més m ..... que les vostres p
.... gallines".-
Quina felicitat, vaja rebuda!
Sobretot el vocabulari era d'allò
més. El llenguatge casernari, és això, casernari i malsonant.
Els CIR, estaven a vessar. En
Colmenar Viejo hi havia cinc mil persones.
A dos quarts de set, diana i a formar
al pati. A la carrera i tal com estigueres, mig nu o com fos. Algú dormia
vestit per arribar en perfecte estat de revista.
Els reclutes alts, a primera fila, i d'aquí cap avall, al final els més
baixets, la calderilla.
-
Firrrrrrrrmes.!
Ar.!- Quina ordre sense
sentit.
S'invertia molt de temps i es
donava molta importància a la desfilada de la tropa. Durant el
matí instrucció; per
la vesprada, neteja i per nit, marxa. "Ha, ha ..." marxa
de caminades quilomètriques, sense música, ni xiques, ni cubata, ... un no parar.
Les necessitats es feien a les latrines, a l'aire lliure i
gairebé a vista de tot el món. La humanitat personal a la vista de tots. I les
dutxes, col·lectives i massificades.
Hi havia tres menjadors immensos.
Imagineu-se quan immenses serien les piles de plats. Imagineu un dissabte de
vesprada amb els plats i calders per amics i entreteniment.
Desfilades? Doncs sí. Fins al dia
de la jura de bandera,
cada dia es desfilava. Es cantava una cançó per marcar el pas. I
el pas a pinyó fix, era el
motiu pel qual els assajos de desfilada es feien interminables.
Tres mesos de suplici i jura de
bandera. Familiars per veure l'acte. Au, a casa uns dies!
El dia 6 de desembre de 1978,
vote en el Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola. En
aquest moment, sóc soldat de l'Exèrcit Espanyol. Orgullós
de votar una Constitució democràtica i amb justificant d'haver-ho fet.
Estava acovardit pels mesos que
em quedaven per davant i amb la incertesa de la deriva que prendria Espanya, ja
que en les sales de banderes s´escoltaven ruidos de sables, els
militars estaven molt rebotats. Els quadres de Franco estaven en tots els
locals de les casernes. No recorde veure algun del Rei.
La
cèdula de presentació.
Hui amb Google Maps (què
dius de Google? al 1978? Podia ser motiu d'arrest, podria ser una clau
terrorista).
En el cos de guàrdia em van indicar la companyia on havia de
dirigir-me. El portes ja
previngut, anava dirigint-nos cap a una fila on l'escrivent ens anava
prenent les dades i el furrier anava donant la roba i altres coses.
Vaig aprendre un vocabulari nou:
que el
pater era el capellà, el furrier era qui
organitzava serveis i era responsable d'armament i roba, i el Chopo era el fusell o Cetme.
La
guàrdia en les garites,
diürna i nocturna, estava ocupada pel garitero o guripa, el
qual passava hores agafat a l'arma, a la qual anomenaven la núvia.
A la cantina o la llar
del soldat, menjaves millor que al menjador, però d'allò barroer
no et lliuraves en el berenar. Els avis
i els
wisas tenien preferència
sobre els pares i les bestioles. Per als bestiola,
recluta, embalum, boc, les
primeres nits eren un turment per les constants quintades. De vegades humiliants i cruels. Recorde un gallec
esvalotador que repartia orujo
casolà a tots els reclutes, per força durant tres setmanes. Un turment senyors,
o la paròdia de la jura de bandera, besant un mitjó amb un perfum, que abans
havien preparat. Una barbaritat darrere un altra. Algunes, millor no traure-les
del calaix dels records per a evitar que es reproduïsquen.
Si en la companyia hi havia un sergent chusquero i el teu
esport era “escaquearte”,
alerta!, perquè podies anar a pelar creïlles, o caure unes
quantes imaginàries.
També era un càstig comú el tall dels cabells al 0. El perruca, com un botxí, executava l'ordre i et deixava rapat,
si l'amargat del sergent ho manava.
Jo vaig ser machaca del capità de la meua companyia; el nom més fi era ordenança. De tot feia, però la
compra de pintura blanca, vermella i gris, s'emportava la palma. Les vorades
eren pintades i repintades, amb blanc i vermell, ja es veu a la foto. Els assistents, també existien
però menys.
Hi havia un tinent legia a la caserna, que de tant
en tant portava una petita mona de Conyac
La Parra "qui el beu l'agarra".
Malalt no vaig caure mai, però si
alguna vegada m'hi vaig fer, sempre em van donar la mateixa pastilla. Si
necessitaves medicament, l'aspirino
ens donava a tots la mateixa pastilla. Quant a la vestimenta, havies d'anar amb
compte per si els Pili Mili o PM
(Policia Militar) t'interceptaven. La seua funció era la vigilància dels
grups de militars que s'escampaven per Madrid per escapar per unes hores de
l'ambient febril i manaire dels oficials cabrejats, malparlats i insultadors.
- A veure el
pollí de la tercera fila .... El pas, agafa
el pas, gamarús.
- Sou unes p ... velles.
- Sou unes p ... velles.
- Vaig a traure-vos la
primera "papilla”. Fins a demà aneu donant voltes.
Les intercepcions les feien quan anaves
de bonito. La uniformitat era el
punt fort de la seua vigilància. Si tenies la
gorra capada",
suposava un arrest en prevenció,
a més d'escridassar-te. Allà ja no vesties de "bonito", allà estaves vestit de romà.
De vegades Radio macuto difonia que podia endarrerir-se per a tu la blanca i, per tant, que no
estaries lili, com tots, al seu temps.
Alguna vegada venien els paraques per veure si
algú s'apuntava a aquest cos.
El turuta donava el toc de diana, el que significava que tots a formar al carrer,
passar llista i lectura de l'ordre del dia.
I senyores i senyors, estic
escoltant el toc de retreta.
Sé que després vindrà el toc
de silenci.
No seguisc i em quede ací. No fos
cas que aparega el sergent "xusquero" que l'última setmana de la meua
mili, em va regalar una setmana d'arrest
en companyia.
Per això, em pose ferm, amb la salutació
militar i en total silenci, desitjant, amb alçaments de celles:
BONES FESTES.
Article publicat en el llibre de festes de Moros y Cristianos del any 2012
Article publicat en el llibre de festes de Moros y Cristianos del any 2012
menys mal què s´acabat la mili, què jovenet Vicent!!!!
ResponElimina