Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dilluns, 31 d’agost de 2015

La Pepita de "Cal Sarroquí"


Estic segur que molts dels aqui presents podrien dir unes paraules, millor que jo, ben apropiades al moment i a la persona que despedim d'aço que  diem mon.

Per aixo, espere que les quatre pincellades que vaig a nombrar, i que son les que en faran que recordé a La Pepita coincideixquen amb la idea que teniu vosaltres d"ella.

No he passat pel tràngol de perdre als meus pares. Fins avui no sabia que sentien, ni sabia que dir als meus amics i coneguts que estaven passant per eixos moments.

Avui ja sé que se sent.  Senc un buit, senc  els creuats i flasos que es produeixen en el meu cervell. Les imatges i moments que reviuen situacions, sempre agradables.

Quan al matí  treia el cap per la finestra, i mirava des dalt, fora l'època de l'any que fora, Pasqua, Nadal o sant Jaume, molt primerenc, ja estava amb un mocador en el cap, els braços sempre al descobert, amb la granera barallant-se amb les fulles caigudes de la tardor, o amb la mànega de doll abundant, refrescant el formigó del pati, a l'estiu. 


Aquet mati he mirat i no hi era.

Durant vint anys he passat temporades sota el sostre de “Cal Sarroqui”, he admirat la seua energia, els seus moviments, els seus pasos de dona resolta. Tots els moviments denotaven una força que a mi m'impressionava.

Pels matins em trobava en la reixa de la porta el periòdic, que ben d'hora havia arreplegat i ho havia doblegat, fresc, a punt perquè quan ens alcem poguérem asabentar-nos de les notícies.

I em preguntava com si li preguntara a un altre:
 
- Que al Vicente no ha dormit?.

Per ser el matiner.

- Que al Vicente li agradarà?
.
Per a preparar agun dels seus deliciosos menjars.

Sempre la vaig sentir molt pendent de mi. 

Em vaig sentir volgut. La meua admiració pel brazal d'aigua, corrent i embasada la gespa, cosa impensable per a mi, venint de terra seca. Les seues plantes, les seues flors, els seus gats i gates, els galls dindis, gallines, conills …. M'explicava, em donava lliçons de pages, de com es pot ser autosuficient.

Quan ella deia “el Vicente”, sentia un orgull intern, sentia com si em destacara entre tots. No. No era així, ella tenia per a tots.

Era l'exemple i motor de la família, pendent en tot i dedicada en ple.

De sobte, en els capvespres d'hivern, estava reavivant el foc de la llar, que nosaltres no teníem en compte.

De sobte, eixia un vehicle. Era Pepita que  marxava, manejant amb soltesa.

La seua taula del jardí situada en un lloc agradable, y rodejada de frescor y color era lloc de reunio de les veines, una tradicio perduda que ella mantenia viva.

Jo confundia de vegades si eren les veines o era el lloc de treball del grup de costureres, somrients, vivint el camí de la vida i anant-se, a poc a poc, en un ordre quasi natural. Ella, no podia ser d'una altra manera, és l'última de les costureres de La Bordeta.

Sé quines paraules no vaig a escoltar quan arribem de tornada a “Cal Sarroqui”.

Des de l'alt de l'escala preguntaria:

- Que, al Vicente li agradat la cerimònia?.

Avui sé que he perdut a la Pepita, a la vostra mare, la meua mare.


(Record  que vaig llegir al funeral de Josefa Alentà Calderó "La Pepita de Cal Sarroquí" - Lleida 30.08.2015)
 
Publica un comentari a l'entrada