PURÍSSIMA XIQUETA 2015
Article publicat en el Llibre de les Festes de la Purissíma Xiqueta de 2015.
Les dones dels paperets de la Costereta del Convent.
Quan arribava a l'altura
de casa “del Rull”, al començament pronunciat de la Costereta, posava les meues
mans en la posició imaginària d'estar agafat a una corda, que lligada al batall
de la campana, m'ajudava en la pujada fins a la ma casa. Per als que allí
viviem no era un esforç la pujada, però, a diferència de la resta dels carrers
adjacents, el canvi en el pendent es notava.
Hui em comuniquen la notícia de la mort de Pepita “la Xalonera”. Pense una mica en ella i m'adone que, de la
generació dels meus pares, solament queden ells dos a la Costereta del Convent.
D'aquell carrer ple de xiquets en els anys 60, als quals sumats els de el
carrer Escoto, n´érem una legió, cosa que contrasta amb l'actual, d'adults i
cases tancades.
Hui, no sé, però en el passat els xiquets unien, o separaven. Ja se sap, les
baralles de criatures a voltes portaven l'enemistat entre els majors, però no
era l'habitual. Hui Internet els manté aplacats.
Els motius d'unió entre els habitants del
carrer, entre d'altres, estaven al voltant de les festes del Corpus del Convent o de la
Puríssima Xiqueta. Els
anys 60, van ser, en relació sobretot al Corpus del Convent, una de les festes
més importants, tant o més que les patronals. Les obres d'art de
"didalet" dels col·legials, transformaven completament la Placeta de
Convent i les no menys artístiques de les dones la Costereta del Convent i el
carrer Ample. El disseny de l'adorn del carrer, primer els
“arcs” i després els “paperets”, portaven a les dones una bona temporada de
cap, pel seu treball, a voltes molt elaborat, o per les seues discussions
ximples per un color o per un llaç més o menys.
Els homes en aquest
assumpte participaven, en temps dels “arcs”, fent forats on es plantaven les
bigues que sostenien “l´arc”. Quan estava asfaltada, emplenaven barrils de
terra per a enfonsar les bigues. I quan els “arcs” eren ja massa treball per
als nous temps, amb l'escala més llarga del barri, la del Convent, penjaven els
“paperets”. I alguna volta vaig tindre que pujar jo.
Em sente enfront de l'ordinador i entre en una aplicació coneguda com Google
Earth, amb ella puc, des de la meua taula, i com si fora en una carrossa de
cavalcada, recórrer el carrer. La meua memòria es trasllada als temps en què el
carrer no estava asfaltat. Les portes de les cases estaven obertes tot el dia,
i solament una cortina impedia veure l'interior. En els temps en què per a
cridar als habitants de la casa calia picar amb la balda i saludar amb un: “Ave María Puríssima”, al que des de
l'interior es responia “Sense pecat
concebuda, María Santíssima”. En el qual les dones portaven el “vel” en el
cap per a anar a missa. I que podríem enquadrar en el tram que va des de 1960 a
1970.
Com a tantes vegades vaig fer, somni que participe en la cavalcada anual del
Corpus. Em puge en la imaginària carrossa, aparcada en la gran plaça on cinc
carrers conflueixen, i els propose recórrer el meu carrer mostrant-los un
record, com una fotografia de cada casa.
La gran plaça no te nom, tan
sols destaca una placa de taulells, assenyalant el punt on va nàixer un
il·lustre benisser, el Rvdm. Pare Melchor de Benissa. Aquest motiu no em crida
l'atenció, la casa evoca en el mi altres records més familiars i íntims. Era la
tenda del tío Pepe “El Rull”. La
tenda del nostre carrer. La de la tía Concha, Francisca i Pascualeta. Allí
compràvem tot; allí, en sacs d´arpillera, i després de plàstic, les llegums,
l'arròs, sucre. … amb unes pales de madera es treien del sac i s'empaquetava en
cucurutxos rectangulars i de diferent calibre segons el contingut a introduir, les balances, primer eren de pesos i després una
mica més sofisticades, les dones portaven la braxa i no existien les bosses de plàstic que, tardarien a venir, érem ecològics encara.
Els comptes es feien a llapis en el paper d'embolicar,
sense calculadora. L'anar a casa “El Rull”, era com anar a casa una tía o la iaia.
En començar la rampa del carrer, en la vorera de la dreta, encara que no
pròpiament la Costereta, hi havia el cantonet de Marieta “L´Ordinari” (hui
carrer Metge Sala). Allí vivía Marieta, que era
modista, soltera i molt baixeta. Tenía una careta xicoteta i flaca, i
ulleretes a mitjan del nas. Algunes vegades vaig estar en les seues mans perquè
m'arreglava alguna peça heretada dels meus cosins, o alguna cosa nova que no
m´ajustava be. No sé perquè, sempre l'associe al cant de l´Angelus dels xiquets de l'Abadia de Montserrat.
Era veïna de María “La Fuma” i del tío
Quico “El Sec”. La casa on vivien dona a la plaça sense nom. El tío Quico tenía un haca i es dedicava a llaurar la seua escassa terra i posava els seus
serveis per altri. El recorde simpàtic i divertit. A la tía María, l'associe a
germà xicotet. Va ser la dona que ajudà ma mare, després de cada part, a
mantenir un mínim d'ordre en la casa familiar.
2.- La primera casa de la dreta va estar
molts anys tancada. Era la casa familiar del franciscà Pare Joaquín Ribes i de
Jaume. El pare Ribes em pareixia un gegant. A Jaume solament ho veia quan feia
algun encàrrec al meu pare i havia d'anar al Taller d´Ivars, on treballaven els
dos. Ell s'encarregava d'una màquina que em semblava geganta i que servia per a
escatar.
4.- El tío Eugenio Capó, era un vellet vestit
de negre, barret i basto, assegut permanentment en la polleguera de la porta.
Per la vesprada arribava el seu fill en una petita moto, carregat d´herba verda
o amb un cabàs, descarregava i entrava el seu pare i tancava la porta.
6.- María Ferrer la ”La Pinzellera”, o per a nosaltres, “la del balco llarg” i Aurelio, van venir a
viure al carrer. María cosia i era una de les ànimes del disseny dels paperets.
Era una de les primeres a presentar un model. Aurelio, el seu marit, va ser el
meu professor en l'autoescola amb el mitic Seat 600. El seu fill, Vicente, va
ser company d'estudis. Presentarem una ponència, un treball de l'institut,
sobre la pesca. El seu pare, Aurelio, un gran aficionat a la pesca, tenia una petita barca. Per açò Vicente estava molt
més assabentat que jo, un simple aficionat i que, de tant en tant, anava a
exercir. El meu amic Vicente va morir en accident de trànsit treballant de
Guàrdia Civil de Trànsit.
14.- Mari Lola va ser reina de les festes de l'any 1977. Els seus pares,
Francisco “Poldo” i Pepita “La Guietana” tenien un lloc de venda de peix en el
sempre fallit Mercat del carrer Hort de Bordes. Ma mare solia fer-me enrabiar
amb la pregunta si no m'agradava com a núvia. Mari Lola va ser literalment
salvada de les aigües; va caure dels braços de sa mare en la cisterna de la
casa, mentre aquesta intentava traure un poal
d'aigua per al servei de la casa. Era la xica inassolible del meu carrer.
16.- El tío Toni “Roc” i els seus
fills Antonio i Paco treballaven amb mon pare al Taller d´Ivars. La tia
Vicentica era la seua esposa. Pascualeta, la seua filla.
El tío Toni i la tia Vicentica, eren unes persones senzilles i molt
atentes. Recorde al tío Toni amb
ulleres negres passejant per la vorera i, per primera vegada, sentir alguna
cosa així com “operació de cataractes”.
Paco, juntament amb mon pare, després de les
hores de plantó enfront del banc d'ebenista en el Taller, seguien en la part de
darrere de ma casa, amb un altre banc per davant, fent obres d'art per
encàrrec. Allí estaven quan me n'anava a dormir, fent hores per a traure avant
als fills. Paco junt amb mon pare van fer els meus mobles.
Antonio es un artista,
ahí está la comucòpia que va fer per a
mí. Per Antonio, la talla va ser el seu
mon, la paciència, la meticulositat les seues virtuts.
En el “cantonet” vivia la tía Joaquina. Era la iaia de Josep Antoni, una dona
que també cosia per als veïns. A mi em confeccionà els uniformes que portaria
en el Seminari de Pego els dos anys que vaig estar allí. La tela que s'usava
per aquell temps era de ratlletes blaves fosques i blanques.
Però el gran problema era que m'havien
receptat ulleres, solament per a lectura. Com les podria portar un crio de 9
anys, llevant-se-les i posant-se-les, i no perdre-les?. Se li va ocórrer a la
tía Joaquina que la butxaca que tenía a l'altura del cor tinguera dos
compartiments, el curt habitual i un altre més llarg on cabera la funda amb les
ulleres.
Ara veure-la asseguda,
amb aquelles cadires baixetes de llavors, amb altres veïnes davant de la porta
de sa casa, és el record que des de la carrossa imaginària observe en tornar la
meua mirada virtual cap a l'avui Travessia Escoto.
18.- Les dues cases bessones dels Xest, van ser les meues cases. La casa de
baix, ho vaig viure en la meua infantesa. Les herències suposen a voltes
desplaçaments. I este va ser el motiu del meu canvi de casa. De la casa de baix
passàrem a la casa de la tía Pascuala. Una casa més condicionada que la que
deixàvem.
El meu oncle, hereu de la casa, la va vendre. I van venir a viure Daniel de
“Gelat” i Pepita “Reig”. Fa molt poc va
morir Daniel. La seua filla Pepita, de la meua edat, va morir uns anys abans.
Amb ella s'acarnissà la desgràcia, cosa que humanament no podem entendre. Una
dona plena de vida, amb dues filles, amb la qual, sense més ni menys
s'acarnisse la malaltia, el sofriment i la infelicitat d'una família jove, desfent-la sense miraments i per sempre. Amb Pepita, i
la seua germana Maria Dolores, ens clavàvem els xics de la Costereta. Ja se sap
que, de criatures es pot ser cruel, no arribàrem a tant però si una mica pesats
vam ser.
20.- Ma casa.
El “raco de casa” era el
nom que li donàvem a l'entrant que fa més ample el carrer i on dos eren les
cases habitades.
24.- Amb el tío Joan i la tía Consuelo vivien Joanet
i Pepita “La Xalonera”. Estaven tan a prop, i el matrimoni jove no tenia fills,
que quasi em considerava amb drets. El tío
Joan sempre tenia una broma per a mi. Joanet m'impressionava quan arribava, ell
tan gran amb una de les primeres motos Vespa del carrer o del poble. Pare i
fill exhibien sempre un somriure. Fernandito, el nebot de Pepita, que era de
Xaló, passava algunes temporades amb els seus tios i era esperat sempre per la
mainada. Despres, coses de la vida, va formar una familia i viu a Benissa.
Em van explicar que, en la casa de la
cantonada, hi havia un fanal de carbur. En eixa cantonada, en aqueix curt
carrer sense portes de cases, ni nom (en tot cas s´anomenaria, “el Cantó del
Farol”, hi ha un racó mínim, a causa de l'estructura del Convent, al que
anomenem el “raconet”. Tenía una rampa de formigó i tènia la seua explicació.
Evitar que es convertira, ja que camí portava, en urinari públic.
Aquest tram de carrer
sense nom era el nostre camp del Mestalla, així ho teníem ben anunciat, amb
grans lletres, sobre el blanquejat de calç de l'alt mur que hi havia per aquell
temps i que separava el carrer de la Placeta del Convent.
26.-
Aquell fanal de la cantonada, va donar nom als “Farol” de Benissa. El tío Pere i la tía Pepa Teresa “El
Farol”, i els seus fills Pedro i Pascualeta “El Farol”. Amb ells, a més del
veïnatge, ens unia la relació familiar. La tía Pepa Teresa era germana del meu
avi.
El tío Pere tenía un do en les seues mans, sanava esquinços,
trencaments, bonys, dolors, etc. Sempre em feia molt de respecte. Pepe “El del
barri”, el seu nét, era un dels meus amics d'infantesa. I alguna vegada
coincidirem després. Passat el temps, a la casa van venir a viure Pedro “El
Farol” i Teresa “Cristina”. I amb ells, els seus fills Pedro i Ximo. Començava a
semblar un carrer nou, tanta família jove i amb fills.
Aprofitem que el carrer és més ample, girem
la carrossa del temps i l'encarem-la Costereta cap avall; no ens ficarem en la Plaçeta del Convent. Ni
en el Convent … i records dels qui ho van habitar. Açò ho deixarem per a una
altra ocasió.
La part del cervell que regeix els somnis
aconsegueix canviar l'adreça. Així, quan es dóna la volta la hipotètica
carrossa, de sobte, allà a baix, a la volta de casa “el Rull”, amb pas cansat,
un franciscà amb un hàbit vell, pèl blanc esvalotat, està envoltat d'un remolí
de xiquets que malden per besar-li el cordó o la mà. Ell posa les seues mans
sobre els caps dels mocosos, de pantalons curts i genolls pelats i ronyosos.
El Pare Antoni va ser, en aquells temps, un home que la gent considerava sant.
La seua presència, el seu exenple, el seu to de veu i les seues paraules
transmetien pau. Un home bo i volgut. Així va quedar constància d'açò,
dedicant-li l'antic carrer Verge dels Dolors del barri sant Nicolau.
25.- La primera construcció mai ha sigut habitatge. El tio Pepe “El Rull”, amb caminar pesat, i acompanyat per Kin, el
seu gos, pujava des de la tenda al magatzem diverses vegades al dia. Després
baixava amb algun producte que ja escassejava en la tenda. Allí va guardar els
diversos models de cotxe que va tenir, el primer crec que va ser un dels
primers models de Citroen.
23.- El tío Vicent del “Grego” i la tía Rosario eren una parella molt major
i estaven sols. Un únic fill que van tenir, va morir jove. La tía Rosario era
germana de la tia Pepa Teresa “el Farol”, al seu torn germanes del meu avi
Vicent de “Marro”, tots ells fills de Vicente Ibáñez Vidal, capatàs en diverses
obres municipals.
Els dies de pluja se
sentia un rítmic “pom, pom, pom …”, era el tío
Vicent que estava picant amb la maça sobre el portal de pedra de l'entrada de
la seua casa un gran manoll
d'espart. O apedaçant els cabassos amb l'espart picat; o corda, o …
Portava, el tío Vicent, sempre, una
gran gorra negra. Solament se la llevava quan entrava en l'església del
Convent. Llavors posava al descobert alguna cosa que no es veia habitualment:
una gran protuberància una “llupia” deien. Es negava al fet que li extirparen,
era una espècie de gran bacora pegada a la coroneta.
21.- El
tío Carlos “Carbonero”
proveïa la seua casa de llenya amb grans carretades. La seua dona, la tía
Mariana era com la meua àvia de davant de casa, el seu riure era contagiós.
Pedro, Joanet, Carlos i Anita els seus fills. De tots, Anita va ser qui es va
quedar, i allí segueix.
Quan passe veig a Pepe
“Clavel” pintant el ferro del balcó.
- “És que estan arreglant la casa, Anita i Pepe es casen”.
En recordar, sent enyorança de la innocència
de xiquet. De la imaginació que posava, doncs la informació, recollida al vol
de les converses, es convertia en una pel·lícula que una vegada passats els
anys, pareix de ciència ficció. Res coincidia, per res amb la realitat.
Jose (Francisco), va nàixer i el meu germà Víctor (Manuel) també, ja havien
altres dos de la mateixa edat, però d'una altra dècada. Jose es va anar jove
... amb tant per viure!. Les filles de Jose al costat de la d'Ana i Yolanda,
són una benedicció per a la família. Pepe “Clavel” i Anita es mereixen aquest
gaudi.
19.- Nomenar els “Roquet” en la Costereta del
Convent, és nomenar la solera. La tía Francisca “El Rull”, la seua germana
Concha que, soltera, vivia amb ella, el tío
Toni i el tío Roquet eren germans,
quatre germans, i tres famílies vivint en el mateix carrer. I cinc van ser,
perquè el pare Zacarías, germà de tots ells, va viure en el Convent, fins al
seu assassinat el 4 de setembre de 1936 als 41 anys
d'edat, durant la Guerra Civil espanyola.
- María era de la meua edat i la meua amiga.- Recordava ma mare.
- María està sargint mitjes. I es molt mes jove… .- Deia jo.
- Era una germana major, que va morir, ella va nàixer després, per açò li van
posar María.
El tío Roquet tenía la fusteria a
casa, ho recorde molt bé, en el seu banc de fuster donant forma a les bigues de fusta que periòdicament li subministraven.
Els seus fills Antonio i Juan van seguir la tradició, i la Carpinteria Orxelles
és l'hereva d'aquell banc del fuster.
A la filla Pepita
l'enamorá Alfonso, un boig que venia en Vespa des d'Alacant. I María i la tía
Pepa, va ser amb les quals més relació recorde. La mare, la tia Pepa una dona
senzilla i atenta; María sorneguera i bromista. Les dues en l'habitació de
l'entrada, amb un mussol disecat en una cartel·la, que em tenia una mica
espantat. I la rapidesa increïble amb que María reparava les carreres de les
mitjes.
17.- Juan del “Pinar” amb Paquita Estrada, van
venir a viure en la Costereta, venien de Benimarraig, on Juan era mitger de la
finca del Pinar. Amb ells van venir Antonio, Mª Vicenta i va naixer Fanny, cosa
que va produir que es rejovenira encara més el carrer.
15.- I al setembre, Pere obria el seu cup perquè trepitjàrem el raïm de
Canoret. Allí, durant uns quants anys la verema i el vi ens van unir encara més
amb la família de Pere i Leonor. Les quatre filles van formar les seues
famílies i van deixar de viure en la Costereta del Convent, però àdhuc avui,
sense Pere i Leonor, i Esperança que es va anar també, Pilar, Leonor i Mª José
tornen i es reuneix, com si ells estigueren. Mire fixament, veig a Pere i
Leonor, estan asseguts enfront de la
casa amb cadires de platja. I diuen:
- Adéu Vicente !.
13.- Vicent de “Torrat” puja per la
Costereta, amb la seua haca carregada amb la “sàrria” i el “forcat”, en la boca
un cigarret apagat, com sempre. Pepa li obri la porta de la casa i desenrotlla
la catifa de palmell per a evitar que embrute l'entrada de la casa al seu pas
cap a l'estable que esta al fons. Pepa es queda comentant amb Leonor si els
arcs portaran el color rosa o millor seria si li combinaren un blau cel.
14.- Rosa em demanava el berenar, o se servia ella mateixa sense demanar.
Durant un temps, Paco i Carmen “Els Plaços” van viure en el meu
carrer. Per açò, Rosa Gálvez, encara que no vulga, porta el virus de la
Costereta. I si compartiem berenar, encara més.
12.- Silvestre i Pepita donen nom a Vicente
Ibañez García, la coincidència que en el mateix carrer haja dos
Vicente Ibañez, i que no són família, confon el carter i anem intercanviant-nos
la correspondència.
10.- Silvestre i Pepa Cuello sempre van tenir un gos que em causava molt
respecte. En aqueix costat de la vorera, tombat, romania hores i hores.
Aleshores jo, creuava a l'altre costat del carrer, no fóra a donar-me un mos.
Si no estava fóra en el carrer, a voltes, pels postics, em donava un esglai.
8.- Pepe i Antonieta eren
els pares de Luis “el Rubio”, un jugador més en el camp del Mestalla, al costat
del meu germà Miquel i Jaime, Ginés i Vicente, Josep Antoni, Salvador,
Evaristo, Llavador, Juanjo, Vicentin, Pedro …. Els partits encara que es
jugaven en el carrer sense nom, no s'interrompien pel pas de gent o vehicles,
en aquells anys molt escassos, s'interrompien perquè resultaven molt renyits i
les controvèrsies amb l'àrbitre constants.
4.- Un dels records més vius, sobre una
defunció en el carrer, a més de la tia Rosario, va ser la mort de l'esposa de
Luis Devis, company de treball del meu pare en el Taller d´Ivars. La difunta deixava un
vidu i tres orfes. Em va impressionar la gentada que va acudir a la casa per l'acompanyament
al funeral. Açò
impactá en mi, el xiquet que anava aprenent del llibre no imprés, del llibre
viu, del viure de cada dia.
De tornada a la plaça
sense nom, baixe de la carrossa, mire cap amunt, cap a la Costereta, cap al
Convent, i veig a les dones dels “paperets”, les que inventaven formes i
combinaven colors. Les dones que intercanviaven penes i alegries. Les dones que
demanaven prestat el sucre, la sal o la llet. Les que patien i les que també
donaven alè.
Algunes ja no estan, unes
altres se´n van anar a altres llocs. S'ha perdut tot allò. La televisió va ser
la responsable?. Ara, amb l'internet, el carrer va camí de ser com un edifici
de pisos, on ni els veïns de les cinc portes del mateix replà es coneixen.
Les dones dels paperets ja no tornaran. Una llàstima.
Calarcá, gener de 2015.
Dedique aquests records a
Fina Mas Santacreu "Xest", una de les últimes dones dels paperets de la
Costereta del Convent. Per això, i per la seua vida
dedicada a mon pare, als meus germans i a mi.
I com de "paperets" parle, a les seues hores dedicades al meticulós
treball en "els arcs", i les hores component les tires dels
"paperets" penjats a la entrada de casa, de cadira a cadira, per
veure el seu efecte.
Demane perdó i disculpes si algú no es veu convenientment retratat, nomenat u oblidat. Són uns records sincers d'un xiquet de 3 a 11 anys, que
amb afecte recorda a totes i cadascuna de les dones dels "paperets",
sent tal la proximitat, que totes eren "tia".
I vull agrair
la publicació d'aquest escrit, realitzada pels Festers de la Puríssima Xiqueta
de 2015, en el Llibre de Festes.
Els desitge
molta sort i a tots molt bones festes!.
Estic segur
que molts dels aqui presents podrien dir unes paraules, millor que jo, ben
apropiades al moment i a la persona que despedim d'aço que diem mon.
Durant vint anys he passat temporades sota el sostre de “Cal Sarroqui”, he
admirat la seua energia, els seus moviments, els seus pasos de dona resolta.
Tots els moviments denotaven una força que a mi m'impressionava.
La seua taula del jardí situada en un lloc agradable, y rodejada de frescor y
color era lloc de reunio de les veines, una tradicio perduda que ella mantenia
viva.
.jpg)
