Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

9 d'Octubre

divendres, 24 d’octubre de 2014

On jo vix (VIII). Estadístiques de la pobresa.

“Papas, ricuras, chicharrón, patacón, a la orden...”

Lluna ja està donant salts i raspant la porta. Són dos quarts de sis. Aquest cadell és un turment. He rebut ja diversos avisos, si no se civilitza una mica la facturaren. I jo dic que és una xiqueta curiosa i necessita córrer, fer maldats i castigar-la per açò. Per fi aprendrà.

Puge acompanyat de la negra Lluna a la terrassa, i netege el racó on fa les seues coses. Mire al carrer, comença el moviment. Mire cap a la Línia, està eixint el sol. El dia va començar.

Corretja, dues bosses de plàstic i al carrer. Tan contenta tira, que s'ofega, s'ennuega.

La caminada durara una hora i mitja. Necessite, és necessari que camine, és obligatori caminar i de pas canse a Lluna.


Durant el recorregut, faig repàs el llegit la nit anterior en la premsa espanyola, els acudits, “chascarrillos”, pilotes fora, batibull, irresponsabilitat, saqueig bancari, burla del ciutadà perplex i hemicicles plens de apoltronats lladres (de diners, de vots o incumpliment de paraula),  és el model xulo i cregut, creat pel PP d'Aznar, i que don Rigodón Rajoy manté.

Notícies, sobre algo tan seriós, com ser responsable de la salut pública, i de la propagació d'una epidèmia mortal (i ningú dimiteix, perquè la culpa és dels altres).

Notícies amb un grau més de ximpleria cada dia, sobre banderes, identitats, pobles opressors, drets històric, segles d'història, herois èpics, pureses de sang, etc., 
 

Lluna tira fort, i jo competisc amb ella, tirant en sentit contrari. De sobte en un dels racons que hi ha en l'edifici de l'església veig un cartó engruixat. No és la primera vegada. Observe de reüll, no és convenient mirar descaradament, i veig que sobreixen unes sabates negres, rasos i foradats.

Al seu costat hi ha un sac brut, com tot el que veig, ple d'andròmines inútils. Ho reconec. Abans, quan em tret el cap en la
terrassa, ho havia vist removent en les borses de brossa.

És molt fàcil, en el passeig matuti, trobar-se éssers bruts, amb ulls de mirada perduda, amb cares sense edat i boques ganyotes. Aquests éssers malgarbats i oscos, aprofiten l'hora en la qual els veïns trauen les borses al carrer, i abans que els peons de recollida al pas del camió vagen carregant-les, fan la seua selecció de tresors.

En el carrer es troben a aquestes hores un nombre apreciable de dones i homes, regirant en les borses de brossa, o demanant per a un “tintico” (cafè). La dada que la població sota el nivell de pobresa és del 37,2 %, i que el 62 % de les famílies tenen habitatge propi, em cabreja.

Que s'entén per nivell de pobresa?, que s'entén per habitatge?. En aquest país, on els seus polítics són calc dels nostres, que s'omplen la boca dels assoliments de la seua política, i que amb la sola mirada durant la caminada per aquesta ciutat de 40.000 habitants, un s'ofèn perquè veu retratada la falsedat de les seues paraules.

A aqueixes hores del matí, els escombrariaires estan ja en el carrer, encara que ploga. Porten en la boca una careta de tela, uniforme blau elèctric, el carro amb el poal, la granera i un con de senyalització, amb rodetes, lligat a la seua cama, que arrosseguen com a un gosset de passeig.

No és habitual, Lluna fa les seues coses abans d'eixir, però avui he hagut de fer ús de la bossa de plàstic per a arreplegar la seua coseta. Si trobe un escombrariaire dipositare el meu tresor en el seu poal. Les papereres i contenidors brillen per la seua absència. Aquests elements tan comuns en els nostres pobles i ciutats, són ací, elements efímers. Els de el carrer, els oscos i malgarbats, els sostrauen i els venen per al reciclatge. I els de el reciclatge compren sense sentit ni raó, elements nous d'equipament públic, o elements que clarament han sigut furtats descaradament.

La meua acció d'arreplegar la deposició de Lluna, és una raresa. El costum ací, siga un ciutadà il·lustrat o analfabet, és, obrir la porta de casa, soltar la/s mascota/s (gossos), perquè es facen un volt, facen les seues necessitats en les voreres, esperar que tornen, graten la porta i supose que els amos se sentiran satisfets d'haver fet la seua primera bona acció del dia.

La tornada, és ja més pausada. Lluna ja ha cremat les seues forces a l'anada, tirant fort.

Vaig trobant-me a xics i xiques uniformats …
Publica un comentari a l'entrada