10 de setembre de 2012, 14,20 hores.
- Jo estic malament. I tu necessites ajuda.
- No vaig a anar, aqueixes putes et donen la raó. Tu amb els teues parauletes.
- No m'agrada com em tractes.
- Què vol el senyor?. M'has destrossat la vida.
- M'aniré. M'aniré. M'aniré. M'aniré ………
- On vas a anar tu?.
- No puc seguir així. La gota malaya. Cada moment. Tots els dies.
- Estas mort.
S'arranca els anells de casada i els llança sobre la taula.
- M'aniré……
- No eres ningú.
- M'aniré ….
Una galtá i una escopinyada en la cara van ser els últims gestos que li va
dedicar, Mentre ell estava amb els braços oberts en prevenció davant aqueixa
actitud violenta que havia adoptat últimament i que en aquesta ocasió es
produiria per tercera i ultima vegada.
L'escopinyada, li va recordar el que presenciá de molt xicotet, per part d'una
xica jove al seu veí, l'oncle Roquet.
Aqueixa acció va silenciar, el repetit, més de mil vegades en els últims mesos:
“M´anire”.
36 anys. Va ser un error?. Havia de ser?. Influïs. Què influïs?.
El cas és que és un fracàs. Un trist final. Un inesperat final.
No podem atribuir la responsabilitat a un motiu concret. No podem atribuir la
responsabilitat a un dels actors de la història. El cas és que no van saber
gestionar la crisi. Els factors que els envoltaven recolzaven l'enverinament.
No van aprofitar, cap dels dos, els professionals que es van oferir a
intervenir. No hi havia confiança. Els qui podien haver influït no ho van fer
en positiu. És més, avui un dels principals actors és part influent en la
situació actual. Mai ho va imaginar, encara que no l´estranya, els gens
s'hereten.
El detonant tindrà a veure amb l'actitud enfront dels canvis que es produeixen
arran de la malaltia?. Una part, pot ser sí.
I per descomptat amb l'actitud dels altres, també.
Detonant, sí, ja que no solament per l'aparició de l´infermtat era suficient,
estava convençut que els fonaments no eren ferms.
Amb l'acusació de, 36 anys de pur egoisme personal. De tirania i autoritarisme.
De menyspreu i control. De foment de l'allunyament del fill, que d'altra banda
era igual que ell. Eren els retrets, la comparació en negatiu.
.JPG)
Durant 36 anys va treballar. Del treball a casa. De casa al treball. Una època
d'activista sindical, que li va restar més que li va sumar.
Els seus guanys servien per a viure i millorar la llar que no reunia condicions
d'habitabilitat i comoditat. Bany, menjador, cuina, portes de pvc amb cristall
tèrmic, persianes, calefacció, aire condicionat, acristalament de la naya,
terrassa i piscina, etc. Pintor, lampista, electricista, jardiner, agricultor,
obrer.
Dos fills, amb les mateixes possibilitats però diferent mentalitat. Un sense
mesura ni control, mans foradades i sense interès. De la jet-set. L'altre,
total, seriós i responsable.
Sempre a la disposició de capritxos, ocurrències i necessitats dels sogres. Xic
per a tot, des de col·locar una canal a dutxar al malalt abans d'una operació.
Acompanyant nocturn en cadascun dels ingressos hospitalaris. Nou operacions
d'ella, dues de la sogra, i 7 dies complets amb el sogre.
Envejat i fomentada la malvolença amb la indiferència del seu sogre cap al seu
cunyat, es va guanyar el títol de “fill de puta”. Títol que hauria de tenir ben
guanyat doncs ningú, i estaven tots presents, ningú va discutir. L'enveja és una
malaltia i la malalta dels ulls saltons mai va tenir un gram de seny, acompanyada,
açò sí, pel seu il·lustre i hacendos consort.
S'esperava d'ell, no s'esperava per a ell.
Va fallar. Les noces d'un i els estudis en l'estranger de l'altre, van acaparar
tota l'atenció de la qual sempre va ser més mare que esposa.
Ell estava malalt i ningú ho reconeixia així. La va afrontar sol. La seua
aparença externa no delatava malaltia, per la qual cosa, la participació de la
família en la preocupació terapèutica era nul·la.
(Algú ha dit que predica des del blog i preten donar
pena. Gens més lluny de la realitat. Preten viure. Açò sí).
- Quan siga ja veurem.
- Quan siga?. Ja és. Ja estic malalt. No m'han manat a casa com un regal. M'han
declarat incapacitat total per a qualsevol treball.
El fort, el motor, el que no necessitava a ningú, ara estava sol. No se li veia
malalt. Cadascun sentia que la seua preocupació era el més important. A ell,
ningú li va fer una abraçada, una besada, un “ací estem per al que et fem falta,
papa”.
Els va portar a l'Associació, volia que la psicòloga els informara del procés i
les conjuntures previsibles. Ell ja les havia assumit. Un dels fills va
comentar:
- L'únic que ho té clar és ell.
I cadascun va seguir al seu.
La situació, la malaltia, la medicació ….. ell se sentia sol. Necessitava un
muscle, unes mans, uns ulls … els que volia i estimava no estaven. Estaven amb
unes noces, uns estudis, un fill i un peu.
Va ser un error?. Havia de ser?. Influïs. Què influïs?.
Tal vegada podia haver sigut d'una altra manera, però va anar així, d'aquesta
manera.
Quan va sentir l'escopinyada en la seua cara, va saber que era el segell de
comiat, creia que temporal, però prompte, molt prompte notá que les decisions o
els consells anaven en una altra adreça.
Els comptes i targetes bancàries, al contrari del que anaven anunciant, les van
buidar, deixant a l'escapolit sense un cèntim. Durant uns dies va viure de
pensió en Lliria, el seu company Pepe li va donar bons consells. A la volta en
el seu correu una citació d'un advocat ho comminava a reunir-se per a dissoldre
la societat conjugal. Als pocs dies la Guàrdia Civil li requeria perquè es
presentara en la caserna acompanyada d'advocat.
Per la població de residència es va córrer la veu d'un abandó de llar amb la
retirada dels dipòsits i comptes bancaris i pertinences personals. La fugida
amb una persona amb la qual mantenia una relació.
Per la població de naixement i treball, la llengua bífida de la consogra
s'encarregava d'explicar el que ningú li havia preguntat. Amb el seu cabàs de
voga anava transportant merda: veritats, invents i mentides. No tenia mirament,
en la seua casa hi ha suficient material del mateix interès del que repartia,
però aqueix, aqueix no ho pregonava.
Els avis, els altres, els pares de l'escapolit, van deixar de rebre les visites
de la néta, que mentre li va interessar, va ser alimentada gratis. Els germans,
cunyades i cosins van pagar també amb l'oblit. La falsedat, els gens a flor de
pell. La de la llengua bífida, va deixar de “pamplinejar” a l'àvia, i portar-li
presents. És més, es van fer invisibles.
Amb aqueixa actitud, el retrat dels personatges, reflecteix la raó o la desraó.
És veritat que la subvenció periòdica, “papa, una coseta, podries posar-me
diners en el meu compte”, es va tallar. “Per la plata balla el mico”. Se suposa
que els amarres i viatges seran menys.
I es així que la de la jet-set no podrà portar el seu
tren de vida.
Avui, un any després d'aquell detonant, una demanda de divorci es dilucida en
un jutjat.
L'escapolit, depenent d'una pensió, sense habitatge, el que té a mitges li van canviar el pany al portal i l'habitatge
i la van llogar. Paga un préstec personal que el seu import ingresá en el
compte de la filla per a les despeses de noces. Paga el finançament d'un dels
vehicles familiars. Paga un lloguer per l'habitatge que habita. Ajuda en els
seus estudis en l'estranger al fill, és un compromís de pare i d'home que no
pot deixar de complir. Paga les medicines i les teràpies pròpies de la seua
malaltia. Viu i paga l'ajuda que rep per la seua incapacitat.
Esta arruïnat, 36 anys treballant i no te res. Arruinat, sí, tal com desitjava
un washap que va rebre fa un any.
La ruïna és econòmica.
I per més que li pese alguns, la ruïna física, arribarà, però no a costa de la
ruïna psicològica.
I Sabina diu:
AGUA
PASADA
Lo
peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el solo de pijamas con sordina,
la adrenalina en camas separadas.
Lo malo del después son los despojos
que embalsaman los pájaros del sueño,
los móviles que insultan con los ojos,
el sístole sin diástole ni dueño.
Lo atroz es no querer saber quién eres,
agua pasada, tierra quemada,
que de igual esperarte o que me esperes,
que no seas tú entre todas las mujeres,
que la cuenta está saldada.
Las canciones de amor que no quisiste
andan rodando ya por las aceras,
las tocan las orquestas de los tristes
pa que baile don nadie con cualquiera.
Las maletas que llegan sin tu ropa
giran perdidas por los aeropuertos,
la pasión cuando pasa es una copa
de sangre desangrada en el mar muerto.
Remendar las virtudes veniales,
condenar a galeras los archivos,
cuando al punto final de los finales
no le siguen dos puntos suspensivos.
Peor es no saber quién eres,
agua pasada, tierra quemada,
que de igual esperarte o que me esperes,
que no seas tú entre todas las mujeres,
que la cuenta está saldada.
Em costa pensar que hi ha amamyo, però, vist el vist, els voltors estaran
avisats, segur.
.JPG)
firma.jpg)
