El tiet Fernando

Alguna vegada he nomenat a Nuria i Josep, els meus amics de Lleida. De fet, al novembre de 2012, vaig començar una sèrie d'entrades en el meu blog, totes elles relacionades amb la meua nova situació personal i que vaig nomenar “Viatge a Ítaca”. I ho vaig començar a Lleida. Viatge que àdhuc prossegueix i que un dia, per fi, com el poema, acabara.

Avui Nuria em comunica la mort del seu “tiet Fernando”.

El mes de juny passat, en la meua estada a Lleida, acompanye  a Nuria, que assíduament i en la mesura que el seu treball i família li permet, ajudava a la “Tata” i a el “tiet Tonet” en el seu patit esforç de donar una digna convalescència al “tiet Fernando”, que ell en el seu trànsit, desconeix.

 
Em va sorprendre la presència, amb un bon aspecte de qui creia decrepit i consumit. Àdhuc desconeixent i fora de qualsevol raonament, em va sorprendre, encara més, que amb els ulls tancats, la seua boca rebera obrint-se i engolint, acompasadamente, el puré que li servia d'aliment.

Avui, repassant el temps passat, trobe l'explicació. El “tiet Fernando” era un supervivent, tenia l'instint de viure ben arrelat. La recepta, per a ell, per al “tiet Tonet” y per al Jaume el pare de Nuria, eren la muntanya i la naturalesa. Estic segur d'açò. Les caminades sols o amb el Centre Excursionista de Lleida, els havien fet coneixedors de cada volta de un camí, una muntanya, vall, riu, mas o llogaret. Segur que en aqueixes caminades els castigara el cansament, el fam, la set …. i van deprender a resistir. Les seues cames i els seus pulmons, i la seua ànsia de viure en llibertat, l'exercitaven cada setmana en la muntanya. Potser, i és molt atrevit per la meua banda, per açò eren solters.

Quan, amb els meus amics, anàvem a "Cal Bernet" a visitar-los o ens trobàvem, la seua actitud callada, com d'un pronte tímid, presagiava un dialec poc amè. Però quan la confiança tornava, les seues paraules i discurs eren precisos i denotaven el coneixement profund i la passió per la naturalesa i la seua terra lleidatana.

- “Tiet Fernando”… Com esta el cel de bolets?.

9 d'agost.

Dues extraordinàries belleses, obra de l'enginy i de les mans de l'ésser humà, celebren avui l'aniversari, una la del seu començament i l'altra la de la seua obertura:

- En 1173, a Itàlia, s'inicia la construcció de la Torre de Pisa, que forma part del conjunt precios de la Piazza dei Miracoli, declarada Patrimoni de la Humanitat, amb una altura de 58,36 metres, que va patir la seua característica inclinació immediatament després d'iniciar-se la seua construcció.El conjunt seria admirat pel extraordinari pisá Galileo Galilei, astrónom, filósof, matemátic y físic italia.

- En 1483, al Vaticà, l'obertura de la Capella Sixtina. Les pintures van ser concloses en 1482, i el 15 d'agost de 1483, amb motiu de la festivitat de l'Asunción, Sixto IV va celebrar la primera missa en la capella i la va consagrar a la Mare de Déu.
L'obra, culminada pel geni del renaixement, Miguel Ángel Buonarroti, que va decorar la volta, creant una obra d'art sense precedents que canviaria el curs de l'art occidental. Anys després va pintar també El Judici Final en la paret de l'altar. Més de 500 anys després, els frescs de Miguel Ángel segueixen atraient a multituds de visitants a la capella.

Dos horrendes accions obra de la maldat i de sadisme de l'ésser humà, celebren avui l'aniversari, una pel seu poder destructiu i les morts produïdes, l'altra un acarnissament permanent, sense data ni aniversari que celebrar, solament sumar i enterrar morts:

- En Nagasaki (Japó), Estats Units realitza el segon llançament atòmic contra civils de la història. El bombarder nord-americà "Bockscar", va deixar caure la bomba Fat Man, àdhuc més poderosa que la d'Hiroshima. Van morir instantàniament 75.000 dels 240.000 habitants de Nagasaki i una suma equivalent per malalties i ferides. La suma total de morts superá les 140.000 persones, i el més greu, en la seua immensa majoria civils.

- A Gaza, es commemora la celebració diària d'un genocidi …i el silenci d'Europa, …i la reacció tèbia d'Espanya, davant un atropellament, un genocidi, amb ferotgia. 

"Sóc Farah Baker, una xica gazatí, 16 anys. Des que vaig nàixer, vaig sobreviure a 3 guerres i crec que ja és suficient". Farah viu amb la seua família enfront del major hospital de Gaza. Des de la seua finestra, veu els majors horrors de la guerra i li'ls /els hi explica al món des de la xarxa social Twitter. La seua vida es va omplir de temor, de dol, d'olor a mort i so de bombes. Per açò, en 140 caràcters, aquesta adolescent emprèn el seu humil però amplificada campanya per a demanar la pau. L'última ofensiva israeliana en la seua ciutat es portará més de 1850 vides.

Si vam sumar a les quals s'han produït des que als jueus se li va concedir la franja de terra que constitueix l'estat fictici d'Israel, suposadament promès per Déu, seran molts milers més. I la terra serà roja per tanta sang innocent, graciès a Deu.

La humanitat va perdre, fa temps, eixa grandiositat d'enginy i bellesa, per tant silenci covard.

I Europa la il·lustrada. 

I els Estats Units el baluard de la democràcia.

I l'ONU, la inoperància. 

I nosaltres prenent un gin-tonic mirant la mar que qualsevol dia veurem enrogir, dient:

                                     Pobrets !!!.

Tornar i tornar.

Amb uns auriculars que ja pesen, seleccionat Andrea Bocelli, i a tot volum, la paciència s'acaba. El cos protesta. 6,30 hores assegut en un espai reduït és massa temps. El cos s'engarrota, i es suma a la rigidesa pròpia del Parkinson. Les cames com a salsitxes.

Manolo-Jose Ramon-Jorge-Eduardo-Vicent-Vicente
Pepe-Juan Miguel-Victor

A una altura de 39.000 metres, es nota el fret exterior, - 59 ºC. Cada seient té disponible una manteta de viatge. Mire per la finestreta i no entrelluque terra. No es veu àdhuc la terra de Colón.

És el segon viatge. Quan vaig emprendre el primer, ja sabia quan seria el segon, aquest. Les cites mèdiques estaven programades i es van complir rigorosament. L'aventura americana podia ser açò, una aventura. Van quedar totes les portes obertes.

Amb Pilar Juan

La sorprenent adaptació al canvi, fins i tot, la beneficiosa i palpable millorança física i psicològica, corroborava l'encertat de la decisió.

Els últims dies de maig, davant la inminencia del viatge, i malgrat l'estat satisfactori i saludable, del passatge pagat, la perspectiva de retrobara amb persones benvolgudes, la voluntat va començar a fer fallida. L'instint pressuposava que la millorança dels vuit últims mesos americans podia ressentir-se, com així va ser.

El viatge, com tots, va tenir els seus clarobscurs.

A la meua arribada València vaig ser rebut per amics íntims PK, i el dia de la meua marxa vaig ser acomiadat per la plana major del grup d'amics PK.

Aquesta coincidència, els primers i els últims amb els quals em vaig veure van ser Parkinson´s, pot confondre al meu lector. Aclarisc, no és el centre de la meua vida el Parkinson, però aquest ha condicionat la resta de la meua vida.

Clar que sí. Tinc molt clar, que la meua relació amb el grup d'amics Pk i uns altres, són per a mi, suport i exemple, i guien la meua actitud i la meua manera d'encarar la situació, que vista detalladament, és més que complicada.

Les Bassetes

L'atapeïda agenda de retrobaments, de xarrades i sobretaules amb els companys de treball, amb els amics, amb els familiars que van voler, van omplir una part de la meua estada. Gaudi explicant i que m'explicaren, encara que, crec que vaig ser jo un xerraire acaparador.

Bernat Capo

Alguns van quedar, els que per motius varis no vam poder coincidir. Amb uns altres vaig ser totalment desagraït, podia haver cercat el moment, però em podia més l'allargar eixes assegudes de verb desbocat.

De les cites mèdiques, principal motiu del viatge, eixia satisfet. Opinions i coincidències positives i tractament mantingut, almenys, per un any.

Els dies amb Shantal em retornaren  a vint-i-cinc i trenta anys arrere. El plor, el biberó, el rot, els aires, les caques, el xumet…

Shantal

Els bancs?, Bé, gràcies.

Fez - Marroc

Un altre dels motius del viatge era, principalment, manar al “cuerno” al meu ben estimat Banc Sabadell, que es va dignar a emetre un certificat (açò sí, no del tot al meu gust, hauria sigut reconèixer el 100% de la meua raó), i motivat per la interposició d'una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya. Però (àdhuc no estem convençuts, però és així), d'ells és els diners, el poder i la glòria, per la qual cosa, investits d'aqueix poder autoconcedit, i transmès pels servils empleats, en una altra hora amics del poble, van instal·lar el meu nom en DUES llistes de morosos-maleantes-proscrits-malpagantes d'Espanya. Les llistes de BADEXCUG i ASNEF-EQUIFAX, per un total de 170 euros. La CAM saquejada, que li va costar un euro a un Sabadell famolenc i deshumanitzat. Els husurers han convertit la relació personal en una relació persona-tragaperres. Els caixers automàtics han substituït als empleats. L'empatia envers els quals són el motiu de la seua existència, ha desaparegut. Ara sobrevivim gràcies a la benevolència dels quals se saben propietaris i senyors, atropellant.

Lluna de Benissa

L'assumpte que, com Paco Martínez Soria en Don Erre que erre, em portara a presentar una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya, una altra vegada. Ja els passés la foto, com Paco Martínez, al final del procés.

L'altre assumpte del meu viatge, està en mans del tercer poder, el judicial, i li donarem menjar a part. Silenci, o per menys, per desacatament, anem on els saquejadors polític-banquerils no han anat ni aniran.

Al mig, un parèntesi, Josep i Nuria em porten a Fes i Volubilis. Abderrahim El Faqyh, guia i amic dels amics, no ens va deixar ni un moment. Açò i la resta, com ho podre agrair?.

I les calors, i la malenconia d'una terra que m'ha fetillat, unes gents senzilles i una nova il·lusió per la qual viure i fer front al desafiament, sol o acompanyat, em van acompanyar els últims dies, fins a amb desesper.

A la meua arribada, globus, cors, benvingut i un llit per a reposar de 24 hores de cotxe, tren, autobús, taxi, metre i avió.

Vaig estar amb:  Pepe Lliria, Jose Ramon, Tomas, Pilar, Vicente, Conchin, Manolo, Eduardo, Victor, Jorge, Vicente, Juan Miguel, Pepe Marcos, Paco Ferrandiz, el cónsul de Colombia a Valencia, la meua mare, el meu pare,  MariCarmen Gomez,  Felipe Salas (neurolec), Pedro Romero (urolec), Pedro Amat (oftalmolec), Carlos Claveria, Luis Crespo, Felipe Sastre, Samara, Olga, Xavi, Paco, Laure e Inma. Neo, Angela, Nelson David, Nata, Jorge, Yanit, Cristian i Yeilani. Jaime, MariLola, Marta (amb dedicatoria en el seu treball de fi grau), Pablo, Alvaro, Sari, Jaume i Alvaro, Benjamin i Luisa, Angel (actualment en un moment critic) i Carmen, Juan, Blanca, Pilar Juan, Bernat Capo, Josep Castello,  Amparo i Viicent, Josefina, Pedro i Fina Llenes, MariAngeles, Pepe i Rosa, Bernardo,  Domingo, Susana, MariFina, Paqui, Pepa, Ana, Rosario, Boni HIgueras, Vicente i Jose Maria Catala, Teresa, Emily, Yili, Luis i Shantal, Boro, Juanet, Vicente Serra, Ruben, Juan, Adelino, Emilia, Ana i Loli. (I segur que algu mes)

L'últim adéu dels moros de Granada. Boabdil i Morayma.

     Article publicat en el llibre de festes de Moros i Cristia de Benissa 2014

                              Llegir el text acompanyats de la musica del video

                             Recuerdos de La Alhambra, con Narciso Yepes

Boabdil (el desgraciat), pertanyent a la dinastia nassarita, i últim emir àrab de Granada, mira des del tossal del "Sospir del Moro", per última vegada, el seu "paradís terrenal", Granada.

En el seu pensament febril, amb claredat, albira la desfilada lluminosa de la tropa aquarterada, protectora de la família reial nassarita, aposentada en el "al-qasr". Van amb els seus vestits de gala i acompanyats d'una música que inflama els sentits.

Afina la seua oïda. Escolta infinitat de repicaments d'aigua en l'aigua, són les fonts del Generalife.

 Corre. Corre i s'amaga entre les tanques i la cortina d'aigua de les fonts. De sobte, nota que per la seua cara s'esvaren gotes, imagina que són procedents d'aqueix córrer davall l'arc refrescant.

Aixa, sa mare, en veure rodar llàgrimes per les seues galtes, sense mirament ni compassió, li diu:

"Plora com a dona el que no vas saber defensar com a home".

 

La jove Morayma té 25 anys. Es va casar amb Boabdil fa deu anys, i durant aqueix temps ha sigut la reina de Granada. Ara, amb les capitulacions només és, i serà, l'única reina de les Alpujarras, lloc de desterrament de la família reial.

Està al costat de Boabdil, i sent la injusta recriminació de la sultana mare i mira el seu marit, segueix la seua mirada i la troba fixada en la silueta rogenca del conjunt d'edificis militars i palatins situat en el turó de Medina.

El seu gaudi comú, la seua felicitat ha durat poc. El pare de Boabdil, Muley Fan i l'oncle "el Sagal", els han amargat la seua existència, el seu amor.

El seu permanent plet per la titularitat del regne, li ha portat a estar pres per orde de son pare i pres pels Reis Catòlics. L'alliberament de la presó cristiana li costa una part important del seu regne de Granada. I per fi quan ja regnava, l'aclaparament castellà, l'impagament dels impostos, porta a la capitulació de Granada.

"El desgraciat" havia perdut la seua bona estrela, i els reis catòlics, en tenen una poderosa, i va començar a refulgir el 2 de gener de 1492. Granada i els àrabs perden les seues possessions en la península. I el 12 d'octubre de 1492, Colon, amb el descobriment d'Amèrica, comença un temps d'esplendor poc aprofitat.

Morayma, sent el mateix desemparament que Boabdil, melancòlica, mira i reviu, sent i recorda els capvespres des de la Torre del Cubo, amb la plaent visió de la vall del Jarro i l'Albaicín. El so omnipresent de l'aigua corrent pels rierols de teules àrabs voltades dels passejos.

 

El quasi imperceptible so del brot de l'aigua en la font del Pati del Mexuar. 

 

La incomparable bellesa del Pati de els Arrayanes, on la tranquil·litat i quietud, fa de l'estany, un immens espill on la Torre de Comares es reflecteix i "pinta". 

 

Llueixen els seus ulls revivint les enlluernadores algepseries i els teginats que enriqueixen les sales d'audiència.

 

I l'harem, la seua zona privada, el seu plàcid i beneït descans. La coordinada simfonia dels dolls dels dotze lleons, abocant l'aigua vivifica, que alimenta els quatre rius del Paradís.

 

Va ser el seu últim “maʿa s-salamah”

 

Morayma va morir mesos després d'abandonar en el seu regne de Granada als 26 anys, en les Alpujarras. Boabdil, de les Alpujarras, va viure a Fes (El Marroc) fins als 74 anys, després de 41 de plorar per perdre el Regne de Granada.

 

Escolta: 

Llorando por Granada. Los Puntos.

 

 

 

Escolta:  Granada. Alfredo Kraus

Um paseig per:

La Alhambra i Generalife

Un record, un adéu i una benvinguda.

Aquest 2 de juny de 2014, i per tres motius, ha sigut para el mi molt intens. Per un record, un adéu i una benvinguda.

El record:

El dia 22 de novembre de 1975, amb 17 anys, sol, amb un abric del meu pare, una borsa d'esports Adidas, mort de fret i il·lusionat, vaig vure les hores intenses d'un canvi en la política espanyola. Enfront de l'edifici del Congrés dels Diputats, vaig ser testimoni d'un fet històric, la proclamació com a Rei d'Espanya per les Corts Espanyoles de Juan Carlos I d'Espanya. Aquell dia fret i assolellat de novembre, pels altaveus d'ambient, àdhuc amb el rumor del públic congregat, escoltem el que a l'interior es deia. El jurament i el discurs. Malgrat haver jurat fidelitat a les lleis del Moviment, en el seu discurs va afirmar que volia ser Rei de tots els espanyols, cosa que considere ha complit. Amb la seua actitud, va promoure i va encoratjar, al costat d'Adolfo Suarez com a President del Govern i Torcuato Fernández Miranda com a President de les Corts Espanyoles, la Llei per a la Reforma Política, que va ser votada pel Congrés dels Diputats el 18 de novembre de 1976 i aprovada en referèndum amb un aclaparant suport del 94%, la qual cosa va iniciar la Transició Espanyola cap a la democràcia.

Avui 2 de juny, quasi 39 anys després, aqueix Rei, abdica, dimiteix o renúncia. El fet enxampa per sorpresa a molts, però a mi, ni m'estranya ni em sembla malament. En un temps en què , altres reis europeus ja han realitzat aqueix gest i el més extraordinari àdhuc, que un Papa, dimitisca, no té gens de rar ja.

Veig que, hi ha manifestacions sol·licitant un referèndum sobre el model d'estat, República, es demana. M'alegre que es puguen fer aqueixes manifestacions, i compartisc inquietuds, encara que no compartisca prioritats.

Amb l'abdicació i la recent mort d'Adolfo Suarez, la Transició Politica Espanyola ha acabat definitivament.

Comença una altra transició. Il·lusionant i inquietant, però segur que pacifica, assenyada i exemplar com va ser l'anterior. Solament demane respecte a les idees i opinions dels altres, són tan legitimes com les pròpies. Així segur que encertarem.

 Un adéu:

Dir adéu, encara que siga per breu temps i llunyania, a voltes és un acte de valentia, sobretot si on es va, és en aqueix moment, no és el Paradís. Dir adéu, fins prompte, i per davant 10.200 kilometres i dotze hores avió, més sengles quan tornes, sera un exercici físic i mental.

Doncs bé, avui són adéus, demà binvenvengudes i espere que prompte , ací estic de nou.

Una benvinguda:

Avui a nascut Shantal Aguila Ramírez. Benvinguda al món boig en què vivim. Felicitats als seus pares que amb tanta il·lusió l'han rebuda. Felicitats a la seua àvia, que tanta alegria li ha produït la notícia i que àdhuc en la distància ha estat vivint el moment.

I em felicite a mi, perquè he viscut aquests tres moments intensos.

I malgrat tots els pesessars.