Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

divendres, 23 de març de 2018

QUARANTA I CINC - L'EP I JO .- Canvits i reptes.

Santiago de Cali (Colòmbia).

Les  meues maletes han anat per davant. Només em vaig quedar amb el que necessitava els dies d'estada al Huila.

Havia de seguir el camí.

- Cal sortir d'hora. Només hi ha un transport diari cap a Popayán. Allà, a la terminal tens moltes opcions per enllaçar cap a Cali.

El que en principi semblava viatge de vistes i paisatges, L'Argentina (Huila) - Assumpció de Popayán (Cauca), no ho va ser. La sortida primerenca, amb poca llum ambiental, em va privar, que en una bona part del viatge pogués observar el territori que estàvem creuant en direcció al meu destí. I quan la llum va ser suficient per veure, no podia apartar la meua mirada del conductor. Feia la impressió que conduïa adormit amb els ulls oberts. No transitarem per carretera fins ben avançat el viatge, gairebé tot va ser per una pista de muntanya en força bon estat.

Huila
L'enllaç de Popayan va ser ràpid i la resta del viatge fins Cali ho vaig passar dormitant. Les pastilles, el matinar i la tensió soferta durant la vigilància del conductor zombi, van ser el còctel de cascall que no em deixava obrir els ulls. Però si em vaig assabentar, quan els cabells de la noia que estava de peu al passadís de l'autobús es van ficar a la meva boca. O quan la senyora del seient del costat, va vomitar silenciosament.

Els primers dies a Cali, no tenien bastants hores. El relaxament de l'estada al Huila va ser una benedicció, em van donar aire més que suficient per posar-me a to.

El Gato del Rio - Cali
La Fundació Parkinson de Colòmbia és una organització sense ànim de lucre, fundada l'abril de 2004. L'entitat té com a finalitat ajudar els pacients amb Malaltia de Parkinson i els seus familiars. Entre les seves pretensions està, a més de rehabilitar, i educar per aconseguir en els pacients hàbits sans i autonomia en la seua vida diària, ser suport per a afectats i familiars. Entre els seus interessos esta, la col·laboració amb altres organitzacions socials que persegueixin fins relacionats amb la Malaltia de Parkinson.

El primer que va cridar la meua atenció va ser la joventut del personal i la simpatia. El tracte amigable, fins i tot familiar, que es donava entre els professionals, pacients i familiars.

 La música i el ball a Cali és consubstancial amb el caràcter i forma de viure dels caleños. Des de fa 13 anys vinc escoltant les bondats de la música i el ball a la EP. La música, gairebé tota m'apassiona, però per al ball, sóc un negat i no he trobat la manera de deixar-me anar. Conseqüents amb l'actitud caleña, el ball és la primera activitat, alguns dies, abans de començar reunions d'integració per cohesionar el grup, els diferents tallers o activitats. Les la fisioteràpia, exercicis per mantenir el to muscular, la teràpia ocupacional, Fonoaudiología, rehabilitació cognitiva, suport emocional, i tallers d'activitats de la vida diària, inclosos els familiars, componen el programa de la Fundació.

Les noves activitats, els nous companys, la ciutat, el clima, la casa, el llit ... .. Mare meva !!!!. Que canvi.


No obstant això he intentat integrar-me i alguna cosa he avançat. Els meus nous companys m'han mostrat una deferència especial. Sembla que tenen un coneixement previ meu, ia més amb bones referències. Bé, Google fa miracles.

Tota nova situació necessita un temps d'adaptació, en el qual hi ha moments de defalliment, pessimisme, o dubte, l'encert o no de l'elecció.

He vist en aquests quatre mesos, on són els meues punts a aprofundir. L'equilibri, la postura, la respiració i la deglució. Però on més èmfasi he de posar és en la part cognitiva.

En la meva vida, la memorització no ha estat el fort. Era més còmode prendre nota, portar una "chulleta". Des que Internet amb Googel, contesta a qualsevol pregunta o dubte, ¿per què utilitzar la memòria ?.

Aprendre els noms dels més de vint professionals, i dels gairebé cinquanta pacients del meu grup, segueix a dia d'avui, sent un repte.

I en això estic.

Els canvis que s'han produït en la meua vida des aquell 5 de desembre de 2005, en què la doctora Roig va sentenciar quin era el mal que havia adquirit, tot i ser de gran envergadura, he sabut, en part inconscientment, capejar el temporal.  La meua preocupació en saber com encaren la situació d'altres, en algun cas, éssers excepcionals que han camviat els meus prejudicis. Situacions que m'han fet veure la vida d'una altra manera. El 23 de gener vaig complir seixanta anys, alguns d´ells amargs, molt amargs. Només és un número, però eixe número separa una altra etapa de la vida. Però de cap manera cap situació em portará a la desesperança, tinc plena confiança en les meues forces i possibilitats i vaig aprofitar tot allò que millore i enriqueixca de cara a un futur que no em fa por.

Això últim és el meu lema i el meu propòsit.

Publica un comentari a l'entrada