TRENTA - I -DOS. L´EP i JO. Humor contra el Parkinson.

Articul copiat del diari EL PAIS de 28.01.1958

 

 Michael J. Fox s'ha inspirat en la seua experiència en la comèdia que abandera.

 

Andrea Aguilar  - Nova York

En la cerimònia de lliurament dels Globus d'Or, una cadena nord-americana va citar com a “dada curiosa” que l'actor Michael J. Fox pateix la malaltia de párkinson. La revolada no es va fer esperar i ha anat acompanyat de diverses notes demanant excuses. La veritat és que el protagonista de Retorn al futur, de fins trets aniñados i bons dots per a la comèdia, l'actuació de la qual en la sèrie Enredos de família en els vuitanta li va convertir en una dels estels més volgudes i populars d'EUA i de mig món, ha batallat des de fa més d'una dècada amb aquesta malaltia. Va crear una fundació, va escriure diversos llibres i aquesta tardor, 14 anys després que es vera forçat a abandonar la sèrie Spin City per la seua salut, J. Fox ha tornat a la petita pantalla amb una comèdia familiar que també transcorre en els carrers de Nova York i que porta en el títol el seu propi nom: El xou de Michael J. Fox, que emet els dimecres (21.00) Canal + Series.

El párkinson no és una “dada curiosa”, sinó una peça central en la trama d'aquesta comèdia en la qual el álter ego de l'actor és el presentador del noticiero més popular de Nova York, Mike Henry, malalt de párkinson que decideix tornar a les ones, per a alleujament de la seua família. “Fer un reality em semblava massa, jo no sóc Kardashian”, bromejava l'actor recentment en els estudis Silvercup, on s'han rodat gran part dels 22 episodis de la primera temporada.

Allí es troba la fidel recreació dels estudis de l'informatiu i de l'apartament del Upper West Side on resideix la fictícia família Henry. “Hi ha certs paral·lelismes amb la meua vida familiar: aqueixa actitud que té la meua esposa, el fill que abandona la universitat o l'angoixa adolescent de la xiqueta de la sèrie com la de les meues dues filles bessones, que escolten tot excepte quan decideixen no sentir absolutament gens”, explicava. Vestit amb un vaquer, blazer i jersei gris marengo, la fragilitat física no ha frenat la seua determinació per a seguir avant. “Vaig voler que el personatge no anara un actor sinó un periodista, algú que tinguera certa fama dins de la seua comunitat per a poder afegir part de la meua experiència personal, en la qual la sèrie està inspirada. D'alguna manera queda reflectida la meua visió del que significa tenir párkinson i a açò he afegit humor”, apuntava. Al trillat format de sèrie còmica familiar s'afig aquesta vegada un factor real, i un tipus de comèdia que esquiva estereotips i aporta un angle de normalitat a una devastadora malaltia.

El treball de Michael J. Fox en els últims anys en altres sèries com The good wife o Curb your enthusiasm li va fer plantejar-se llançar aquest nou projecte, en el qual volia abordar un costat més còmic que dramàtic del párkinson, i permetre que un públic ampli connectara amb la història. Per açò, la sèrie també aborda altres dinàmiques familiars que van més enllà, com la relació d'un adolescent (el fill major del personatge) amb una treintañera.

Un factor fonamental va ser l'elecció del repartiment (“havia de ser gent que poguera passar sis mesos dedicada al rodatge”, deia J. Fox), en el qual es troben el veterà actor afroamericà Wendell Price, que va participar en The wire i que no oculta la seua admiració pel seu vell amic. “És impressionant veure-li com reuneix forces i es tira a actuar amb tot el que porta dins”, assenyala Price. “A voltes se t'oblida que el seu és un punt de vista molt marcat i concret. Una malaltia crònica no té per què ocupar totalment la teua vida. Quin sentit té plantar batalla si no gaudeixes de la vida?”.

L'esposa de J. Fox en la sèrie és Betsy Brandt, que després de Breaking bad va decidir donar un gir i apostar per la comèdia. “M'encanta el personatge perquè és molt real i ella no és perfecta en absolut. Amb Michael vaig créixer veient-li en televisió i em sembla increïble estar treballant al seu costat”, assenyalava. “Quan em pregunten com flueix la cosa amb algú que pateix aqueixa condició, en el meu cap m'assalta un dubte: quina condició? La metgessa o els seus increïbles dots per a la comèdia? És un home amb una gran confiança en si mateix i extremadament amable, la seua és una combinació molt poc comuna”.

Complir anys.

Mortadelo i Filemon

Pot ser, que el primer contacte amb l'aigua, que ens marque, siga aquella que ens acompanya durant nou mesos en el ventre de la nostra mare. El primer senyal que volem ser vius, que volem conéixer este món desenfrenat, sense saber que mai estarem millor que allí on estem, és quan la nostra mare trenca aigües. Jo no recorde eixe fet del dia 23 de gener de 1958, però esta clar, que seria una alegria per als meus pares Jaime “Marro” i Fina “Xest”  i també de preocupació per la responsabilitat que s'adquirix quan es té un fill. 

Sharon Stone

Crec que, tenint com quintos a Mortadelo i Filemó que van nàixer tres dies abans que jo, el dia 20 de gener, a Michael Jackson, a Sharon Stone i a Michelle Pfeiffer, no va ser tan mal any, aquell any de 1958.

35 anys treballant en Servei d´Aigües Potables, ha fet de mi, entre unes altres, una persona recurrent amb tot allò relacionat amb aqueix be basic. Per açò entenc la meua vida, que des de sempre, ha estat lligada a l'aigua.

L'aigua m'agrada degustar-la fresca i d'un doll gran, jugar amb ella , veure córrer pels carrers quan plou, veure bota d'un desnivell  formant cascades. Sentir el remor d'un rierol o un riu de muntanya. L'olor de la terra quan es mulla al ploure. Els matisos de color que té la mar i que moltes vegades veig des del mirador de Pedramala.

Carro (Museu del Traginer- Igualada)

La falta de rius a Benissa, provocaven en mi, i ho recorde ara, a l'evocar la meua  infància, que imaginava que els rius serien com els que veia per al finestral de ma casa,  quan  per la Costereta del Convent, abans d'asfaltar-la, es feien dos rierols si plovia un poc i dos rius quan la pluja era de les que ara anomenem de gota freda. Els rierols coincidien amb les rodades que feien les rodes dels carros, i que com tots saben abans tenien molts llauradors. Hui es tornen a veure, perquè s'ha posat de moda tindre un cavall. Però mai més vorem eixa visió ja que la Costereta del Convent esta asfaltada des de 1963, cuant jo tenia cinc anys.

També, darrere del convent, en el camí vell de Xaló, corria l'aigua molts dies després d'haver plogut. Eren les fontanelles, i segurament eren els sobrants del que mes avant m'explicaria fra Humilde sobre uns rius subterranis.

Amb l'aigua jugava una bona estona, quan a falta de banyera i altres comoditats, ma mare posava en el pati una o dos safes grans al sol para que es calfaren, era un goig pera mi, i ella aprofitava eixe bon humor meu pera donar-me de sabó al cos.

Costereta del Convent

Jo tenia pocs anys, quan ens traslladem a viure a la casa de dalt. La casa era de la tia de ma mare Pascuala Mas. La tía Pascuala, a qui havia de considerar la meua iaia materna, la recorde gitada en el llit perquè era major i havia quedat cega. Jo anava a buscar-la per a protegir-me entre els seus braços i amagar-me entre els lençols, de l'enuig de ma mare, després d'haver fet alguna malifeta.

La casa de la tia Pascuala estava mes arreglada que la casa de baix, les habitacions estaven lluïdes, pintades i el sòl, amb taulells que formaven dibuixos molt coloristes. Però no tenia una instal·lació higiènica i en condicions, en fi, en allò que s'ha relacionat amb la neteja i l'evacuació de les necessites fisiològiques, eixes no tenien un lloc d'honor a la casa.

D. Julio i Pepe Ivars (Molla)

Abans de passar a viure en la casa, els meus pares, que crec eren uns avançats del seu temps, van fer reformes i sobretot es van centrar en l'assumpte aigua – neteja. No recorde les obres de la construcció del lavabo, però si les obres que es varen fer pera ampliar la cisterna que tenim dins en la cuina. Pepe Molla (Jose Ivars Molla - Mollar deien alguns), instal·la una bomba que des de la cisterna podíem omplir un depòsit que s'instal·la en la terrassa del “quarto del terrat”. L'ompliment del depòsit tenia la seua cosa, ja que havíem d'estar al corrent, i evitar que sobreïsquera. No hi havia sistema automàtic que parés el motor, no, l'avís era aigua va!, quan esta xorrava des del terrat al pati.

Jaime Martí Garcia (El Senitjero), en aquells temps repartia el pa pels carrers de Benissa, este, va veure les obres de la reforma de la cisterna, i cada vegada que ens trobàvem, encara passats cinquanta anys, em dia:

    -  “Xiquet, encara teniu aquella cisterna tan gran?”, - Si hi havia concurrència, feia tota l'explicació de l'assumpte, amb aquells grans escarafalls que eren típics de Jaume.

Diposits i Molins del Collao

Per tant, en la casa, teníem aigua corrent en el llavador, la cuina i al lavabo, era el més paregut a ser abastit per un servici d'aigua potable, cosa que transcorreguts alguns anys es va fer realitat.

Això seria l´any 1968, quant les instal·lacions de dipòsits i canonades del nou Servici d´Aigues  van entrar en funcionament.

Enguany es compliran 46 anys.   

             

On jo vix (IV), I la terra va tremolar.

El Sol surt cada día

Nit prèvia a la de reis. Són les 23:45 hores. Fa una hora que me ficar al llit. Estic en el endormiscat previ al somni. La bullícia en el carrer, com tots els dies, no acabara fins a la 1:00 (no, acabara a les 3:00, demà és dissabte. Els divendres i dissabtes tenim dues hores extra). Assec un vaivé en el meu llit. Pregunte qui mou el llit. Ningú el mou. M'alce i li vaig donar la volta. Assec que la meua inestabilitat habitual s'ha accentuat. Isc de l'habitació i pregunte:

- Ha sigut la terra?.
- Si, Vicent, ha sigut un terratrèmol petitó.

Tanque la porta, em fique al llit, i em dorm. L'endemà, amb prou faenes un comentari. Més aviat un reafirmar-se que no va ser un somni. I res més.

Durant el dia medite. Que val pensar en conseqüències que no s'han produït.

És cert que el 25 de gener de 1999 la terra va tremolar on vix, i en tot el territori afectat es van produir 1000 morts i 500 desapareguts.

I torne a dir-me:

- Però de què serveix pensar.

Riu s¡Segre per Camarasa

Fa dues hores em comunicaven la mort de Pere "Mona", uns dies abans la d'Eugenio Capo, i abans la de Paco “Ismael”. I durant l'any entre altres Salvador, Lucia, Paquita i Jaume.
No li tem a la mort, li tem al dolor insuportable propi d'una malaltia i el que puga transmetre als qui em volen.

La mort està on està l'home/dona. No hi ha dia ni hora assenyalada, ni preavís.

I el dolor temut el pot endolcir la professionalitat i la pietat de metge o especialista que tinga en les seues mans la història mèdica del malalt o moribund.

L'accident mortal, siga de tràfic, domèstic o per un terratrèmol, aqueix àdhuc sent traumàtic, per a mi, és menys dolorós doncs no s'allarga en el temps.

Assec començar l'any 2014 amb aquesta reflexió sobre la mort. Però és tan natural com el nàixer, respirar, parlar, estimar ….

Ja ho he dit en alguna altra ocasió. Hem amagat de tal manera la malaltia i la mort que els joves i alguns majors han arribat a creure que no existisca dit irremeiable fet.

El Generalife . Granada

Per açò, als morts el nostre record inesborrable. I nosaltres a viure, a lluitar per una atenció mèdica de qualitat, i pietat i professionalitat per a oferir als malalts un bon morir.

Viure el moment. Viure intensament mentre la flama que va prendre i ens manté vius seguisca encesa.

I per a l'any 2014, salut.

Carpe Diem.

On jo vix (III). El Paradero de La Fustera.

La Linea

No plou.

Anit per fi, després de tres dies  d´efectes de virus,  “la pansa”, el meu cos s'ha comportat normal. En tots els costats couen faves. - No es aixi?.

Era la meua intenció escriure una felicitació als meus lectors com a peu al video de la capçalera.

Durant aquests dies de baixa forma,  i de pensaments concentrats cap al Nadal, temps poc desitjat per mi, m'arriba la notícia de la mort de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda. 

Estava maquinant un text nadalenc original, i no puc seguir.

He parat un moment d'escriure. Y penso. 

Per acompanyar la meua traducció del pensament a l´escrit, em pose els cascos,  i connecte amb You Tube (vaja invent),  i escaig a Mozart (el meu preferit),  i cerque el Rèquiem (m'encanta).

Lluna de La Fustera

La missa de Rèquiem és l'acte litúrgic catòlic celebrat després de la defunció d'una persona; es tracta de la dinovena i última missa escrita per Mozart. Mozart va morir abans d'acabar-la, en 1791.

Vos deixe l'enllaç curt del Requiem (9:10 min), per si el meu lector vol sentir a Mozart acomiadar-se d'una persona morta mentre em llig.

Jo escoltaré el Requiem complet (56:34 min), interpretat per la Philarmónica de Viena dirigida per Herbert Von Karajan.

No. No, ho sent, no m'ix una felicitació nadalenca.  M'ixen records de persones que sense ser íntims amics, en temps passats van formar part de la meua vida, i pel seu comportament els considere amics.

Quan em diuen, - … per cert, una mala notícia que t'afectarà-,  i pronuncien el nom de Paco i el del seu pare junts, tal com era conegut,  Paco de “Ismael”, en uns segons passen per la meua ment més de 15 anys de la meua època laboral, època en què la meua comesa en el Servei Municipal d'Aigües consistia en la presa de lectures dels comptadors d'aigua.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix (ara anomenada  “Benissa Costa”,  vaja part va tenir l'inventor i vaja valentia de Regidors de Turisme per no mantenir el popular.  Supose que aconsellats amb allò de “poc comercial i pegadis”. Valents per l'originalitat del nom), i …

- Vicent !!!. Para !!!. O et centres, o no vas a acabar una entrada, acabares un llibre.
- Tens raó diable bo.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix, la parada del tradicional esmorzar espanyol era a casa Ismael.

El Paradero als anys '60

Allí havia l'únic telèfon fix, i durant molt temps, de la zona. Allí, en arribar, hi havia un avís de l'oficina, o durant l'esmorzar,  o més tard a última hora. Ni radio, ni movils es coneixien, Per a nosaltres, per a mi, nouvingut al Servei d'Aigües al febrer de 1976 (Vicente Frau ja ho era del Servei des de la seua fundació en 1969), va començar una relació familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Parador de La Fustera, ens esperava. A les 10.00 en  taula. Nosaltres cadascun el seu entrepà. Ismael treia vi i "La Casera" per a tots. Per a ell un tros de pa casolà dur i  “el plat de les animes”. Un tros de formatge, o salsitxó, o un capellà, o anxoves, o un tac de pernil de les sobres del tall de la petita tenda.

La tenda l'atenia Teresa i la seua filla Elena.

Trenc d´alba a la platja de La Fustera

Durant un temps van tenir habitacions.

Res de grans menjars, o si l'eren?. On està el manjar?. En el plaure del gust?. Solament?. I la bona companyia?.

Paquita i Paco venien de Benissa amb la càrrega de productes per a la confecció dels plats, que en ell, en aqueix moment buit restaurant, es servien en un replet menjador a mig dia. No en va, durant anys va ser l'únic restaurant entre Calp i Moraira, i després amb el boom turístic, un dels millors i més prestigiosos.

Pier (Pedro), arribava amb altres productes, cartes, periòdics, els bancs, les factures ….

Els fills d'ambdues famílies, Daniel i Ismael, corretejaven, a l'avi li queia la bava literalment.

Paco se m'antull sempre un home callat, pacient, és possible que fins a vergonyós. Però quan se't dirigia esbossava un somriure, sempre.

Per a mi era l'invisible de la família, en la cuina, amb qui anava a barallar, amb els calderos i amb Paquita que estava amb ell, era la seua dona. Segur que en eixir, en la taula familiar, una vegada despatxats els comensals, els majors menjarien senzillament, comentant les incidències, esdevinguts, o millores observats durant el dia.

La Fustera des de la terrassa

Sempre vaig trobar una semblança personal i de tracte entre Paco i la seua mare Teresa.

Teresa, senzilla, de parla dolça i amable, disposada i atenta.

Amb el temps el Parador La Fustera va tancar. El Parador es va vendre i el nou propietari ho va derrocar para fa un hotel. Avui és un solar. La crisi?. L'especulació?. 

Despres,  a Paco m'ho trobava quasi tots els dies enfront de l'Ajuntament. Sempre amb un comentari, un somriure.

De Paco “Ismael” podran parlar molt i millor, per exemple, els seus companys socis de la Societat Colombófila “El Palomar”, de la qual segur era un actiu.

Lloc d´encontre

La notícia de la mort de Paco, suma records al meu esdevenir, al meu patrimoni personal, records de persones que amb el seu callat treball van donar a conèixer a Benissa, La Fustera, i Fanadix en el món.

Per aixo, un record molt especial per a tota la família, per a Paquita, i els seus fills Ismael, Paquita i Mª Teresa, per a Elena i María, les seues germanes i per a Pedro, Daniel i Natalia.

Jo el recordaré trobant-nos front l'Ajuntament, un somriure i comentari alegre.

On jo vix.( II )

Riu Quindío

Està plovent.

Diuen que feia anys que no tenien un mes de novembre tan plujós. En un mateix dia, plou, ix el sol i torna a ploure. I amb ganes. Fret no sent, solament els paisans es queixen i s'abrigallen. Jo crec que exageradament.

Estem a la tardor. Pluges i clima temperat.

No deixa de ser molest, eixir al carrer amb sol, sense núvol algun sobre la ciutat, i al cap d'una estona, en eixir de la tenda, banc o bar, sentir unes lleugeres gotetes, que amb prou faenes veus o distingeixes. Solament en sentir la frescor sobre la pell, adverteixes que són aigua. I ja pots dir sense por a equivocar-te: va a ploure.

Marejol de billets

Els dies passen i vaig aprenent com manejar-me en aquest galimaties de monedes i preus. Tan sol amb sentir que per a certificar un sobre amb justificant de recepció, he d'abonar 114, ja em pose en guàrdia, En eixe moment no m'aclarisc, no sé si és molt o poc. Intente operar mentalment. O amb el mòbil. Mire al comerciant-interlocutor. Em mira rar. Balboteig. Pagament. I després, durant el camí de tornada  a casa, calcule. Manejar tant bitllet, de 1000, 2000, 5000, 10000, 20000, 50000. I les embafadores monedes de 50, 100, 200, 500, mareja.

Un vertader repte per a un parkinsonia.

Aclarisc que 114, són 114.000 pesos, (al canvi són 43,11 euros).

La popular

El PK s'ha encebat últimament en el meu muscle i genoll esquerres. Les molèsties em fan buscar el remei del ibuprofeno. L'oficina de farmàcia es diu ací, drogueria. Cert. La venda sense recepta és habitual. Els medicaments es venen a orri, en blísters, 10 pastilles 8.000 pesos (3,05 euros). Vol voste més?. Els farmacèutics, aconsellen i recepten. Administren injectables. Són, casí, el metge. El pacient s'estalvia pagar-li la consulta al galeno, el farmacèutic (el droguer) recepta i té un client.

L'enyorança d'alguns productes, com són, el formatge manxec, la tableta de xocolata, el pa, el vi, (de qualsevol zona, però llocs a triar, un Penedés, un Somontano, o Ribers del Segre). O la tonyina, i algun xoriço, em proporcionen la possibilitat de viatjar de paquet en una moto, per a cercar-los en una població major.

Més de 20 anys després de la meua última cavalcada amb moto, i per primera vegada, portant un casc, sembla una odissea per a un miope amb diplopía i amb ulleres de cul de got. 

Parc Nacional Natural de Los Nevados

El meu jovi, mania, vici, o professió no remunerada, la d'anar pel món amb la càmera de fotos i video, em donen l'oportunitat de prendre instantànies, a al “tun tun”, que després filtre i seleccione. Algunes són una preciosidat.

Que una altra opinió podria tenir jo que sóc el seu autor?.

Parc Nacional Natural de Los Nevados

Juancho condueix. És un enamorat de la seua terra i em va explicant a cada metre, on estic. Que hi ha darrere de …. Que hi havia abans o que funció exerceix tal o cal edifici, etc.

El supermercat està en la zona alta d'Armènia, hem recorregut uns quants quilòmetres. Suposadament, hi ha productes espanyols. Recórrec vitrines, prestatgeries i mostradors. El pa francés s'assembla al nostre, el d'ací és dolç. La tonyina és “Isabel”. Les sardines “Palacio d'Orient”. El vi de Xile i Argentina. Una botella de Marques de Càceres, negre, 65.000 pesos (24,54 euros). Era l'única botella de vi conegut. Una de negre Casa Ibañez, (vaja, que lluny ho descobrisc), Cabernet Sauvignon, Vins de la Terra de Castella, 16.000 pesos (6.04 euros). Els formatges espanyols, pocs, un manxec sense garantia d'origen. Una taula d'embotits: xoriço, salami, pernil serrà.

Llums de Nadal

Un berenar semi-espanyol. Un petit capritx.

I comença a ploure. Les gotes sonen sobre les claraboies del saló.

- Es va anar l'aigua!!!.

He après a relacionar pluja i tall de subministrament. L'aigua potable procedeix del riu, i és potabilitzada en els Tancs. Supose que les dimensions de l'estació de potabilització han quedat obsoletes i no admeten un aigua tèrbola a l'excés.

Aigua?. Tranquil, Vicent, dema matí, aigua.

On jo vix. ( I )

Peñas Blancas

Les muntanyes són d'un verd tendre, el xàfec quasi diari manté una frescor que produeix l'efecte de brots permanents. Les lleres dels rius són solcs profundíssims per on discorren aigües braves. Estem a 1500 m.s.n.m. La temperatura habitual és de 17º a 23ºC.

Teulades d´Uralita

La ciutat té 70.000 habitants. No ho sembla, les cases, són en general d'una planta i amb teulada de planxes d´Uralita. Els carrers rectes, amb voreres plenes d'irregularitats i paranys per a maldestres com jo. Repletes de gent transitant, observant els aparadors i esquivant els reclams dels comerciants. La calçada sense cotxes aparcats, els pocs que hi ha i no estan circulant es troben en els “parqueaderos” (pàrquings de pagament), és una bona idea vetlar per la seguretat d'aqueixa inversió. La circulació és ràpida i els principals ocupants i usuaris de les vies són: els carretilleros, els taxi, les busetas (mini-busos) i les motos.

Taxi

El vianant ha d'estar, alhora, atent als obstacles de la vorera, veure els productes oferits en cada local, esquivar als transeünts que circulen en sentit contrari i vigilar els seus pertanyies. Açò últim em xoca, però és un consell dels quals ací viuen.

- Eres un giri.

Els passos de zebra estan per a no respectar-los, els conductors són així, un perill per al confiat vianant. És el seu codi de la circulació propi. La línia contínua o doble contínua, esta per a avançar. El stop és pare. I paren tots, menys les motos, eixes no, eixes es fiquen per onsevulla, sempre en un tris de provocar qualsevol accident.

Les gents, són en general, simpàtiques i atentes. El “amb molt gust” a manera de “que desitja vostè?. El “senyor” i el “vostè”, el “per a servir-li” o el “a les seues ordres”.

Davant d'una humil casa, algú t'ofereix una arepa i un xoriço a la brasa per 1000 pesos. 40 cèntims d'euro i beses el cel. O unes arepas de chócolo.

Repara rellotges

En cada cantonada un carret de dolços, un carret d´un repara rellotges, un neta botes, un kiosco amb rodes, o un artista del tall del mango i el coco,  presentat en el seu carret de dues rodes i d'humil fatxa.

La música, els vallenatos, a cada pas. I una infinitat de llocs on a 100 pesos el minut pots parlar per telèfon. Ningú té saldo, el telèfon serveix per a avisar que et volen parlar. En el local d'una mica més amunt, per 1000 pesos parles 10 minuts, per 40 cèntims d'euro.

Fa l'efecte que la gent viu el moment. Que amb la música, el passeig per la zona comercial, prendre un tinto (cafè), una empanada, un bunyol, un aiguardent, o una Pony-Malta.

Les petites taules dels estancs (barets) plenes de botelles de cervesa Poker, el bevedor va consumint, el cambrer servint, però per res retira “el cos del delicte (consum)”, no siga que a l'hora de cobrar el pagador est ennuvolat i perda el compte. A les dones sexis, els homes tafaners els van “parant boles”, és com un dia festiu. Tot en un ambient de bullanga.

Stop

Sabent la història de la Ciutat del Cacic, un pensa que aqueix ambient tracta d'oblidar que en qualsevol moment la terra pot semblar el mar. El record recent d'una ciutat devastada per unes sacsejades, per un onatge de la terra, on les cases que estaven en les crestes de les ones van quedar destruïdes, i les que van quedar en el fons de l'ona, àdhuc avui resisteixen.

El canvi permanent i imperceptible de la geografia terràqüia, té en la serralada andina, rica i majestuosa, un gran exemple d'activitat, plegant-se pel moviment de subducció de la placa de Nasca sota la Placa Sud-americana.

És, per a un senyoret espanyol, un bany d'humilitat. De conformar-se. L'alegria i la festa, tracta d'allunyar la pena, el dolor, la pobresa, l'explotació, la corrupció.

I les gents vivint, i sota els nostres peus els Andes septentrionals, com a ésser viu, dormint.

Canal 9

Avui la notícia és Cana 9.

El govern valencià va a tancar la Ràdio Televisio Valenciana. La decisio judicial d'anul·lar el ERE que aquest Ent habia engegat, ha precipitat al provisional i debil govern valencià a tallar per on despres, i no esperarem molt de temps, puguen alguns dels endollats, prosseguir i fins i tot ocupar la parcel·la que ara es pretén desallotjar.

Els interessos en joc, amb unes proximes eleccions a la vista, mereixen parar esment en els proxims mesos.

El que es ven com un ajust necessari, té un altre nom, és un fracàs de gestió politica escandalós del partit que durant decades governa aquesta comunitat.

Que va ha quedar?.

A hores d'ara la Comunitat és un diari destrossat en una vorera del centre, al que se li ha retirat la seccion d´economia, la qual ha passat a ser la directora de les vides i hisendes dels valencians.

Ull a l'anterior !!!. L´economia, però no la d'ací. Ací no ha quedat gens del teixit bancari valencià. Que va ha quedar !!!.

Zaplana i Ripoll, com deia en la meua anterior entrada, van jugar, al costat de partits i sindicats, a banquers. Millor dit, a saquejadors dels estalvis dels valencians, per a ficar-los en opaques obres, esdeveniments i “Valles de los Caidos”.


Avui la maquina propagandistica del PP, sembla, queda en procés de desmantellament. Veurem a qui, o a que grups beneficia el fet.


Em costa pensar que hi ha amamyo, però, vist el vist, els voltors estaran avisats, segur.

El menynfots ens despertarem o seguirem amb traques i paelles?.