El dilluns 3 de setembre de 1984 el cel estaba encapotat.
Els senyals s'havien manifestat més intenses i menys espaiades. Més o menys tal
com havia explicat, el dia anterior, la comare.
El dia anterior, de matinada, la mare havia trencat aigües, i com novensans que
eren, espantats, van eixir a corre
cuita cap a Gandia:
- No, no filla, no. Açò està molt verd.
El dia 3 va tornar a reconèixer-la la comare i a dos quarts de deu va aparèixer
el ginecòleg que l'anava assistir i que havia seguit tota la gestació. Algo
estrany estava l'home. Segurament s'havia interromput el seu quefer com a metge
de la Seguretat Social, i no s'havia complit el protocol d'endarrerir els parts
en clínica privada, fins a la vesprada.
La xiqueta va nàixer a les deu del matí. Al pare se li antull lletja, la mare
li aplica semblats familiars, en tot cas igual de lletjos.
Durant el procés d'enllumenament, i després de l'eixida del nou ser, la
placenta es va resistir i el metge va fer notar la seua impaciència.
Les infermeres, una vegada neta i vestida, van augurar que la xiqueta amb
aqueixos ulls, seria molt bonica. I a més, amb aqueixos pares tan ben pareguts,
no hi havia dubtes.
Una vegada en l'habitació instal·lades, la mare en el llit i la filla, dormida,
en el bressol, el pare va eixir de l'hospital a tot córrer. Plovia. Va córrer a una cabina de telèfons i
anunciá la bona nova als nous avis i oncles. La xiqueta era la primera, per a
tots, la primera néta, la primera xiqueta de la família, la primera filla de la
jove parella. Comprá el periòdic del dia, EL PAIS, com a record. Va desdejunar,
i va recórrer el carrer Major a la recerca d'una càmera fotogràfica.
A la seua volta, la mare intentá incorporar-se i enmig de l'habitació va caure desmaiada.
Les infermeres van acudir ràpid, la gitaren i
al cap d'una hora va aparèixer el metge. La va reconèixer, va demanar unes
gases i a la pressió del baix ventre de la mare, uns qualls sanguinolents van
aparèixer pel camí de sortida recorregut per la xiqueta.
Sense explicacions, es van portar a la mare i en l'habitació perplex quedá el
pare amb filla.
Durant una bona estona, encara que preguntava, no va tenir notícies del motiu
del trasllat sobtat i l'estat en què es trobava.
En l'habitació contigua, una parturenta es
queixava rítmicament i en períodes curts. Els senyals eren evidents, el xiquet
cridava a la porta, era al matí i havia de nàixer a la vesprada. Les queixes
augmentaven el sotsobre del pare.
Molt més tart i ja amb la pacient en l'habitació, el doctor explicá que, la
placenta s'havia resistit i sembla que en el forcejament de l'extracció s'havia
produït un esquinçament.
- Encara sort, xiquet. Si no arriba a desmaiar-se, es queda dessagnada en el
llit.
El pare, novençà, jove i inexpert, va pensar però va callar el que havia
observat.
- Les presses i el seu cabreig, doctor. No va ser la placenta, va ser voste qui
tirava d'ella per a acabar prompte.
A la vesprada les visites, encara que la mare estava per a pocs parabens.
L'àvia paterna, amb un vestit de pigues on predominava el roig, se sentia fora
de si. Cinc fills i la primera néta. La primera dona en aquella casa d'homes.
Els avis materns plens d'alegria. Era l'esperada.
Avui compleix trenta anys, i segons diuen porta una xiqueta dins del seu cos.
Fa dos anys que el seu pare, els seus avis, els seus oncles i els seus cosins
paterns no l'han vista.
Malgrat viure en el mateix poble. Va emmudir i es va fer
invisible.
De tots, els seus avis són els que menys ho entenen.
Res greu per a ningú, però que dol de manera especial en aquells dos avis que
durant un temps, quan de soltera, l'adoraven mentre ella menjava els seus plats
preferits i que la seua àvia cuinava especialment per a ella. En aquells avis
que a l'entrada de la seua casa llueixen la fotografia d'una bella núvia amb
ells dues, el dia de les seues noces, a l'eixida de la seua casa.
El seu pare, li desitjara molts anys més de vida i es farà a la idea que li
estan posant uns punts en algun trencat.
Desitjara una bona gestacio i un feliç part, al febrer.
Felicitats i per molts anys.
Calarca-Benissa, 3 de setembre de 2014
.JPG)
