De proverbis xinesos.

En l'espai de pocs dies he llegit en sengles escrits, que se citaven proverbis xinesos, segons deien els seus autors. Em va semblar que anaven dirigits a ...

Les frases eren:

“Si no eres part de la solució, eres part del problema.”
"Quan bufen vents de canvi, alguns construeixen murs. Altres, molins."

Tots dos proverbis són una crítica cap a qui/nes no estan per la negociació, per donar solucions, pel canvi, pel progrés, En tot cas es refereixen a un oponent.

Monument a la xerrameca politica

Quede com a declaració de principis, que tot el que fa olor de xinés, em posa en alerta. La culpa la tindran, segurament, les tendes xineses, tan abundants i substitutes de el “tot a 100”. Les tendes, amb productes “chiveados”, que a la vista, quasi fins al nom copien, i ens atrauen per un preu molt atractiu. Després, quan ho apliquem o usem, dura just eixe moment. Si és un tornavís, es descantilla. Si és una cinta adhesiva, dura pegada el moment de pegar-la. Si és un retolador marcador fosforescent, l'endemà ja no té color ni fosforescència. Bé, així, quasi tot allò que hauria de durar més d'un dia.

Es parla molt de la saviesa oriental. No dubte d´eixa saviesa. I a les proves em remet. Ens han copiat el “tot a 100”, ens han copiat el “Pos-it” que es pega un moment, ens han copiat el cable “*HDMI”, que a causa del seu escàs material conductor no serveix per a la seua comesa.

Ara, de debò. La cita de proverbis xinesos, és una altra còpia “tot a 100”. La cultura occidental i en concret nostra cultura, la nostra llengua, té un proverbi per a tot. No cal anar al cercador de proverbis xinesos. Si cerquem en les nostres converses diàries, segur que en algun moment usem un, o hi ha d'aplicació un.

Quan algú “intelectual” en el seus escrits o discursos  fa un ús exagerat de cites de proverbis xinesos o nepalesos, o inclou cites de frases “famoses” d'algun personatge, a voltes desconegut, poc conegut, o conegut, em fá que la seua intenció és la de demostrar-nos que posseeix una vasta cultura i un intel·lecte tan despejat, que per a cada situació, pensament o cas, té la frase que va escriure un tal “*Matusalem”, certificant que el que ell està publicant, amb antelació i sense tenir en compte el veredicte dels seus hipotètics lectors, està avalat des del principi dels temps. Contradient-me, vaig de cites i comence amb Baltasar Gracián i una de les seues frases: “El primer pas de la ignorància és presumir de saber”.

Flac favor li fan a la població aquells que en compte de confluir programes i necessitats de la ciutadania, i cercar coincidències, tal com es van comprometre i es van inscriure per a accedir i dedicar-se, certifiquen el seu desacord a intercanviar proverbis xinesos. I cite a Henry Ford, “Arribar junts és el principi. Mantenir-se junts, és el progrés. Treballar junts és l'èxit”.

De les cites a que em referisc:

La primera, se li atribueix a Lenin, que és possible que ho copiara dels xinesos o dels manxúes, qui sap?.
La segona, no hi ha acord en la procedència, uns altres li donen una procedència anònima, però si es vol serà xinesa o mongola. Qui sap?.

Este diàleg de sords. Este dialec de desacord poc diu d'aquells que pregonen la seua disposició i bones voluntats cap als conciutadans als quals volen millorar la vida. Si ells mateixos no arriben a coincidències. Què hem avançat?.

Propose a continuació unes cites que vindrien a substituir les abans citades:

- “Si un no vol, dos no és barallen”, de la meua mare.
No s'està disposat al dialec i a l'acord. A cedir un pas. A aconseguir un 10%, enfront d'un 0%?.

- “Si vols fer les paus amb el teu enemic, has de treballar amb ell, llavors es torna el teu company.”, de Nelson Mandela.
No s'està disposat a perdonar o oblidar velles picabaralles. A deixar l'orgull, el personalisme, la desconfiança i la prepotència en la cambra de les andròmines?.

- “Si dos individus estan sempre d'acord en tot, puc assegurar que un dels dos pensa per tots dos.”, de Sigmund Freud.
No s'està disposat, al fet que de la normal discrepància i visió de les coses li traguem una combinació amb la millor essència?.

- "Hi ha tantes realitats com punts de vista. El punt de vista crea el panorama", José Ortega i Gasset.
Si al conjunt d'idees, sense imposicions, els trobem encaix, cedint una part i admetent una altra, el panorama no serà de tots?.

- "El progrés consisteix en el canvi", de Miguel de Unamuno.
I per fi, estem convençuts, o no, que cal canviar les formes, i hem de renovar i experimentar?.

La realitat és que les representacions polítiques no han aconseguit coordinar un canvi. I un canvi que acontente a la majoria. Seguim en una modorra o implas que no té aspectes d'acabar.

Estos dies, amb l'acord a nivell nacional, per a possibilitar un canvi en el govern, hi haurà opinions per a tots els gustos. No és el meu acord preferit, ja veurem el resultat. Però diu molt, que amb alguns no vulga pactar ningú, i uns altres, almenys ho intenten.

Ací, les formacions bullíen abans de les eleccions, ara, fins a la més participativa ha quedat en un ambient familiar. Alguna cosa falla.

Portem nou mesos de legislatura. Solament observe una carrera de mocions o propostes, com un, a veure qui presenta més!. Totes elles molt encertades, però, qui les aplica?, qui fa el seguiment dels resultats del seu compliment?. I al final ens felicitem perquè en el sorteig una d'elles s'ha complit.

I a tots se'ls omple la boca de BENISSA, i convinguem que tot és qüestió d'humilitat i generositat.

Si no és així, no hi haurà progrés.

12.752 dies, que són, 34 anys i 11 mesos.

El dia 9 de febrer hauria complit 40 anys de treball en el Servei Municipal d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Benissa. Les circumstàncies de la vida solament van permetre que foren 34 anys i 11 mesos.

Durant eixos 12.752 dies, vaig escriure una part important del llibre intangible (de moment) de la meua vida. Una història que necessita de repòs i una mica de maduració.

Quan vaig accedir, el 9 de febrer de 1976 (per a la SS el 1.03.1976), la plantilla de l'ajuntament era molt reduïda. Els sous en l'administració, eren més baixos que en el món laboral. Ningú volia anar a treballar a l'ajuntament. Ni al Servei d'Aigües Potables, ni a cap de les places vacants. Teníem mala fama.

Amb el creixement de Benissa, la plantilla municipal va créixer per a donar cobertura a les creixents necessitats de serveis comunitaris. Generalment, i en un primer moment,  van ser les xiques els qui van prendre possessió de les places que s'anaven convocant, certificant-se així, la revolució en el món del treball, per l'entrada de la dona en el món laboral.

Fins a un temps en vaig relacionar intensament amb un gran nombre de treballadors, fins i tot vaig ser Delegat de Personal i membre del Comitè d'Empresa. El creixement abans esmentat de la plantilla, em va anar distanciant del coneixement personal dels mes nous companys de treball.

Durant la meua relació laboral vaig coincidir amb 4 alcaldes i una llarga llista de regidors. Amb el temps vaig anar veient com, aquells que havien entrat voluntàriament, s'anaven professionalitzant. El silló i la vara va passar a ser un treball, i traduïen els vots percebuts, com a aplaudiments a la seua gestió. Mai vaig expressar opinions ni preferències polítiques. Açò sí, se'm va etiquetar i em van passar per totes les afiliacions politiques.

Durant eixos 34 anys, he sigut testimoni, actor i sofridor de fets, decisions i tracte personal que a bou passat, semblen coses sense importancia, però que van soscavar l'admiració o la confiança en algunes persones amb les quals treballava (llija's polític), votat pels ciutadans de Benissa cada 4 anys.

Vaig conèixer a regidors amb esperit de servei i disposició desinteressada. Vaig conèixer a regidors que l'únic interès era solucionar qüestions propies o familiar. Vaig conèixer a regidors indignes i rastreros. Vaig conèixer a regidors de oides, la seua presència per l'ajuntament es limitava a donar el sí, el no, o abstenir-se en els Plens. Era aleccionat prèviament, i a cobrar les seues assignacions.

Em quede amb els primers.

Haver treballat per al meu poble em satisfà. Vaig tenir sort. El departament d'Aigües Potables, on vaig ser assignat des del principi, em va proporcionar coneixements apassionants i afany per modernitzar els equips i instal·lacions.

Solament hi ha un problema que persisteix, i és el més important. La matèria primera, l'aigua, és escassa i la dependència dels cicles humits i secs no està solucionat, encara que es va camí d'açò.

Avui, 40 anys despres, des del lloc on l'esdevenir de la vida m'ha col·locat, enyore la passió amb què escometiem millores pioneres. Però, mancant açò, al mateix temps, m'alegre perque els que allí van quedar, prossegueixen.

CAJAMURCIA tanca.

L´oficina i la pedra freda.

L´'oficina de la Banc Mare Nostum (BMN) a Benissa tanca.

Avui m'han saludat amb eixa frase. Ni bon dia, ni que tal?.

Em vaig quedar de pedra, com la pedra viva de l'església parroquial veïna a l'oficina bancària.

 Aquest matí, en passar pel carrer Bilbao, casualment, i amb el dia clarejant, he observat que anava a eixir del seu aparcament un furgó blanc amb rètols. En arribar a la seua altura, veig que és el donat per CAJAMURCIA a l'Ajuntament de Benissa. És el furgó que tan bon paper està jugant entre la gent gran de Benissa.

Aquest matí he de fer un tràmit en esta oficina i em trobe amb coneguts, i menys coneguts, clients de l'oficina. La incredulitat és general.

Com pot ser que, amb la clientela que tenen, tanquen?.

- Que si vull alguna cosa hauré d'anar …. A Calp!. A Denia!.
- Açò és increïble!.

La relació i el tracte humà, banc-client, açò s´acabat

La familiaritat perduda

Conèixer a cada client, sense arribar al compadreig, la simpatía, el tracte i la negociació, tot açò, no ho dispensa ja ningú a Benissa, 
 

Pagant les bacanals de alguns

Els altres bancs de la localitat han substituït a les persones per uns robots, per l'ull dels quals se'ns donen instruccions. Per la seua oïda li inserim un tros de plàstic anomenat targeta. Pel seu nas, com a drac mític, llança rajos rosats que lligen els nostres deutes. Per la seua doble boca expulsa diners o engoleix diners. La engolidora és més gran. Com no!!!.

Amb el temps la CAM de tota la vida va anar canviant i també Bancaixa i el Banc de València, “Ali-Bava i els 40 lladres”, es van fumar el capital de les prestigioses i potents entitats orgull dels valencians. S'esfumá, juntament amb el botí, el tracte amic i personal. 

Moltes promeses

Ara som xifres de vint dígits que espremen a comissions.

Però avui, el comentari general de la gent de Benissa, cap a eixa decisió dels estrategues economicistes, no era de lloances i flors.

Avui el comentari era: “vaja putada”, amb l´esfoç que li l'han dedicat  Empare i Vicente. Amb la de clients que tenen. Amb el ben que ho fan, Simpatia, atenció, ajuda …..

Lo rat penat ja es catala

Una altra vegada, el treball i el bon fer de, en aquest cas dos treballadors, i l'interès dels clients és atropellat per l'interès estratègic, del guany a costa del que siga, encara que estic segur que aquesta oficina no seria una càrrega, més be, li donaria bons resultats. Vaja vostè a saber quin "cony" va pensar la llumenaia del despatx on la xusma no entra.

Què podem fer?. Res. Solament, expressar la protesta cap a els qui proposen i els qui aproven eixes estratègies.

I participe a qui em llija que, esta és la meua carta de protesta. Carta que una vegada acabada vaig a publicar i fer arribar “a l'atenció del client” de l'entitat Banc Mare Nostrum, S.A.

Monopoli

I aquesta és la meua carta d'agraïment a Amparo Guerrero i Vicente Devesa, per la seua simpatia, la seua ajuda, els seus consells i molt més.

Estic convençut que aquesta vegada: La banca perd, senyors!!!.

He promogut una recollida de signatures demanant que no tanquen l'oficina. Vols signar-la?
 PICA AQUI     https://www.change.org/p/corporativo-cajamurcia-com-amparo-guerrero-bmn-es-no-al-cierre-de-la-oficina-de-cajamurcia-en-benissa-alicante

58 anys.

El día 23 de gener de 1958, va nàixer qui açò escriu. Pel que avui és el meu aniversari.

 

Són 58 anys, els quals la societat en la qual vivim els enquadra dins de l'edat mitjana. I com avui en día tot es justifica amb estudis realitzats, en un d'ells, es conclou que, fins als 70 anys les persones no consideren haver arribat a la vellesa.

Jo, que faig mitjanament cas a qualsevol estudi, considere que cada persona, segons l'actitud que adopte, serà un nadó, un xiquet, un adolescent, un jove, una persona madura o un ancià. No és l'edat física dels anys viscuts, si no l'actitud del moment en el qual vius.

El dia que complisc anys no espere felicitacions ni regals. Eixe dia ho dedique, des de fa anys, a donar un repàs al viscut.

En el primer que reconec és, en el benèvola que ha sigut la vida amb mi. Vaig nàixer en una zona del món, on no he patit la pobresa i la necessitat. En el si d'una família que em va oferir tot: amor, refugi, sacrificis, exemple i valors, 

I em va ensenyar a ser agraït.

Sense mèrits, ni grans esforços, em vaig trobar, durant 36 anys, un treball que em va apassionar. Gràcies,

Vaig formar una família i vaig tenir dos fills. Vaig donar tot, sense esperar cap retornada. Gràcies. 

Mai vaig estar malalt, ni el meu cos va patir trauma algun. Gràcies.

Mai, ni somniar-ho, ningú sap els rumbs que vida li oferira. A mí, la vida, m'ha oferit una altra nova. Gràcies.

 

A diferència de molts altres, als quals la malaltia els ha apartat d'aquest món, la malaltia de Parkinson, és una malaltia crònica, que invalida progressivament però que permet viure. Contra la qual cal lluitar amb voluntat i medicació. Contra la qual cal lluitar assumint i compartint.

Per açò, i sense esperar retornades de ningú, aprofitaré les experiències passades (açò de l'experiència, sí necessita de ser anyenc), per a viure la nova vida que se m'ha oferit.

I solament, i entre parèntesi, done les gràcies a tots aquells que amb la seua ajuda estan fent possible eixe canvi. Ací sí que he de retornar i no sol agraïments.

Per tot açò, als meus 58 adolescents anys, les ganes de viure i els projectes no els tomba cap Parkinson. I per açò i contra açò lluite cada dia.

I no estic sol. 

I per molts anys que ho vegeu.

POT SER .- José Pellicer Mas. "Pellicer el de la llum".

SEGONA  DE LA SERIE D´ENTREVISTES PER A LA REDACCIÓ DE LES MEMÒRIES DEL AIGUA POTABLE A BENISSA.

ENTREVISTAT -- José Pellicer Más. "Pellicer el de la llum".

No hi ha un sol just, ni tan sols un…” (Romans 3: 10-11). 

En el passadís de la zona de box d’urgències de l’Hospital Marina Salut de Dénia queden dos llits, i estem des de primera hora del matí. Les ambulàncies van descarregant pacients amb diverses dolències i omplin més els passadissos. Als profesinals se’ls senten expressions de sorpresa per l’inusual dilluns 4 de gener del nou any 2016. Escolte que solament hi ha un electrocardiògraf. L’altre està en reparació. Escolte que hi ha dues parades (cardíaques). Durant l’espera un sempre busca veure algun conegut.

Del box 11 ix una persona i es recolza en la paret. Jo amb la meua vista de cataracta al punt, no distingisc bé, però la figura em fa dubtar:

– és?, o no és?.

Veig que em mira i dubte també, i s’acosta.

És Moisés Pellicer.

La pregunta normal és: A qui tens?. Jo li pregunte directament: És pel teu pare?.

– Sí. Té un fort dolor en l’esquena.

Coincidim, la meua mare amb vuitanta-vuit i el seu pare amb noranta, estan en el temps de les xacres, i qualsevol d’elles és greu.

Enclaustrat dos dies pendent de la meua mare pense en com estaria Pellicer. Deixe un missatge al Facebook de Moisés, i la seua contestació és que va morir aquella mateixa vesprada.

Ho sent.

Cerque en els meus arxius, trobe i redacte l’entrevista que li vaig fer l’11 de maig de 2010.

Jose Pellicer Mas “Pellicer el de la llum”.

Pellicer va nàixer a Xàtiva (València), i en el moment de l’entrevista té 84 anys. Va vindre a Benissa l’any 1953, i la primera persona que el va rebre va ser Vicente Frau Llopis en l’estació de trenet.

Hem acordat la xarrada a través del seu fill Moisés.

Jo he sentit el seu cognom tota la meua vida. Conec a Pellicer des de sempre, encara que no en profunditat. A Benissa va marcar una època. Va ser el responsable del manteniment i la continuïtat de la il·luminació de les nostres cases i carrers durant 40 anys. Tots dos vam ser responsables dels dos principals serveis bàsics, la llum i l’aigua. Per descomptat, ell era un mestre, jo no vaig arribar a tant. Moltes vegades, els tàndem Pepe Pellicer – Pepe Porsellanes i Vicente Frau – Vicente Ibañez, coincidíem en les urbanitzacions de la partida Fanàdix prenent la lectura dels comptadors de llum i aigua.

En les funcions de responsables del servei de llum i aigua, a tots dos se’ns tenia com a “ogres”, cosa que, possiblement era fictícia, era una manera de marcar unes distàncies, d’evitar els normals “vistos bons” i peticions amb greuges comparatius. Per a ell eixa postura era la millor, si no “ens hagueren menjat pels peus”.

Viu sol al seu xalet de la Fustera. El xalet construït en 1968 porta el nom de la seua esposa Isabel. Encara que sol, esta ben controlat i comunicat amb Moisés. M’explica les vicissituds en la construcció del mateix i que l’electricitat la va instal·lar Pepe Palacios i l’aigua Antonio Palero.
M’estava esperant. Però no parat allí, dempeus, no. Em diu que tots els dies camina una hora pel matí i una altra per la vesprada, ho fa dins del recinte de la parcel·la on està el xalet. Abans eixia pel veïnat, però actualment se sent més segur fent-ho així.

És un dels xalets més antics, ja que quan es va construir encara no hi havia aigua potable i no s’havia produït el boom turístic. Solament hi havia un grup de cases, la dels veïns que habitualment vivien a la zona: els Quissa, Sogalles, Escortells, Banyuls, Leonor, Mari-Pepa, Ismael Botella, Jeronimo Mulet, Juan Giner i pocs més.

Ens asseiem en l’àmplia terrassa, mirant cap a la cala de la Fustera. L’observe, el veig major, però no vell. Els seus posats són enèrgics i la seua veu té el to que sempre he conegut. Durant la xarrada, que es va perllongar durant 4 hores i 17 minuts, em repeteix infinitat de vegades que la seua memòria no és bona. Comprove que esperonant-lo amb xicotetes intervencions, o rectificant-li algun nom o dada, té la memòria molt lúcida.

Va vindre solter però prompte es va casar amb Isabel, també de Xàtiva. Va tindre tres fills, José David que va morir molt jove. Eunice i Moisés. I dues nétes i tres néts.

La seua integració en la religiosa i beata Benissa, no va estar exempta d’ensopecs. Les seues conviccions i pràctiques religioses no eren, segons sembla, del grat d’algun influent catòlic. Fins a tal punt va arribar la intransigència, que, al costat de la seua esposa, valorà la possibilitat d’anar-se’n. Però el seu caràcter, eixe que encara avui, a la seua edat, comprove és fort, no li permetia renunciar, solament posar el seu càrrec en mans dels que l’havien nomenat.

Explica que el president del consell d’administració va resoldre l’assumpte:

– Compleix amb el seu treball?.
– Sí.
– Doncs llavors deixeu-lo que treballe.

Es precia d’haver tingut bones relacions amb benisseros de totes les tendències polítiques o apolítiques. Nomena a Bernat Capó, Pepe Tent, Adolfo Torres, Jerónimo Mulet, Salvador Ivars, Cayetano Martinez, Salvador Roselló, Paco Sala. Al rector Francisco Martinez Ciutat “Carreta” i al pare franciscà Francisco Agulló. Mai es significà políticament, i com el seu pare, es va dedicar a treballar. Aplaudeix al que ho fa bé, i critica, dins del seu àmbit, al que no li sembla que ho fa tan bé.
Em repeteix mil vegades:

– Pregunta. Tu, pregunta. Si sé la contestació te la done.
– No, Pepe. Açò no és una entrevista periodística, és una conversa de records. Una conversa sense guió.

Quan va arribar a Benissa, recordem que va ser el 1953, la diàspora temporal o anual de benisseros era important. La Ribera del Xúquer o de l’Ebre eren els llocs més propers. La plantació de l’arròs i la sega era una de les activitats de temporada lluny de la llar. Després vindria l’emigració al sud i centre d’Europa. I a la fi dels anys 60, l’emigració es va tornar immigració, amb la tornada dels espanyols i la vinguda dels europeus, molts per a residir ací.

A Benissa solament hi havia un transformador elèctric, estava situat a l’era del “Torrater”, on se situa actualment la Residència de la Tercera Edat sant Joaquim i santa Anna. La companyia de distribució es deia L’Electricista Alcoiana (1894/1960), que va ser absorbida per Hidroelèctrica Espanyola (Hidrola), la qual, en 1992 es va fusionar, a través d’una OPA, amb Iberduero, adoptant el nom actual d’Iberdola. Benissa era un poblet amb moltes manques i poc treball, tal com Teulada i Calp, que semblava un betlem.

Els residents a les partides de Benimarco i Pedramala reclamaven l’electrificació de les mateixes. Recorda que l’alcalde pedani de la partida de Benimarco, el tio Carlos del Patró, va fer ús de la següent frase per a justificar la seua demanda:

– Que segons “dise” el Cabdill, no ha d’haver-hi cap llar a Espanya sense “lus” i “sinse” telèfon.
Per açò, al costat de Francisco Ronda Ivars va escometre l’electrificació de la zona de la partida de Benimarco. Va seguir amb la partida de Pedramala, i per fi la zona de la Fustera.

Quan comença el boom turístic, l’electrificació està molt avançada, de fet el transformador del Paradero de la Fustera ja està en servei.

Recalca que va ser la llum el primer servei bàsic que arribà a eixa zona. La prova d’açò és que els xalets es construïen amb una cisterna, a la qual se li adaptava un motor per a omplir els dipòsits situats en les teulades i que donaven servei a la casa. L’exemple d’açò últim, entre d’altres, eren els xalets de la urbanització del Club Fustera, el restaurant Paradero La Fustera, i la seua pròpia casa.
El boom turístic va fer rics a uns quants, als que nomena “taurons”. El gran negoci era la compra-venda de terrenys, fins i tot terrens que no eren propietat del venedor. Es venia i construïa sense control. La prova és que en les zones més antigues, els vials són estrets i els materials i serveis de mala qualitat.

Per la similitud dels nostres treballs, tenim moltes anècdotes. Durant bona estona, com dos capellans, ens expliquem els pecats contra el setè manament (no robares ni cobejaras els béns d’altre) de llum i aigua, de benisseros il·lustres.

Com un calc, coincidim en l’opinió d’alguns personatges, tant del món empresarial, polític o privat i que pel nostre càrrec vam haver de bregar. Reconeixem que el nostre caràcter fort era necessari, doncs fer complir la reglamentació, era a voltes entés com un capritx personal.

Té per costum tractar els altres de vostè, i així es dirigia a tothom, fins i tot a la brigada de 9 treballadors que tenia al seu càrrec.

A la seua jubilació, pels excel·lents serveis prestats l’empresa li va reconèixer la categoria màxima com als enginyers de l’empresa, ja que mancava d’aqueixa titulació, un premi de jubilació, un plus per a tota la vida i la compra preferent de la casa del carrer Sant Joan, propietat de l’empresa. Se sent orgullós per eixos reconeixements i pensa que la seua família té molt a veure en açò.

Sona el mòbil. És Moisés. Ell o la seua néta li criden tots els dies a eixa hora. S’ha fet fosc, portem dues hores de conversa. Aprofite per a anar al cotxe per alguna cosa que li he portat.

– Moisés diu que ha anat a la caseta i com plou s’ha tornat a casa.
– Pepe, ací també està plovent.
– Xe!. Vicente. Estem tan distrets amb la conversa que ni m’havia adonat.

Reconec que l’interromp sovint, i tindré de millorar eixe aspecte de la meua forma de relacionar-me.

A la meua pregunta sobre si Benissa, els benisseros són agraïts, reconeixen els esforços, treballs i desvetllaments d’alguns dels seus habitants envers la comunitat, queda per un moment pensatiu:

– Els benisseros són sociables. Benissa és culta, neta i educada. Quan vaig vindre no hi havia aigua ni sanejament, i així i tot la veia neta.

Sona el telèfon.

– Estic ací amb un amic, bonica. Després et cride.

És la seua néta. Està arreglant la maleta, se’n va d’excursió de finalització de curs a Tarragona. El dissabte anterior ha complit 15 anys.

– És un lebrel. Trau unes notes de categoria. Em crida “iaie”.

Li he portat una retallada de periòdic on apareix en una fotografia al costat de Juan Antonio Ivars Bertomeu “Juan de Porsellanes”, en el pou del Cami Sanet i una fotografia dins del dipòsit d’aigua del Collao, al costat d’uns altres, el dia de l’arribada d’aigua al mateix. Va posar a disposició dels representants municipals la seua ajuda i els seus coneixements en el procés de portada d’aigües.
Recorda també els costos i els desvetllaments que va tindre la portada d’aigües. La implicació dels joves regidors. De Salvador Ivars, Domingo Iborra i tants altres. Considera que el Servei Municipal d’Aigües Potables de Benissa és un exemple de gestió i que està a l’altura de qualsevol empresa privada amb pretensions.

A Pellicer el coneixia tothom. Per a diferenciar-ho d’una altra família Pellicer, se li aplicava l’apel·latiu de “el de la llum”.

No queda res d’aquells primers anys d’aïllament, es van anar diluint i les seues relacions van millorar. La seua integració en la societat benissera va ser total. Així com la dels seus fills.

Recorde a José David, que durant els dos anys que vaig estudiar en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, ens ajuntàvem en l’autobús que aquest col·legi tènia per a traslladar al nombrós grup de joves de Jalon, Lliber, Senija i Benissa, fins a Benidorm,

Em ve una altra vegada al record Vicente Frau i jo creuant-nos amb Pepe Porsellanes i Pellicer, prenent lectures dels nostres respectius comptadors. I alguna vegada pujat a una torre elèctrica amb la perxa.

Avui, els comptadors es lligen des de la central pel mateix cable que condueix l’electricitat, o a distància, via radio, els de l’aigua potable. En les torres hi ha automatismes de reenganxament de llum. Les vàlvules de l’aigua potable obrin i tanquen segons voluntat, des de la distància i fins i tot des d’un telèfon mòbil.

Però la base, els fonaments on es recolzen els pilars d’aquests serveis bàsics, tenen nom i cognoms. Desvetllaments i disgustos. Discussions i incomprensions. Però també satisfaccions, sobretot la pròpia, la de saber que va complir amb el seu deure i ningú li pot retraure res.

Benissa – La Fustera
11.05.2010

La humanitat errant. Pensament de Nadal i Any Nou.

Fa temps que veiem les “pateres” bolcades. Morts l'arena de les platges andaluses. Tremolosos i amagant el rostre a joves de color, coberts amb brillants mantes tèrmiques. Els africans creuant l'estret, jugant-se la vida. Intentant eixir d'una misèria infinita.

Uns altres intenten saltar la tanca de Melilla.

Vaixells ruinosos replets de persones a la deriva pel Mediterrani.

 
En els últims mesos, el desplaçament errant de milers de persones per centre Europa, ens ha impactat.

D'on ix tota aquesta gent?

A on va tota aqueixa gent?

Qui vol a tota aqueixa gent?.

En tota la cara de l'Europa solidària ha ensopegat una multitud de pobres, famolencs i aterroritzats éssers humans. Mentre ens miràvem el melic, calladament, han eixit de les seues miserables cases, han deixat tot, que és res, i sense res s'han llançat al buit, en la creença que és millor la incertesa que la realitat certa on viuen.

Els hem rebut amb fronteres tancades. Camps de refugiats, que més s'assemblen a una corraliza o pleta. Traslladant-los a la frontera del país veí. Passant-se la creïlla calenta.

Si tots els desplaçats, els marroquins, o els etíops, sudanesos, ruandesos, o de mes lluny, afganesos o els sirians ara, es posaren en camí cap a la nostra tranquil·la i sobrada Europa:

Que faríem?.

En quina pleta o corraliza els tancaríem?.

Durant anys, hem discutit sobre els contingents de producció. La llet, l'oli, el vi …. Cada país té una quota de producció establida. Superar-la suposa una sanció.

Mentre, els centre africans, o de qualsevol altra part del planeta, moren sense remissió.

Nosaltres, les gents que habitem la península som una mescla de races que a través dels segles han anat, anant i venint.

No anem a enumerar els grans desplaçaments que al llarg de la història s'han produït en la península, ens quedem en els tres últims. La “emigració oreneta”, anual, d'anada i volta, com la qual es produia al nord d'Àfrica per a treballs agrícoles. L'èxode dels exiliats de la guerra civil. I l'emigració dels anys 60 del segle XX als països de centre Europa.

Monument al Riberer de Benissa

No ens oblidem que, a Benissa hi ha un monument que ens recorda la nostra tradició emigrant. “El riberer”.

Les últimes generacions d'espanyols desconeixen o han oblidat el paper que durant els anys 60 del segle XX va tenir per a la subsistència de les famílies espanyoles i fins i tot per a la balança de pagaments de l'estat, l'entrada de divises de l'emigració, sobretot dels països europeus.

Dos milions d'espanyols es van desplaçar durant aqueix temps per països com França, Suïssa, Alemanya …

Rar serà si en quasi totes les famílies de Benissa no hi ha algun familiar que no va emigrar en algun moment, intentant fer un estalvi per a construir o comprar una casa, que era una de les màximes aspiracions.

Exode de la Guerra Civil Espanyola

El flux migratori també es va donar dins de la península, des del sud-oest al centre i al nord-est. De Andalucia i Extremadura a Madrid, Catalunya i el Pais Basc.

En 1973, comença a canviar la tendència. La crisi del petroli i l'evident modernització d'Espanya, produeix un gran canvi. De ser un país d'emigrants, es converteix en un país d'immigrants, tant per a treballar com en l'auge de la indústria turística. L'establiment de no nacionals en el nostre país, per a treballar o viure, és un fet que es constata, passant a ser la principal font d'entrada de divises.

 
Però veient el vaivé que hem comentat, bé ens aniria fer una reflexió personal sobre l'opinió i tracte que dispensem a l'emigrant. Aquell que durant alguns anys hem considerat, guarro, bullero, fragorós, lleva treballs ….. les manifestacions de desgrat per la seua presència, la consideració com a persones de segona classe, la discriminació … tot açò, sense tenir en compte que les voltes de la vida són moltes i poden canviar la situació. 

Ara, espantats, observem que els que van a comprovar el fenomen després de 40 anys de rebre immigrants, i a causa de la crisi actual, serà la generació de joves millor preparats de la història d'Espanya. Ells han d'agafar la maleta, i veiem eixes tristes imatges com la dels seus avis en els anys 60, esperant el tren, per a anar on també va la humanitat errant.

Nit de Nadal - 2015

El meu amic Tomas ha marxat.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.

Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.

I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.

No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.

Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.

Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.

Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.

Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,

Profiles in Courage

Avui, 22 de novembre es compleixen 52 anys de l'assassinat en Dallas, als 46 anys, de John F. Kennedy (JFK), el president més jove que fins al moment havia accedit a tal càrrec en els EUA,

Recordar coses succeïdes als meues 6 anys, encara fent un esforç, no en trobe moltes. I una de les poques que recorde, i es que tenia eixa edat perquè està suficientment documentat, van ser els fets al voltant de l'assassinat de JFK en Dallas.

No se si seria per la novetat del primer aparell de televisió a casa, un Telefunken de 19 polzades en blanc i negre, o el presenciar, en repetides ocasions l'escena en el vehicle oficial de JFK a Jaqueline Kennedy alçant-se i abalançant-se sobre el seu marit ferit per l'atemptat que li va costar la vida, o per les escenes de l'enterrament, una de tantes, John F Kennedy Jr. de tres anys, saludant militarment, no se si per tot açò, el nom i la figura de JFK es van convertir per a mi en un dels meus pocs mites.

El seu assassinat és un dels enigmes de la història mai aclarits. No és desgavellat concloure, com així ho va fer el Comitè Selecte de la Càmera de Representants sobre Assassinats (O.S. House of Representatives Select Committee on Assassinations) o (HSCA), que en 1979 va concloure, que va poder tractar-se d'una conspiració.

Segurament la seua joventut i idea d'un nou ordre mundial xocaven amb els vells i, perquè no, actuals interessos de la indústria armamentística.

El seu curt període presidencial no va produir grans canvis en la política nord-americana, encara que se li té una admiració al mateix nivell que a Abraham Lincoln, George Washington i Franklin D. Roosevelt. Serà a causa del seu carisma, les intencions exposades és els seus discursos, i el truncat compliment dels seus ideals, la qual cosa li dóna aqueix aire d'estadista mític. Entre els seus discursos se cita amb assiduïtat un paràgraf del discurs inaugural del seu mandat: 

“I així, els meus compatriotes nord-americans, no es pregunten el que el seu país pot fer per vostès; pregunten-se el que vostès poden fer pel seu país. Els meus compatriotes ciutadans del món, no pregunten el que Estats Units pot fer per vostès, sinó el que junts podem fer per la llibertat de l'home.”,

Vull centrar-me avui en una de les seues obres escrites, el titulat “Profiles in Courage”, la traducció del qual seria “Perfils de coratge”, i pel qual se li va concedir el Premi Pulitzer en la categoria Biografia en 1957.

El llibre descriu actes realitzats per vuit senadors nord-americans. És un al·legat sobre el valor i integritat política d'uns polítics, que encara a costa de severes crítiques i de la pèrdua de la seua popularitat, per coherència política o personal, van mantenir una posició contrària a la del seu partit, o a l'opinió dels seus electors.

Enrique Tierno Galvan

Com sempre, quan llig una efemèrides, siga d'un fet o un personatge històric, indefectiblemente em ve a la ment alguna analogia amb els meus records, vivències i similituds actuals. Busque personatges públics o polítics que han manifestat posicions contràries a les organitzacions a les quals pertanyen o la vida pública en general. Record al professor José Luis López Aranguren, que va perdre la càtedra d'Ètica i Sociologia de la Complutense a perpetuïtat. Els professors Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván també van ser purgats per les autoritats franquistes després de les protestes estudiantils iniciades a Madrid en 1965.
 
Els comandants Luis Otero Fernández i Julio Busquets, membres de la Unió Militar Demòcrata.

A polítics que van deixar els seus llocs per divergències, per convenciment que la seua absència millorava la situació, en fi, per no pensar, o no estar d'acord amb les directrius de les seues organitzacions, etc.

Adolfo Suarez, Demetrio Madrid, Gabriel Pita da Veiga, Enrique Fuentes Quintana, Fernando Abril Martorell, Francisco Fernandez Ordoñez, José Luis Álvarez, Narcis Serra, Antoni Asunción, Manuel Pimente, José Borrell, Antonio Gutiérrez, Nicolás Redondo, Gerardo Iglesias, Alberto Ruiz-*Gallardon, són personatges que per una o una altra raó, van deixar els seus llocs per disconformitat, o anàlogues situacions, sent el seu valor recompensat amb severes crítiques i pèrdua de popularitat, fins i tot la seua desaparició de l'escena pública.

 
En l'actualitat espanyola, crec jo, no podria escriure, ni el mateix JFK, llibre algun sobre herois com els de el seu “Profiles in Courage”, no hi ha disensiones, tots a l'una, disculpant al corrupte, al defraudador, al mentider, al inepte. Ningú es mou.

.
Perquè com deia Alfonso Guerra: “El que es mou no ix a la foto”.

A Espanya s'escriuria un gran Llibre Gros de Petete amb els noms dels dimitits per corruptes i llistes senceres de noms de personatges públics, de qualsevol estament, dient SÍ encara que els budells se'ls retorsen. No hi ha més remei si es vol seguir xuclant de la mamella.

El títol del llibre no podria ser un altre que el de “Profiles Cowards”, amb Pulitzer assegurat.