Un record, un adéu i una benvinguda.

Aquest 2 de juny de 2014, i per tres motius, ha sigut para el mi molt intens. Per un record, un adéu i una benvinguda.

El record:

El dia 22 de novembre de 1975, amb 17 anys, sol, amb un abric del meu pare, una borsa d'esports Adidas, mort de fret i il·lusionat, vaig vure les hores intenses d'un canvi en la política espanyola. Enfront de l'edifici del Congrés dels Diputats, vaig ser testimoni d'un fet històric, la proclamació com a Rei d'Espanya per les Corts Espanyoles de Juan Carlos I d'Espanya. Aquell dia fret i assolellat de novembre, pels altaveus d'ambient, àdhuc amb el rumor del públic congregat, escoltem el que a l'interior es deia. El jurament i el discurs. Malgrat haver jurat fidelitat a les lleis del Moviment, en el seu discurs va afirmar que volia ser Rei de tots els espanyols, cosa que considere ha complit. Amb la seua actitud, va promoure i va encoratjar, al costat d'Adolfo Suarez com a President del Govern i Torcuato Fernández Miranda com a President de les Corts Espanyoles, la Llei per a la Reforma Política, que va ser votada pel Congrés dels Diputats el 18 de novembre de 1976 i aprovada en referèndum amb un aclaparant suport del 94%, la qual cosa va iniciar la Transició Espanyola cap a la democràcia.

Avui 2 de juny, quasi 39 anys després, aqueix Rei, abdica, dimiteix o renúncia. El fet enxampa per sorpresa a molts, però a mi, ni m'estranya ni em sembla malament. En un temps en què , altres reis europeus ja han realitzat aqueix gest i el més extraordinari àdhuc, que un Papa, dimitisca, no té gens de rar ja.

Veig que, hi ha manifestacions sol·licitant un referèndum sobre el model d'estat, República, es demana. M'alegre que es puguen fer aqueixes manifestacions, i compartisc inquietuds, encara que no compartisca prioritats.

Amb l'abdicació i la recent mort d'Adolfo Suarez, la Transició Politica Espanyola ha acabat definitivament.

Comença una altra transició. Il·lusionant i inquietant, però segur que pacifica, assenyada i exemplar com va ser l'anterior. Solament demane respecte a les idees i opinions dels altres, són tan legitimes com les pròpies. Així segur que encertarem.

 Un adéu:

Dir adéu, encara que siga per breu temps i llunyania, a voltes és un acte de valentia, sobretot si on es va, és en aqueix moment, no és el Paradís. Dir adéu, fins prompte, i per davant 10.200 kilometres i dotze hores avió, més sengles quan tornes, sera un exercici físic i mental.

Doncs bé, avui són adéus, demà binvenvengudes i espere que prompte , ací estic de nou.

Una benvinguda:

Avui a nascut Shantal Aguila Ramírez. Benvinguda al món boig en què vivim. Felicitats als seus pares que amb tanta il·lusió l'han rebuda. Felicitats a la seua àvia, que tanta alegria li ha produït la notícia i que àdhuc en la distància ha estat vivint el moment.

I em felicite a mi, perquè he viscut aquests tres moments intensos.

I malgrat tots els pesessars.

On jo vix (VII). Sala d´espera.

En una sala d'espera, repleta de gent, un pot distraure els nervis davant l'escassetat de notícies de l'estat del familiar, a qui, en eixos moments estan intervenint. Durant les llargues hores s'ha preguntat pel seu estat, i millor deixar eixe assumpte, ja que les respostes són parques, o són de tan poca gràcia que dissuadeixen de seguir en aqueix sentit. L'amabilitat, ací, es va quedar en la porta del carrer.

En la sala un ventall de tipus humans, alts, baixos, grossos.....

La monja encara que major, sembla moderna. Alguns la qualificarien de sor Citroën o monja yeyé, o siga, a la manera de Gracita Morales. Manté conversa amb qualsevol que se li pose a tir. Ups!!!. Aaag!!!. Perdó, a qualsevol germà que aquest a prop.

El policia nacional, jove i totalment transportat a la, per exemple, galàxia RGT-234, mitjançant l'aplicació instal·lada en el mòbil. Ho han cridat dues vegades i els seus veïns de sofà li han sacsat per a avisar-li de la trucada, amb veu de fartera, de la infermera.

- Senyora, per favor, em podria informar de l'estat de......

Allí, enmig del passadís, amb els braços en posició de pobre captaire d'informació està el parent. L´infermera (o ¿senyora de la neteja?) dóna mitja volta i allí queda el familiar amb els braços àdhuc oberts. Sera que no ha acabat el rés del parenostre?.

El senyor dels dos telèfons, sembla un camperol cazurro, però no sé. Es desembolica bastant bé. Encara que se li nota vergonyós, no parla, no pregunta, solament escolta, està atent.

Un jove, molt jove, està parlant amb la seua mare.

- Ma.. Ella és la culpable. Jo li vaig dir que bé. Ella s'obstina que som joves.

S'allunya i baixa el to. Li seguisc amb la mirada, parla i els posats són enèrgics. Està enfadat.

No m'hi havia adonat abans, hi ha una velleta en cadira de rodes, estranyament, cara a la paret. Observe .. Qui esta amb ella?. És la pacient?. Passen uns minuts i se li acosta un home de mitja edat i una adolescent. Estaven al meu costat preguntant per algú que hi ha dins. Dóna cabotades. Afirmant. L'home s'estira, inspira de forma ostensible i es dirigeix al mostrador. Al cap d'un moment apareix pel passadís, al que un cartell anuncia com a maternitat, algú amb pinta de metge, però sense bata.

Parlen. El presumpte metge té un to de veu audible.

- Està en observació. Haurem de consultar amb el psicòleg. Està estabilitzada i tranquil·la. Si volen passar …. Poden. Es queda aquesta nit.

En la sala solament pot estar un acompanyant per pacient. En aquest cas, no és així. Deduïsc que els que estan són, la velleta de la cadira de rodes, és l'àvia, la germana i els pares. Quan ix la mare, porta una borsa amb llavors rosa, i li'l mostra a l'àvia i germana. Concloc que són pastilles i el diagnostic, sobredosi.

Deduïsc que el pare és un tipus influent. La seua situació en la “sala d'espera” és del tot irregular. Quatre acompanyants. Poden entrar en la sala de reanimació. Poden veure al pacient. I fins i tot entren de dos en dos.

Són les sis de la vesprada. Fa deu hores que la van cridar. En aqueixes hores, a penes la informació que se li ha subministrat és:

- Està bé, en reanimació. No hi ha habitacions. Estem pendents que es desallotge alguna. No pot entrar en la zona de reanimació.

Trau el cap per la porta de cirurgia, ... una infermera?, senyora de la neteja? …

- Per favor, em podria….
- Sóc cirurgiana, no tinc informació senyor …

Una altra vegada em quede amb el braços en posició de captaire miserable.

Ja no observe res. La zona cerebral reivindicativa comença a calfarse.

Passa una hora. Les set. Apareix una infermera nova.

- Senyors !!!. No hi ha habitacions. Els pacients es quedaren aquesta nit en la sala de reanimació. Ara per la porta del fons del passadís els aniran cridant perquè puguen acomiadar-se del seu familiar. Demà a la set i mitjana podran venir i els donarem detalls de la situació. Gràcies.

Darrere d'aquella porta em trobe amb una llitera, en ella jau, pàl·lida i queixosa, la persona motiu de divertit dia en la “sala d'espera”.

És el principi d'un passadís, a mitja llum, la bombeta que il·lumina aqueix tram està apagada. Al costat una porta amb un cartell, “cambra bruta”. En la paret una ombra fosca. M'acoste. Una abella. Està pegada i morta.

Per a relaxar el malestar, dic:

- Caldrà cridar a l'ambulància. Pressent que hauràs de dormir amb un insecte.
- Sanitat per a tots.

Venuts.

El dia 25 de juny de 2013, vaig publicar una entrada amb el títol “Vendre la llibertat”.

En ell feia a una reflexió general per a acabar referint-me a la premsa escrita i digital de la Comarca de la Marina Alta.

En l'article entre altres afirmacions, deia: “en aquesta Comarca de la Marina Alta trobe a faltar mitjans de comunicació valents, que diguen, expliquen i suporten articles on es denuncien els incompliments, les mitges veritats, els espolis, el mamoneix i el favoritisme. Els dits mitjans que existeixen, estan sota el control d'uns pocs, i ixos, es limiten a donar pals a qui no paga, i a reproduir, com la veu del seu amo, les notícies que els dicten els que sí es retraten, partits o gabinets de les alcaldies”.

El dia 3 de maig es va celebrar el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, instituït per les Nacions Unides a instàncies de la Unesco, per a "fomentar la llibertat de premsa en el món, en reconèixer que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica".

Vaig fer una reflexió en Facebook, on expressava el meu dubte de la independència i llibertat d'expressió en la premsa actual.

Tot seguit, en l'entrada a continuació, es mostraven les següents dades:

Periodic	Propietaris, accionistes, prestamistes
EL PAIS	BNP Paribas, Banc of America, Deutsche Bank, CaixaBank, Banco Santander, HSBC, …
EL MUNDO	Fiat, Mediobanca, Unipol Banca, Banco San Paolo, Pirelli, …..
LA VANGUARDIA	La Caixa, CaixaBaank, Banco de Inversiones Lazard, Goldman Sachs, BNP Paribas, …
EL PERIODICO	Banco Popular, Banco Sabadell, La Caixa, ….
ABC	BBVA, Ferrovial, CEPSA, Acciona, Banco Santander, Banco de Inversiones Lazard, …
LA RAZON	Grupo Planeta, Bco Sabadell (Planeta de Bco Sabadell, Santander, Bankia, BBVA ...

Despres de tot l'anterior, s'entén el rescat dels bancs i .........

I a la Marina Alta, tambe, no hi ha dubte que mantenir la independència, guardar la linea editorial, repetar la llibertat de expresó de col·laboradors, sense convidar a retallar o canvia opinions, en llaures a acontentar o per indicació directa dels benefactors, és un exercici de valentia i ser consecuens amb el que es presumeix.

... no tinc ganes de (millor no) dir res mes.