La pedra.

Conca - Cases Penjants

La setmana de festius, el 9 d'octubre, festa nacional del País Valencià i el 12 d'octubre, festa nacional d'Espanya, la visita a dos punts de la geografia peninsular, amb el denominador comú, pedra i turisme, m'han fet reflexionar sobre la transcendència de les nostres accions, i les conseqüències en la història humana del planeta.

El primer punt visitat, en realitat són dues, Conca, ciutat assentada sobre una gran roca, fins al punt de tenir les seues cases penjants, i la Ciutat Encantada, vertadera exposició de l'efecte dels elements al llarg dels segles sobre la roques calcàries.

Peniscola

L'altre punt, Peniscola, penyal rocós situat dins del mar i unit per un istme d'arena. En aqueixa singular formació, s'assenta la població i un castell templari de pedra calcària, que a més d'altres succeïts rellevants, va tenir dos Papes com a inquilins.

Les roques de Conca sostenen dues ciutats. Una real, assentada sobe l'empinat llom de la roca, que ha sigut retallada per les lleres dels rius que l'envolten. L'altra encantada i imaginària, on els fenòmens de l'aire i l'aigua s'han emprat a fons i han modelat curioses formacions, les quals sembla que ja són així des de principi dels temps.

Peniscola - Esglesia i Castell

La roca de Peniscola sostenía sostenía el Cisma d'Occident, consistent, entre unes altres, en l´existència simultània de dos Papes en el catolicisme. Un d'ells va ser Pedro Martínez de Lluna, el Papa Lluna, que es autoexiliá a Peníscola, assentant allí la seu pontifícia i convertint el seu castell a palau i biblioteca pontifícia tant per a ell com para el seu successor, Clement VIII.

I diem …. és “dur com una roca”, perquè ens sembla que va ha resistir i durar infinit.

Conca - Ciutat Encantá

Però, la roca no resisteix al pas dels temps. Els nostres ulls no aprecien els canvis, pel lents i precisos que són els dos escultors de la naturalesa: l'aigua i l'aire. Tot, tot pansa, es transforma, adquireix altres dimensions. En fi, res és infinit.

Per a homenatjar algun “heroi” o “prócer", s'esculpien estàtues i lapides commemoratives, tot açò amb la finalitat de que quedara constància, per sempre, del fet i el seu personatge. 

Sobretot, des de sempre, el mandamás, sense que es note, mana fer records del seu pas fecund pel senyoriu que “va administrar”. No anava a instal·lar-se una estàtua d'un gran escriptor i ell quedar en l'anonimat. No.

Però per sort el temps també esborra el record d'aquests pretensiosos. Encara que ho graven o esculpisquen en bronze o qualsevol metall, preveient que la pedra pot durar poc per a la ingent obra realitzada sota el seu mandat.

Al Jose Mª si no esta li agafa algo.

Saben, quan veig una lapida o un record d'una inauguració, no solc llegir el que allí s'escriu, sempre serà el mateix: “Sota el meu mandat i pel meu impuls, es realitze aquesta obra (o la “chuminada” que siga)”.

Em recorden aquests monuments, lapides, etc. d'acte-homenatge, a les atroces poesies i notes obscenes, que alguns bàrbars escrivien derrere  de les portes per a deixar constància d'haver estat en el escusat públic, on anaven a descarregar el seu cos.