QUARANTA - L´EP i JO.- El Parkinson, separacions i divorcis.

"En la salut i en la malaltia".

Un vot que és part de la majoria de les cerimònies de matrimoni d'una forma o una altra, independentment dels antecedents religiosos. Però quan una parella rep un diagnòstic de malaltia crònica, l'idealisme sovint falla davant la realitat. I els matrimonis o relacions comencen a enfonsar-se.

Les estadístiques generals de divorci són altes. En els EUA, la taxa general de divorcis és d'al voltant del 50%. Es calcula que aquesta estadística és molt major en la població amb malalties cròniques, entre elles, les persones diagnosticades amb la malaltia de Parkinson.

Hi ha una sèrie de raons per les quals relacions en els matrimonis i les parelles es tiben quan un dels cònjuges s'enfronta a un diagnòstic d'una malaltia crònica com la malaltia de Parkinson. La següent llista no és exhaustiva ni tampoc totes les raons s'apliquen a la situació de cada parella. Cadascuna de les nostres relacions és única i s'enfronta a un conjunt diferent de circumstàncies, sobre la base de moltes variables de la vida. Aquests són simplement alguns problemes comuns que poden afectar a les nostres relacions.

És un repte que alguns no hem sabut, o les circumstàncies no ens han deixat guanyar. El divorci ha sigut una altra nova càrrega a les quals al llarg de la malaltia anirem patint. Si tot açò va unit al desenganxe, a més del de la parella, el dels fills i familiars, hi ha per davant un nou i difícil repte que amb valentia ha d'afrontar el malalt de Parkinson.

La separació i/o divorci és més freqüent en malalts de Párkinson menors de 50 anys, doncs a aquestes edats la convivència amb certs símptomes secundaris és més complexa i difícil. Es produeixen símptomes del trastorn de la conducta com de l'activitat sexual, la celotipia, ludopatía.

Canviem.- Bregar amb una malaltia crònica no és fàcil i molts de nosaltres experimentem negació i impotència quan ens enfrontem a aquest nou diagnòstic. Veiem les coses d'una altra manera. Amb menys importància algunes. Podem aïllar-nos, podem construir un mur impenetrable que ens allunya de la nostra família, la qual cosa ens converteix en inaccessibles. Estem formats inevitablement per les nostres experiències de vida, tant positives com a negatives, i la nostra experiència amb la malaltia de Parkinson no és una excepció a açò.

Assumir i acceptar.-  Si per al malalt és difícil, complicat, assumir entendre i adaptar-se a la nova situació, més ho és per a aquells que encara amb un diagnostique en les mans, veuen al malalt, en moltes ocasions sense símptomes externs visibles, en els primers anys d'evolució. Els símptomes poden ser subtils, però mantinguts durant un temps minen. La medicació, amb els seus efectes adversos, a voltes  son perceptibles també, són un altre factor important

 La nostra parella assumix  més responsabilitats.-  A causa de les limitacions físiques que un dels cònjuges pot estar experimentant a causa de la seua malaltia, tals com la fatiga, la cara de póker, el dolor, la rigidesa i la lentitud en el cas de la malaltia de Parkinson, la parella de la persona amb Parkinson pot trobar-se jugant un paper més important que l'anterior en el maneig de la casa i les responsabilitats de la vida. Afegit a les seues funcions i tasques usuals, açò pot provocar estrès adicional o no es capaç d´assumir.

Deixem de comunicar-nos d'una manera oberta.-   La malaltia crònica pot provocar emocions que són difícils de soportar, incloent la culpa, la frustració, la impotència, el dubte, la ràbia i la tristesa. Mentre reconeixem l'estrès que la nostra malaltia ocupa en la nostra família, podem ser poc inclinats a expressar els nostres sentiments entre els nostres, compartint el nostre dolor, ja siga físic o emocional. De la mateixa manera, els dubtes que es plantegen sobre les nostres actituds, fins i tot l'enuig que les nostres parelles poden sentir també és difícil per a ells parlar-ho. Quan aquests sentiments o preocupacions importants no s'expressen, la comunicació es converteix en mecànica i superficial, destinada a abordar les qüestions logístiques de poca importància.

Al no ajustar les nostres expectatives, ens preparem per a la decepció.-  Si com a parella mantenim cegament els mateixos plans de vida o expectatives que teníem abans de la malaltia, després la decepció és inevitable. Tots dos membre, han d'assumir la nova situació. Els objectius poden necessitar ser ajustats tenint en compte la nova realitat, les limitacions que es presentaren, els canvis interns. Per exemple, quan hi ha una pèrdua d'ingressos, llavors les finances han de ser ajustades. Si existeixen limitacions físiques, caldrà repensar com afrontar-les en conjunt i amb realisme.

Existeix una bretxa entre les expectatives i la realitat.-   Aquest problema és el resultat d'una pobra comunicació. Quan un dels cònjuges espera, per exemple, un gest amable de tranquil·litat però en el seu lloc es troba amb unes pràctiques i lògiques paraules de suport, açò pot conduir a dany i frustració en tots dos costats. La persona afectada sent que les seues necessitats afectives no tenen resposta i la seua parella no entén per què la seua resposta és rebuda amb enuig o decepció. Aquest punt és important.  En la malaltia de Parkinson, els efectes en cada persona són diferents, y per tant, fan que l'afectat vaja coneixent la deriva de la seua malaltia conforme es va deserrollant. Més difícil encara ho és per a qui conviu amb el perplex afectat.

Podem no estar "d'ànim" freqüentment.-   Quan t'assegues crònicament malalt, la intimitat sovint no és una prioritat. Llavors, si tu no t'assegues còmode en el teu propi cos, compartir físicament pot no ser una opció atractiva. Però la intimitat és important per a moltes persones i es percep com una part integral de la relació. Sense aquesta connexió física, la proximitat general pot veure's afectada.

Les relacions sempre requereixen cures, nutrició, atenció i treball, fins i tot en les circumstàncies més ideals. En el context d'un factor vital estresant afegit, tal com la malaltia crònica, es necessita una major consciència i consideració. Reconèixer en quines formes específiques el Parkinson està afectant la nostra relació és important, i l'adopció de mesures per a fer front als problemes que causa l'estrès extra és imperatiu. La malaltia de Parkinson afecta a la persona que la pateix i a els qui li envolten, per descomptat, però sovint els problemes no comencen amb la malaltia, es fan visibles els latents, els que en una situació normal se sortegen sense problemes. El diàleg sobre com ens sentim, la comunicació afectiva, són aliment de tota relació, en la "salut o en la malaltia".


(Vivir el Parkinson en Illes Balears - Nely)

La Pepita de "Cal Sarroquí"

Estic segur que molts dels aqui presents podrien dir unes paraules, millor que jo, ben apropiades al moment i a la persona que despedim d'aço que  diem mon.

Per aixo, espere que les quatre pincellades que vaig a nombrar, i que son les que en faran que recordé a La Pepita coincideixquen amb la idea que teniu vosaltres d"ella.

No he passat pel tràngol de perdre als meus pares. Fins avui no sabia que sentien, ni sabia que dir als meus amics i coneguts que estaven passant per eixos moments.

Avui ja sé que se sent.  Senc un buit, senc  els creuats i flasos que es produeixen en el meu cervell. Les imatges i moments que reviuen situacions, sempre agradables.

Quan al matí  treia el cap per la finestra, i mirava des dalt, fora l'època de l'any que fora, Pasqua, Nadal o sant Jaume, molt primerenc, ja estava amb un mocador en el cap, els braços sempre al descobert, amb la granera barallant-se amb les fulles caigudes de la tardor, o amb la mànega de doll abundant, refrescant el formigó del pati, a l'estiu. 

Aquet mati he mirat i no hi era.

Durant vint anys he passat temporades sota el sostre de “Cal Sarroqui”, he admirat la seua energia, els seus moviments, els seus pasos de dona resolta. Tots els moviments denotaven una força que a mi m'impressionava.

Pels matins em trobava en la reixa de la porta el periòdic, que ben d'hora havia arreplegat i ho havia doblegat, fresc, a punt perquè quan ens alcem poguérem asabentar-nos de les notícies.

I em preguntava com si li preguntara a un altre:

 
- Que al Vicente no ha dormit?.

Per ser el matiner.

- Que al Vicente li agradarà?

.
Per a preparar agun dels seus deliciosos menjars.

Sempre la vaig sentir molt pendent de mi. 

Em vaig sentir volgut. La meua admiració pel brazal d'aigua, corrent i embasada la gespa, cosa impensable per a mi, venint de terra seca. Les seues plantes, les seues flors, els seus gats i gates, els galls dindis, gallines, conills …. M'explicava, em donava lliçons de pages, de com es pot ser autosuficient.

Quan ella deia “el Vicente”, sentia un orgull intern, sentia com si em destacara entre tots. No. No era així, ella tenia per a tots.

Era l'exemple i motor de la família, pendent en tot i dedicada en ple.

De sobte, en els capvespres d'hivern, estava reavivant el foc de la llar, que nosaltres no teníem en compte.

De sobte, eixia un vehicle. Era Pepita que  marxava, manejant amb soltesa.

La seua taula del jardí situada en un lloc agradable, y rodejada de frescor y color era lloc de reunio de les veines, una tradicio perduda que ella mantenia viva.

Jo confundia de vegades si eren les veines o era el lloc de treball del grup de costureres, somrients, vivint el camí de la vida i anant-se, a poc a poc, en un ordre quasi natural. Ella, no podia ser d'una altra manera, és l'última de les costureres de La Bordeta.

Sé quines paraules no vaig a escoltar quan arribem de tornada a “Cal Sarroqui”.

Des de l'alt de l'escala preguntaria:

- Que, al Vicente li agradat la cerimònia?.

Avui sé que he perdut a la Pepita, a la vostra mare, la meua mare.

(Record  que vaig llegir al funeral de Josefa Alentà Calderó "La Pepita de Cal Sarroquí" - Lleida 30.08.2015)
 

Pues, sí home, sí.

Avui començant agost, fos per tants dies seguits de calor, de suor, d'enlluernament ocular, insomne, em repetisc diverses vegades: "Pues, sí home, sí".

El tio Pepe "Rafel", repetia la frase, al final de la vetlada de la "descorfá", una infinitat de vegades. Nosaltres "pel bajini" repetíem el "pues, sí home, sí". Erem unes criatures burlones. A aquestes burles el tio Pepe no parava esment, i penso jo, creuria, serien ximpleries de criatures.

El fio Pepe, vivia sol, era solter. Molt major, el veia jo. La caseta on vivia no era de la seua propietat. Vivia allí ja, quan els meus pares van construir la caseta de Canoret, a la fi dels seixanta. El camp era el seu mitjà de vida. Treballava de jornaler per a qui el volguera contractar.
 
Les seues visites en els capvespres d'agost, llavors àdhuc sense horaris d'estiu, eren esperades i alhora, temudes.
La recollida de l'ametla començava amb les vacances del meu pare. El Taller d'Ivars tancava a l'agost. El mes de juliol viatjava cada dia de Benissa a Canoret amb la Mobilette, a l'agost la maquina descansava, i tots ens sentíem millor en tenir-ho tot el dia amb nosaltres. Les tardances en el mes de juliol ens preocupaven, i açò que el tràfic ni remotament era com ara. 

Les ametles arreplegades al matí, passaven, una a una, a la vesprada-nit, per les mans de tots a l'una.

- Em vaig per les branques!!!.....

Seguint amb l'esperada i temuda visita del tio Pepe "Rafel", hauré d'explicar el motiu de tal contradicció. 

Allà vaig!!!.

Era esperada per tots, doncs a més d'ajudar, amenitzava amb la seua conversa, acabant el seu discurs, o com a contestació als seus interlocutors, amb el "pues sí home, sí. Per als joves asseguts al voltant del canyis, replet d'ametles en la seua baina esperant ser extretes era un "divertimento".. La seua conversa era amena i els temes eren variats. Es notava que llegia o escoltava la ràdio. Ha passat el temps i no recorde bé, però crec que el seu amor a Franco no era excessiu. I en aquells temps expressar-ho era una mica atrevit.

Habia jo comprat, sense el consentiment dels meus pares, una cassete portatil a Rafael el de "els televisors".. Una de les nits de visita del tio Pepe, vaig posar aquell aparell en manera enregistrament. En reproduir el que havia gravat, s´escoltava la veu clara del tio Pepe donant la seua version i opinio del les bombes de Palomares i del ridicul Manuel Fraga amb aquells calsots.

En sentir allò, espantat, va dir:

-   Això ho he dit jo?..Trenca-ho, trenca-ho.

I era temuda la seua visita perquè no tenia hora fixada per a finalitzar. No entenia les indirectes i la granera posada a l'inrevés no produïa efecte algun.

"Doncs sí home, sí", era, l'endemà la frase estel, amb ella es contestava a tot.

On estarà el tio Pepe "Rafel" i a qui li repetirà la frase?.

Allà on estiga, avui li recorde ací.

Gràcies per la teua compnyia!

"Pues, sí home, sí".

Resistire.

Han hagut moments dificils en la meua vida. En aquests 10 ultims anys s'han concentrat els més desagradables, i en aquests ultims mesos els més dificils.


La sospita és realitat.

Despres de sis anys, la història es repeteix. Borrosidat en la visio i cortineta que a poc a poc va baixant i quedes en la foscor total.


En l'anterior ocasió el resultat, despres de tres operacions, va anar el d'un ull amb biplopia i 15% de visió.


El raciocini i la visió són, per a mi, d'una importància cabdal.


Per açò tindre que acudir a totes les meues potencialitats per a guanyar aquest envit.

Resistire i tornarere.

TRENTA NOU. L´EP i JO . Una historia amb Parkinson.

El viatge a l'infern d'Adrián Hernández

La increïble i sorprenent història del poderós expresident de Comcel que va acabar vivint en la pobresa.
· 

Com a president de Comcel, a Adrián Hernández li va correspondre engegar l'operació tecnològica més avançada en el seu moment en les telecomunicacions colombianes, la telefonia 3G. Foto: Guillermo Torres

En la nit del 31 de gener de 2008, Adrián Hernández destapava una botella de Jack Daniel's, la seua beguda favorita, mentre despatxava un banquet pantagruélic que va ordenar al restaurant del seu amic Harry Sasson i celebrava amb el cercle més íntim el que havia ocorregut poques hores abans. Comcel, la companyia de la qual ell era president, va engegar aqueix dia l'operació tecnològica més avançada en el seu moment en les telecomunicacions colombianes, la telefonia 3G, i ell s'havia encarregat d'anunciar-ho al país. Va ser l'hora de major glòria en la carrera reeixida d'un home d'origen humil que va començar com a obrer i va arribar a ser un dels generals més destacats en les tropes de l'home més ric del món, Carlos Slim. Estava al capdavant de la segona empresa privada més gran de Colòmbia, que facturava prop de 6 bilions de pesos a l'any i era l'anunciant més gran del país. Tenia 23 milions de clients, més del 60 per cent del mercat.

Gràcies al seu enginy, habilitat per als negocis i la seua visió, Adrián Hernández, en qüestió d'uns pocs anys, va convertir a Comcel en la segona empresa més poderosa de Colòmbia (després de Ecopetrol), era un dels executius millor pagats i podia parlar amb el president de la República quan volia. La seua afició pel whisky, els perfums, les dones i els hotels de luxe era la recompensa justa per a tants anys de dura batalla contra les adversitats que el seu origen humil havia posat en el camí. Gens feia pensar, aquella nit de celebració en el nord de Bogotà, que dies tan foscos i sòrdids li esperaven més endavant, i que acabaria amb una fulla d'afaitar en la mà, llest per a tallar-se les venes en una pensió del carrer 26.

L'executiu que va massificar la telefonia mòbil, que va portar telèfons cel·lulars fins a remots racons on mai havia arribat el telèfon fix, que li va ajudar al multimilionari Slim a construir el seu imperi global i que col·leccionava rellotges Rolex va acabar demanant diners per a menjar, prostrat per una terrible malaltia i oblidat per sempre pels seus amics i família. Com va poder ocórrer tot allò?

El mexicà Adrián Hernández va nàixer en Delícies, en l'estat de Chihuahua, on es menja carn seca i es preparen els burritos més prestigiosos de tot Mèxic. Fill d'un obrer i nét d'un soldat que va combatre al costat de Pancho Vila, Adrián va créixer en la pobresa i en ella va forjar el seu olfacte per als negocis. De xiquet aconseguia joguets vells, els pintava i col·locava en el centre de cèrcols de filferro, i cobrava als seus amics per disparar-los pilotes de drap per a derrocar-los. “Als vuit anys jo era l'únic xiquet amb crèdit en la tenda del barri”, recorda. Venia paletes, llogava revistes de còmics i ajudava al seu pare en la construcció; i damunt obtenia les millors notes en l'escola. I així com abrigava des de llavors somnis de negocis i prosperitat, hi havia espai també en el seu cap per a llegir, des de l'Odissea i El principito, fins a les biografies de Napoléon, Tito i Stalin, de la saviesa estratègica de les quals va esprémer lliçons que li serien útils anys després.

Sense abandonar el treball en la construcció, al costat del seu pare, Adrián va ser a la Universitat Autònoma de Chihuahua i es va graduar com a comptador públic i a partir d'allí tot va començar a anar millor. Va obtenir ocupació en una empresa local, el primer en el qual no havia de veure-li-les amb ciment, rajoles i subjectes rudes i pendencieros. Després va treballar com a professional independent, portant la comptabilitat de petites empreses, fins que algú li va obrir una porta que ho portaria lluny. Va ser reclutat per a treballar en l'àrea administrativa d'una companyia amb prou faenes en bolquers, Telcel, quan Carlos Slim feia els pinitos en el negoci que ho convertiria anys després en el número u de la llista Forbes. Allí estava destinat a romandre tranquil en el seu petit escriptori de l'àrea administrativa, però Adrián podia fer més que açò; i ho va fer.

L'oportunitat va arribar quan, per raons accidentals, ni el seu cap ni el cap del seu cap van poder atendre una cita amb els directius de més alt nivell, i el jove Hernández es va veure assegut en una enorme sala de juntes, envoltat de yuppies que havien estudiat en Stanford i Harvard, vestien Armani i empestaven a arrogància. Era inevitable sentir-se un ‘aneguet lleig’ enmig de tants dandis, però en aqueix punt es va veure qui era Adrián Hernández. Va estar en desacord amb quasi tot i va expressar les seues opinions sense titubejar. La seua franquesa valenta, les seues idees audaces i la seua irreverència van cridar l'atenció del senyor de bigoti que presidia la reunió, el gran Carlos Slim, qui ho va trobar ideal per a obrir trocha en els seus plans d'expansió pel continent. I ho va enviar a Guatemala, a dirigir la primera operació d'Amèrica Mòbil per fora de territori mexicà. A Guatemala va fer meravelles amb pocs recursos, perquè està en l'ADN de Slim invertir poc i guanyar bastant. I va mostrar a Amèrica Mòbil que era factible conquistar les telecomunicacions llatinoamericanes.

A l'octubre de 2001 va arribar a Bogotà, per a fer-se càrrec de la recentment adquirida Comcel, que Amèrica Mòbil va comprar a Bell Canada. Va rebre una empresa amb nombres en roig i amb una penetració del mercat del 6 per cent, i en pocs anys la va convertir en l'operador dominant, en la segona empresa més gran de Colòmbia per rendibilitat i en la companyia emblemàtica de les comunicacions cel·lulars en el país. Per a aconseguir-ho va haver de pràcticament reinventar l'empresa; va implementar processos, va modernitzar infraestructures, revolcá les pràctiques corporatives i, especialment, va construir una xarxa de distribuïdors poderosa que li va ajudar en la vertiginosa expansió en el mercat colombià.

La caiguda

Després de dues dècades i mitjana en les files de Slim, Adrián Hernández, que sempre es va reconèixer com un ‘aneguet negre’, per raça i origen social, havia arribat lluny i tenia per sota seu a diversos ‘aneguetos grocs’ com ell crida a executius de nissaga i cognom. Tants anys de fèrria carrera per l'ascens li havien deixat alguns enemics poderosos i quan gaudia dels plaers de l'èxit i li embriagava el poder, li va arribar la seua hora. El 24 d'agost de 2009 se li va notificar el seu acomiadament d'Amèrica Mòbil. Unes hores abans havia esclatat un escàndol mediàtic, en el qual se li va involucrar amb operacions de negocis que afectaven a la companyia.

La xarxa de distribuïdors que ell va promoure i que va ser l'espasa més poderosa per al creixement de Comcel, es va convertir en el seu taló d'Aquil·les. Li van acusar de beneficiar-se d'ella, encara que ell insisteix que li van cobrar no haver manejat als distribuïdors com l'empresa volia. Va tenir fortes contradiccions amb Daniel *Hajj, gens menys que president d'Amèrica Mòbil i gendre de Carlos Slim, i aqueix dia es va veure davant dues alternatives: barallar contra la família més poderosa del planeta o acceptar una atractiva proposta de liquidació i fer-se a un costat.

Va optar pel segon. Mastegant el dur colp, va tractar de sanar l'orgull ferit i va emprendre amb la seua esposa un viatge al voltant del món, mentre passava el període de quatre anys en què no podria tornar al sector de telecomunicacions, segons l'acord de retir que havia signat. Fins que un matí, desdejunant en el Ritz a París, va notar aqueix tremolor en les seues dues mans i una rigidesa inusual en la cama dreta. El deliciós hotel Ritz li va servir en la taula el primer anunci que les seues vertaderes desgràcies en la vida estaven amb prou faenes per començar.

El párkinson ho va prostrar en llit per any i mitj. Els diners es va acabar, l'esposa i els fills ho van abandonar, els amics que descorchaven amb ell botelles de vi en les festes li van donar l'esquena i la seua vida va donar un gir espectacular cap a la pobresa i la ruïna moral. El pes de les seues constants infidelitats, que l'esposa va suportar amb estoïcisme per anys, va fer que el matrimoni col·lapsara. Un acord de divorci li va arrancar el poc que li quedava i ell, sumit en la depressió, no va voler barallar. L'home que es faixava amb qualsevol en els carrers de Delícies en els seus anys d'adolescència; el mateix que va acceptar sense titubejar qualsevol repte de negocis que Carlos Slim li va encarregar; el que mai va plorar ni es va queixar, ni tan sols quan rebia algun càstig en la infantesa, ja no tenia forces per a combatre.

Va passar tancat en la seua habitació el període més dur del párkinson, encara sota el mateix sostre amb la seua esposa i fills, però sotmès, segons recorda, a un vertader ‘*matoneo’ familiar. Li van llevar els seus comptes bancaris, ningú li dirigia la paraula i els seus dies transcorrien en silenci enfront del televisor. L'esposa va ser implacable; va vendre la seua col·lecció de corbates i un dia li va demanar que abandonara la casa.

Va dormir on va poder, va passejar de lloc en lloc i va conèixer personalment la ingratitut humana. Un antic company de treball, a qui Adrián li va cedir anys arrere el seu bo nadalenc per a ajudar-li a pagar una costosa cirurgia, es va negar a tendir-li la mà.

Va obstinar els seus rellotges de luxe i els seus pals de golf, però tot allò amb prou faenes li va permetre mantenir-se uns quants mesos i va acabar vivint en una molt modesta pensió en un barri pobre de Bogotà fins a veure's en la penosa necessitat de demanar diners per a menjar. Adrián Hernández caminava molt difícilment recolzat en un bastó, el cos tremolós i la butxaca absolutament buida. La majoria dels seus amics es negaven a rebre-ho mentre els distribuïdors de telèfons mòbils que ell va ajudar a enriquir amb les franquícies de Comcel es van fer els de els ulls grossos. Sense família ni quasi amics, Adrián enyorava els dies en Delícies, quan corria després d'una pilota de goma i caçava chapulines, i s'asseia a la taula amb els seus germans en la nit.

La salvació

La vida no tenia sentit. En l'últim any van morir dos dels seus éssers més volguts; el seu pare i la seua germana, les absències de la qual solament sumaven més dolor a la tragèdia que carrega damunt des de la mort d'un dels seus fills en un accident de trànsit. No hi havia manera de tornar i el cos demanava a crits un descans definitiu. I Adrián va decidir llavors posar-li fi a la seua aventura en aquest planeta. Va aconseguir una navalla i es va asseure en la dutxa, llest per a fer la seua moguda més tràgica. Però, com a bon sibarita, va decidir donar-li una última oportunitat al seu esperit apassionat. I en la nit d'aquell dia li va ser enviada la salvació: amb 54 anys, molt malalt i molt pobre, hi havia poques possibilitats que una dona jove i sexy es fixara en ell. Però, com a tantes altres coses sorprenents, va ocórrer. Una dona que es va travessar en el seu camí ho va enamorar perdudament i li va retornar les ganes de viure. Algú s'havia acordat d'ell i li enviava benediccions increïbles. Un vell conegut li va encarregar un treball de cabildeo per uns quants pesos, i algú més li va ajudar amb alguna altra cosa. I així petites portes van començar a obrir-se d'una manera miraculosa, fins que, per a donar-li un final feliç a la seua història, va ser informat que unes velles accions que havia adquirit amb els diners de la liquidació que va rebre en eixir de Comcel estaven disponibles finalment, després de moltes traves legals ajeno a la seua voluntat.

El párkinson està més o menys baix control, però els medicaments li van causar un sobrepès excepcional. Va arribar a pesar 150 quilos, camina i respira amb summa dificultat, recolzat en un bastó i viu encara molt modestament. Té plans de empreniments xicotets –gens en telecomunicacions, per descomptat–, i vol una nova família al costat de la dona que adora. “Sóc una persona que es va equivocar, algú que va errar el camí; però vaig trobar després la felicitat en les coses senzilles”, sosté. Ja no enyora les seues nits en el Ritz, ni els seus rellotges; ni vol viure en el nord de Bogotà. Està convençut que Déu li va donar una segona oportunitat i no pensa fer-la malbé. L'home que va creure que la felicitat estava en la fortuna, en la fama i en les festes amb molt whisky planeja avui viure en una petita casa de camp, i preparar bon menjar els diumenges per a reunir a la seua família. Avui és un home renovat. “El meu concepte de grandesa i felicitat ha canviat. Tenir coneixement de negocis no em fa gran. Tenir diners no em fa gran. Ara vull tenir una bona relació amb Déu, una relació forta amb la meua parella i portar una vida senzilla”, diu Adrián Hernández. Sens dubte, s'ix sent un altre, després de semblant odissea.



PUBLICACIONS SETMANA S.A.

VIOLENCIA Y PSICOPATÍA

El meu nebot i fillol Noe Ibañez Torres, em participa un treball de Criminologia Aplicada, el qual a més d'agradar-li al seu professor, ens ha encantat al seu pare i a mi. Recomano la seva lectura, amb un llenguatge clar i entenedor, ens deixa pensant amb quants psicopatas convivim cada dia sense saber-ho, profesionals, empresaris, politics....  I em va cridar l'atenció l´apunt sobre els politics i les seues marrulleries.

VIOLÈNCIA I PSICOPATIA

Noe Ibañez Torres

Vampir de Londres

En el moment de tractar el tema de la psicopatia en l'àmbit de la criminologia, em sorgeixen moltes inquietuds sobre la relació amb la violència.

En àmbit de la psicologia criminal comptem amb especialistes com Hare o Cleckey que han dedicat la seva vida a entrar dins de la ment i entendre als psicòpates més perillosos. Aquests consideren als psicòpates com a gent que no té emocions resultant-impossible situar-se al lloc d'una altra persona de manera que no pot imaginar-se el seu patiment, ni sentir pena ni remordiments.

Segons els psicòlegs els individus dotats de la capacitat de sentir-se impunes moralment de realitzar actes terribles per als altres éssers humans, són capaços del pitjor utilitzant a les persones com a objectes, com a mitjans per aconseguir els seus fins i plaers sense importar res més que la seva satisfacció personal.

Com diuen les prediccions de Robert Hare "he suggerit que, potser, l'1% de la població general és psicòpata, i el 15% dels reclusos" (Redes_436, Robert Hare) diuen que al voltant d'un u per cent de la població pateix psicopatia, una dada molt elevat que ens fa pensar que ens vam creuar diàriament amb psicòpates sense ni tan sols saber-ho.

La Matavelletes

En la seva entrevista amb Eduard Punset, quan exposa les seves idees diu: "Si algú neix i es cria en una família que valora les actituds delictives, furta i roba i fa coses dolentes, un psicòpata serà un bon alumne: aprèn molt ràpid, i probablement acabi a la presó. Si neixes en una família diferent, una família d'advocats, metges ... saps com vestir, com parlar, vas a les millors escoles [...] llavors probablement acabis en un altre lloc ... podria ser la política, o el dret. Podria ser qualsevol professió en la qual, gràcies a la teva posició, puguis exercir poder i controlar als altres. "(Redes_436, Robert Hare).

Podem trobar-nos a un psicòpata que porta una vida totalment normal amb la seva família, el seu treball i les seves coses de gent normal, però que després és capaç del pitjor com enganxar a la seva família, amargar i sotmetre als seus treballadors en cas de ser un membre important dins d'una empresa, cometre assassinats sense que ningú ho sàpiga, sortir a la nit a violar dones ...

En definitiva ser capaç de manipular a la gent al seu favor, fer creure ser una persona totalment normal però tenir sempre un interès ocult egoista que sap que està malament acceptat però que el realitza igualment sense cap tipus de pudor.

Més intrigant encara és quan assegura que un psicòpata criat en una família de delinqüents és capaç de ser una gran aprenent, però que el més segur és que acabi a la presó pels seus actes, el que no ho fa tan potencialment perillós.

En canvi diu que un psicòpata criat en una família ben posicionada econòmicament pot ser un risc molt perillós, ja que aprendrà a com comportar-se en societat, portar-se bé amb la gent, estudiar, se li pot facilitar dirigir o ocupar un lloc en una gran empresa i des d'una posició respectada de poder exercir el seu psicopatia amb total impunitat com en la política, grans empreses etc.

Fins i tot un comportament psicopàtic pot ser beneficiós per a aquest tipus de posicions socials ja que les objeccions morals no són un obstacle per als seus objectius i finalitats que és capaç de premeditar intel·ligentment en societats capitalistes en què les oportunitats estan presents millor que en cap costat.

Un cop aclarit superficialment el perill que suposen els psicòpates a la societat i el diferents i anormals que considerem als psicòpates de nosaltres mateixos, exposaré una sèrie d'idees i inquietuds que em fan dubtar sobre el pensament establert que tenim sobre els psicòpates i la possibilitat de considerar que aquests individus que considerem malalts no són tan diferents a nosaltres, és a dir, pensar que la línia entre la psicopatia i la normalitat és molt fina, que els valors assimilats, les creences i l'educació, els fanatismes i la lleialtat vertical eliminen la diferència entre psicopatia i normalitat.

En dir això no vull dir ni molt menys que tots els humans siguem psicòpates, de fet moltíssims individus seriem incapaços de realitzar certes activitats per semblar horribles i sentir-nos incapaços de fer mal.

James Manson

Hi ha individus més predisposats que altres per cometre el mal, hi ha individus que neixen amb problemes mentals que els impedeixen racionalitzar els seus actes i són capaços i temptats per realitzar actes cruels per a la resta. Però malgrat tot això, moltes cultures en ser educades de certa manera, poden estar més predisposades a la violència com poden ser les tribus caníbals, cultures que permeten l'ús en forma d'objecte de la dona, entre d'altres.

És més, a part de les cultures hi ha gent que ha estat criada amb valors diferents i insensibilitzada per diferents motius des de molt d'hora (ex .: nens soldat), de manera que en la seva adultesa són capaços de cometre assassinats i qualsevol tipus d'acte cruel en forma de missatge simplement per lleialtat, per creure fermament en la idea que matant està fent el bé per la seva comunitat, com dirien Kant i Rousseau, sent individus heterònoms que no utilitzen la seva pròpia raó per decidir el seu destí (Rousseau, JJ ([2010 ] 1754-1762)).

No cal tan sols arribar a sotmetre des de la infància una educació útil per matar sense remordiments. Està demostrat que arribat a certs extrems els humans som capaços d'adaptar al que sigui, sempre que es tingui un rumb i un objectiu, de manera que hi ha individus que compleixen els seus objectius matant a tot el que s'interposi en el seu camí, justificant la seva mort com a necessària per arribar a un fi.

El que pretenc dir és que amb una mentalitat adequada es pot arribar a qualsevol extrem, sempre per descomptat amb una capacitat de raonar no prou rica per plantejar-se si la teva vida val més que la dels altres o creient que la teva vida i els teus privilegis estan per sobre de la resta.

Hannah Arendt considera el mal com una falta de judici, l'ésser humà sempre està relacionat amb altres i sorgeixen voluntats que s'enfronten amb les d'altres, per tant ha de reflexionar sobre les seves accions sinó vol convertir-se en algú dirigit. (Hannah Arendt, (1961), Eichmann a Jerusalem).

Aquesta manca de criteri és de la que ratllem als psicòpates però no ens plantegem bé aquesta manca de judici. No ens plantegem bé aquest mal, tractem de classificar i considerar els psicòpates com a éssers humans terribles però no ens centrem en individus que són capaços d'obrar també sense cap remordiment, sense plantejar-se aquesta falta de judici per només mirar i preocupar del seu propi benefici .

Pallaso Pogo

Potser considerem els psicòpates anormals pels seus actes que ens resulten tan estranys com els fetitxismes, les mutilacions, canibalismos, perversions sàdiques etc.

Però a part d'aquests actes que ens resulten tan repulsius en la societat actual, actuen de la mateixa manera amb la mateixa falta de judici que molts polítics que gasten en el seu gaudi personal i luxós fons públics destinats a salvar gent que està morint de fam o de malalties, o una altra gent que pateix de manera indirecta les conseqüències. Preocupant-se per resoldre misteris que no serveixen per a res però són més curiosos i donen més diners a la venda de resoldre altres coses com la fam al món o salvar a una altra gent en condicions crítiques per culpa de la globalització.

Innombrables actes horribles comesos per gent que no pateix de psicopatia o simplement no té aquesta capacitat de judici o és capaç de tancar els ulls, no veure-la i oblidar-se. Aquests actes també són psicopàtics i són realitzats per un sector petit de la població però que realitzaria probablement gran part de la població ja que està comprovat per l'experiència en la societat que tothom té un preu, per sota del qual pot passar qualsevol acte criminal que no és per res moral.

Investigant sobre un dels impulsors del perfil psicopàtic i el primer a nomenar els "assassins en sèrie" Robert Ressler vaig trobar casos que tracte el mateix en els quals els psicòpates es lliuraven penedits dels seus actes o per conèixer que estaven fent el mal però que no eren capaços d'aturar els seus impulsos, altres que fins i tot li deixaven missatges que demanaven per favor que se'ls arrestés ja que no podien parar. (Documents TV, Ressler)

Resulta curiós pensar que els psicòpates poden tenir més capacitat de judici i moral que moltíssims dirigents polítics (en molts casos descoberts en la seva relació amb organitzacions criminals) que roben i maten indirectament però que mai es penediran ni es lliuraran pels seus actes.

La meva última idea sobre aquest tema és la que considere fonamental en aquest text, és la idea que portat a valors extrems es pot arribar a crear una psicopatia. Quan penso en els dirigents dels cartells mexicans, les maras, les màfies i altres organitzacions criminals que es veuen necessitats de sembrar la por per mantenir la seva autoritat i el seu poder, penso que en el principi de la seva activitat delictiva tot i poder estar educats amb una mentalitat adequada per a aquest tipus de negoci / guerra, no sentirien plaer a l'assassinar de forma cruel als seus rivals, però que finalment ho senten, són capaços de gaudir dels seus actes cruels com de mutilar les famílies dels seus rivals perquè els arriben acompanyats i reforçats d'una recompensa positiva.

Vampir de Guerrero

Vull dir que amb una mentalitat i uns objectius adequats es pot arribar a perdre l'empatia, a veure-ho com una cosa més distant, normalitzar i interioritzar la mort i la tortura com un element necessari per sobreviure i triomfar. No gaire lluny d'aquestes afirmacions es troben les idees de Maquiaveol en la seva obra "El príncep".

En tots els casos, tant els psicòpates com els delinqüents organitzats, cometen crimines cruels per un plaer i una satisfacció pròpia, per obtenir alguna cosa, almenys en la seva majoria, per tant no poden ser tan diferents ni ser vistos des d'una perspectiva tan diferent .

Finalment pel que fa a la lleialtat vertical, m'agradaria argumentar que hi ha un nombre raonable d'individus febles mentalment és a dir capes de ser influenciats per idees sense plantejar-se i raonar per la seva pròpia raó seus actes sent simples titelles i en alguns casos com els grups terroristes sustentats per idees religioses són capaços d'arribar a aquest petit salt que hi ha entre la psicopatia i la normalitat emocional establerta en la societat actual, sense ser clínicament psicòpates.

Bibliografia

-Entrevista De Robert Hare amb Eduard Punset en Xarxes:  http://www.rtve.es/tve/b/redes2007/semanal/prg436/entrevista.htm

-Rousseau, J.J. ([2010] 1754-1762). The Social Contract, A Discourse on the Origin of Inequality, and A Discourse on Political Economy. New York: Classic Books International.

- Arendt, Hannah. Eichmann a Jerusalem. Debolsillo. 2006.

- Documents TV, A la ment de l'assassí, Robert Ressler. 2005. 

https://www.youtube.com/watch?v=FSU80xui-9s

Pasar una temporada a l´oposicio.

Fa aproximadament 7 mesos, vaig signar al costat d'altres 16 persones un manifest en el qual mostràvem la nostra preocupació per la situació d'incapacitat política per reactivar la decaiguda imatge de Benissa.

Sol·licitàvem la implicació de totes les entitats públiques i els habitants de Benissa, per realitzar un canvi en les formes d'administrar els serveis i béns públics.

Mostràvem la nostra indignació davant la vergonyant rampinya general a la qual estàvem sotmesos i no acaba.  L'abandó de l'esperit de servei al poble, constatant que l'únic interès era el guany fàcil i la submissió dels polítics a les consignes dels partits, i quan no, a grups econòmics, tot això allunyat de les veritables necessitats de Benissa. El distanciament d'els qui voluntàriament es van presentar i van ser triats per servir a Benissa. L'ínfima participació dels ciutadans en les decisions transcendentals o d'alt cost. La professionalització de la política i la creença que uns vots són suficients per passar el corró sobre els contraris.

Les eleccions del dia 24 de maig han reflectit que els ciutadans estan farts.

La irrupció de Reiniciem Benissa en la política municipal amb una nova i participativa forma d'implicació dels ciutadans en la gestió municipal, així com, les manifestacions dels grups polítics durant la campanya, apuntant la voluntat de realitzar canvis en les formes i la participació fan pensar que algo es mou.  Ens van prometre trasparencia i donar als ciutadans l'oportunitat d'implicar-se més intensament en la governabilitat, arribant en molts casos a plantejar coincidències i propostes noves susceptibles de portar a la pràctica.

El nou escenari, les noves propostes, i la voluntat de servei expressada pels grups polítics durant la campanya, donen motiu a la possibilitat de conformar una nova majoria, sumant  les seves forces per aconseguir un canvi polític que propicie una gestió més eficaç i productiva dels recursos públics, i una política més transparent i honesta dels drets socials.

Per això ara, reuniu-se, negocieu, acordeu i oferiu als ciutadans de Benissa el projecte de participacio, benestar i qualitat de vida del que se li ha privat en els últims anys.

Algú em diu que no queda clar pel que em decante. Govern del PP o Pacte. Jo crec que sí. Però si cal afinar, aposte per un intent de formar una majoria, amb objectius comuns i coordinats, que supere en vots al partit mes votat.

On jo visc (XI). Fe de Vida.

El primer día.

La maquinària del INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social)  es va engegar, per a estalviar-li a l'estat el pagament de la meua pensió a l'en una altra hora país dels miracles (la marca Espanya), i en l'actualitat el país dels 40 lladres d'Ali Bava. Una cosa ens diferencia, que són 40. 3 (elevat al cub).

L´INSS necessitava saber si estic viu, o podia amortitzar la meua pensió, i aprofitar-la per a despeses de més interès. El sou de Rajoy, o del Montoro, o el de Wert. Fins  i tot, amb tal suma, podria sufragar el deute històric de l´Estat amb la Comunitat Valenciana, eixa qu´el ñoño de Fabra no reclama.

És veritat, fins a final de març tènia termini per a demostrar davant aqueix organisme, que malgrat tot, i els intents d'alguns/es d'enfonsar-me com un pilot antisísmes, estava “vivito y coleando” i amb moltes ganes que ho siga per molts anys.

La carta ix d'Alacant el 2 d'abril, arriba a les meues mans el 25 i abans del 8 de maig, un document original, o fax del Consolat d'Espanya, ha de dir que el funcionari encarregat, prèvia visualització del passaport i el DNI, ha comprovat que el del retrat és el menda, que respira i camina. Desgraciadament la pensió l'hauran de seguir pagant, amb el que el deute històric no es liquidara, ara per ara.

En aquest país, com en tots, per a residir cal tenir un permís. Una VISA. Si no fóra així seria un il·legal i podrien deportar-me al país de la cova d'Ali Bava.

Aprofite l'estada en la capital i dos mesos abans de la seua caducitat renove la meua autorització de residència.

Temps invertit, tres hores de paperasses. 

Tres hores!!!. Però a eixes tres escasses hores cal afegir-li  7 hores d'anada, més 7 de tornada. Amb autobús i donant tombs, perquè les vies de comunicació, escasses i corbades, tripliquen el temps invertit per quilòmetre. Açò sí, la via és de peatge, 5 peatges. I cura amb la vaca que pot creuar sense avisar.

I ara què?. Fa temps que desitjava conèixer la Fundació Nacional Esperança contra el Parkinson. Una altra vegada la xarxa social Facebook havia fet que coneguera l'existència d'aquesta Fundació. 

L'amic que porte a l'esquena dóna símptomes de voler una dosi per endavant. El viatge amb autobús de 7 hores ha despertat les seues insanes arts, i amenaça amb engarrotar els músculs. Coneixent-ho, és qüestió de donar-li la dosi i descansar perquè es dorma.

Durant molt temps Clara E. Morales, era un nom, unes fotos i algún que  altre xat preguntant quan anava, contestant, prompte serà. Com a molts amics Facebook, mai abans ens havíem vist.

Palau Reial d´Aranjuez (Madrid)

El barri Viles d'Aranjuez és un conjunt tancat, al nord de la ciutat. Les cases són adossades de rajola roja envoltades de jardí. En fa recordar en les meues estades a Aranjuez per les festes de sant Fernando a la fi de maig. Els concerts en els Jardins del Principe, els passejos matutins per la riba del Tajo, pels jardins de l´Illa. Les construccions de rajola roja, el Palau Real o la Caseta del Pagès, el palau de Godoy, l'església de Alpajés. La immensa plaça on la Mariblanca sembla una xiqueta. I en la memòria, el concert d'Aranjuez.

La primera salutació, el primer contacte visual, és satisfactori. Jove, simpàtica i amb un lleuger toc PK. Açò últim perquè ho sé. Uns altres dirien que anava al ritme de la música que segurament escoltava amb uns auriculars camuflats.

Música en la casa, taula posada i salutació de Bowser. Agradable conversa, encara que sempre tinc la sensació que no deixe de parlar i no deixe parlar. Parle, trago aire, em quede l'ultim ….. sense remei.

Li dediquem la vesprada a la part antiga de Bogota. La Candelaria, allí, entre universitats, museus, la casa del Florero, la plaça del Doll de Quevedo …Tot açò, autentic punt nuclear de la ciutat. Primer assentament ordenat per Gonzalo Jiménez de Quesada.

La joventut universitària comença a concentrar-se en la zona. 

Plaça Bolivar de Bogota

Pel carrer 11, amb certes manifestacions del Pk, arribem de sobte a la plaça amb el nom de les places de quasi tota Sud-amèrica, la plaça Bolivar. La conformació no difereix de les places espanyoles, els poders l'ocupen: l'Església, l'Ajuntament, el palau de Justícia, i el Congrés. 

Sí. Ja sé, l'exèrcit, falta l'exèrcit. Falta la seu, però allí hi havia exèrcit.

Casa Nariño - Presidencia

Front  al congrés, la Casa Nariño, seu presidencial. Dins del clos una reata de carros (cotxes), i jo bromege: “Santos té berenar”.

Bon berenar és el debat actual. El procés de Pau, o negociació amb la guerrilla de les FARC. Un debat que em recorda al d'ETA a Espanya. Propostes de tot tipus, i partidaris i detractors. Mentre els joves de l'exercit“ cauen en acte de servici”. Fanfàrries i medalles, i mares destrossades.

Tornem. Demà cal matinar.

Transport?. Taxi i col·lectiu. I el Transmilenio.

El Districte Capital no té metre. El Transmilenio, notícia tots els dies per una sèrie de delictes, deficiències i massificació, és el sistema que combina el transport col·lectiu urbà amb una semblança a un Metre en superfície. 

Clara retrata aixi l´experiencia

En el trajecte recorregut, vaig comprovar i vaig patir, allò que venia escoltant en els noticiaris. Destrets, apretons, fregaments. Però en el meu cas, i esta ben retratat en el dibuix de Clara, la meua obsessió era sentir la pressió de la meua cartera i el meu mòbil en les meues butxaques. Quan la perdia, baixava la meua mà, des de la barra de subjecció , estrenyia tots dos embalums, tornava a sentir la pressió i comprovava que no hi havia cap atac ninja que augmentara l'estadística, a la meua costa, de robatori de cartera o mòbil, o els dos alhora.

Els sots, i corbes, produïen l'efecte batedora, o bombo de centrifugat. Literalment em quedava en l'aire, o donava de cabotades a la barra de subjecció. En trepitjar sòl ferm, vaig tenir la sensació de que aquet, seguia amb el mateix moviment sota els meus peus. Durant una estona, la inseguretat en el meu caminar, vista des de lluny, li semblaria a l'observador, la d'una virolla cercada l'equilibri ferm sobre l'eix central.

Fins a la porta de l'hotel. 

- T'acompanye al taxi. 

A dormir, que el segon dia no serà menys agitat.