Les Claus (1ª i 2ª). (Se que te poc d´interes, pero no per aixo, ho deixe). Les Claus per entendre el meu Parkinson.

Encara que cause poc interès en els meus lectors, no deuria de ser així, prossegueix amb les 2 primeres claus, de les 10 Claus per entendre el meu Parkinson.
 
Les Claus 

1ª Clau - Tots som diferents.
               Míram. 

És tan dispersa la simptomatologia que aproximadament 15 són els símptomes presents, combinats de mil maneres, per arribar al diagnòstic. Aquests 15 símptomes poden sentirse o veures de manera i amb trets diferents en cada cas. L'evolució varia en cada un de nosaltres, no són iguals els casos.

Els meus nombrosos viatges als pous de Benigembla, fos l'hora que fos, eren un plaer per a mi. Ja podia ser per una avaria greu, que per una visita rutinària. Conduir és la meva passió, ¿o és llegir ?. Tots dos dos, ja. Llegir i conduir.

Hi havia notat que en els meus viatges a Lleida, al pas per la zona de granges porcines, inflava pit i boca i nas de bat a bat, mentre els meus acompanyants taponaven tots els seus orificis per aturar l'entrada del nauseabund ambient.

 El meu sentit de l'olfacte era, és i serà inexistent. 

No vaig aclarir en el paràgraf anterior sobre els viatges a Benigembla. Em dormia. Jo que presumia de conduir amb el cotxe ple de belles i bells dorments, de no necessitar de ningú que em donés "xarreta". 

El meu dolor al maluc, just en el punt on sembla que tenim un cargol que fa que puguem balancejar les cames. Revisat, radiografiat, tractat amb infiltracions.  

Un dia de juny de 2005 vaig sentir que alguna cosa se m'havia trencat. 

Després, i un cop passat vaig recordar, que el dit petit tamborileaba el braç del sofà mentre mirava la sèrie del Dr House, al qual em comparaven per la similar coixesa, i possiblement la meva tradicional serietat, traduïda per alguns com de mal geni. 

Els meus nombrosos símptomes, però cap era sistemàticament el mateix d'altres malalts, ja que cada un té una sofriment diferent. Per exemple: jo no tremolo, però tinc rampes, escric difícilment però la meva veu és audible. Sóc lent en la presa de decisions i encara que comprenc els raonaments dels meus interlocutors, executo lentament. 

Amb el tractament escollit al principi, el meu cervell no reaccionava de la mateixa manera que en altres casos, pel que el meu neuròleg va anar ajustant les dosis per mitigar la relació de queixes deficiències, o canvis que jo li explicava, adaptant-les al meu cas per alleujar els meus símptomes.

 I dedicar-me a conèixer-me millor

• Estic atent a nous símptomes que van sorgint i als efectes de la medicació.
• El meu Neuròleg i jo som com dos socis, parlem sense embuts.
• m'atreveixo a afirmar que la medicació que és apropiada per a un altre pacient pot no ser l'efectiva per a mi.

A veure com em poden donar suport millor

• Escolta: Jo sé el que em molesta o em fa patir.

A veure com puc cuidar millor, jo mateix.
• No generalitzo.
• Els símptomes que observos no són ni una mínima part dels que tinc ..

 2a Clau - Lents. 
No vaig ràpid. Tingues Paciència.

Vicent Ibañez i Pilar Juan

El 88% de les persones amb malaltia de Parkinson es veu afectada per la lentitud de moviments, i això, des del començament de la malaltia.

Jo no prengui consciència de la meva lentitud ni un menor ús habitual del braç i mà esquerra.

Aquesta lentitud s'amaga derrere d'una sèrie de símptomes complexos que els nostres familiars dirien: Don sense presses. 

A més presses, més bloqueig i lentitud. No podré, és impossible !!!
  
Aquest és el símptoma bàsic de la meva malaltia: la pèrdua de dopamina en el cervell causa la pèrdua de moviments automàtics i per tant em alenteix. He de "pensar" cada gest, un per un, un per un .... El que es fa sense si més no pensar-hi, em veig obligat a fer-ho voluntàriament.

 És com una sentència judicial: "condemnat a perpetuïtat al moviment voluntari".

Aquest és un dels grans obstacles a la convivència, no per mi, sinó per al meu entorn. 

Per exemple, si tarde un minut per lligar-me una sabata ... 
O tarde un minut per ficar al trau un botó del puny de la camisa .... 
Això exaspera qualsevol ... .me exaspera a mi, fins i tot. 

A la taula, vull agafar el got i beure, per fer aquest simple gest, el temps d'execució és cada vegada més llarg i previngut.

 En una societat on tot ha d'anar o ser ràpid, el meu procés em porta contra corrent. No obstant això, crec que he arribat al punt de assumir-ho i aprofitar aquest ritme lent per agafar-me el temps, mirar el món i reflexionar.

 I dedicar-me a conèixer-me millor

 - Evitar les hores punta per, fer les meves compres, per exemple ... .. 
- No sobrecarregar-el dia: Necessito una reserva de temps per descansar. 

A veure com em poden donar suport millor 

- Respectar el meu ritme. Si em acceleres, només aconsegueixes frenar-me!.
- Jo només puc fer una cosa alhora ... parlar o caminar, menjar o mantenir la conversa.
- Déixam temps per respondre. Jo t'he entès perfectament.
- ¿Una cita, un programa d'activitats ?. Ajudeu-me a preveure els marges de temps. 

A veure com puc cuidar-me millor, jo mateix.

- Dedicar temps per a exercicis d'educació i adaptació, als meus temps, a mi ritme: com em vist, em despulle, em rento ... ..
- En els exercicis d'educació, saber, que qualsevol obstacle pot ser salvat, jo sóc molt capaç de fer qualsevol cosa: "Però Vicent, no et carreguis d'objectius, no creguis que ja ets un expert, és qüestió de dia a dia.

Continuara .......

Les 10 Claus. EL MEU PARKINSON I LES CLAUS PERQUÈ M´ENTENGUES.

DIA 11 DE ABRIL. DIA MUNDIAL DEL PARKINSON. 

   También se celebra el nacimiento de James Parkinson. 

L'EVOLUCION DE LA MEVA VIDA AMB PARKINSON I LES CLAUS PER ENTENDREM.

Cada pas és una conquesta

Quant vaig trobar la notícia, que fa un temps, França Parkinson va publicar els resultats d'una investigació titulada: "La vida i el patiment amb Parkinson", on l'objectiu era donar veu als pacients que amb la seua vivència diària, podien ajudar a una millor comprensió del públic, dels professionals de la salut, i dels parents, sobre la realitat de la malaltia.

La guia de l'estudi es basava en 10 respostes de persones amb Parkinson. En elles expliquen simplement els seus símptomes, la forma en què ells els experimenten, i que afecta a les seues vides, en les seues relacions i en el seu quefer diari.

Amb aquests testimonis, que es van enriquir en reunions amb intercanvi d'experiències de cada un, es van validar els consells que s'aportaven:
  
- Als malalts per conèixer millor la sea malaltia.
- Als cuidadors poder donar millor suport. 
- Al personal de salut per donar una millor atenció per a "mi" ...... i proporcionar a tots les claus per comprendre millor la malaltia de Parkinson. 

L'ús del "Jo" es basa en la paraula repetitiva de tots els testimonis.

------------------------------

Michael J. Fox

El 5 de desembre de 2015 es van complir els meus 10 anys del diagnòstic de la meva malaltia de Parkinson. Al "ensopegar" fa uns dies amb l'estudi realitzat pels francesos, vaig pensar que aprofitant la meua experiència i les opinions i resultats de l'estudi, fer un balanç del que vixcut i intentar explicar les 10 claus, des del  "meu" Parkinson.  

Les 10 claus per comprendrem millor. 

Estranya malaltia, la malaltia de Parkinson. Cada vegada que algú em pregunta com estic?, com em va?, immediatament em quedo sense paraules i sense idees al cap per transmetre. Fins i tot aquells que coneixen els efectes produïts per l'emotivitat excessiva no entenen com em pot afectar tant per esta simple pregunta.

Si no donem les claus del que ens passa, del que em passa a "mi", sobre el meu simple Parkinson, el meu interlocutor em trobarà molt estrany.
                                                                                                                                                                      És Es difícil descriure el que esta malaltia ocasiona a mi, ja que esta experiència física és especial. El més confús són els incongruents sobresalts que apareixen .... dels que mai sabem quan i per quant de temps. Puc ser i semblar bastant "normal", i en un moment donat, i de sobte em desintegro fins al punt de no poder estar dempeus. I això, en un moment. He de interrompre, i per evitar que el meu interlocutor no se senti malament, al mateix temps, d'alguna manera, anunciar-li que necessito amb urgència seurem. 

Los sintomas mas conocidos

Poques persones saben el pes d'aquesta malaltia que m'afecta tots els dies, o fins i tot les formes que pot prendre. Només aquells que la pateixen saben de que parle. Experimentem situacions que poden ser incòmodes, doloroses, vergonyoses, de conseqüències lleugeres o simplement còmiques, però sempre d'ansietat ... d'ubicació. Quan les parts, la del moviment i la raó es retroben, no ho vivim sols íntimament, sinó que també ho volem intentar socialment .... però, embrutarem la trobada ?. És més fàcil per a mi aïllar-me per lluitar contra el meu malestar corporal, de quedar bé. I, al mateix temps, encara ser independent, vull participar en la vida social o simplement familiar.

Esta lluita interior m'esgota moralment i físicament. 

Em veig obligat a reconèixer que estic malalt, perquè depenc d'un error que pot sorgir en qualsevol moment. No m'atreveix a trobar-me amb una persona, un plaer, un projecte .... llavors pense molt bé quan programe les meUes activitats, i seran sempre que em senta capaç. Jo després participe en gairebé tot fins al moment, si arriba, de passar del moment del possible al moment de l'impossible, al moment que em temo que ja no hi ha res a fer.

 Vull creure que compleix amb la suficient qualitat i que tinc la comprensió i l'empatia que permetran participar molt temps d'una vida social i pública. 

Per aconseguir això, en les properes  entrades, escriuré, el que al meu parer, pot donar a conèixer les claus per entenderme a "mi" i a esta malaltia tan estranya i desconeguda.

Proxim capitol:

L'EVOLUCION DE LA MEUA VIDA AMB PARKINSON I LES CLAUS PERQUÈ M´ENTENGUES.

1ª. - Tots som diferents.
Tots som diferents. Míram.

Qui em felicitara pel Dia del Pare?

El Dia del Pare està reconegut com a Dia Internacional, i encara que la majoria ho celebren el tercer diumenge de juny, no té una data concreta per a tots els països i no tots tenen el mateix títol. A manera d'exemple, tres països ben coneguts:

Estats Units el tercer diumenge de juny.
Brasil el segon diumenge d'agost.
Austràlia el primer diumenge de setembre.

A Espanya va ser José Fernández Rodríguez, Director Gerent de Galerias Preciados (per als més joves, el competidor en els ´70 i ´80 del segle passat, de El Corte Ingles), el que en 1953 es va convertir en el propagandista de la idea que en 1948, Nely (Manuela Vicente Ferrero), va concebre per a celebrar un dia festiu per a complimentar als pares de les seues alumnes. Més tard es va sumar Ramón Areces Director Gerent de El Corte Ingles i futur propietari de Galerias Preciados.

El Dia del Pare doncs, és una festa, a Espanya, amb uns principis comercials. Un reclam ben col·locat entre el consumisme del Nadal i les posteriors rebaixes i el Dia de la Mare.

Quasi tots els dies de l'any estan declarats dies internacionals d'alguna cosa, alguns d'ells amb uns objectius molt interessants i lloables i necessitats de potenciar, dels quals es passa sense pena ni glòria, tot perquè no venen.

Vaig a centrar-me en el significat de PARE, perquè ja em comence a anar per les branques.

La nostra cultura judeo-cristiana, dóna a les figures del pare i de la mare una rellevància especial. Vegeu que un dels manaments gravats en les taules amb les quals Moisés va baixar de la muntanya Sinaí, deia:

Honra al teu pare i a la teua mare, com Yahvé el teu Déu t'ha manat, perquè siguen perllongats els teus dies, i perquè et vaja bé sobre la terra que Yahvé el teu Déu et dóna.”

I em diran: “Jo no sóc ni catòlic, ni cristià, ni cree en Crist que ho fundá”. “A que em ve este amb el quart manament?”.

Bé, oblidem-nos de la religió, de Yahvé, del Papa i les taules de Moisés. Et propose, amic que em lliges, que opines en un comentari a aquesta entrada, i digues si són raonables les següents propostes:

Els fills:

- Respecte filial envers els pares, que també engloba les relacions entre germans i germanes.
- Gratitud.
- Obediència als pares mentre el fill/a viva en la seua casa i quan és per al seu bé o per al bé de la família, excepte quan l'obediència exigeixca que el fill/a faça alguna cosa moralment equivocada.
- Quan els fills siguen grans i els pares ancians, oferir, si fóra necessari, suport material i suport moral als seus pares envellits, especialment en temps de malaltia, de solitud, descoratjament i incapacitat.
- No negar o renegar dels pares.

Els pares:

- Proveir i cobrir durant el temps de minoria d'edat, de les necessitats per al seu benestar. Donar educació moral i formació cívica als fills.
- Respecte als fills com a semblants i com a persones humanes.
- Disciplina adequada per als fills, però tenint la cura de ser just.
- Aconsellar, no pressionar per a escollir una determinada professió, opció, cònjuge, etc.
- Ser un bon exemple per als seus fills.
- Reconèixer els propis defectes davant dels seus fills per a orientar-los i corregir-los.

Dis-me si et semblen raonables.

Els ancians, avui, i gràcies al sistema de pensions, són en la majoria dels casos, suficients. Però hi ha un grup molt elevat, als quals se'ls crida dependents, que necessita que els poders públics els oferisquen, allò que els que poden no assumeixen, o no els dóna la gana poder assumir.

No fa molt, els ancians vivien amb els seus fills, i depenien d'ells, perquè mancaven d'una pensió. Fa menys, els fills vivien amb els seus pares perquè no els arribava a fi de mes el subsidi de desocupació.

Jo, que sóc fill i pare, pinso en la diferència que els temps han ocasionat d'uns als altres.

Els meus pares, quan va ser el temps es van ocupar dels seus majors, al mateix temps que s'ocupaven de nosaltres, els seus fills. El meu pare tirava 12 hores de treball cada dia. Pocs capritxos ens podia oferir, però si, alimentació, vestit, estudis, exemple .,…

Els meus germans i jo, avui ens ocupem dels nostres pares, abans de res per gratitud i per l'exemple rebut.

En canvi, els meus fills compraran, i no serà a mi, un perfum en Druny, una cartera d'Hugo Boss, un mocador de Emidio Tucci en El Corte Ingles o regals de més fust, com un creuer pel Mar Menor, o un amarre en Port Banus, o qualsevol altre regal de preu desorbitat, donant-li la raó de ser a la celebració, i amb l'objectiu per al qual es van instituir, amb açò creuran demostrar el seu amor perpetu.

Des de fa algun temps vinc “coneixent” casos increïbles. Hi ha fills que deuen tot el que son al seu pare, i per les circumstàncies de la vida, trauen a relluir una ferotgia especial contra el progenitor i obliden al pare dels seus primers 25 anys. Uns altres creuen poder esborrar les petjades de l'ADN en forma de canvi de cognoms. Uns altres li neguen l'accés a un pare per a visitar un fill autista o a conèixer a una néta o rebesneta. Uns altres participen del macabre joc d'inventar mentides i oprobis. Uns altres practiquen la tortura psíquica amb el pare malalt. Uns altres es declaren imparcials i es dediquen a buscar com despullar dels mitjos de subsistència al pare.

I el pare, davant tanta ferotgia, pensara que no va complir com a tal.

Jo, per tant, i tal com estan le coses, de mi m'ocupare jo.

16 de març de 1968. My Lai.

El 21 de març de 2011 , escrivia:

Per a començar hui la meua columna i posar-nos en situació, podríem picar el video i llegir o  cantar la cançó que es transcriu a continuació.  Provem?.

Imagine there's no Heaven

And no Hell below us

Above us only sky

It's easy if you try

Imagine all the people

Living for today

Imagine there's no country

It isn't hard to do

Nothing to kill or die for

And no religion too

Imagine all the people

Living life in peace

You may say I'm a dreamer

But I'm not the only one

Maybe someday you will join us

And the world will be as one

Imagine no posessions

I wonder if you can

No need for greed or hunger

Or Brotherhood of Man

Imagine all the people

Sharing all the world

You may say that I'm a dreamer

But I'm not the only one

And maybe someday you will join us

And the world will be as one

You may say that I'm a dreamer

But I'm not the only one

Maybe someday you will join us

And the world will be as one...

                                                                                                                     
                                                                                                                       

És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel

Imagina tota la gent

Vivint el present

Imagina que no hi ha país

No és difícil de fer

Res per a matar o morir

I tampoc religió

Imagina tota la gent

Viure la vida en pau

Pots dir que sóc un somiador

Però jo no sóc l'únic

Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres

I el món serà com un

Imagina que no hi ha possessions

Em pregunte si pots

Cap necessitat, cobdícia o fam

O la Germandat de l'Home

Imagina tota la gent

Compartint tot el món

Pots dir que sóc un somiador

Però jo no sóc l'únic

I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres

I el món serà com un

Pots dir que sóc un somiador

Però jo no sóc l'únic

Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres

I el món serà com un

El mes de març, entre altres sensacions, em porta una, que faig intent d´allunyar, però que m'és impossible. Em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.

Allà per l'any 1964, en ma casa va aparéixer un aparell anomenat televisor. Fins llavors, entre els nostres veïns, només tenien, eixa caixa plena d'imatges, a casa del tio Pepe “El Rull”.

Entre els programes estrela estava el Telenotícies, amb notícies nacionals, internacionals, esports i temps. Començava amb una música i una imatge característica, la paraula Telenotícies donant voltes al voltant de la Terra. 

Al veure als majors, que l'atenció es concentrava en eixe moment davant de l'aparell, cap al que també nosaltres, ens assentàvem atents.

Entre els anys 1964 al 1973, els presentadors del telenotícies de les 9  de la nit, que jo recorde, van ser, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo Sancho, Ramón Sánchez Ocaña i Rosa Mª Mateo. Els del temps eren  Marino Medina i Eugenio Martín Rubio (alumne del Pare Arbona).

VIETNAM

La notícia recurrent, pesada i que produïa fartera era la guerra de Vietnam. Va ser pues, la notícia de la meua infància i adolescència, des dels 6 als 15 anys, cada dia, vaig veure la notícia de la guerra de Vietnam. 

Els bombardejos massius, l'ús d'agents químics, la crueltat retransmesa pels mitjans de comunicació, van fer enormement impopular la política d'EE.UU. Dins del propi país, l'oposició a la guerra es va estendre entre la joventut lligant-se a moviments contra el sistema, com el moviment "hippie". 

Al Gener de 1973, es firmá en Paris un acord de pau. I els EE.UU. van abandonar el Vietnam derrotats, la qual cosa va suposar un trauma pels 58.000 soldats morts, 300.000 ferits, centenars de milers de soldats amb addicció a les drogues i amb seriosos problemes d'adaptació a la vida civil, EE.UU. va quedar, amb una generació desapareguda  o desequilibrada.

El 16 de març de 1968, es va produir una de les mas vergonyoses accions que l'exercite americà perpetra a Vietnam, la matança de My Lai, on sense cap mirament van violar les dones i les xiquetes, van matar el bestiar i van prende foc a les cases fins a deixar el poblat arrasat. Per a acabar, van reunir els supervivents en una séquia, i allí van disparar fins a matar tots els habitants de la zona (és a dir, ancians, dones i xiquets). La xifra  s'estima que va haver d'estar entre 347 i 504.

IRAQ

El dia 20 de març del 2003, amb el nom “quasi” religiós de Nou Alba, dóna començament la guerra d'Iraq. Abans, en tots els països del món es van realitzar manifestacions multitudinàries en contra d'un arreglament bèl·lic. A Espanya, les manifestacions multitudinàries, es van repetir en totes les ciutats, constituint-se col·lectius contraris a la invasió. “NO A LA GUERRA”, va ser el crit unànime en Espanya.

En el Congrés espanyol, el govern, sol·licita l'autoritzaven a la intervenció espanyola en la guerra, basant-se en la falsedat. Especial vergonya em causa l'actitud festiva i “cachonderil” dels diputats del Partit Popular. Però el que em va omplir de vergonya impotència i ràbia, a més de l'afirmació del president Aznar sobre l'existència de les armes de destrucció massiva (mai trobades), va ser la foto del trio de les Azores, amb la mà del president Bush sobre el muscle del president Aznar, que pareix una foto de companys de col·legi.

La principal justificació per a esta operació, va ser la falsa afirmació que Iraq posseïa i estava desenrotllant armes de destrucció massiva. Van sostindre, d'una manera interessat i tendenciós, que Iraq representava una imminent, urgent i immediata amenaça als Estats Units, al seu poble i als seus aliats, així com als seus interessos, Després de la invasió, el grup d'investigació a Iraq va arribar a la conclusió que no hi havia cap, en el moment de la invasió.  

Es va insinuar que alguns es beneficiarien, tal com digue el germa de Bush, o con al president esàñyol que va dir que sortiem del olvit de la historia. El cas es que l´ultim motiu era el petroli i res mes.

La mentida costa 1.033.00 morts i 854.000 milions de dòlars, i la vergonya de la notícia dels abusos i tortures en Abu Ghraib I la Massacre d'Haditha.

Mi Lai reviscut, la guerra de Vietnam de la meua joventut adolescència, una altra vegada,  Després de trenta anys.

Ara, llig, veig,  sent, que l'objectiu és Líbia. Ara Gadafi és el dimoni, quan no fa molt, quan visitava un país, se li condicionaven terrenys per a poder acampar el seu estrafolari campament. El que es fa amb Teodoro Obiang, i no fa molt amb Hosni Mubarak, a qui es considerava un bon aliat en el món àrab. 

En fi, mantindre, a costa de l'explotació, la fam, misèria i mort de sers humans, a qualsevol dictador que ens interesse mantindre en el seu lloc, sense importar-nos, la repressió i l'explotació dels nacionals del sàtrapa de torn. I si se li invadix, vexar als mateixos nacionals, pels alliberadors, amb la repetició de Mi Lai,  Abu Ghraib I Haditha.

Per això, març em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.

Per a allunyar eixa olor, taral·le  IMAGINE

De proverbis xinesos.

En l'espai de pocs dies he llegit en sengles escrits, que se citaven proverbis xinesos, segons deien els seus autors. Em va semblar que anaven dirigits a ...

Les frases eren:

“Si no eres part de la solució, eres part del problema.”
"Quan bufen vents de canvi, alguns construeixen murs. Altres, molins."

Tots dos proverbis són una crítica cap a qui/nes no estan per la negociació, per donar solucions, pel canvi, pel progrés, En tot cas es refereixen a un oponent.

Monument a la xerrameca politica

Quede com a declaració de principis, que tot el que fa olor de xinés, em posa en alerta. La culpa la tindran, segurament, les tendes xineses, tan abundants i substitutes de el “tot a 100”. Les tendes, amb productes “chiveados”, que a la vista, quasi fins al nom copien, i ens atrauen per un preu molt atractiu. Després, quan ho apliquem o usem, dura just eixe moment. Si és un tornavís, es descantilla. Si és una cinta adhesiva, dura pegada el moment de pegar-la. Si és un retolador marcador fosforescent, l'endemà ja no té color ni fosforescència. Bé, així, quasi tot allò que hauria de durar més d'un dia.

Es parla molt de la saviesa oriental. No dubte d´eixa saviesa. I a les proves em remet. Ens han copiat el “tot a 100”, ens han copiat el “Pos-it” que es pega un moment, ens han copiat el cable “*HDMI”, que a causa del seu escàs material conductor no serveix per a la seua comesa.

Ara, de debò. La cita de proverbis xinesos, és una altra còpia “tot a 100”. La cultura occidental i en concret nostra cultura, la nostra llengua, té un proverbi per a tot. No cal anar al cercador de proverbis xinesos. Si cerquem en les nostres converses diàries, segur que en algun moment usem un, o hi ha d'aplicació un.

Quan algú “intelectual” en el seus escrits o discursos  fa un ús exagerat de cites de proverbis xinesos o nepalesos, o inclou cites de frases “famoses” d'algun personatge, a voltes desconegut, poc conegut, o conegut, em fá que la seua intenció és la de demostrar-nos que posseeix una vasta cultura i un intel·lecte tan despejat, que per a cada situació, pensament o cas, té la frase que va escriure un tal “*Matusalem”, certificant que el que ell està publicant, amb antelació i sense tenir en compte el veredicte dels seus hipotètics lectors, està avalat des del principi dels temps. Contradient-me, vaig de cites i comence amb Baltasar Gracián i una de les seues frases: “El primer pas de la ignorància és presumir de saber”.

Flac favor li fan a la població aquells que en compte de confluir programes i necessitats de la ciutadania, i cercar coincidències, tal com es van comprometre i es van inscriure per a accedir i dedicar-se, certifiquen el seu desacord a intercanviar proverbis xinesos. I cite a Henry Ford, “Arribar junts és el principi. Mantenir-se junts, és el progrés. Treballar junts és l'èxit”.

De les cites a que em referisc:

La primera, se li atribueix a Lenin, que és possible que ho copiara dels xinesos o dels manxúes, qui sap?.
La segona, no hi ha acord en la procedència, uns altres li donen una procedència anònima, però si es vol serà xinesa o mongola. Qui sap?.

Este diàleg de sords. Este dialec de desacord poc diu d'aquells que pregonen la seua disposició i bones voluntats cap als conciutadans als quals volen millorar la vida. Si ells mateixos no arriben a coincidències. Què hem avançat?.

Propose a continuació unes cites que vindrien a substituir les abans citades:

- “Si un no vol, dos no és barallen”, de la meua mare.
No s'està disposat al dialec i a l'acord. A cedir un pas. A aconseguir un 10%, enfront d'un 0%?.

- “Si vols fer les paus amb el teu enemic, has de treballar amb ell, llavors es torna el teu company.”, de Nelson Mandela.
No s'està disposat a perdonar o oblidar velles picabaralles. A deixar l'orgull, el personalisme, la desconfiança i la prepotència en la cambra de les andròmines?.

- “Si dos individus estan sempre d'acord en tot, puc assegurar que un dels dos pensa per tots dos.”, de Sigmund Freud.
No s'està disposat, al fet que de la normal discrepància i visió de les coses li traguem una combinació amb la millor essència?.

- "Hi ha tantes realitats com punts de vista. El punt de vista crea el panorama", José Ortega i Gasset.
Si al conjunt d'idees, sense imposicions, els trobem encaix, cedint una part i admetent una altra, el panorama no serà de tots?.

- "El progrés consisteix en el canvi", de Miguel de Unamuno.
I per fi, estem convençuts, o no, que cal canviar les formes, i hem de renovar i experimentar?.

La realitat és que les representacions polítiques no han aconseguit coordinar un canvi. I un canvi que acontente a la majoria. Seguim en una modorra o implas que no té aspectes d'acabar.

Estos dies, amb l'acord a nivell nacional, per a possibilitar un canvi en el govern, hi haurà opinions per a tots els gustos. No és el meu acord preferit, ja veurem el resultat. Però diu molt, que amb alguns no vulga pactar ningú, i uns altres, almenys ho intenten.

Ací, les formacions bullíen abans de les eleccions, ara, fins a la més participativa ha quedat en un ambient familiar. Alguna cosa falla.

Portem nou mesos de legislatura. Solament observe una carrera de mocions o propostes, com un, a veure qui presenta més!. Totes elles molt encertades, però, qui les aplica?, qui fa el seguiment dels resultats del seu compliment?. I al final ens felicitem perquè en el sorteig una d'elles s'ha complit.

I a tots se'ls omple la boca de BENISSA, i convinguem que tot és qüestió d'humilitat i generositat.

Si no és així, no hi haurà progrés.

12.752 dies, que són, 34 anys i 11 mesos.

El dia 9 de febrer hauria complit 40 anys de treball en el Servei Municipal d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Benissa. Les circumstàncies de la vida solament van permetre que foren 34 anys i 11 mesos.

Durant eixos 12.752 dies, vaig escriure una part important del llibre intangible (de moment) de la meua vida. Una història que necessita de repòs i una mica de maduració.

Quan vaig accedir, el 9 de febrer de 1976 (per a la SS el 1.03.1976), la plantilla de l'ajuntament era molt reduïda. Els sous en l'administració, eren més baixos que en el món laboral. Ningú volia anar a treballar a l'ajuntament. Ni al Servei d'Aigües Potables, ni a cap de les places vacants. Teníem mala fama.

Amb el creixement de Benissa, la plantilla municipal va créixer per a donar cobertura a les creixents necessitats de serveis comunitaris. Generalment, i en un primer moment,  van ser les xiques els qui van prendre possessió de les places que s'anaven convocant, certificant-se així, la revolució en el món del treball, per l'entrada de la dona en el món laboral.

Fins a un temps en vaig relacionar intensament amb un gran nombre de treballadors, fins i tot vaig ser Delegat de Personal i membre del Comitè d'Empresa. El creixement abans esmentat de la plantilla, em va anar distanciant del coneixement personal dels mes nous companys de treball.

Durant la meua relació laboral vaig coincidir amb 4 alcaldes i una llarga llista de regidors. Amb el temps vaig anar veient com, aquells que havien entrat voluntàriament, s'anaven professionalitzant. El silló i la vara va passar a ser un treball, i traduïen els vots percebuts, com a aplaudiments a la seua gestió. Mai vaig expressar opinions ni preferències polítiques. Açò sí, se'm va etiquetar i em van passar per totes les afiliacions politiques.

Durant eixos 34 anys, he sigut testimoni, actor i sofridor de fets, decisions i tracte personal que a bou passat, semblen coses sense importancia, però que van soscavar l'admiració o la confiança en algunes persones amb les quals treballava (llija's polític), votat pels ciutadans de Benissa cada 4 anys.

Vaig conèixer a regidors amb esperit de servei i disposició desinteressada. Vaig conèixer a regidors que l'únic interès era solucionar qüestions propies o familiar. Vaig conèixer a regidors indignes i rastreros. Vaig conèixer a regidors de oides, la seua presència per l'ajuntament es limitava a donar el sí, el no, o abstenir-se en els Plens. Era aleccionat prèviament, i a cobrar les seues assignacions.

Em quede amb els primers.

Haver treballat per al meu poble em satisfà. Vaig tenir sort. El departament d'Aigües Potables, on vaig ser assignat des del principi, em va proporcionar coneixements apassionants i afany per modernitzar els equips i instal·lacions.

Solament hi ha un problema que persisteix, i és el més important. La matèria primera, l'aigua, és escassa i la dependència dels cicles humits i secs no està solucionat, encara que es va camí d'açò.

Avui, 40 anys despres, des del lloc on l'esdevenir de la vida m'ha col·locat, enyore la passió amb què escometiem millores pioneres. Però, mancant açò, al mateix temps, m'alegre perque els que allí van quedar, prossegueixen.

CAJAMURCIA tanca.

L´oficina i la pedra freda.

L´'oficina de la Banc Mare Nostum (BMN) a Benissa tanca.

Avui m'han saludat amb eixa frase. Ni bon dia, ni que tal?.

Em vaig quedar de pedra, com la pedra viva de l'església parroquial veïna a l'oficina bancària.

 Aquest matí, en passar pel carrer Bilbao, casualment, i amb el dia clarejant, he observat que anava a eixir del seu aparcament un furgó blanc amb rètols. En arribar a la seua altura, veig que és el donat per CAJAMURCIA a l'Ajuntament de Benissa. És el furgó que tan bon paper està jugant entre la gent gran de Benissa.

Aquest matí he de fer un tràmit en esta oficina i em trobe amb coneguts, i menys coneguts, clients de l'oficina. La incredulitat és general.

Com pot ser que, amb la clientela que tenen, tanquen?.

- Que si vull alguna cosa hauré d'anar …. A Calp!. A Denia!.
- Açò és increïble!.

La relació i el tracte humà, banc-client, açò s´acabat

La familiaritat perduda

Conèixer a cada client, sense arribar al compadreig, la simpatía, el tracte i la negociació, tot açò, no ho dispensa ja ningú a Benissa, 
 

Pagant les bacanals de alguns

Els altres bancs de la localitat han substituït a les persones per uns robots, per l'ull dels quals se'ns donen instruccions. Per la seua oïda li inserim un tros de plàstic anomenat targeta. Pel seu nas, com a drac mític, llança rajos rosats que lligen els nostres deutes. Per la seua doble boca expulsa diners o engoleix diners. La engolidora és més gran. Com no!!!.

Amb el temps la CAM de tota la vida va anar canviant i també Bancaixa i el Banc de València, “Ali-Bava i els 40 lladres”, es van fumar el capital de les prestigioses i potents entitats orgull dels valencians. S'esfumá, juntament amb el botí, el tracte amic i personal. 

Moltes promeses

Ara som xifres de vint dígits que espremen a comissions.

Però avui, el comentari general de la gent de Benissa, cap a eixa decisió dels estrategues economicistes, no era de lloances i flors.

Avui el comentari era: “vaja putada”, amb l´esfoç que li l'han dedicat  Empare i Vicente. Amb la de clients que tenen. Amb el ben que ho fan, Simpatia, atenció, ajuda …..

Lo rat penat ja es catala

Una altra vegada, el treball i el bon fer de, en aquest cas dos treballadors, i l'interès dels clients és atropellat per l'interès estratègic, del guany a costa del que siga, encara que estic segur que aquesta oficina no seria una càrrega, més be, li donaria bons resultats. Vaja vostè a saber quin "cony" va pensar la llumenaia del despatx on la xusma no entra.

Què podem fer?. Res. Solament, expressar la protesta cap a els qui proposen i els qui aproven eixes estratègies.

I participe a qui em llija que, esta és la meua carta de protesta. Carta que una vegada acabada vaig a publicar i fer arribar “a l'atenció del client” de l'entitat Banc Mare Nostrum, S.A.

Monopoli

I aquesta és la meua carta d'agraïment a Amparo Guerrero i Vicente Devesa, per la seua simpatia, la seua ajuda, els seus consells i molt més.

Estic convençut que aquesta vegada: La banca perd, senyors!!!.

He promogut una recollida de signatures demanant que no tanquen l'oficina. Vols signar-la?
 PICA AQUI     https://www.change.org/p/corporativo-cajamurcia-com-amparo-guerrero-bmn-es-no-al-cierre-de-la-oficina-de-cajamurcia-en-benissa-alicante

58 anys.

El día 23 de gener de 1958, va nàixer qui açò escriu. Pel que avui és el meu aniversari.

 

Són 58 anys, els quals la societat en la qual vivim els enquadra dins de l'edat mitjana. I com avui en día tot es justifica amb estudis realitzats, en un d'ells, es conclou que, fins als 70 anys les persones no consideren haver arribat a la vellesa.

Jo, que faig mitjanament cas a qualsevol estudi, considere que cada persona, segons l'actitud que adopte, serà un nadó, un xiquet, un adolescent, un jove, una persona madura o un ancià. No és l'edat física dels anys viscuts, si no l'actitud del moment en el qual vius.

El dia que complisc anys no espere felicitacions ni regals. Eixe dia ho dedique, des de fa anys, a donar un repàs al viscut.

En el primer que reconec és, en el benèvola que ha sigut la vida amb mi. Vaig nàixer en una zona del món, on no he patit la pobresa i la necessitat. En el si d'una família que em va oferir tot: amor, refugi, sacrificis, exemple i valors, 

I em va ensenyar a ser agraït.

Sense mèrits, ni grans esforços, em vaig trobar, durant 36 anys, un treball que em va apassionar. Gràcies,

Vaig formar una família i vaig tenir dos fills. Vaig donar tot, sense esperar cap retornada. Gràcies. 

Mai vaig estar malalt, ni el meu cos va patir trauma algun. Gràcies.

Mai, ni somniar-ho, ningú sap els rumbs que vida li oferira. A mí, la vida, m'ha oferit una altra nova. Gràcies.

 

A diferència de molts altres, als quals la malaltia els ha apartat d'aquest món, la malaltia de Parkinson, és una malaltia crònica, que invalida progressivament però que permet viure. Contra la qual cal lluitar amb voluntat i medicació. Contra la qual cal lluitar assumint i compartint.

Per açò, i sense esperar retornades de ningú, aprofitaré les experiències passades (açò de l'experiència, sí necessita de ser anyenc), per a viure la nova vida que se m'ha oferit.

I solament, i entre parèntesi, done les gràcies a tots aquells que amb la seua ajuda estan fent possible eixe canvi. Ací sí que he de retornar i no sol agraïments.

Per tot açò, als meus 58 adolescents anys, les ganes de viure i els projectes no els tomba cap Parkinson. I per açò i contra açò lluite cada dia.

I no estic sol. 

I per molts anys que ho vegeu.