Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

divendres, 26 d’abril de 2013

El Municipal


Pepe i Maria
Recorde que fa temps, quan encara era un xiquet, un home llargarut i afable, vestit de “municipal”, anava obrint pas a qualsevol desfilada, fora de la banda de música, de l'enterrament d'un paisà, dels festers i la corporació o de Pere Bigot i els seus muntatges fantàstics.

Vivia Pepe Ferri “el municipal” en el que avui és la Casa Consistorial i que aleshores es deia el Sant Hospital, perquè en el seu temps va cumplir eixa funció.

Pepe Ferri, proper, obsequios, dispost i pla, és el meu primer record d'un Policia Local. El segon és el tio Pepe “Pinos”, seriós a primera vista, però ocurrent, amé, assenyat i servicial.

Tots dos no van anar a l´escola de policia, i a la de la infantesa escassament, però açò no va ser obstacle per a exercir la seua funció, ni per als que durant els anys 70 es van anar incorporant a la plantilla de la Policia Municipal de Benissa.

Els membres actuals de la Policia Local, obtenen una formació que els prepara com mai per a la seua funció. No obstant açò, als meus vells coneguts “municipals”, la falta d'eixa formació no els restá, per res, l´eficàcia i zel en el seu treball.

Ve al cas aquest record per la inquietud i opinions que observe i escolte, sobre l'actuació de la Policia Local en l'actualitat.

Entenc que a la Policia Local, el benissero hauria de reconèixer-la com un grup de persones disposades a prestar ajuda, a crear un clima de confiança i proximitat, a considerar-los protectors i suport segur en el seu esdevenir diari.

I no és així. L'opinió general, no és favorable. El ciutadà observa a persones uniformades que en compte de crear confiança, mantenen una distància freda i en ocasions autoritària. No els reconeix com a prestadors d'ajuda, no se'ls veu passejant pels carrers, i quan es veuen és muntats en els vistosos i sempre renovats vehicles policials.

No, no és cert. Hi ha una excepció. Se'ls veu en la funció de controlar el pas dels alumnes als diferents col·legis. Però no per açò, se'ls considera més propers.

Ningú posa en dubte que les funcions de la Policia Local, entre altres, és vetlar i fer complir les normes que per a la convivència humana s'han dictat. No hi ha dubte que aquells que compleixen aquesta funció, i més en els temps actuals, han de mantenir una actitud ferma i seriosa. No obstant açò, no estan renyides amb una actitud propera i assertiva. 

L'assertivitat traduïda en: evitar una contestació seca i malcarada a una pregunta d'un ciutadà educat i un poc espantat. Els aparatosos desplegaments, “made in” Guàrdia Civil. La imposició de multes, en ocasions, per infraccions fàcilment perdonables, i substituïbles per una educada i alliçonadora amonestació, evitant amargar la vida a un aturat o persona amb pocs recursos. La comunicació, l'actitud i pose personal menys chulesca o de film Hollywoodense de sèrie B.

No és la meua intenció devaluar el treball del col·lectiu, abans bé, persegueix el meu escrit  el donar a conèixer una opinió generalitzada.

El corporativisme que s'observa, permès i fomentat en ocasions pels polítics, ha provocat que algun membre es vera forçat al trasllat per la pressió dels seus propis companys. Que les seues reivindicacions laborals, justes o no, defensades en principi dins del conjunt d'empleats públics, es negocie per separat i amb resultats positius sol per al col·lectiu policial. Que l'actitud cap a algun ciutadà (la policia coneix moltes dades i intimitats) poguera fregar l'assetjament o xantatge. Que la dedicació d'alguns membres a les funcions sindicals, és, les més de les vegades, aprofitada per a finalitats diferents a l'acció sindical.

Passat el temps i reflexionant, el resum o conclusió podria enunciar-se així:
El Policia Local hauria de ser un personatge volgut i accessible. De paraula educada, i ferma quan l'ocasió ho requerisca, però no xulesca. Visible en el carrer, proper. A peu de carrer. Just, equànime i comprensiu. Dirigir el seu malestar laboral cap als seus caps naturals, i mai carregar-ho sobre el ciutadà en forma de zel laboral, com a pressió cap al polític, doncs al final queda l'opinió generalitzada que tracte d'exposar.

I unes preguntes: Qui és el defensor del ciutadà enfront d'una actuació policial?. Qui dilucida un conflicte?. Qui?.

Publica un comentari a l'entrada