Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dimarts, 8 de gener de 2013

Cant XI.- Descens als inferns I


Navegant en el difícil retorn a Ítaca, pel país que alguns anomenen Catalonia, Odiseu, “l´errant”, visita per la ruta als amics amb Parkinson (Hades), i compara el seu estat als Camps de Asfódelos, descrits en l'Odissea, on les ànimes dels herois vagaven abatudes entre esperits menors, que refilaven al seu al voltant com a ratapinyades. Solament  libacions de levodopa oferides a ells en el món dels vius poden despertar-los durant un temps a les sensacions d'humanitat.

L´errant, aprofita la seua ruta de tornada i visita a coneguts que són casolans de el “hoste mal parit” en paraules de Salvador Riera, la malaltia de Parkinson.

El contacte amb afectats, en les associacions, reunions i algun congrés li ha permès conèixer a un gran nombre d'afectats i els seus familiars.

La seua primera visita serà a una bella  EPIT (malaltia de Parkinson d'Iniciació Primerenca). La seua casa esta prop del Camp Nou, és xicoteta i acollidora. La recepció es celebra amb alegria, doncs en dies anteriors la correspondència ha sigut fluïda, i sincera, com per a preparar les sis hores que romandrà  l´errant en la casa. 

Es parla i es valora una part del viatge d'Odiseu. Mentrestant es produeix un estadi lògic en aquesta malaltia. És sortejat amb perícia, però no per açò menys molest, aclaparador i “desfacedor” de moments encantadors.
Comiat i propòsits de noves trobades personals i virtuals. En el dialec que he escoltat de la seua boca, el seu accent no és molt pronunciat, el seu català és perfecte, no se si en la seua casa, quan parle amb la seua mare, aquesta reconeixerà que la seua filla va tirar arrels en catalonia.

Pel camí, hi ha 450 quilòmetres per davant, rellig Odiseu mentalment les frases amb que es va quedar, i que estan en els articles del llibre de testimoniatges “El Parkinson amb les nostres paraules”.

Diu la bella *EPIT: “Saber que tènia va ser alhora una bufetada en la meua cara i un descans. Evidentment, saber que tens una malaltia progressiva i incurable no és per a donar bots d'alegria. Però descartar certs mals el recorregut dels quals és curt i fa desaparèixer a gent vital, és un alleujament”.

“Tristament els que hagueren d'estar més a prop no ho estan. Supose que és una barreja entre rebutjar qualsevol responsabilitat i no saber manejar la situació”.

La segona visita és l'estació de descans de Pepe, est rep a Odiseu, com sempre, amb els braços oberts i el caminar saltarín. Pepe ja és conegut pels lectors, en l'entrada “Tres dies de setembre” del 27 de setembre de 2012, on l´errant  conta qui és el seu amfitrió.

Descansa i reposa forces és les seues habitacions de pas. L'endemà, “matinet” el desdejuni en el forn La Verge. Nous raonaments, estats d'ànim, reptes …. és com si fóra l'endemà d'aquells dies de setembre. Tots dos notem que els seus Parkinson treballen remant en la nostra contra, per açò, no hem parat el nostre motor fora-broda per a guanyar-li un temps. Tot el temps. I ho farem, vaja si no!.

Els beneficiats de la crisi, els bancs, justament uns dels grans provocadors d'aquesta, tenen en la seua mà el nostre avenir. Estem a la seua mercè, deixen o no deixen, però prepare's voste que va arregladet.

Aprofitant el seu pas per la ciutat de la Banda Primitiva, la visita del l´errant al seu gestor personal és un fracàs. - No, àdhuc no. Açò requereix un estudi. És lent. Sí, encara que siga poc, cal avaluar riscos.- Bé, doncs vaja voste a prendre vents, senyor gestor.

Mentre, una trucada de telèfon. És del seguidor del “boig d'Assís”. Pregunta quan té prevista la seua arribada al convent. Serà la tercera visita, del cami de tornada i sembla doncs, que l´errant ha adquirit massa compromisos en un dia. Té el compromís de visitar al seu familiar religiós i parkinsoniano.
 
- A les 6, a les 6 estaré ahí.

El comiat de Pepe, és un “fins al divendres”. La reunió dels Apropa´t està prevista i organitzada per eixe dia. Les Torres de Serrans serà el primer plat i de segon la “Utielana”. Com a entremès hi ha preparada un lliurament de records i carnets. Pepe està molt il·lusionat amb la reunió.

L'eixida de Lliria és ràpida, la cita del menjar és a València. Àdhuc quedava aquest compromís intermedi. Un menjar de excolabradors que són amics.

- Paco està en Lliria.
- Doncs jo vinc d'allí.

Res, toca esperar. El despatx és ampli i lluminós. No hi ha tanta gent treballant com en altres de les seues visites. Marisa entra i ens saluden. Ella fa temps que ho segueix en el seu blog. Simpàtica i realista, diu:
 
- La cosa está molt mal. Poc treball, malament l´assumpte.

El menjar a dos. Unic  tema. La situació crisi-corrupció. Solució?. No, no s'entrelluca un punt en què es veja com serà el final d'aquest garbull, però quasi segur que els beneficiats no seran els ciutadans. 

L´errant opina que el poder polític va cedir i ara és el poder econòmic qui imposa les seues regles i a qui els polítics estan amarrats. A Paco li fa ràbia que la situació trenque, sense voler-ho però per força, una família de treball. Haurà d'acomiadar, objectivament, a col·laboradors de més de 20 anys de relació. Uns ho comprendran. Uns altres no.

- Per què jo?. Hi ha uns altres i he de ser jo.

Un dilema, una pena.

Una situació desastrosa que ningú assumeix ni a ningú li costa un càstig.

La tercera visita, en esta, ja arriba amb retard.

Vicente està esperant en la sala de visites. La primera impressió és desagradable. Envellit, desaliñat, mirada espantadissa.

Abraçada del errante, i rigidesa i inexpresión del religiós.

De no conèixer els sintomes que produeix Parkinson, un es prendria la recepció com un desfavor. No és així, la rigidesa, la cara de póker i el tremolor són evidents. I en parlar, en parlar s'expressa amb el seu gran i aguda intel·ligència. Sí, s'expressa, no vol açò dir que se li senta. La seua veu és un murmuri monocorde, àdhuc amb l'oïda pegada a la seua boca, es perden algunes paraules. La hipofonía.

La resta del temps de visita va ser com el títol d'aquesta entrada.
Publica un comentari a l'entrada