«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Himnes de Benissa IV - Moros i Cristans - Himne a Sant Pere.

Faltava el quart himne, aquest, el de la festa de Moros i Cristians.


A partir de la idea de l'expresident de la Asociació de Moros i Cristians, José David Pellicer, el 19 de juny de 2010, es va estrenar l'Himne a Sant Pere, himne amb el qual finalitza la missa solemne en honor a Sant Pere Apòstol de la vila de Benissa, en les festes de Moros i Cristians.

La peça musical és obra de Pepe Ciudad i la lletra d'Ángel Crespo, tots dos de Benissa i que van fer aquest regal al seu poble i a la festa de Moros i Cristians.


Ací va el cuart lliurament


HIMNE A SANT PERE

Sant Pere, Sant Pere Apòstol
de Benissa és protector
i quan celebrem la festa
cantem tots amb emocció.

Visca Sant Pere Apòstol gloriós
cantem aquest himne amb devoció.

Sant Pere, Sant Pere Apòstol,
home valent, home fort
Jesús el tría donant-li
un important primer lloc.

Un dia el negà tres vegades
a Jesús, tot ple de por
i desprès ja penedit
esclatà en un gran plor.

Visca Sant Pere Apóstol gloriós
cantem aquest himne amb devoció.

Sant Pere fugint de Roma
escoltà una veu interior
que deia “Quo Vadis Petrus”
i tornant-se´n de repèl
entregà la vida al Senyor.

Visca Sant Pere Apòstol gloriós
cantem aquest himne amb devoció.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Enderrocament


No, no m'he tornat boig.

La portada del meu Facebook amb una fotografia de les “Planes” de Xabia en flames. On ix habitualment la meua fotografia, està la d'una mula. Un video per a celebrar el 9 d'octubre, caòtic, trist i per a mi, el retrato d´avui de la Comunitat Valenciana, un poble fictici, còmode i en procés d'enderrocament, es com veig aquet poble valencia.

Falta saber si els ferrovellers, i altres professionals del destrío de l'enderrocament, voltors o “gallinazos”, vindran i ens repartiran per onsevulla, com si de cendres d'un mort es tractara.


Un poble amb uns dirigents de qualificació innombrable i uns ciutadans que tenen el que han votat.

Uns apoltronats en els llocs de poder, repartint-se tota classe de satisfaccions. Uns altres, el poble valencià, anestesiat, còmode, crèdul, masoquista i “menisfot”.

Trist i pessimista 9 d'octubre de 2014.



                                                     

Video per al 9 d´octubre de 1014

dijous, 2 d’octubre del 2014

Himnes de Benissa III . Himne de desagravi a la Purissima Xiqueta.


En aquest cas, el so le tret d'una grabacio de 2011. Per açò, el cor de veus és el propi poble de Benissa.

Es el mateix poble que amb la seua aportacio i les seues mans, construïsc el temple que alberga a la patrona de Benissa.

Com a curiositat, com els himnes a la Purissima Xiqueta són dues, i a l'hora d'entonar-los el dia de la patrona, hi ha qui prefereix un a un altre,  els presents van forçant a voltes a l'organista a canviar o entonar el que un grup de benisseros han començat ja.


Els benisseros, en el seu extasis, substitueixen en el tercer vers de la segona estrofa "entonem-li un himne de glòria" per "passegem nostra hermosa bandera" que es repeteix en el tercer vers de la cinquena estrofa. 

Ací va el tercer lliurament:



HIMNE DE DESAGRAVI A LA PURISSIMA XIQUETA


Plens de goigs i brollant l´entusiasme
Des del fons de tots nostres cors
a la nostra Patrona, la Verge,
de virtuts li portem riques flors.

I en protesta de tots els agravis
que li han fet a la mare de Déu
entonem-li un himne de glòria          passegem nostra hermosa bandera
i aplegue fins el cel nostra veu.

Nostra Mare la verge Xiqueta
més bonica i vistosa que el sol,
per alguns que no tenen creences
fou un dia vestida de dol.

Però el crit religiós de Benissa
que no pot d´eixa fe renunciar
va espantar del diable les ombres
I l´arora tornà a clarejar.

I en protésta de tots els agravis
que li han fet a la Mare de Déu,
passegem nostra hermosa bandera   passegem nostra hermosa bandera
i aplegue fins el cel nostra veu.

diumenge, 28 de setembre del 2014

Himnes de Benissa II . Himne a la nostra Mare, Reina i Patrona, la Purissima Xiqueta.

Segon lliurament d'himnes de Benissa.

En aquest cas, el so le tret d'una grabacio de 2011. Per açò, el cor de veus és el propi poble de Benissa.

Es el mateix poble que amb la seua aportacio i les seues mans, construïsc el temple que alberga a la patrona de Benissa.

Com a curiositat, com els himnes a la Purissima Xiqueta són dues, i a l'hora d'entonar-los el dia de la patrona, hi ha qui prefereix un a un altre,  els presents van forçant a voltes a l'organista a canviar o entonar el que un grup de benisseros han començat ja.

Ací va el segon lliurament:




HIMNE A LA NOSTRA MARE, REINA I PATRONA

¡Salve, salve!

¡Oh Verge Xiqueta!

De Benissa la glòria i honor,
l’esperança i el bàlsam dolcíssim
que ens cura de tot trist dolor.

¡Salve, salve! gloriosa Patrona,
la mare i Reina dels bons benissencs,
sacra imatge del cel abaixada,
portador dels més preciats béns.

Ajuntem nostres cors per a sempre,
elevant fins el cel l’esperit,
i del pit de tot fill de Benissa
visca fort i vibrant aquest crit:

¡Visca la pursíssima Xiqueta!
que és el somni dels ángels cel;
visca nostra tendríssima Mare,
que endolcix nostre cors com la mel!

Dedicat a Paco Marí i familia.

dimecres, 24 de setembre del 2014

Himnes de Benissa I . Cant a Benissa.

Una mica atípiques va a ser aquestes tres proximes entrades.

Intentant veure en Internet les lletres dels tres himnes més importants de Benissa, no va haver-hi manera de sentir un enregistrament i en un cas poder copiar la lletra de dues d'ells.

Per açò, avui em propose, solament, i com a final al descans estiuenc, publicar tres videos, als quals acompanyés amb la lletra dels tres himnes que abans he comentat.  

Així, qui ho cerque ho trobara a mà.

Allà va el primer:


CANT A BENISSA

Benissa és noble i senyora,
és la llar i artesania,
és la rica llauradora
que els seus encaixos teixia.

És estrip i tradició,
és bressol d’una noblesa,
es el riberer qui resa,
quan se’n va, una oració.

És un camp tot de roselles,
són els ametlers florits,
son els tossals i les llomes,
on canten els ocellets.

És el toc d’una oració
en llostrejar el dia,
és l’eterna emoció
és el plor de l’alegria.

És l’alcaid del mont de Bèrnia,
front a la pirateria,
és el fortí de dues torres
que a les muralles tenia.

Es l’ermita i l’altar
que cada partida té,
la brisa fresca del mar
que els seus sembrats manté.

És la dama distingida,
és la mossa amb quefer,
és la mare beneïda
amb perfum de gesmiler.

Són amagats camins vells
i accidentats senderols,
laboriosos camperols,
vetlant els seus artifells.

Es la roca de la Salve,
és el niu i la terreta,
i un gran tresor de fe

LA PURÍSSIMA XIQUETA


En castellano en:  http://fuentedebernia.blogspot.com/2014/09/himnos-de-benissa-canto-benissa.html

dimecres, 3 de setembre del 2014

TRENTA ANYS

El dilluns 3 de setembre de 1984 el cel estaba encapotat.

Els senyals s'havien manifestat més intenses i menys espaiades. Més o menys tal com havia explicat, el dia anterior, la comare.

El dia anterior, de matinada, la mare havia trencat aigües, i com novensans que eren, espantats, van eixir a
corre cuita cap a Gandia:

- No, no filla, no. Açò està molt verd.

El dia 3 va tornar a reconèixer-la la comare i a dos quarts de deu va aparèixer el ginecòleg que l'anava assistir i que havia seguit tota la gestació. Algo estrany estava l'home. Segurament s'havia interromput el seu quefer com a metge de la Seguretat Social, i no s'havia complit el protocol d'endarrerir els parts en clínica privada, fins a la vesprada.

La xiqueta va nàixer a les deu del matí. Al pare se li antull lletja, la mare li aplica semblats familiars, en tot cas igual de lletjos.

 
Durant el procés d'enllumenament, i després de l'eixida del nou ser, la placenta es va resistir i el metge va fer notar la seua impaciència.

Les infermeres, una vegada neta i vestida, van augurar que la xiqueta amb aqueixos ulls, seria molt bonica. I a més, amb aqueixos pares tan ben pareguts, no hi havia dubtes.
 
Una vegada en l'habitació instal·lades, la mare en el llit i la filla, dormida, en el bressol, el pare va eixir de l'hospital a tot córrer.  Plovia. Va córrer a una cabina de telèfons i anunciá la bona nova als nous avis i oncles. La xiqueta era la primera, per a tots, la primera néta, la primera xiqueta de la família, la primera filla de la jove parella. Comprá el periòdic del dia, EL PAIS, com a record. Va desdejunar, i va recórrer el carrer Major a la recerca d'una càmera fotogràfica.

A la seua volta, la mare intentá incorporar-se i enmig de l'habitació va
caure desmaiada.

Les infermeres van acudir ràpid, la
gitaren i al cap d'una hora va aparèixer el metge. La va reconèixer, va demanar unes gases i a la pressió del baix ventre de la mare, uns qualls sanguinolents van aparèixer pel camí de sortida recorregut per la xiqueta.


Sense explicacions, es van portar a la mare i en l'habitació perplex quedá el pare amb filla.

Durant una bona estona, encara que preguntava, no va tenir notícies del motiu del trasllat sobtat i l'estat en què es trobava.



En l'habitació contigua, una parturenta es queixava rítmicament i en períodes curts. Els senyals eren evidents, el xiquet cridava a la porta, era al matí i havia de nàixer a la vesprada. Les queixes augmentaven el sotsobre del pare.
 
Molt més tart i ja amb la pacient en l'habitació, el doctor explicá que, la placenta s'havia resistit i sembla que en el forcejament de l'extracció s'havia produït un esquinçament.

- Encara sort, xiquet. Si no arriba a desmaiar-se, es queda dessagnada en el llit.

El pare, novençà, jove i inexpert, va pensar però va callar el que havia observat.

- Les presses i el seu cabreig, doctor. No va ser la placenta, va ser voste qui tirava d'ella per a acabar prompte.

A la vesprada les visites, encara que la mare estava per a pocs parabens.

L'àvia paterna, amb un vestit de pigues on predominava el roig, se sentia fora de si. Cinc fills i la primera néta. La primera dona en aquella casa d'homes.

 
Els avis materns plens d'alegria. Era l'esperada.

Avui compleix trenta anys, i segons diuen porta una xiqueta dins del seu cos.

Fa dos anys que el seu pare, els seus avis, els seus oncles i els seus cosins paterns no l'han vista. 
Malgrat viure en el mateix poble. Va emmudir i es va fer invisible.

De tots, els seus avis són els que menys ho entenen.

Res greu per a ningú, però que dol de manera especial en aquells dos avis que durant un temps, quan de soltera, l'adoraven mentre ella menjava els seus plats preferits i que la seua àvia cuinava especialment per a ella. En aquells avis que a l'entrada de la seua casa llueixen la fotografia d'una bella núvia amb ells dues, el dia de les seues noces, a l'eixida de la seua casa.


El seu pare, li desitjara molts anys més de vida i es farà a la idea que li estan posant uns punts en algun trencat.


Desitjara una bona gestacio i un feliç part, al febrer.

Felicitats i per molts anys.


Calarca-Benissa, 3 de setembre de 2014

diumenge, 31 d’agost del 2014

El tiet Fernando

Alguna vegada he nomenat a Nuria i Josep, els meus amics de Lleida. De fet, al novembre de 2012, vaig començar una sèrie d'entrades en el meu blog, totes elles relacionades amb la meua nova situació personal i que vaig nomenar “Viatge a Ítaca”. I ho vaig començar a Lleida. Viatge que àdhuc prossegueix i que un dia, per fi, com el poema, acabara.

Avui Nuria em comunica la mort del seu “tiet Fernando”.

El mes de juny passat, en la meua estada a Lleida, acompanye  a Nuria, que assíduament i en la mesura que el seu treball i família li permet, ajudava a la “Tata” i a el “tiet Tonet” en el seu patit esforç de donar una digna convalescència al “tiet Fernando”, que ell en el seu trànsit, desconeix.
 
Em va sorprendre la presència, amb un bon aspecte de qui creia decrepit i consumit. Àdhuc desconeixent i fora de qualsevol raonament, em va sorprendre, encara més, que amb els ulls tancats, la seua boca rebera obrint-se i engolint, acompasadamente, el puré que li servia d'aliment.

Avui, repassant el temps passat, trobe l'explicació. El “tiet Fernando” era un supervivent, tenia l'instint de viure ben arrelat. La recepta, per a ell, per al “tiet Tonet” y per al Jaume el pare de Nuria, eren la muntanya i la naturalesa. Estic segur d'açò. Les caminades sols o amb el Centre Excursionista de Lleida, els havien fet coneixedors de cada volta de un camí, una muntanya, vall, riu, mas o llogaret. Segur que en aqueixes caminades els castigara el cansament, el fam, la set …. i van deprender a resistir. Les seues cames i els seus pulmons, i la seua ànsia de viure en llibertat, l'exercitaven cada setmana en la muntanya. Potser, i és molt atrevit per la meua banda, per açò eren solters.

Quan, amb els meus amics, anàvem a "Cal Bernet" a visitar-los o ens trobàvem, la seua actitud callada, com d'un pronte tímid, presagiava un dialec poc amè. Però quan la confiança tornava, les seues paraules i discurs eren precisos i denotaven el coneixement profund i la passió per la naturalesa i la seua terra lleidatana.

- “Tiet Fernando”… Com esta el cel de bolets?.

divendres, 8 d’agost del 2014

9 d'agost.



Dues extraordinàries belleses, obra de l'enginy i de les mans de l'ésser humà, celebren avui l'aniversari, una la del seu començament i l'altra la de la seua obertura:

- En 1173, a Itàlia, s'inicia la construcció de la Torre de Pisa, que
forma part del conjunt precios de la Piazza dei Miracoli, declarada Patrimoni de la Humanitat, amb una altura de 58,36 metres, que va patir la seua característica inclinació immediatament després d'iniciar-se la seua construcció.El conjunt seria admirat pel extraordinari pisá Galileo Galilei, astrónom, filósof, matemátic y físic italia.

- En 1483, al Vaticà, l'obertura de la Capella Sixtina. Les pintures van ser concloses en 1482, i el 15 d'agost de 1483, amb motiu de la festivitat de l'Asunción, Sixto IV va celebrar la primera missa en la capella i la va consagrar a la Mare de Déu.
L'obra, culminada pel geni del renaixement, Miguel Ángel Buonarroti, que va decorar la volta, creant una obra d'art sense precedents que canviaria el curs de l'art occidental. Anys després va pintar també El Judici Final en la paret de l'altar. Més de 500 anys després, els frescs de Miguel Ángel segueixen atraient a multituds de visitants a la capella.

Dos horrendes accions obra de la maldat i de sadisme de l'ésser humà, celebren avui l'aniversari, una pel seu poder destructiu i les morts produïdes, l'altra un acarnissament permanent, sense data ni aniversari que celebrar, solament sumar i enterrar morts:

- En Nagasaki (Japó), Estats Units realitza el segon llançament atòmic contra civils de la història. El bombarder nord-americà "Bockscar", va deixar caure la bomba Fat Man, àdhuc més poderosa que la d'Hiroshima. Van morir instantàniament 75.000 dels 240.000 habitants de Nagasaki i una suma equivalent per malalties i ferides. La suma total de morts superá les 140.000 persones, i el més greu, en la seua immensa majoria civils.

- A Gaza, es commemora la celebració diària d'un genocidi …i el silenci d'Europa, …i la reacció tèbia d'Espanya, davant un atropellament, un genocidi, amb ferotgia. 

"Sóc Farah Baker, una xica gazatí, 16 anys. Des que vaig nàixer, vaig sobreviure a 3 guerres i crec que ja és suficient". Farah viu amb la seua família enfront del major hospital de Gaza. Des de la seua finestra, veu els majors horrors de la guerra i li'ls /els hi explica al món des de la xarxa social Twitter. La seua vida es va omplir de temor, de dol, d'olor a mort i so de bombes. Per açò, en 140 caràcters, aquesta adolescent emprèn el seu humil però amplificada campanya per a demanar la pau. L'última ofensiva israeliana en la seua ciutat es portará més de 1850 vides.

Si vam sumar a les quals s'han produït des que als jueus se li va concedir la franja de terra que constitueix l'estat fictici d'Israel, suposadament promès per Déu, seran molts milers més. I la terra serà roja per tanta sang innocent, graciès a Deu.


La humanitat va perdre, fa temps,
eixa grandiositat d'enginy i bellesa, per tant silenci covard.

I Europa la il·lustrada. 

I els Estats Units el baluard de la democràcia.

I l'ONU, la inoperància. 

I nosaltres prenent un gin-tonic mirant la mar que qualsevol dia veurem enrogir, dient:

                                     Pobrets !!!.

dijous, 24 de juliol del 2014

Tornar i tornar.


Amb uns auriculars que ja pesen, seleccionat Andrea Bocelli, i a tot volum, la paciència s'acaba. El cos protesta. 6,30 hores assegut en un espai reduït és massa temps. El cos s'engarrota, i es suma a la rigidesa pròpia del Parkinson. Les cames com a salsitxes.
Manolo-Jose Ramon-Jorge-Eduardo-Vicent-Vicente
Pepe-Juan Miguel-Victor

A una altura de 39.000 metres, es nota el fret exterior, - 59 ºC. Cada seient té disponible una manteta de viatge. Mire per la finestreta i no entrelluque terra. No es veu àdhuc la terra 
de Colón.

És el segon viatge. Quan vaig emprendre el primer, ja sabia quan seria el segon, aquest. Les cites mèdiques estaven programades i es van complir rigorosament. L'aventura americana podia ser açò, una aventura. Van quedar totes les portes obertes.


Amb Pilar Juan
La sorprenent adaptació al canvi, fins i tot, la beneficiosa i palpable millorança física i psicològica, corroborava l'encertat de la decisió.

Els últims dies de maig, davant la inminencia del viatge, i malgrat l'estat satisfactori i saludable, del passatge pagat, la perspectiva de retrobara amb persones benvolgudes, la voluntat va començar a fer fallida. L'instint pressuposava que la millorança dels vuit últims mesos americans podia ressentir-se, com així va ser.

El viatge, com tots, va tenir els seus clarobscurs.



A la meua arribada València vaig ser rebut per amics íntims PK, i el dia de la meua marxa vaig ser acomiadat per la plana major del grup d'amics PK.
Aquesta coincidència, els primers i els últims amb els quals em vaig veure van ser Parkinson´s, pot confondre al meu lector. Aclarisc, no és el centre de la meua vida el Parkinson, però aquest ha condicionat la resta de la meua vida.

Clar que sí. Tinc molt clar, que la meua relació amb el grup d'amics Pk i uns altres, són per a mi, suport i exemple, i guien la meua actitud i la meua manera d'encarar la situació, que vista detalladament, és més que complicada.

Les Bassetes
L'atapeïda agenda de retrobaments, de xarrades i sobretaules amb els companys de treball, amb els amics, amb els familiars que van voler, van omplir una part de la meua estada. Gaudi explicant i que m'explicaren, encara que, crec que vaig ser jo un xerraire acaparador.
Bernat Capo

Alguns van quedar, els que per motius varis no vam poder coincidir. Amb uns altres vaig ser totalment desagraït, podia haver cercat el 
moment, però em podia més l'allargar eixes assegudes de verb desbocat.

De les cites mèdiques, principal motiu del viatge, eixia satisfet. Opinions i coincidències positives i tractament mantingut, almenys, per un any.

Els dies amb Shantal em retornaren  a vint-i-cinc i trenta anys arrere.
El plor, el biberó, el rot, els aires, les caques, el xumet…
Shantal

Els bancs?, Bé, gràcies.


Fez - Marroc
Un altre dels motius del viatge era, principalment, manar al “cuerno” al meu ben estimat Banc Sabadell, que es va dignar a emetre un certificat (açò sí, no del tot al meu gust, hauria sigut reconèixer el 100% de la meua raó), i motivat per la interposició d'una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya. Però (àdhuc no estem convençuts, però és així), d'ells és els diners, el poder i la glòria, per la qual cosa, investits d'aqueix poder autoconcedit, i transmès pels servils empleats, en una altra hora amics del poble, van instal·lar el meu nom en DUES llistes de morosos-maleantes-proscrits-malpagantes d'Espanya. Les llistes de BADEXCUG i ASNEF-EQUIFAX, per un total de 170 euros. La CAM saquejada, que li va costar un euro a un Sabadell famolenc i deshumanitzat. Els husurers han convertit la relació personal en una relació persona-tragaperres. Els caixers automàtics han substituït als empleats. L'empatia envers els quals són el motiu de la seua existència, ha desaparegut. Ara sobrevivim gràcies a la benevolència dels quals se saben propietaris i senyors, atropellant.


Lluna de Benissa

L'assumpte que, com Paco Martínez Soria en Don Erre que erre, em portara a presentar una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya, una altra vegada. Ja els passés la foto, com Paco Martínez, al final del procés.

L'altre assumpte del meu viatge, està en mans del tercer poder, el judicial, i li donarem menjar a part. Silenci, o per menys, per desacatament, anem on els saquejadors polític-banquerils no han anat ni aniran.


Al mig, un parèntesi, Josep i Nuria em porten a Fes i Volubilis. Abderrahim El Faqyh, guia i amic dels amics, no ens va deixar ni un moment. Açò i la resta, com ho podre agrair?.

I les calors, i la malenconia d'una terra que m'ha fetillat, unes gents senzilles i una nova il·lusió per la qual viure i fer front al desafiament, sol o acompanyat, em van acompanyar els últims dies, fins a amb desesper.

A la meua arribada, globus, cors, benvingut i un llit per a reposar de 24 hores de cotxe, tren, autobús, taxi, metre i avió.


Vaig estar amb:  Pepe Lliria, Jose Ramon, Tomas, Pilar, Vicente, Conchin, Manolo, Eduardo, Victor, Jorge, Vicente, Juan Miguel, Pepe Marcos, Paco Ferrandiz, el cónsul de Colombia a Valencia, la meua mare, el meu pare,  MariCarmen Gomez,  Felipe Salas (neurolec), Pedro Romero (urolec), Pedro Amat (oftalmolec), Carlos Claveria, Luis Crespo, Felipe Sastre, Samara, Olga, Xavi, Paco, Laure e Inma. Neo, Angela, Nelson David, Nata, Jorge, Yanit, Cristian i Yeilani. Jaime, MariLola, Marta (amb dedicatoria en el seu treball de fi grau), Pablo, Alvaro, Sari, Jaume i Alvaro, Benjamin i Luisa, Angel (actualment en un moment critic) i Carmen, Juan, Blanca, Pilar Juan, Bernat Capo, Josep Castello,  Amparo i Viicent, Josefina, Pedro i Fina Llenes, MariAngeles, Pepe i Rosa, Bernardo,  Domingo, Susana, MariFina, Paqui, Pepa, Ana, Rosario, Boni HIgueras, Vicente i Jose Maria Catala, Teresa, Emily, Yili, Luis i Shantal, Boro, Juanet, Vicente Serra, Ruben, Juan, Adelino, Emilia, Ana i Loli. (I segur que algu mes)