Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

divendres, 17 de juny de 2016

El que es quedarà per dir.


Ara, tal com passen els dies, vaig adonant-me que amb ell poques vegades vaig tenir una conversa molt llarga o molt seriosa. Vivíem junts i les nostres converses es limitaven al temps, qualsevol bestiesa de televisió o coses pendents en Canoret.

Ara, no hi ha tampoc conversa, la dificultat va en augment, la seua dicció es va enredant, i la meua atenció d'escolta està tocada.


Sempre vaig atribuir aquesta falta de connexió a la seua necessària dedicació a la feina. Hi havia un pou sense fons de boques que alimentar i cossos de vestir.


Quan en algun moment l'acompanyava de visita familiar, la seua conversa es circumscrivia a temes propis de la família, i records d'antany. La fama de conversadors dels de "santana", els precedeix. Aquests son, xerraires fins oblidar l'hora, des del "trenc d'Alba" al crepuscul, amb una conversa àgil, sense solució de continuïtat.

Avui, que ja no queda temps, pense que va ser així i no cal donar-li més voltes.  


En aquests últims dies, amb les meues mans acaricie els seus braços, en una altra hora robustos, i que ara semblen pells. passe les meues mans pel seu front ample i les seues galtes enfonsades, note la seua pell, fina, però amb les crostes típiques de la seua delicada pell. És una marca de família.

No sé com interpretará aquests gestos. Mai abans havia tingut un contacte tan directe, tan llarg.

- Un, dos i tres. Aixií valent !. - El vaig alçar per posar-lo en peu.


No es manté, la musculatura, la debilitat, el llit, han menjat molt terreny. No. No caminará més. De fet, sembla que cada dia s'acomiada d'un acte o moviment que abans, fa molt, feia amb desimboltura. 

Compare el cos que sostinc, mentre gairebé a la força i faig el trasllat cap a la butaca o la vora del llit. És el mateix cos que pujava perxa a la mà als ametllers de Canoret i donava precisos cops on sabia que produiria una pluja d'ametlles.

Que fràgils som. Que res som.


Parla, i el que expressa, cada vegada és més difícil d'entendre. Es riu, se somriu. No és una ganyota, no, el so és de riure pel que ha dit. Em tranquil·litza, perquè el que més temo és que expresse dolor, que en un moment donat sigui un dolor insuportable per a tothom.


Crec que amb els dits de la mà es poden comptar les vegades que l'he vist plorar. O queixar d'un dolor. Manifestar ràbia o desdeny. Blasfemar, fumar o beure.

Avui em diu: "No saps com estic, fill !."


Potser és el gran desconegut de la meua vida.


I les meues mans segueixen acariciant una pell tan fina com la seda, intentant traspassar, si alguna cosa queda.
Publica un comentari a l'entrada