Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dilluns, 22 d’agost de 2011

Les ametles d´agost


Trobe a faltar la participació, per mitjà de comentaris,  en esta columna.  A vegades pense que l'escric només per a mi, i l'única lectura que té és la meua abans de remetre-la per a la seua publicació, i que després ningú presta interés.  Continue escrivint per a satisfacció pròpia i si algú li presta atenció li l'agraïsc, i li demane una crítica per a millorar en el que puga, que segur que serà molt,  esta humil nota setmanal  que no té una altra pretensió que plasmar per escrit el que pense o dóna voltes en el meu cap.

L´ametler
En la columna de fa unes  setmanes recordava que el mes d'agost era per a mí el mes de l'ametla, ja que ens dedicàvem a arreplegar la collita dels bancals  de la partida de Canor i Canoret.

La columna el títol de la qual era Les ametles d'agost,  provcá algun comentari, en persona,  provinent de persones de la meua edat, per tant gent que encara lluïx les primeres dents.  Els comentaris es referien que no havia aprofundit en el procés de l'arreplega de l'ametla.

No sé si va quedar clar, però sentia i sent un repulsió i picor particular quan s'anomena a les ametles. Per tant, per a res era una tasca que m'agradara. La columna es referia  a la casta dels especuladors, que ja ho feien amb les ametles de les nostres suors.

He gravat un vídeo


No sé si recomanar la visualització del vídeo abans de continuar llegint o després, ja que el procés que es mostra ho realitza una sola persona “Manolo Bigot” (gràcies Manolo), i per falta d'espai i no ser molt pesats, mostrem  la tasca que era molt més lenta, molesta, desllomant, i  que feia  tant bé a les cervicals. Seguia després la desasosegant  picor produïda per la polseta, de la vaina, les xinxes, els cuquets de la baina, les aranyetes, pujant i baixant per fiíssims fils.  Els caragols xafats. Vaja una distracció estiuenca tan gratificant com la festa de la bromera que s'anuncia a Benissa-Teulada-Moraira-CalpeDIGITAL.   Uf! …. Que llarg.

Pujat el cap de quadrilla a l'ametler, generalment mon pare, amb la vara “perxa”, donava precisos colps en la base de la branca on estaven els grups d'ametles. Estes queien sobre unes teles “vetles”, i que després van passar a ser més de lliga, de ràfia, però més molestes perquè s'enganxava amb qualsevol bastonet. Alguna de les ametles donava en el cap d'algun i ja era suficient excusa per a abandonar el lloc i escaquejar-se.

Trencar ametles
L'arreplega en cabassos des de “les vetles”, era un constant discutir de criatures. “No tires tant- tira ja- papa mira-ho, no fa res-etc”.  Deixàvem  amagades en les corfes corcades dels vells ametlers, uns grapats d'ametles que després durant el procés lúdic de la “l´espigolá”, arreplegàvem, fent més bot, ja que l´espigolá era remunerada, al pes.

La retirada de les baines es deia “descorfar”, i no la relataré ací perquè em dóna picor per tot el cos, però vos remet a la p. 82 del  Costumari  València/1 de Bernat Capó (Edicions del Bullent), on el mestre relata tan real el procés, que no cal vídeo per a visualitzar-ho.

Els estius són ara, ver daderes fires, desfilades de models,  torrades al sol Mediterrani,  balafiament d'aparences i opulències, desenfrenament, …………… en fi, que de les ametles, la passa, i resta de tasques agrícoles, hem passat al “senyoret de València kikiriki”. O al “madriles sabut i cregut”.

Bé, uns diran que qualsevol temps passat va ser millor, i altres diran que ara sí que es viu.

Descorfar


 Doncs bé, jo crec que ni tant ni tan poc, perquè una orxata o aigua llima, en aquells temps era una delícia i tenía un preu com cal. Hui un torró val el que paguen al productor per deu sacs d'ametles. 

I si prenem una ginebra amb aigua tònica (gin-tonic), paguem sis euros. Però al final de la nit no sentim picor de la polseta de l'ametla. Però és possible que sentim un altra picor, que atenuem rascant-nos la butxaca.

Va, a viure que són dos dies.
Publica un comentari a l'entrada