Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dimarts, 16 de gener de 2018

Tremolar

Ha tremolat la terra. De fet, segons m'expliquen, tots els dies hi ha tremolors. La terra aquí està en plena pugna. El xoc de la placa tectònica de Nazca i la placa Sud-americana pugnen una contra l'altra.

No m'entere. A les mil m'adone que el que he notat era un tremolor i no un petit desmai o un recordatori del meu Parkinson.

En algun moment, quan se sent tremolar, és un camió o una màquina que passa pel carrer. De fet, aquí a Cali, entre el soroll de maquinàries i vehicles a més de l'ambient musical, provocaran, crec jo, que la Terra qualsevol dia ixca del seu eix, o de la seua òrbita i sortim llançats a l'espai negre i fosc.

No hi ha dubte que encara que la terra fa milers d'anys que està en constant ebullició, el seu equilibri no està dissenyat per aguantar les barrabassades que fan uns éssers ínfims i mínims.

Aquests éssers mínims, els humans serem els que ens desfarem de nosaltres mateixos.

Encara que per naturalesa sóc optimista, no deixe de alarmar-me pel que veig i senc. I augmenta més l'alarma quan veig que pocs pensen que les seues accions o actuacions són extremadament perilloses.

Fa tan sols uns anys, la "Capa d'Ozó" era el tema estrella en els noticiaris, les tertúlies, fins i tot a la feina, al bar a l'hora de l'aperitiu, a casa ......

Em pregunte, després de passats uns quants anys, perquè ha deixat de ser notícia. O perquè ha deixat de ser una prioritat. O ha deixat de ser un motiu per catequitzar a la gent.

Si el perill ha augmentat, perquè aquest silenci ?. Si es manté o s'ha aconseguit aturar, perquè aquest silenci. Sol, i dic que sóc optimista, em cal pensar que la cosa va desbocada, que no hi ha remei i s'ha arribat a la conclusió: que es fa el que es pot. 

Anem al desastre, però els actuals residents no serem els que patim el desastre, la mutació, és a dir el que sigui que es produeixi serà un procés lent, o no, està per veure. Em temo que les generacions futures, als que hem viscut entre els anys 1890 i 2000 ens qualificaran, com a mínim de Barbars Irresponsables.

A nosaltres ens ha tocat el paper, alhora, de destructors i pioners en la lluita per la salvació de l'hàbitat.

En acabar un any, solem tornar a mirar enrere, i fem un repàs del que ha passat. Valorem què de positiu hi va haver i que ha causat que altres projectes no arribassen al final. Aquest repàs ens serveix per llançar promeses de regeneració del nostre esdevenir en el pròxim any.

Aquet any, per a mi serà una fita, ja que "farà 20 anys que deia que feia 20 que tenia 20 anys".

Seguiré vivint sobre un volcà, a Cali, i amb les meues teràpies a la Fundació Parkinson de Colòmbia. Sens dubte amb el poc que fins ara porto aquí, he sentit una cosa molt important. Acollida càlida. Companyonia. Complicitat. Ritme. Simpatia i Alegria.

I pensaré com els caleños. El ball és la seua passió, la rumba i la salsa amb el seu frenètic moviment de peus, seran la meua assignatura d'obligat compliment. Així, si la Terra tremola, no es pot pensar una altra cosa que és la vibració de la música que sona al carrer, a cada terrassa, o l'interior d'una casa, que fins i tot amb les finestres tancades, les travessa i expandeix la seua melodia pel dia, i sobretot en la nit caleña.

A les nits de dissabtes i diumenges com si d'una competició es tractés, en centenars de llocs de la ciutat, la barreja de lletres, i decibels de música, actuen com un sortilegi sobre els caleños per la seua passió per la vida.
Publica un comentari a l'entrada