El meu amic va trigar a comprendre que aquesta "Ex" només li va interessar d'ell que li donés una vida còmoda.
Quan el meu amic va emmalaltir, no va saber estar a l'alçada. No es va interessar ni es va informar de les conseqüències que comportava aquesta malaltia. En la seva defensa diré que el seu coeficient intel·lectual ha d'estar per sota de 80.
La parella té dos fills, un ha heretat el coeficient de la seua mare. Amb aquest coeficient ha estat capaç de negar el que el meu amic li va donar. Ha estat capaç de valorar l'estadi en què es troba la seua malaltia. Ha estat capaç de mentir sobre la situació de la "Ex". Tot això sota promesa i en seu judicial.
L'altre,
el coeficient és superior a 100, creu que practicant la neutralitat, callant el
que sap, oblidant-se del que va rebre, posant sota l'ala el seu cap, practicant la
neutralitat desviada cap a la "Ex", és suficient.El meu amic, va assumir la seua malaltia, es troba actiu, no s'acovardeix, lluita cada dia per vèncer els obstacles que es presenten. Tot i que molts al seu voltant l'ajuden no tindrà prou vida per agrair-ho, confia en les seues pròpies forces.
És feliç, i com tots, sempre falta alguna cosa per ser-ho totalment, però més feliç que amb la falsa felicitat anterior. Això desencaixa a la "Ex".
El meu amic va ser divorciat per una jutge. El meu amic es va impressionar del quadre, i se suposa que la jutge va veure tan calamitós l'estat de la "Ex" que li va assignar una pensió una mica superior al salari mínim. La pobra "Ex" va arribar al jutjat tolida, tenyida de blanc i com la Verge Dolorosa, amb un mocador a les mans que feia servir per assecar unes llàgrimes fingides. Als tres dies al meu amic li envien un vídeo amb una "Ex" Au Fénix.
La
"Ex" del meu amic té necessitat de justificar aquesta ruptura: va
cridar telefònicament o en persona, sense invalideses, a familiars, amics i
coneguts, pregonant falsos robatoris, mostrant llibretes bancàries a 0,
prèviament buidades per ella mateixa. Va
rescatar un magre pla de pensions que el meu amic li havia subscrit i li havia
anat alimentant. Pregona milers
d'enganys del Casanova del meu amic. En
la seua croada justificativa no està sola, compta amb la inestimable ajuda
d'una herald del poble de coeficient similar.En el seu deliri de venjança, de càstig, ha arribat a injectar tal verí als que l'envolten que, entre altres, la filla ha realitzat el canvi de cognoms en el Registre Civil. El meu amic creu que serà que perquè no és la seua filla. El meu amic està preocupat no la vagin a cridar filla de ....
La "Ex" és una assídua dels Centres de Salut i Hospitals. La vida li ha regalat 8 o 9 operacions i dues parts. La mare del meu amic la va acollir en cada un d'aquests períodes, li aguantà vòmits, refluxos, sanguinolentes ferides, queixes i 'ays !, en cada ocasió. La mare de la "Ex" no podia, a dir d'ella, era massa gallina.
L'agraïment a tot allò és la ignorància i el menyspreu de la "Ex", i els seus dos estimadíssims fills als avis, els quals no mereixen tal desdeny. Al meu amic li consola que és la naturalesa la que té la culpa. El coeficient, el coeficient ...
Encara que pregona una pobresa absoluta, pel "saqueig familiar" (paraules de l'advocada) realitzat pel meu amic, el patrimoni comú està sota el seu control.
El meu amic
està immers en una batalla judicial. L'estratègia
no és liquidar el contenciós, l'estratègia és prolongar el més possible la
solució final, recolzant-se en els terminis i els recursos i contra recursos
que li ofereix la llei, sumant el retard existent en els procediments de
l'Administració de Justícia. En fi,
cansar. Tenir-lo
en suspens perquè purgue els supòsats crims.
Les últimes voltes de rosca són, que els mobles que el pare del meu amic va fer amb les seues mans i que van quedar al domicili familiar ja no hi són, que ell s´els va portà. I que els més de 300 llibres, als quals la "Ex" odiava perquè distreien tant al meu amic, pel que es dóna a entendre, Déu sabrà si no hauran cremat en una pira a l'estil de l'Alemanya nazi esdevingut en la Bebelplatz de Berlín, el 10 de maig de 1933, o a l'abril de 1979 la crema de llibres considerats "catalanistes" a la Plaça de Manises davant de la Diputació Provincial de València.
O la crema dels
manuscrits o còdexs maies pel sacerdot Diego de Landa a la localitat de Maní
(Yucatán) el 12 juliol 1562.
"Hallámosles gran nombre de llibres d'aquestes les seues lletres, i perquè no tenien cosa en què no hi hagués superstició i falsedats del dimoni, se'ls cremem tots, (...)” Diego de Landa.
El meu amic va resumir la seua experiència d'aquesta setmana, així:
"Una desencaixada grossa ressentida envoltada d'interessades advocades pseudo feministes".
Diu el meu amic que la cap de les lletrades no va tenir ovaris de mirar-li la cara, perquè és conscient de la ignomínia.
I
jo, com el meu amic, pense que la consciència aquestes professionals la porten
en semblant lloc, fent olor al pixum que se'ls escapa, sobretot pel plaer que
senten a guanyar, a picar a força de falsedats, sense impórtales fills,
malalties o situacions
personals, tot els val, invocant un "pagat" pseudo feminisme.El meu amic diu que la millor decisió de la seua vida va ser deixar enrere 30 anys de merda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?