«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

Ultima novetat en el meu canal de You Tube

dimecres, 5 de febrer de 2020

Imatges irrepetibles.

Atmetler florit

Despres de diverses setmanes sense un dia a què se li poguera qualificar de bo o agradable, ahir per fi, ben d'hora, mire per la finestra i comprove que el cel està blau.

L'habitació que ocupe té una xicoteta terrassa que dóna a un pati interior. Si el dia és assolellat, el sé, perquè es reflecteix en la paret del meu veí del carrer Escoto. És doncs, el que estava esperant.

Sense pensar-ho dues vegades, comunique la bona nova a la meua dona, i comence a vestir-me per a un matí de camp.

És tal el desig o la necessitat d'eixir, que semble Toby, quan al matí el trauen a passejar. No atine amb la mànega de la camisa, em calce abans de posar-me els pantalons, no trobe el trau corresponent a cada botó. Ensopegada amb la cadira, … i amb la porta de la cuina, encara que amb aquesta tinc una relació tempestuosa, amb un frec continu. Tots saben, pel soroll que causa l'ensopec, per on camine.

Flor de l´atmetler
A penes un suc de taronja i una torrada untada de formatge i melmelada de bresquilla, és el que li regale a aqueixa hora tan primerenca, com a combustible, al meu cos. Dempeus, amb un moviment pendular cap a l'eixida, com agafant impuls, en la pugna entre el desig d'eixir i la necessitat d'oferir-li al cos una mínima alegria perquè aquest tire a caminar, guatnya el sentit comú i la dificultat fins a l'últim xarrup del suc per a que arrossege les restes de la dolça torrada. El costum m'obliga a realitzar un raspallat de dents desesperat, com si escoltara el “chacacha” del tren. Encara queda un últim ensopec. Barrántme ej pas, la meua dona, amb el flasco de perfum en ristre, nebulizant la meua persona, com si fórem convidats a un convit de noces.

Com cada dia, en agafar les claus del meu automòbil, pense si es posarà en marxa al primer intent d'arrencada, és hivern i fa fred, o hauré de deixar-ho caure Costereta a baix infringint el senyal de direcció prohibida, que tinc a la cantonada de la meua pròpia casa.i amb perill de tindre una topada amb un altre vehicle. És el que pot passar per tindre un cotxe de díhuit anys. Però u, que als seus seixanta-dos anys, ha conduït, des d'un Seat 600, un Ford Escort, un Renault 6, un Citroen C2, un Mercedes 180, un BMW i uns altres, per assumptes de divorcis, ha quedat com en general queden aqueixos atrevits Quijots, cavalcant un cavall de quatre rodes, famèlic i tolit.

Va arrancar a la primera, sota l'atenta mirada de fra Humil. Les cares de conductor i passatgers s'il·luminen. Comencem amb bon peu.

Pla de Lliber

El Pla de Lliber, abans anomenat, de Xaló, denominació que s'ajusta més a la realitat ja que és el terme municipal que ocupa la major part d'aquest. Enclavat a la Vall del Pop i solcat pel riu Xalo/Gorgos. Ocupa un terreny tancat entre muntanyes amb una única eixida, la creada pel riu, el seu llit s'estreny, per a eixir a la planícia de Xabia/Javea i arribar al Mediterrani.

Lliber. Viñes per podar
El riu no té un cabal permanent, de fet, vivim en un territori molt singular, cada deu anys es produeixen cicles de sequera. En els anys plujosos, són típiques les “gotes fredes”, pluges copioses en un curt espai de temps, les quals produeixen un augment exagerat de cabal, que sol durar dos o tres dies, quedant amb un xicotet cabal que desapareix per les “goles”, a l'altura de Lliber. L'estret pas pel qual el riu Xalo salva les muntanyes, és anomenat la “Gola”, d'ací el nom de Gorgos.
Viñes podades

El Pla de Lliber és un caleidoscopi de colors. Cada estació té els seus, i altres transitoris. I depén que de la terra, si esta llaurada, i els de la vegetació, si està en ple desenvolupament. Estem a l'hivern i la tardor ha sigut plujósa, en els camps la terra esta esponjosa i ja està molt avançada la poda de les vinyes i la dels ametlers, que són els predominants en el Pla. També hi ha oliveres i garroferes.
Detall d´una viña podada.

Arribats al punt des del qual podem donar curs als nostres dits índexs, no tardem a bastonejar el cercle de la camera del teléfono i prenem el moment unic en moltes imatges. 

Cada fotografia és única. No podrem repetir-la més. No podrem repetir la conjunció del dia, l'hora, el lloc, la llum, el moment de desenvolupament de les vinyes i ametlers.

I per a nosaltres, que plasmàvem els moments que la naturalesa ens oferia va ser un dia irrepetible.


Lliber, 31 de gener de 2020


Cap comentari: