Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dimarts, 12 de gener de 2016

POT SER .- José Pellicer Mas. "Pellicer el de la llum".

SEGONA  DE LA SERIE D´ENTREVISTES PER A LA REDACCIÓ DE LES MEMÒRIES DEL AIGUA POTABLE A BENISSA.

ENTREVISTAT -- José Pellicer Más. "Pellicer el de la llum".

No hi ha un sol just, ni tan sols un…” (Romans 3: 10-11). 


En el passadís de la zona de box d’urgències de l’Hospital Marina Salut de Dénia queden dos llits, i estem des de primera hora del matí. Les ambulàncies van descarregant pacients amb diverses dolències i omplin més els passadissos. Als profesinals se’ls senten expressions de sorpresa per l’inusual dilluns 4 de gener del nou any 2016. Escolte que solament hi ha un electrocardiògraf. L’altre està en reparació. Escolte que hi ha dues parades (cardíaques). Durant l’espera un sempre busca veure algun conegut.

Del box 11 ix una persona i es recolza en la paret. Jo amb la meua vista de cataracta al punt, no distingisc bé, però la figura em fa dubtar:

– és?, o no és?.

Veig que em mira i dubte també, i s’acosta.

És Moisés Pellicer.

La pregunta normal és: A qui tens?. Jo li pregunte directament: És pel teu pare?.

– Sí. Té un fort dolor en l’esquena.

Coincidim, la meua mare amb vuitanta-vuit i el seu pare amb noranta, estan en el temps de les xacres, i qualsevol d’elles és greu.

Enclaustrat dos dies pendent de la meua mare pense en com estaria Pellicer. Deixe un missatge al Facebook de Moisés, i la seua contestació és que va morir aquella mateixa vesprada.

Ho sent.

Cerque en els meus arxius, trobe i redacte l’entrevista que li vaig fer l’11 de maig de 2010.

Jose Pellicer Mas “Pellicer el de la llum”.


Pellicer va nàixer a Xàtiva (València), i en el moment de l’entrevista té 84 anys. Va vindre a Benissa l’any 1953, i la primera persona que el va rebre va ser Vicente Frau Llopis en l’estació de trenet.

Hem acordat la xarrada a través del seu fill Moisés.

Jo he sentit el seu cognom tota la meua vida. Conec a Pellicer des de sempre, encara que no en profunditat. A Benissa va marcar una època. Va ser el responsable del manteniment i la continuïtat de la il·luminació de les nostres cases i carrers durant 40 anys. Tots dos vam ser responsables dels dos principals serveis bàsics, la llum i l’aigua. Per descomptat, ell era un mestre, jo no vaig arribar a tant. Moltes vegades, els tàndem Pepe Pellicer – Pepe Porsellanes i Vicente Frau – Vicente Ibañez, coincidíem en les urbanitzacions de la partida Fanàdix prenent la lectura dels comptadors de llum i aigua.

En les funcions de responsables del servei de llum i aigua, a tots dos se’ns tenia com a “ogres”, cosa que, possiblement era fictícia, era una manera de marcar unes distàncies, d’evitar els normals “vistos bons” i peticions amb greuges comparatius. Per a ell eixa postura era la millor, si no “ens hagueren menjat pels peus”.

Viu sol al seu xalet de la Fustera. El xalet construït en 1968 porta el nom de la seua esposa Isabel. Encara que sol, esta ben controlat i comunicat amb Moisés. M’explica les vicissituds en la construcció del mateix i que l’electricitat la va instal·lar Pepe Palacios i l’aigua Antonio Palero.
M’estava esperant. Però no parat allí, dempeus, no. Em diu que tots els dies camina una hora pel matí i una altra per la vesprada, ho fa dins del recinte de la parcel·la on està el xalet. Abans eixia pel veïnat, però actualment se sent més segur fent-ho així.


És un dels xalets més antics, ja que quan es va construir encara no hi havia aigua potable i no s’havia produït el boom turístic. Solament hi havia un grup de cases, la dels veïns que habitualment vivien a la zona: els Quissa, Sogalles, Escortells, Banyuls, Leonor, Mari-Pepa, Ismael Botella, Jeronimo Mulet, Juan Giner i pocs més.

Ens asseiem en l’àmplia terrassa, mirant cap a la cala de la Fustera. L’observe, el veig major, però no vell. Els seus posats són enèrgics i la seua veu té el to que sempre he conegut. Durant la xarrada, que es va perllongar durant 4 hores i 17 minuts, em repeteix infinitat de vegades que la seua memòria no és bona. Comprove que esperonant-lo amb xicotetes intervencions, o rectificant-li algun nom o dada, té la memòria molt lúcida.

Va vindre solter però prompte es va casar amb Isabel, també de Xàtiva. Va tindre tres fills, José David que va morir molt jove. Eunice i Moisés. I dues nétes i tres néts.

La seua integració en la religiosa i beata Benissa, no va estar exempta d’ensopecs. Les seues conviccions i pràctiques religioses no eren, segons sembla, del grat d’algun influent catòlic. Fins a tal punt va arribar la intransigència, que, al costat de la seua esposa, valorà la possibilitat d’anar-se’n. Però el seu caràcter, eixe que encara avui, a la seua edat, comprove és fort, no li permetia renunciar, solament posar el seu càrrec en mans dels que l’havien nomenat.

Explica que el president del consell d’administració va resoldre l’assumpte:

– Compleix amb el seu treball?.
– Sí.
– Doncs llavors deixeu-lo que treballe.

Es precia d’haver tingut bones relacions amb benisseros de totes les tendències polítiques o apolítiques. Nomena a Bernat Capó, Pepe Tent, Adolfo Torres, Jerónimo Mulet, Salvador Ivars, Cayetano Martinez, Salvador Roselló, Paco Sala. Al rector Francisco Martinez Ciutat “Carreta” i al pare franciscà Francisco Agulló. Mai es significà políticament, i com el seu pare, es va dedicar a treballar. Aplaudeix al que ho fa bé, i critica, dins del seu àmbit, al que no li sembla que ho fa tan bé.
Em repeteix mil vegades:

– Pregunta. Tu, pregunta. Si sé la contestació te la done.
– No, Pepe. Açò no és una entrevista periodística, és una conversa de records. Una conversa sense guió.


Quan va arribar a Benissa, recordem que va ser el 1953, la diàspora temporal o anual de benisseros era important. La Ribera del Xúquer o de l’Ebre eren els llocs més propers. La plantació de l’arròs i la sega era una de les activitats de temporada lluny de la llar. Després vindria l’emigració al sud i centre d’Europa. I a la fi dels anys 60, l’emigració es va tornar immigració, amb la tornada dels espanyols i la vinguda dels europeus, molts per a residir ací.

A Benissa solament hi havia un transformador elèctric, estava situat a l’era del “Torrater”, on se situa actualment la Residència de la Tercera Edat sant Joaquim i santa Anna. La companyia de distribució es deia L’Electricista Alcoiana (1894/1960), que va ser absorbida per Hidroelèctrica Espanyola (Hidrola), la qual, en 1992 es va fusionar, a través d’una OPA, amb Iberduero, adoptant el nom actual d’Iberdola. Benissa era un poblet amb moltes manques i poc treball, tal com Teulada i Calp, que semblava un betlem.

Els residents a les partides de Benimarco i Pedramala reclamaven l’electrificació de les mateixes. Recorda que l’alcalde pedani de la partida de Benimarco, el tio Carlos del Patró, va fer ús de la següent frase per a justificar la seua demanda:

– Que segons “dise” el Cabdill, no ha d’haver-hi cap llar a Espanya sense “lus” i “sinse” telèfon.
Per açò, al costat de Francisco Ronda Ivars va escometre l’electrificació de la zona de la partida de Benimarco. Va seguir amb la partida de Pedramala, i per fi la zona de la Fustera.

Quan comença el boom turístic, l’electrificació està molt avançada, de fet el transformador del Paradero de la Fustera ja està en servei.


Recalca que va ser la llum el primer servei bàsic que arribà a eixa zona. La prova d’açò és que els xalets es construïen amb una cisterna, a la qual se li adaptava un motor per a omplir els dipòsits situats en les teulades i que donaven servei a la casa. L’exemple d’açò últim, entre d’altres, eren els xalets de la urbanització del Club Fustera, el restaurant Paradero La Fustera, i la seua pròpia casa.
El boom turístic va fer rics a uns quants, als que nomena “taurons”. El gran negoci era la compra-venda de terrenys, fins i tot terrens que no eren propietat del venedor. Es venia i construïa sense control. La prova és que en les zones més antigues, els vials són estrets i els materials i serveis de mala qualitat.

Per la similitud dels nostres treballs, tenim moltes anècdotes. Durant bona estona, com dos capellans, ens expliquem els pecats contra el setè manament (no robares ni cobejaras els béns d’altre) de llum i aigua, de benisseros il·lustres.

Com un calc, coincidim en l’opinió d’alguns personatges, tant del món empresarial, polític o privat i que pel nostre càrrec vam haver de bregar. Reconeixem que el nostre caràcter fort era necessari, doncs fer complir la reglamentació, era a voltes entés com un capritx personal.

Té per costum tractar els altres de vostè, i així es dirigia a tothom, fins i tot a la brigada de 9 treballadors que tenia al seu càrrec.

A la seua jubilació, pels excel·lents serveis prestats l’empresa li va reconèixer la categoria màxima com als enginyers de l’empresa, ja que mancava d’aqueixa titulació, un premi de jubilació, un plus per a tota la vida i la compra preferent de la casa del carrer Sant Joan, propietat de l’empresa. Se sent orgullós per eixos reconeixements i pensa que la seua família té molt a veure en açò.

Sona el mòbil. És Moisés. Ell o la seua néta li criden tots els dies a eixa hora. S’ha fet fosc, portem dues hores de conversa. Aprofite per a anar al cotxe per alguna cosa que li he portat.

– Moisés diu que ha anat a la caseta i com plou s’ha tornat a casa.
– Pepe, ací també està plovent.
– Xe!. Vicente. Estem tan distrets amb la conversa que ni m’havia adonat.

Reconec que l’interromp sovint, i tindré de millorar eixe aspecte de la meua forma de relacionar-me.

A la meua pregunta sobre si Benissa, els benisseros són agraïts, reconeixen els esforços, treballs i desvetllaments d’alguns dels seus habitants envers la comunitat, queda per un moment pensatiu:

– Els benisseros són sociables. Benissa és culta, neta i educada. Quan vaig vindre no hi havia aigua ni sanejament, i així i tot la veia neta.

Sona el telèfon.

– Estic ací amb un amic, bonica. Després et cride.

És la seua néta. Està arreglant la maleta, se’n va d’excursió de finalització de curs a Tarragona. El dissabte anterior ha complit 15 anys.

– És un lebrel. Trau unes notes de categoria. Em crida “iaie”.


Li he portat una retallada de periòdic on apareix en una fotografia al costat de Juan Antonio Ivars Bertomeu “Juan de Porsellanes”, en el pou del Cami Sanet i una fotografia dins del dipòsit d’aigua del Collao, al costat d’uns altres, el dia de l’arribada d’aigua al mateix. Va posar a disposició dels representants municipals la seua ajuda i els seus coneixements en el procés de portada d’aigües.
Recorda també els costos i els desvetllaments que va tindre la portada d’aigües. La implicació dels joves regidors. De Salvador Ivars, Domingo Iborra i tants altres. Considera que el Servei Municipal d’Aigües Potables de Benissa és un exemple de gestió i que està a l’altura de qualsevol empresa privada amb pretensions.

A Pellicer el coneixia tothom. Per a diferenciar-ho d’una altra família Pellicer, se li aplicava l’apel·latiu de “el de la llum”.

No queda res d’aquells primers anys d’aïllament, es van anar diluint i les seues relacions van millorar. La seua integració en la societat benissera va ser total. Així com la dels seus fills.

Recorde a José David, que durant els dos anys que vaig estudiar en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, ens ajuntàvem en l’autobús que aquest col·legi tènia per a traslladar al nombrós grup de joves de Jalon, Lliber, Senija i Benissa, fins a Benidorm,

Em ve una altra vegada al record Vicente Frau i jo creuant-nos amb Pepe Porsellanes i Pellicer, prenent lectures dels nostres respectius comptadors. I alguna vegada pujat a una torre elèctrica amb la perxa.


Avui, els comptadors es lligen des de la central pel mateix cable que condueix l’electricitat, o a distància, via radio, els de l’aigua potable. En les torres hi ha automatismes de reenganxament de llum. Les vàlvules de l’aigua potable obrin i tanquen segons voluntat, des de la distància i fins i tot des d’un telèfon mòbil.

Però la base, els fonaments on es recolzen els pilars d’aquests serveis bàsics, tenen nom i cognoms. Desvetllaments i disgustos. Discussions i incomprensions. Però també satisfaccions, sobretot la pròpia, la de saber que va complir amb el seu deure i ningú li pot retraure res.

Benissa – La Fustera
11.05.2010
Publica un comentari a l'entrada