TRENTA-VUIT.- L´EP i JO. Els meus 10 anys amb Parkinson.

En 2005

Enguany celebre els 10 anys de la meua entrada en el selecte circul, dels quals no se sap perquè, estem afectats d'una malaltia neurodegenerativa, invalidant i incurable. 

La Malaltia de Parkinson afecta entre l'1 i l'1,5% de la població. Abans dels quaranta anys, la EP encara que excepcional, va en augment. La incidència d'aquesta malaltia comença a augmentar a partir dels cinquanta anys

Aquell 5 de desembre de 2005, després de dos angoixants mesos de proves i anàlisis, vaig rebre la sentència, després d'examinades les proves i escoltada la meua declaració.

La sentència podria haver sigut, pena de mort, cadena perpètua o 10 anys i un dia. La naturalesa constituïda en jurat, benèvola amb mi, va decidir que era mereixedor de la cadena perpetua.

Des d'aquell dia, porte encadenada a la meua cama esquerra la bola de reu, la qual potencia la lentitud, la paràlisi, o una aparent indecisió tremolosa en qualsevol dels meus actes. 

Mirant arrere, em detinc en cadascun dels canvis que s'han produït des de llavors. La bolcada que ha donat la meua anterior afable i rutinària vida.

Són tals els canvis que, pense jo, si no fora per la meua acceptació des del primer moment, avui psicològicament estaria enfonsat.

La meua curiositat i interès per conèixer a uns altres amb la meua mateixa malaltia, com la vivien, com la rebutjaven, com confien en el descobriment de la vacuna ... conèixer que símptomes sentia cadascun d'ells. Sí, eixa curiositat i conviure amb alguns d'ells em van donar exemple de com hauria de portar la meua vida. Desgraciadament, un no és el què dirigeix el vaixell de la vida, l'onatge, les tempestes ...... els imponderables, a voltes, desvien el rumb. 

La situació pot superar a la marinería, als familiars, als amics, a tots aquells que no comprenen el nostre comportament, el qual sens dubte canvia, siga per voluntat pròpia o per efectes secundaris de la medicació. Es perden, abandonen o trenquen. 

I et veus celebrant, al costat d'uns altres, amb semblants símptomes i problemes quevels teus, l'aniversari de James Parkinson, neuròleg britànic que en 1817 va descobrir el que en aquell temps va nomenar paràlisi agitant i que avui coneixem com a malaltia de Parkinson. Y celebrant, tambe, la declaracio per l'Organització Mundial de la Salut, del'11 d'abril, com a Dia Mundial del Párkinson.

L'aigua. Dels cicles secs al encefalograma pla.

«En el Dia Mundial de l'Aigua, comprometem-nos a crear les polítiques necessàries per a garantir que l'aigua i l'energia sostenibles estiguen a l'abast de tots, i no solament d'uns pocs.»

Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon.

Riu sant Domenec 

Sense tenir en compte els mesos o anys internacionals o mundials, he vist  que les Nacions Unides té establits fins a 132 “Dies Mundials de ….”

És tal la relació de dies dedicats, tal és la saturació, que passen inadvertits, i fins i tot alguns no passen de la mera declaració en el seu moment i s'oblida després, perquè, i que fer.

Cada dia, durant 35 anys de la meua vida, des dels 18 als 54 anys, vaig estar en contacte amb l'aigua. La meua visió de la mateixa és per tant molt diferent als altres. No entenc la vida sense aqueix ben natural.

El dia 22 de març, com cada any, se celebra el Dia Mundial de l'Aigua, i la seua pretensió és la de cridar l'atenció sobre la importància de l'aigua i la defensa de la gestió sostenible dels recursos de l'aigua dolça.

Diposit Europa - Benissa

El lema per al 22 de març de 2015 és “Desenvolupament i Sostenibilitat”.

L'informe del WWDR 2015 demostra com la inversió en recursos en els serveis d'aigua són essencials per a l'assoliment de la sostenibilitat global. Tenint en compte el creixement econòmic, l'equitat social i la sostenibilitat ambiental, l'informe descriu quins són els principals desafiaments, i com els canvis dels factors en el món modern afectaran – i de fet estan afectant ja – als recursos hídrics, els serveis i els beneficis relacionats.

El canvi climàtic, és el resultat indiscutible de l'activitat desenfrenada de l'ésser humà, sense ordre ni concert, i sense mirament envers la base de la seua supervivència: la naturalesa i el medi ambient.

Una de les conseqüències l'estem vivint i patint aquests últims dos o tres anys. Els cicles secs, els quals s'han produït des del principi dels temps de forma cíclica, i que se suposa són normals, ara són tan marcats i profunds que produeixen vertaders estats d´ alarma per al sosteniment d'un subministrament regular i de qualitat per a la població.

Els Xorros de sant Rafel

La inversió en l'optimització de tots aquells processos que estan relacionats amb el subministrament d'aigua. La conservació d'un entorn ecològic de les zones humides: rius, llacs, aqüífers subterranis. La revisió i actualització de les xarxes de transport, emmagatzematge i distribució. El seguiment i càstig exemplar del frau. La comptabilització justa del consum, amb preus concordes a les despeses derivades de la conexio en els domicilis. La depuració de les aigües contaminades per l'acció humana i la seua posterior reutilització. Tot açò, seran sens dubte accions que, en cas que es duguen a terme a tot el món, milloraria la critica situació.

A Benissa, encara que la població no és coneixedora dels secrets del seu servei municipal d'aigua potable, es compleixen uns paràmetres de gestió que per a si voldrien importants empreses de gestió d'aigua.

La visió de servei públic, amb gestió pública, sense un interès economicista és, al meu entendre,  la millor opció. Els ingressos per aigua invertits en millores i manteniment del cicle de l'aigua. En la gestió privada, encara ben portada i amb bon criteri, té la derivada de la necessitat de l'obtenció de beneficis per a les empreses gestores, açò en detriment de la inversió o en una factura més cara.

Depuradora de Benissa

Però al meu entendre, encara que complim a nivell local, no hi ha, per part dels governs, una aposta decidida i concloent per a salvar el planeta.

Eixe és el lema i aqueix és el repte. El desenvolupament ha de ser revisat, frenat o racionalitzat, perquè el fràgil equilibri del planeta està en perill, i nosaltres amb ell. La sostenibilitat passa per canviar les maneres.

I pot fer-se.

De seguir prevalent el desenvolupament de guanys ràpids, calcigant tot allò que s'opose a açò, estan assegurats els cicles secs de molta mes profunditat fins a arribar a la desaparició dels cicles, per a convertir-se en un planeta de encefalograma pla.

La gent se salva sola.

He llegit un article amb eixe títol. I he reflexionat sobre l'encert d'eixa afirmació, o l'error de la mateixa. He arribat per fi a la conclusió que depèn un, de si mateix.

No?. Ja se, ja, no estàs d'acord. Bé.

He arribat a eixa conclusió per experiència pròpia. Si un no té la voluntat. La valentia. La covardia. L'impuls, i es queda clavat en el seient de la cadira, sense moure's. Què li espera?. Si un li sobrevé una cadena de desgraciats resultats, als quals no fa front, malament ho té.

Igual que a un nen petit no se li fa fàstics durant el canvi dels bolquers. I un canvi de bolquers a un major, de pensar-ho ja ens repel·leix. Succeeix amb aquell a qui la desgràcia visita. Ens fa fugir, el seu sofriment, la seua vestimenta, el seu plor.

La mirada del costat “bo” de la desgràcia, és imprescindible. Perquè l'èxit ja té el seu costat bo. I encara que no ens adonem, té també el seu costat “dolent”, i no ho veiem perquè està cobert per l'eufòria del mateix èxit.

El costat “bo” de la desgràcia cal cercar-ho. Es necessita imaginació i dosis importants de paciència. cal analitzar per on ens ataca eixa desgràcia i cercar els instruments. Estic convençut que l'ésser humà els té innats. Té l'antídot. I ho té a mà. Solament cal diferenciar-ho i aplicar-ho.

 
A tot açò, no dic que no hàgem de comptar amb ningú. No. Sempre hi haurà qui estarà a prop, pocs, però algú hi haurà. 

Però com ja he dit, un mateix és el seu propi salvador.

He llegit el prospecte del meu antídot, i val per a una quantitat important de desgràcies. Es pot prendre quantes dosi es necessiten. A primera hora del matí per a encarar el dia o abans de ficar-se al llit per a un bon dormir. En dejú o menjant. Acompanyat amb aigua o una mica de vi o cervesa. Mastegat o sencer. Pot ser de color verd o tricolor. No afecta a la hipertensió o al fetge. Res, amb tota tranquil·litat podem prendre una sobredosi, no hi ha perill de necessitar un llavat d'estómac, amb una urgent carrera d'ambulància i hores d'espera en urgències.

La seua venda és lliure. El valor monetari  es cero. No necessita de recepta mèdica, anàlisi prèvia o començar i gradualment augmentar la dosi. La presentació és senzilla, com d'un medicament genèric es tractara. Sí. La patent mai va ser privada. Va estar lliure per a qui la vulga comercialitzar. Un mateix, sense complir els requisits establits en la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del Medicament, pel qual amb caràcter previ a la posada en el mercat d'una especialitat farmacèutica ha de ser autoritzada i registrada per l'Agència Espanyola del Medicament, pot fabricar-la i fins i tot regalar-la a qui la necessite.

Per a la seua efectivitat necessita del compromís del pacient.

Els seus components són: 5% de resignació, 5% de seny, 5% de tenacitat, 5% d'il·lusió, 15% de paciència, 15% d'humilitat, 20% d'autoestima i 30% de valentia.

Ho sent, però es l'hora de la dosi diària, vaig corrent, murmurant una cançó que quan he despertar l'estava mussitant.

Més de cent paraules, més de cent motius
Per a no tallar-se d'un tall les venes,
Més de cent pupil·les on veure'ns vius,
Més de cent mentides que valen la pena.

Dedicat a:

Paco Mari i a Vicente Catalá que la setmana que ve entren en el quirofano.
I a Tomas Aznar per la seua fortalesa.

MAS DE CIEN MENTIRAS.

Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.

Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos Venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.

Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.

Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.

Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.

Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.

Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.

Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.

Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hasta siempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.

(estribillo)

Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.

Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.

Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.

(estribillo)

Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos Pérez, dolores de muelas.

Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.

Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a roma.

Les dues travetes del 23- F

34 anys. Molt temps.

Els qui teníem ja 17 o 18, ara tenim més de 50 anys.

Sense entrar a discutir si el 23-F va ser o no va ser, era o no era, o deixava de ser. Les dues travetes de Tejero a Manuel Gutiérrez Mellado, van anar per a tots els espanyols.

Avui tots recorden al pistoler Tejero, amb el “quietos todo el mundo”. Als cagats senyors diputats, amb minúscula.

Vull ressaltar avui que Manuel Gutiérrez Mellado va donar la cara. Va plantar cara.

Espere i desige que els polítics actuals regeneren els ideals que eixes travetes inutils van soportar.

Seria un descans per als espanyols que tots els partits i aquells que deshonren eixe valor, en les pròximes eleccions patiren una traveta.

Segur que caurien, doncs el seu patriotisme és de palla.

Avui vull reivindicar a Manuel Gutiérrez Mellado.

TRENTA SET .- L' EP i JO. Agonia.

(A Nuri i Josep. I a Vicent. I a Loli, Ana, Paco i Pepe)

- T'he enviat un correu.

He mirat, en eixe mateix moment l'hora del telèfon, són les 18:30, sona un “clinc” i veig un “wasap” teu i un altre de la professora de Benestar Familiar.

- Vicenteeeee....q dormiaaaaa.

Mire l'ordinador on l'hora segueix sent la d'Espanya, són les 0.30.

És veritat, però per a mi són les 18:30.

No recorde mai la diferència de les 6 hores.

Més tard, segur que ja desperta, i havent llegit éste correu-despertador que et vaig enviar fora d'hores civilitzades, m'envies un “wasap”:

- Com ha anat amb el metge?. – preguntes.

Mire l'hora. Tot el dia fora. I pense:

- Ni se t'ocórrega contestar ara, tornaras al:

- Vicenteeeee....q dormiaaaaa.

I em pose amb aquet correu:

Perdona. Molt d´amor. Avui sant Valenti.

Últimament tinc sense so el telèfon. Allí, a més de les trucades, vaig desviar correus, Facebook´s, Twitter´s i tots els embolics en què estic ficat. No m'acorde de donar-li veu i quan mire hi ha un reguitzell de missatges, enllaços i correus. I ja no és hora de posar-se a llançar correus i “wasaps”.

Veuré d'enviar-te aquet correu a un hora decent i en ella et conteste a la pregunta.

El neuròleg, Oscar Carvajal Mejía, crec que tindrà uns 35 a 40 anys. És la meua segona visita, les programa cada tres mesos. En la primera, a més de reconèixer-me em va facilitar el seu correu, telèfon mòbil, i com no !!! …, el “wasap”.

Li vaig explicar les andrómines en què estic ficat i les penes i glòries d'aquests últims quatre anys.

Avui m'ha reiterat la seua disposició i que tenía una bona noticia, les receptes cares que necessiten d'autorització, abans solament valien per tres mesos, ara seran per a un any. Es persegueix que si les cites es retarden tinguem medicament.

Em va donar noms i telèfons de 5 afectats de l´EP de la meua edat. He parlat amb el més actiu però amb els altres encara no he contactat. Pot ser que t'explicara ja açò. Hem quedat per la setmana que ve.

Bé, molt bé. Amable i proper sense arribar a compare. M'agrada. En general m'agrada el tracte d´ací.

El meu neuròleg de Denia, Juan Salas Felipe em va programar la cita per a març, però no hi havia agenda i me la van donar per a l'11 de juny. Total son cuatre dies de diferencia. La setmana passada li vaig enviar un correu fent-li un historial de com estava. Em va contestar donant-me unes pautes. Li vaig explicar del meu neuròleg d'ací, i li vaig dir que aquet no tenia cap problema a seguir la seua prescripció. Quedem que al juny li fare un nou historial, i li enviare l'exploració del d'ací, si no vaig a Espanya.


El de capçalera té entre 25 i 35 anys. En cada visita, mesura, pesa, pren la tensió, ausculta i explora l'abdomen al pacient. Sempre.

El Sol ací és fort i en la meua família som de pell delicada. Les cremades i pupes en el cap són comuns. El de capçalera em va remetre al dermatólec i he tingut una sessió de cauterització d'estes pupes. D'ara endavant he de portar gorra, i les més de les vegades oblide tal cosa.

El funcionament sanitari ací és com segueix:


Existeixen unes mútues privades, no sé l'Estat que tipus de control exerceix, però alguna ha sigut intervinguda. Als assalariats l'empresa els té en una mútua. De la quantitat aportada es destina un 60% a la despesa sanitària i 40% a pensió. Cada mútua té les seues clíniques, metges i drogueries (farmàcies), encara que algunes els comparteixen. Tenen el sistema informatitzat, per la qual cosa tots els metges tenen accés a l'historial mèdic del pacient.

L'autònom o independent que pel seu costat va cotitzant, mensual, pensio+sanitat, ascendeix a 84 euros, 60% pensió del titular i 40% sanitat. El titular té beneficiaris en cobertura sanitària, aquets amb quasi els mateixos drets que el titular. Qualsevol visita, examen, anàlisi etc, hi ha un co-pagament de 0,92 euros. La neteja, empastament i extracció dental entra dins de la cobertura. En cas d'ingrés hospitalari el titular no paga res, els beneficiaris una quantitat conforme a l'estrat econòmic.

Com en tots costats la saturació i llistes d'espera existeixen.

La prescripció es fa per un temps, servint-se els medicaments, exactes, per a cobrir eixe període. És a dir, no es venen caixes, es venen blísteres retallant exactament les pastilles que corresponen al període. A voltes et donen tres o quatre retallets de blísters que han sobrat d'uns altres.


Algunes pastilles són totalment gratis, unes altres cal pagar un %.

M'estic dormint. Deixe aquest escrit i em fique al llit, he dormit una hora la nit anterior. Ara torne.

-------

Ja soc aqui.

Són les 4:21 hores. 


He dormit. He dormit bé. 

I és que tinc alguna preocupació menys i l'ajuda de la pastilla.

No m'acorde on em vaig quedar. Bé. Solament dir que em dóna confiança. I que amb la disposició mostrada pels dos metges, em sent tranquil.
-----------
Encara que a milers de km. el miracle d'Internet em manté en contacte amb el que em dóna alegries i m'entristeix.

La intranquil·litat i la preocupació estan en esta justícia lenta i que no té en compte res.

Són durs els moments. Molt durs.

Espere, com diuen: “poder contar-ho”. Encara que esta etapa quan acabe, que acabara, estic segur, la vull oblidar i enterrar.

No se els efectes que produirà en la malaltia, crec que per algun costat petará.

Però em vaig fer el propòsit de ser fort. De no deixar-me. D'inspirar i espirar fort. Oxigenar estes maleïdes neurones, a fi de que aguanten una mica més.
I quant el nus per fi quede del tot deslligat, poder retornar i agrair.

No sé àdhuc com.

Però l'ajuda i la confiança que uns pocs, i no són família, entre ells tu, m'estan prestant i aqueix propòsit ferm de no doblegarme davant l'adversitat, em faran estar a l'altura quan arribe el moment.

Que passes un bon día.

Besadetes.

                                                                            
Vicent,

La guerra de la meua vida.

M'atrevisc en aquesta entrada a dir que hi ha diverses formes de guerres, i ací vaig a definir dues, la guerra d'exèrcits amb armes i guerres d'actituds.

La televisió a Espanya va començar a emetre en 1956. Pocs eren els que es van atrevir a comprar aquell aparell, per car i per desconfiança.

En la meua casa, calcule jo, que ja ho teníem l'any 1963. L'assassinat i funerals de John Fitzgerald Kennedy ja ho seguirem des de la tele recentment estrenada.

Des de l'any 1959 al 1975 en tots els Telenotícies la notícia estava en un país, el qual quasi ningú sabia situar en el que en aquells temps es deia mapa-mundi. 

Aquests dies es compleixen 42 anys de la derrota, "fugida", dels Estats Units de Vietnam. La no guerra del Vietnam, no va existir oficialment, doncs mai ningú li la declará a ningú, ni va haver-hi rendició de part alguna. L'excusa de la defensa de Vietnam del Sud com a país democràtic, enfront del comunista del Nord, no era certa. EEUU pretenia establir una base militar en aqueix país. I el que va començar amb unes fustigacions de la guerrilla del Front d'Alliberament (Viet Cong), sent president Kennedy, amb un destacament d'11.000 soldats, va anar creixent amb els posteriors presidents, Nixon, Jhonson i Ford, arribant a la fi de 1960 a 500.000 soldats amb el president Jhonson.

Va ser la guerra de la meua vida, doncs totes les nits sopàvem amb Diego Carcedo, Miguel de la Quadra Salcedo des de Vietnam i Jesús Hermida des de Washington. 

Va ser una guerra sense censura, els periodistes anaven darrere dels soldats americans, que tenien una mitjana d'edat de 19 anys, vestits com ells per a evitar errors. Van arribar a participar fins a 2.300 periodistes, dels quals solament 5 eren soviètics.

Mentre allò que semblava una sèrie de televisió que ocorria en la selva de la península la Indoxina, es produïa l'assassinat de Kennedy i del Che, el maig francés del 68, l'arribada a la lluna, l'explosió del negoci del petroli, la minifaldilla, la lluita pels drets civils … 

La revista Life publica les fotos dels soldats morts en una sola setmana 242, i comencen els moviments pacifistes, amb la música dels Beatles. Els soldats tornen d'amagat, tants morts comencen a “fer olor”. Hi ha desercions.

EEUU bombardeja i crema pobles sencers, usa armes químiques, es dóna a conèixer el succeït en el llogaret de Mÿ Lai. En el Nadal de 1972 es deixen caure 20.000 tones de bombes.

Es calcula que van morir entre 1 i 5 milions de persones.

EEUU va tenir 58 220 morts i 303.000 ferits.  

Saigon és avui una ciutat plena de bancs i multinacionals, com qualsevol ciutat occidental. 

I la guerra va ser un negoci que àdhuc avui perdura. Els joves que no van morir, aquell infern els deixá lesionats i a quasi tots tocats. I com una vergonya nacional se'ls té ignorats. 

En el Cementeri Nacional d´Arligton, hi ha milers de creus alineades, són els morts. Una guerra amb morts físics. I amb morts psíquics i emocionals.

Eixa que he relatat, pensava jo, era la guerra de la meua vida des de la butaca còmoda de la meua casa. Des de lluny veia morts, ferits, lesionats, anats, …. Horrors, odis i impietat.

Però siga com siga, cal considerar que hi ha guerres sense sang. Amb dos o 2.222 contendents. Guerres que no dessagnen, però desgasten cos i ànima. Són les guerres incruentes, les guerres que es lliuren en silenci entre parelles, entre germans, entre pares i fills, veïns, pobles, etc.

I concrete més. Eixes guerres familiars que desmenteixen que les paraules, frases i carícies d'uns altres temps eren vertaderes. Pot ser que qui així s'expressara confonguera amor per comoditat i bona posició. Eixes guerres que destrossen psíquicament als contendents i als fills, si n'hi ha.

Eixes guerres en les quals no es conforma l'agraviat amb la sentència d'un jutge, necessita veure arrossegant-se al ferit de mort. I a més busca l'excusa per a castigar a la resta de membres de la mateixa sang del condemnat.

Guerres que a voltes s'exerceixen sobre malalts. Guerres on val tot, on la influència de la malaltia i la medicació no es reconeix, i s'aprofita la seua feblesa per a enfonsar-ho més encara.

Estava equivocat, la de Vietnam era la guerra sagnant de la meua infantesa, aquesta última és la vertadera guerra de la meua vida.

On jo vix ( X ). Les Penyes Blanques i el tresor del Cacic Calarcá.

Les Penyes Blanques

Des de la terrassa observe cada dia unes curioses taques blanques en la paret de la muntanya. 

Quan no toca el Sol directament, les taques desprenen una llum, com de llum fluorescent. A voltes passen dies i no es veuen, els núvols andins cobreixen les crestes de la serralada.

Són les Penyes Blanques, unes formacions rocoses llises en la muntanya de la Serralada Central, envoltades de verd de pastura i bosc. Semblen un senyal. Una fita que assenyala on es troba el tresor del Cacic Calarcá, personatge real, feroç i aguerrit, que va liderar la resistència contra la invasió espanyola en la zona.

A 2.400 m.s.n.m. abisme de Penyes Blanques

No. No passa desapercebuda l'excepcionalitat, ni per a residents ni per a visitants. Quan coneixes la llegenda, i vist el vist, no dubtes que és certa, i has de creure que allí el cap indi, el guerrer indomable i implacable, va amagar tot el seu tresor en les profunditats de la muntanya, per cavernes impenetrables i maleïdes, perquè els espanyols mai ho trobaren. 

Generació després de generació no han faltat valentes ni aventurers que s'atrevisquen a penetrar en les profunditats de les Penyes Blanques, tractant de trobar el fabulós tresor entre el qual es diu hi havia indis d'or en grandària natural. Ningú ho ha trobat, que se sàpia, però són cèlebres les anècdotes de desafortunats que escalen la roca i es despenyen o d'aventurers que penetraven per les cavernes i no tornaven mai. 

Cafetal

Passat el temps, els descendents dels espanyols van batejar amb el seu nom, com a homenatge, un pròsper poblet a les vores de la serralada, que va créixer a l'una que l'exportació cafetera, Calarcá.

Abisme des de les Penyes Blanques

A qui açò escriu la fascinació o el subconscient es manifesten en una inquietud i desassossec creixent, hi ha un desig, una urgència per trepitjar aqueix lloc, com un gentilhome extremeny, arruïnat i sense propietats, perseguit per una injusta justícia. Com els al*lucinats conqueridors, desesperats a la recerca del mite de El Daurat. 

Des del territori Quimbaya, on ara viu, on els indis eren uns experts orfebres de l'or, i des del punt crític on s'observa l'abisme de 300 metres de les Penyes Blanques, demana el mateix que cada dia, acabar per trobar el mític El Daurat, en forma d'oblit, tranquil·litat i pau.

-------------------------

Museu de l´Or Quimbaya.

El meu pastís en Internet.

Ana Ivars, Amparo Ginestar i Enrique Felix, parlaven del pastis que vaig fer pel dia del meu aniversari.

Pues be, el pastís d'aniversari ja està en Internet. Les xarxes socials, a les quals hem lliurat les nostres dades personals. Els nostres telèfons mòbils, que ens situen en el punt on ens trobem, l'hora de la trucada, a qui, ….. Els nostres ordinadors, que per la seua adreça en Internet ens situen. Els cercadors, que ordenen, arxiven, redirigeixen i ens rastregen, saben on estem, les pàgines que visitem, els nostres gustos, les nostres fotografies, ens recorden els aniversaris dels nostres amics reals, virtuals, socials ….. En fi, que tot aquell que tinga un moviment mínim, que escriga el seu nom en el cercador Google, per exemple, i mira que han publicat de tú o de cadascun.

Tot aqueix embull, durant un dia, el del meu aniversari, ha creat una abundant informació que li servirà a Facebook, Twitter, Google, WhatsApp, i no sé quants més, per a saber una mica més de cadascun.

Escric esta entrada en el meu blog, en primer lloc per a donar les gràcies pels desitjos i comentaris sobre la meua foto de xiquet i el meu aniversari a:

Fidel Del Diego, Asoc. Parkinson Palencia, Juan M. Serrano, Nuria Jové, Monica Marina Alta, Nati Mas, Angel Ibañez, Matilde Mas, Jose Manuel Juan, Marisa López, Eduardo Roig,  Vicente Luis Ibañez, Alvaro Ibañez, Miquel Ibañez, Alba Ibañez, Sari Mayor, Loli Juan, Ana Ivars Perez, Ruben Moncho, Emilia Mascarell, Rosa Galvez, Mayca Gomez, Carmen Merchan, Pepe Moragues, Rosario Gimeno, Sefa Ribes, Moises Pellicer, Ximo Castells, Vicent Garcia, Jose Jacinto Ortola, Mª Francisca Arlandis, Teresa Mas, Maria Helena Franco, Miriam Franco, Elvira Fontes, Luis Miguel Mas, Arthur Santacreu, Tere Hernandez, Amparo Ginestar, Enrique Felix, Yanit Caceres, Angela Loaisa, Aurora Arcos, Juan Jose Salazar, Mayte Cardona, Mª Jose Ortola, Ge Mar, Mari Angeles Ivars, Carlos Vidal, Pau Ibañez, Vero Ramirez, Ana Ballester, Ana Ivars Sendra, Marta Ibañez, Miguel Mas Merino, Noe Ibañez, Nathaly Galvis, Mercè Amat,  Jaume Ivars, Enrique Aranzazu, Antonia Escalé, Carmen Argudo, Kenny Gomez, Fer Lopez, Anna Ballester, Wal Traud Jakscht, Camilo Cabrera, Vicent Carrio, Manolo Colomina, Vicente Morales, Joanba Gandia, Pepa Grimalt, Maria Llopis, Juan Carlos Ribes, Concha Ginstar, Maria Luisa Capo, Marissa Ribes, Martha Caceres, Juliana Caceres, Sarita Galvis, Robert Giner, Monserrat Lopez,Vicente Lopez, Vicente Santonja, Jose Manuel Juan, Emily Bermudez, Yili Ramirez, Vicente Serra. Y a tots el que en deixare, segur  .....

 
I en segon lloc per a deixar clar que no sóc pastisser, sobretot perquè no em plogen els encàrrecs, que ací en açò d'Internet qualsevol afirmació, fotografia o insinuació forma una bola que ja em veig enfarinat en la cuina, i batent ous com un desesperat.

El pastís que ací mostre, per la meua inconstancia a seguir les receptes que consulte, va eixir com va eixir, al microones, amb algun ingredient afegit sense mesurar i uns altres per pròpia iniciativa. Resultat: Va desbordar i en estar una mica caldós, va necessitar de més cocció, amb el que es van produir alguns inconvenients. Millor no esmentar-los.

Per fi, el pastís que seria de xocolata, va ser un bescuit amb panses, amb un lleuger regat de Baileys, amb coberta de melmelada de pinya i adornat de melmelada de fruites roges del bosc.

 Jo la vaig trobar deliciosa, llàstima que per les xarxes no poguera repartir un trosset per a cadascun dels amics que em van felicitar, però no tot són avantatges en açò de l'Internet.

La calor, la dolçor, el contacte visual, el to de veu, l'expressió, etc. tot açò el podem intuir, fins i tot sentir, però és per experiències directes anteriors, sense pantalles, cables ni tecles.

El frec, la proximitat, la pell i el borrissol estarrufat, açò necessita proximitat corporal.
 ______________


Per altre costat,  el pastís amb que ho van celebrar els meus amics a Benissa tènia millor presentació.