Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dilluns, 14 de gener de 2013

Cant XI.- Descens als inferns II



Avui comprenc perquè un malalt o un ancià impedit és tan exigent, egoista, carregant, pesat i fins i tot aborrible.

Si el cuidant/a o familiar/s no assumeixen, interioritzen i empaticen, en fi, no saben percebre i comprendre els sentiments, pensaments i emocions del malalt; posar-se en lloc de l'altre per a entendre la seua situació, serà un vertader suplici per a tots dos.

El dependent, el gran dependent sent pànic a quedar-se sol, a no sentir la presència del cuidador, ja que se sap en mans d'ell per a sobreviure. La proximitat i l'empatia li produeixen seguretat, sobreviurà i podrà seguir vivint, amb tot el seu coneixement i sent conscient, en la presó d'un cos que no respon.

----------------

L´errant, va fer un parèntesi a causa de les tendres i familiars festes de Nadal i Any Nou, va suspendre, i va ancorar la seua nau. Va trencar qualsevol semblança, ni història que se li semble, al periple de l'heroi Odiseu. Tampoc és aqueix el seu fi.

Mentre açò escriu, ja porta planxades tres camises, dues samarretes i uns pantalons. Torna del segon Descens als inferns. 


 La nau el transportá plàcidament, conduïda per Alejandro, a la ciutat que és: somni-gitana-malenconia-fantasia. Durant quatre dies Odiseu va pernoctar en l'antiga capital del Regne Nassarita. Granada.
 
Granada va ser i és una joia, va ser desitjada pels Reis Catòlics, i mai la van conquistar. Es va arribar al lliurament del regne mitjançant negociacions, reflectint els acords en les Capitulacions, les quals atorgaven, entre unes altres, el dret de seguir practicant la religió i el dret islàmic. Veiem doncs, que la tolerància real era un fet. Però, sempre hi ha un però. El confessor de la reina Isabel, el Cardenal Cisneros, iniciá una campanya de conversions forçoses, amb confiscació i crema de llibres, empresonament de alfaquírs i processos inquisitorials. En suma l'incompliment del promès i pactat. A que sona açò?.

Particularment, i amb la confiscació i la crema de llibres, ja existia la pulsió, l'herència secular de l'Espanya de el “Muera la intelectualidad traidora, Viva la muerte!” de Millan-Astray, enfront de el “Vencereu, perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu”, de Miguel de Unamuno. La de l'escola privada amb els seus interessos i principis religiosos o polítics, enfront de la, cada vegada més escanyada, escola pública gratuïta, laica i lliure.
 
- Bé Odiseu. Sempre et vas per les branques. Aqueixa vena critica teua. Que se't va perdre a Granada?.

La va conèixer a Jaén al juliol de 2011. La primera trobada, en el desdejuni de l'hotel. No coneixia a ningú. Es va asseure en una taula on dues dones madures estaven barallant amb sucs i cafès, ensaïmades i croissants. En la batalla, ella tombá el suc o el cafè. Que nervi de dona!.

Després va llegir, “Amb les nostres paraules”, on explicava la seua experiència, des dels 33 anys d'edat. Feia doncs, 31 anys que convivia amb el Parkinson. Va llegir Odiseu, també, el seu llibre testimoni. “DESAFIANT AL PARKINSON” (Grup Editorial Universitari - Granada, 2012). I es va entaular una amistat, i mitjançant l'aplicació informàtica Skype, les seues xarrades periòdiques van acabar per subjugar al errant.


La fundadora de l'Associació de Parkinson de Granada, durant nou hores, va permetre al errant acompanyar-la en el seu passeig, menjar i vivència.

Un passeig pel Parc Federico García Lorca, on se situa la casa de l'Horta de sant Vicente, 6, lloc de vacances de la Família García Lorca, avui casa-museu.
 
Una visita als seguidors de la seua obra, l'Associació de Parkinson i les seues dependències. Departir amb la seua presidenta actual, una altra jove dona coratge, amb Parkinson i el seu marit amb una afecció cerebral que li fa depenent.

Menjar en un restaurant de la seua elecció, amb visita lleu del seu “amant angles”.


Contemplar Serra Nevada i Granada des d'un mirador. Blanca la muntanya, platejata la ciutat, el sol produïa aqueix efecte. Carmen, sensible i poeta li'l fa notar al tosc errant.

Després, de tornada a casa, xarrada profunda i sincera. Mentre, el gelós anglès, com si res, perquè sí, va anar apareixent. La somrient, dicharachera, enginyosa i intel·ligent dona, va mudar el semblant, va quedar com una estàtua humana d'un parc o cantonada.


La rigidesa total i absoluta del cos, la incapacitat total i absoluta de valer-se per si mateixa, fins a per a beure el “biberó” que conté la droga. La “normalitat” torna al cap d'hora i mitja, per la qual cosa el brebaje no és la panacea ràpida.
Qui decideix i actua és algun follet neuronal, capritxós i cruel. Durant l'experiència, dels ulls roden llàgrimes, no són de plor, són degudes a l'excessiu temps que els parpados, rígids també, mantenen els ulls oberts. L´errant sent una ràbia profunda.
A la volta, dolorosa per l'estona de tensió rígida, dempeus, com si d'un ball es tractara, es desentumeix, i el ball ho és en part voluntari i l'altra involuntari, les discinesies.

En el comiat hi ha un moment màgic, l´errante agraeix, sense paraules, el dia que li ha oferit Carmen. Eixes nou hores són per a ell, un exemple. Una experiència. I produeixen en ell un estat de benestar i orgull. Avui l´errante se sent més savi. L´errante veu reforçades les seues creences i decisions. I si per ventura, la rectificació mínima en l'adreça de la seua nau.

La visita a la joia de L´Alhambra i El Generalife, tot sol, càmera en ristre, amb el record del dia anterior, tanquem aquest Descens als inferns.

La blanca camisa que lluirà diumenge vinent, mereix ara tota la seua atenció.


I junts vaem cantar



                  RESISTIRE

Publica un comentari a l'entrada