También se
celebra el nacimiento de James Parkinson.
L'EVOLUCIONDE LA MEVA VIDA AMB PARKINSON I LESCLAUSPERENTENDREM.
Cada pas és una conquesta
Quant vaig trobar la notícia, que fa un temps, França Parkinson va publicar
els resultats d'una investigació titulada: "La vida i el patiment amb
Parkinson", on l'objectiu era donar veu als pacients que amb la seua vivència diària,
podien ajudar a una millor comprensió del públic, dels professionals de
la salut, i dels parents, sobre la realitat de la malaltia. La guia de l'estudi es basava en 10 respostes de persones amb Parkinson. En elles expliquen simplement els seus símptomes, la forma en què ells
els experimenten, i que afecta a les seues vides, en les seues
relacions i en el seu quefer diari. Amb aquests testimonis, que es van enriquir en reunions amb intercanvi
d'experiències de cada un, es van validar els consells que s'aportaven: - Als malalts per conèixer millor la sea malaltia. - Als cuidadors poder donar millor suport. - Al personal de salut per donar una millor atenció per a "mi" ...... i
proporcionar a tots les claus per comprendre millor la malaltia de
Parkinson.
L'ús del "Jo" es basa en la paraula repetitiva de tots els testimonis.
------------------------------
Michael J. Fox
El 5 de desembre de 2015 es van complir els meus 10 anys del diagnòstic de la meva malaltia de Parkinson.Al "ensopegar" fa uns dies amb l'estudi realitzat pels francesos,
vaig pensar que aprofitant la meua experiència i les opinions i
resultats de l'estudi, fer un balanç del que vixcut i intentar explicar les
10 claus, des del "meu" Parkinson. Les 10 claus per comprendrem millor.
Estranya malaltia, la malaltia de Parkinson. Cada
vegada que algú em pregunta com estic?, com em va?, immediatament
em quedo sense paraules i sense idees al cap per transmetre. Fins i tot aquells que coneixen els efectes produïts per l'emotivitat
excessiva no entenen com em pot afectar tant per esta simple
pregunta. Si
no donem les claus del que ens passa, del que em passa a "mi", sobre el
meu simple Parkinson, el meu interlocutor em trobarà molt estrany. És Es difícil descriure el que esta malaltia ocasiona a mi, ja que esta experiència física és especial. El més confús són els incongruents sobresalts que apareixen .... dels que mai sabem quan i per quant de temps. Puc ser i semblar bastant "normal", i en un moment donat, i de sobte em desintegro fins al punt de no poder estar dempeus. I això, en un moment. He de interrompre, i per evitar que el meu interlocutor no se senti
malament, al mateix temps, d'alguna manera, anunciar-li que necessito
amb urgència seurem.
Los sintomas mas conocidos
Poques persones saben el pes d'aquesta malaltia que m'afecta tots els dies, o fins i tot les formes que pot prendre. Només aquells que la pateixen saben de que parle. Experimentem
situacions que poden ser incòmodes, doloroses, vergonyoses, de
conseqüències lleugeres o simplement còmiques, però sempre d'ansietat
... d'ubicació. Quan
les parts, la del moviment i la raó es retroben, no ho vivim sols
íntimament, sinó que també ho volem intentar socialment .... però, embrutarem la trobada ?. És més fàcil per a mi aïllar-me per lluitar contra el meu malestar corporal, de quedar bé. I, al mateix temps, encara ser independent, vull participar en la vida social o simplement familiar.
Esta lluita interior m'esgota moralment i físicament.
Em veig obligat a reconèixer que estic malalt, perquè depenc d'un error que pot sorgir en qualsevol moment. No m'atreveix a trobar-me amb una persona, un plaer, un projecte .... llavors pense molt bé quan programe les meUes activitats, i seran sempre que em senta capaç. Jo després participe en gairebé tot fins al moment, si arriba, de
passar del moment del possible al moment de l'impossible, al moment que
em temo que ja no hi ha res a fer.
Vull creure que compleix amb la suficient qualitat i que tinc la
comprensió i l'empatia que permetran participar molt temps d'una vida
social i pública.
Per
aconseguir això, en les properes entrades, escriuré, el que
al meu parer, pot donar a conèixer les claus per entenderme a "mi" i
a esta malaltia tan estranya i desconeguda.
Proxim capitol:
L'EVOLUCION DE LA MEUA VIDA AMB PARKINSON I LES CLAUS PERQUÈ M´ENTENGUES.
1ª. - Tots som diferents. Tots som diferents.Míram.
El Dia del Pare està reconegut com a Dia Internacional, i
encara que la majoria ho celebren el tercer diumenge de juny, no té una data
concreta per a tots els països i no tots tenen el mateix títol. A manera
d'exemple, tres països ben coneguts:
Estats Units el tercer diumenge de juny.
Brasil el segon diumenge d'agost.
Austràlia el primer diumenge de setembre.
A Espanya va ser José Fernández Rodríguez, Director Gerent de Galerias
Preciados (per als més joves, el competidor en els ´70 i ´80 del segle passat,
de El Corte Ingles), el que en 1953 es va convertir en el propagandista de la
idea que en 1948, Nely (Manuela Vicente Ferrero), va concebre per a celebrar un
dia festiu per a complimentar als pares de les seues alumnes. Més tard es va
sumar Ramón Areces Director Gerent de El Corte Ingles i futur propietari de
Galerias Preciados.
El Dia del Pare doncs, és una festa, a Espanya, amb uns principis comercials.
Un reclam ben col·locat entre el consumisme del Nadal i les posteriors rebaixes
i el Dia de la Mare.
Quasi tots els dies de l'any estan declarats dies internacionals d'alguna cosa,
alguns d'ells amb uns objectius molt interessants i lloables i necessitats de
potenciar, dels quals es passa sense pena ni glòria, tot perquè no venen.
Vaig a centrar-me en el significat de PARE, perquè ja em comence a anar per les
branques.
La nostra cultura judeo-cristiana, dóna a les figures del pare i de la mare una
rellevància especial. Vegeu que un dels manaments gravats en les taules amb les
quals Moisés va baixar de la muntanya Sinaí, deia:
Honra al teu pare i a la teua mare, com Yahvé el teu Déu t'ha manat, perquè
siguen perllongats els teus dies, i perquè et vaja bé sobre la terra que Yahvé
el teu Déu et dóna.”
I em diran: “Jo no sóc ni catòlic, ni cristià, ni cree en Crist que ho fundá”.
“A que em ve este amb el quart manament?”.
Bé, oblidem-nos de la religió, de Yahvé, del Papa i les taules de Moisés. Et
propose, amic que em lliges, que opines en un comentari a aquesta entrada, i
digues si són raonables les següents propostes:
Els fills:
- Respecte filial envers els pares, que també engloba les relacions entre
germans i germanes.
- Gratitud.
- Obediència als pares mentre el fill/a viva en la seua casa i quan és per al
seu bé o per al bé de la família, excepte quan l'obediència exigeixca que el
fill/a faça alguna cosa moralment equivocada.
- Quan els fills siguen grans i els pares ancians, oferir, si fóra necessari,
suport material i suport moral als seus pares envellits, especialment en temps
de malaltia, de solitud, descoratjament i incapacitat.
- No negar o renegar dels pares.
Els pares:
- Proveir i cobrir durant el temps de minoria d'edat, de les necessitats per al
seu benestar. Donar educació moral i formació cívica als fills.
- Respecte als fills com a semblants i com a persones humanes.
- Disciplina adequada per als fills, però tenint la cura de ser just.
- Aconsellar, no pressionar per a escollir una determinada professió, opció,
cònjuge, etc.
- Ser un bon exemple per als seus fills.
- Reconèixer els propis defectes davant dels seus fills per a orientar-los i
corregir-los.
Dis-me si et semblen raonables.
Els ancians, avui, i gràcies al sistema de pensions, són en la majoria dels
casos, suficients. Però hi ha un grup molt elevat, als quals se'ls crida
dependents, que necessita que els poders públics els oferisquen, allò que els
que poden no assumeixen, o no els dóna la gana poder assumir.
No fa molt, els ancians vivien amb els seus fills, i depenien d'ells, perquè
mancaven d'una pensió. Fa menys, els fills vivien amb els seus pares perquè no
els arribava a fi de mes el subsidi de desocupació.
Jo, que sóc fill i pare, pinso en la diferència que els temps han ocasionat
d'uns als altres.
Els meus pares, quan va ser el temps es van ocupar dels seus majors, al mateix
temps que s'ocupaven de nosaltres, els seus fills. El meu pare tirava 12 hores
de treball cada dia. Pocs capritxos ens podia oferir, però si, alimentació,
vestit, estudis, exemple .,…
Els meus germans i jo, avui ens ocupem
dels nostres pares, abans de res per gratitud i per l'exemple rebut.
En canvi, els meus fills compraran, i no serà a mi, un perfum en Druny, una
cartera d'Hugo Boss, un mocador de Emidio Tucci en El Corte Ingles o regals de
més fust, com un creuer pel Mar Menor, o un amarre en Port Banus, o qualsevol
altre regal de preu desorbitat, donant-li la raó de ser a la celebració, i amb
l'objectiu per al qual es van instituir, amb açò creuran demostrar el seu amor
perpetu.
Des de fa algun temps vinc “coneixent” casos increïbles. Hi ha fills que deuen tot el que son al seu pare, i per les circumstàncies de la vida, trauen a relluir una
ferotgia especial contra el progenitor i obliden al pare dels seus primers 25
anys. Uns altres creuen poder esborrar les petjades de l'ADN en forma de canvi
de cognoms. Uns altres li neguen l'accés a un pare per a visitar un fill
autista o a conèixer a una néta o rebesneta. Uns altres participen del macabre
joc d'inventar mentides i oprobis. Uns altres practiquen la tortura psíquica
amb el pare malalt. Uns altres es declaren imparcials i es dediquen a buscar
com despullar dels mitjos de subsistència al pare.
I el pare, davant tanta ferotgia, pensara que no va complir com a tal.
Jo, per tant, i tal com estan le coses, de mi m'ocupare jo.
Per
a començar hui la meua columna i posar-nos en situació, podríem picar
el video i llegir o cantar la cançó que es transcriu a continuació.
Provem?.
Imagine there's no Heaven
And no Hell below us
Above us only sky
It's easy if you try
Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no country
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace
You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one
Imagine no posessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
Or Brotherhood of Man
Imagine all the people
Sharing all the world
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
And maybe someday you will join us
And the world will be as one
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one...
És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel
Imagina tota la gent
Vivint el present
Imagina que no hi ha país
No és difícil de fer
Res per a matar o morir
I tampoc religió
Imagina tota la gent
Viure la vida en pau
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Imagina que no hi ha possessions
Em pregunte si pots
Cap necessitat, cobdícia o fam
O la Germandat de l'Home
Imagina tota la gent
Compartint tot el món
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un
El
mes de març, entre altres sensacions, em porta una, que faig intent
d´allunyar, però que m'és impossible. Em porta la sensació d'olor de
canó i carn cremada. M'ol a guerra.
Allà
per l'any 1964, en ma casa va aparéixer un aparell anomenat
televisor. Fins llavors, entre els nostres veïns, només tenien, eixa
caixa plena d'imatges, a casa del tio Pepe “El Rull”.
Entre
els programes estrela estava el Telenotícies, amb notícies nacionals,
internacionals, esports i temps. Començava amb una música i una
imatge característica, la paraula Telenotícies donant voltes al
voltant de la Terra.
Al
veure als majors, que l'atenció es concentrava en eixe moment davant
de l'aparell, cap al que també nosaltres, ens assentàvem atents.
Entre
els anys 1964 al 1973, els presentadors del telenotícies de les 9 de
la nit, que jo recorde, van ser, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo
Sancho, Ramón Sánchez Ocaña i Rosa Mª Mateo. Els del temps eren
Marino Medina i Eugenio Martín Rubio (alumne del Pare Arbona).
VIETNAM
La notícia recurrent, pesada i que produïa fartera era la guerra de Vietnam. Va ser pues,la notícia de la meua infància i adolescència, des dels 6 als 15 anys, cada dia, vaig veure la notícia de la guerra de Vietnam.
Els
bombardejos massius, l'ús d'agents químics, la crueltat retransmesa
pels mitjans de comunicació, van fer enormement impopular la política
d'EE.UU. Dins del propi país, l'oposició a la guerra es va estendre
entre la joventut lligant-se a moviments contra el sistema, com el
moviment "hippie".
Al
Gener de 1973, es firmá en Paris un acord de pau. I els EE.UU. van
abandonar el Vietnam derrotats, la qual cosa va suposar un trauma pels
58.000 soldats morts, 300.000 ferits, centenars de milers de soldats
amb addicció a les drogues i amb seriosos problemes d'adaptació a la
vida civil, EE.UU. va quedar, amb una generació desapareguda o
desequilibrada.
El 16 de març de 1968,
es va produir una de les mas vergonyoses accions que l'exercite
americà perpetra a Vietnam, la matança de My Lai, on sense cap mirament
van violar les dones i les xiquetes, van matar el bestiar i van
prende foc a les cases fins a deixar el poblat arrasat. Per a acabar,
van reunir els supervivents en una séquia, i allí van disparar fins a
matar tots els habitants de la zona (és a dir, ancians, dones i
xiquets). La xifra s'estima que va haver d'estar entre 347 i 504.
IRAQ
El dia 20 de març del 2003,
amb el nom “quasi” religiós de Nou Alba, dóna començament la guerra
d'Iraq. Abans, en tots els països del món es van realitzar
manifestacions multitudinàries en contra d'un arreglament bèl·lic. A
Espanya, les manifestacions multitudinàries, es van repetir en totes les
ciutats, constituint-se col·lectius contraris a la invasió. “NO A LA GUERRA”, va ser el crit unànime en Espanya.
En
el Congrés espanyol, el govern, sol·licita l'autoritzaven a la
intervenció espanyola en la guerra, basant-se en la falsedat. Especial
vergonya em causa l'actitud festiva i “cachonderil”
dels diputats del Partit Popular. Però el que em va omplir de
vergonya impotència i ràbia, a més de l'afirmació del president Aznar
sobre l'existència de les armes de destrucció massiva (mai trobades),
va ser la foto del trio de les Azores, amb la mà del president Bush
sobre el muscle del president Aznar, que pareix una foto de companys
de col·legi.
La principal justificació per a esta operació, va ser la falsa afirmació que Iraq posseïa i estava desenrotllant armes de destrucció massiva.
Van sostindre, d'una manera interessat i tendenciós, que Iraq
representava una imminent, urgent i immediata amenaça als Estats Units,
al seu poble i als seus aliats, així com als seus interessos, Després
de la invasió, el grup d'investigació a Iraq va arribar a la conclusió
que no hi havia cap, en el moment de la invasió.
Es
va insinuar que alguns es beneficiarien, tal com digue el germa de
Bush, o con al president esàñyol que va dir que sortiem del olvit de la
historia. El cas es que l´ultim motiu era el petroli i res mes.
La mentida costa 1.033.00 morts i 854.000 milions de dòlars, i la vergonya de la notícia dels abusos i tortures en Abu Ghraib I la Massacre d'Haditha.
Mi Lai reviscut, la guerra de Vietnam de la meua joventut adolescència, una altra vegada, Després de trenta anys.
Ara,
llig, veig, sent, que l'objectiu és Líbia. Ara Gadafi és el dimoni,
quan no fa molt, quan visitava un país, se li condicionaven terrenys
per a poder acampar el seu estrafolari campament. El que es fa amb
Teodoro Obiang, i no fa molt amb Hosni Mubarak, a qui es considerava
un bon aliat en el món àrab.
En fi, mantindre, a costa de l'explotació, la fam, misèria i mort de sers humans, a qualsevol
dictador que ens interesse mantindre en el seu lloc, sense
importar-nos, la repressió i l'explotació dels nacionals del sàtrapa de
torn. I si se li invadix, vexar als mateixos nacionals, pels
alliberadors, amb la repetició de Mi Lai, Abu Ghraib I Haditha.
Per això, març em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.
En l'espai de pocs dies he llegit en sengles escrits, que
se citaven proverbis xinesos, segons deien els seus autors. Em va semblar que
anaven dirigits a ...
Les frases eren:
“Si no eres part de la solució, eres part del problema.”
"Quan bufen vents de canvi, alguns construeixen murs. Altres, molins."
Tots dos proverbis són una crítica cap a qui/nes no estan per la negociació,
per donar solucions, pel canvi, pel progrés, En tot cas es refereixen a un
oponent.
Monument a la xerrameca politica
Quede com a declaració de principis, que tot el que fa olor de xinés, em posa
en alerta. La culpa la tindran, segurament, les tendes xineses, tan abundants i
substitutes de el “tot a 100”. Les tendes, amb productes “chiveados”, que a la
vista, quasi fins al nom copien, i ens atrauen per un preu molt atractiu.
Després, quan ho apliquem o usem, dura just eixe moment. Si és un tornavís, es descantilla.
Si és una cinta adhesiva, dura pegada el moment de pegar-la. Si és un retolador
marcador fosforescent, l'endemà ja no té color ni fosforescència. Bé, així,
quasi tot allò que hauria de durar més d'un dia.
Es parla molt de la saviesa oriental. No dubte d´eixa saviesa. I a les proves
em remet. Ens han copiat el “tot a 100”, ens han copiat el “Pos-it” que es pega
un moment, ens han copiat el cable “*HDMI”, que a causa del seu escàs material
conductor no serveix per a la seua comesa.
Ara, de debò. La cita de proverbis xinesos, és una altra còpia “tot a 100”. La
cultura occidental i en concret nostra cultura, la nostra llengua, té un proverbi
per a tot. No cal anar al cercador de proverbis xinesos. Si cerquem en les
nostres converses diàries, segur que en algun moment usem un, o hi ha
d'aplicació un.
Quan algú “intelectual” en el seus escrits o discursos fa un ús exagerat de cites de proverbis
xinesos o nepalesos, o inclou cites de frases “famoses” d'algun personatge, a
voltes desconegut, poc conegut, o conegut, em fá que la seua intenció és la de
demostrar-nos que posseeix una vasta cultura i un intel·lecte tan despejat, que
per a cada situació, pensament o cas, té la frase que va escriure un tal
“*Matusalem”, certificant que el que ell està publicant, amb antelació i sense
tenir en compte el veredicte dels seus hipotètics lectors, està avalat des del
principi dels temps. Contradient-me, vaig de cites i comence amb Baltasar Gracián
i una de les seues frases: “El primer pas de la ignorància és presumir de
saber”.
Flac favor li fan a la població aquells que en compte de confluir programes i
necessitats de la ciutadania, i cercar coincidències, tal com es van
comprometre i es van inscriure per a accedir i dedicar-se, certifiquen el seu
desacord a intercanviar proverbis xinesos. I cite a Henry Ford, “Arribar junts
és el principi. Mantenir-se junts, és el progrés. Treballar junts és l'èxit”.
De les cites a que em referisc:
La primera, se li atribueix a Lenin, que és possible que ho copiara dels
xinesos o dels manxúes, qui sap?.
La segona, no hi ha acord en la procedència, uns altres li donen una
procedència anònima, però si es vol serà xinesa o mongola. Qui sap?.
Este diàleg de sords. Este dialec de desacord poc diu d'aquells que pregonen la
seua disposició i bones voluntats cap als conciutadans als quals volen millorar
la vida. Si ells mateixos no arriben a coincidències. Què hem avançat?.
Propose a continuació unes cites que vindrien a substituir les abans citades:
- “Si un no vol, dos no és barallen”, de la meua mare.
No s'està disposat al dialec i a l'acord. A cedir un pas. A aconseguir un 10%,
enfront d'un 0%?.
- “Si vols fer les paus amb el teu enemic, has de treballar amb ell, llavors es
torna el teu company.”, de Nelson Mandela.
No s'està disposat a perdonar o oblidar velles picabaralles. A deixar l'orgull,
el personalisme, la desconfiança i la prepotència en la cambra de les andròmines?.
- “Si dos individus estan sempre d'acord en tot, puc assegurar que un dels dos
pensa per tots dos.”, de Sigmund Freud.
No s'està disposat, al fet que de la normal discrepància i visió de les coses
li traguem una combinació amb la millor essència?.
- "Hi ha tantes realitats com punts de vista. El punt de vista crea el
panorama", José Ortega i Gasset.
Si al conjunt d'idees, sense imposicions, els trobem encaix, cedint una part i
admetent una altra, el panorama no serà de tots?.
- "El progrés consisteix en el canvi", de Miguel de Unamuno.
I per fi, estem convençuts, o no, que cal canviar les formes, i hem de renovar
i experimentar?.
La realitat és que les representacions polítiques no han aconseguit coordinar
un canvi. I un canvi que acontente a la majoria. Seguim en una modorra o implas
que no té aspectes d'acabar.
Estos dies, amb l'acord a nivell nacional, per a possibilitar un canvi en el
govern, hi haurà opinions per a tots els gustos. No és el meu acord preferit,
ja veurem el resultat. Però diu molt, que amb alguns no vulga pactar ningú, i
uns altres, almenys ho intenten.
Ací, les formacions bullíen abans de les eleccions, ara, fins a la més
participativa ha quedat en un ambient familiar. Alguna cosa falla.
Portem nou mesos de legislatura. Solament observe una carrera de mocions o
propostes, com un, a veure qui presenta més!. Totes elles molt encertades,
però, qui les aplica?, qui fa el seguiment dels resultats del seu compliment?.
I al final ens felicitem perquè en el sorteig una d'elles s'ha complit.
I a tots se'ls omple la boca de BENISSA, i convinguem que tot és qüestió
d'humilitat i generositat.
El dia 9 de febrer hauria
complit 40 anys de treball en el Servei Municipal d'Aigües Potables de
l'Ajuntament de Benissa. Les circumstàncies de la vida solament van
permetre que foren 34 anys i 11 mesos. Durant eixos 12.752 dies,
vaig escriure una part important del llibre intangible (de moment) de
la meua vida. Una història que necessita de repòs i una mica de
maduració. Quan vaig accedir, el 9 de febrer de 1976 (per a la SS el 1.03.1976), la plantilla
de l'ajuntament era molt reduïda. Els sous en l'administració, eren més
baixos que en el món laboral. Ningú volia anar a treballar a
l'ajuntament. Ni al Servei d'Aigües Potables, ni a cap de les places
vacants. Teníem mala fama. Amb el creixement de Benissa, la
plantilla municipal va créixer per a donar cobertura a les creixents
necessitats de serveis comunitaris. Generalment, i en un primer moment, van ser les xiques els
qui van prendre possessió de les places que s'anaven convocant,
certificant-se així, la revolució en el món del treball, per l'entrada
de la dona en el món laboral. Fins a un temps en vaig relacionar intensament amb un
gran nombre de treballadors, fins i tot vaig ser Delegat de Personal i
membre del Comitè d'Empresa. El creixement abans esmentat de la
plantilla, em va anar distanciant del coneixement personal dels mes nous
companys de treball. Durant la meua relació laboral vaig coincidir
amb 4 alcaldes i una llarga llista de regidors. Amb el temps vaig anar veient com, aquells que havien entrat voluntàriament, s'anaven
professionalitzant. El silló i la vara va passar a ser un treball, i traduïen els vots percebuts, com a
aplaudiments a la seua gestió. Mai vaig expressar opinions ni preferències
polítiques. Açò sí, se'm va etiquetar i em van passar per totes les afiliacions politiques. Durant eixos 34 anys, he sigut testimoni, actor i sofridor de fets,
decisions i tracte personal que a bou passat, semblen coses sense importancia,
però que van soscavar l'admiració o la confiança en algunes persones
amb les quals treballava (llija's polític), votat pels ciutadans de
Benissa cada 4 anys. Vaig conèixer a regidors amb
esperit de servei i disposició desinteressada. Vaig conèixer a regidors que l'únic interès era solucionar qüestions propies o familiar. Vaig
conèixer a regidors indignes i rastreros. Vaig conèixer a regidors de
oides, la seua presència per l'ajuntament es limitava a donar el sí,
el no, o abstenir-se en els Plens. Era aleccionat prèviament, i a cobrar les
seues assignacions. Em quede amb els primers. Haver treballat per
al meu poble em satisfà. Vaig tenir sort. El departament d'Aigües
Potables, on vaig ser assignat des del principi, em va proporcionar
coneixements apassionants i afany per modernitzar els equips i
instal·lacions. Solament hi ha un problema que persisteix, i és el
més important. La matèria primera, l'aigua, és escassa i la dependència
dels cicles humits i secs no està solucionat, encara que es va camí
d'açò. Avui, 40 anys despres, des del lloc on l'esdevenir de la vida m'ha col·locat,
enyore la passió amb què escometiem millores pioneres. Però, mancant açò,
al mateix temps, m'alegre perque els que allí van quedar, prossegueixen.
L´'oficina de la Banc Mare Nostum (BMN) a Benissa tanca.
Avui m'han saludat amb eixa frase. Ni bon dia, ni que tal?.
Em vaig quedar de pedra, com la pedra viva de l'església parroquial veïna a
l'oficina bancària.
Aquest matí, en passar pel carrerBilbao, casualment, i amb el dia clarejant,
he observat que anava a eixir del seu aparcament un furgó blanc amb rètols. En
arribar a la seua altura, veig que és el donat per CAJAMURCIA a l'Ajuntament de
Benissa. És el furgó que tan bon paper està jugant entre la gent gran de
Benissa.
Aquest matí he de fer un tràmit en esta oficina i em
trobe amb coneguts, i menys coneguts, clients de l'oficina. La incredulitat és
general.
Com pot ser que, amb la clientela que tenen, tanquen?.
- Que si vull alguna cosa hauré d'anar …. A Calp!. A Denia!.
- Açò és increïble!.
La relació i el tracte humà, banc-client, açò s´acabat
La familiaritat perduda
Conèixer a cada client, sense arribar al compadreig, la simpatía, el tracte i
la negociació, tot açò, no ho dispensa ja ningú a Benissa,
Pagant les bacanals de alguns
Els altres bancs de la localitat han substituït a les persones per uns robots,
per l'ull dels quals se'ns donen instruccions. Per la seua oïda li inserim un
tros de plàstic anomenat targeta. Pel seu nas, com a drac mític, llança rajos
rosats que lligen els nostres deutes. Per la seua doble boca expulsa diners o
engoleix diners. La engolidora és més gran. Com no!!!.
Amb el temps la CAM de tota la vida va anar canviant i també Bancaixa i el Banc
de València, “Ali-Bava i els 40 lladres”, es van fumar el capital de les
prestigioses i potents entitats orgull dels valencians. S'esfumá, juntament amb
el botí, el tracte amic i personal.
Moltes promeses
Ara som xifres de vint dígits que espremen a comissions.
Però avui, el comentari general de la gent de Benissa, cap a eixa decisió dels
estrategues economicistes, no era de lloances i flors.
Avui el comentari era: “vaja putada”, amb l´esfoç que li l'han dedicat Empare i Vicente. Amb la de clients que tenen.
Amb el ben que ho fan, Simpatia, atenció, ajuda …..
Lo rat penat ja es catala
Una altra vegada, el treball i el bon fer de, en aquest cas dos
treballadors, i l'interès dels clients és atropellat per l'interès
estratègic, del guany a costa del que siga, encara que estic segur que
aquesta oficina no seria una càrrega, més be, li donaria bons
resultats. Vaja vostè a saber quin "cony" va pensar la llumenaia del
despatx on la xusma no entra.
Què podem fer?. Res. Solament, expressar la protesta cap a els qui proposen i
els qui aproven eixes estratègies.
I participe a qui em llija que, esta és la meua carta de protesta. Carta que
una vegada acabada vaig a publicar i fer arribar “a l'atenció del client” de
l'entitat Banc Mare Nostrum, S.A.
Monopoli
I aquesta és la meua carta d'agraïment a Amparo Guerrero i Vicente Devesa, per
la seua simpatia, la seua ajuda, els seus consells i molt més.
Estic convençut que aquesta vegada: La banca perd, senyors!!!.
El día 23 de gener de 1958, va nàixer qui açò escriu. Pel que avui és el meu
aniversari.
Són 58 anys, els quals la societat en la qual vivim els enquadra
dins de l'edat mitjana. I com avui en día tot es justifica amb estudis
realitzats, en un d'ells, es conclou que, fins als 70 anys les persones no
consideren haver arribat a la vellesa.
Jo, que faig mitjanament cas a qualsevol estudi,
considere que cada persona, segons l'actitud que adopte, serà un nadó, un
xiquet, un adolescent, un jove, una persona madura o un ancià. No és l'edat
física dels anys viscuts, si no l'actitud del moment en el qual vius.
El dia que complisc anys no espere felicitacions ni
regals. Eixe dia ho dedique, des de fa anys, a donar un repàs al viscut.
En el primer que reconec és, en el benèvola que ha sigut
la vida amb mi. Vaig nàixer en una zona del món, on no he patit la pobresa i la
necessitat. En el si d'una família que em va oferir tot: amor, refugi,
sacrificis, exemple i valors,
I em va ensenyar a ser agraït.
Sense mèrits, ni grans esforços, em vaig trobar, durant
36 anys, un treball que em va apassionar. Gràcies,
Vaig formar una família i vaig tenir dos fills. Vaig
donar tot, sense esperar cap retornada. Gràcies.
Mai vaig estar malalt, ni el meu cos va patir trauma
algun. Gràcies.
Mai, ni somniar-ho, ningú sap els rumbs que vida li
oferira. A mí, la vida, m'ha oferit una altra nova. Gràcies.
A diferència de molts altres, als quals la malaltia els
ha apartat d'aquest món, la malaltia de Parkinson, és una malaltia crònica, que
invalida progressivament però que permet viure. Contra la qual cal lluitar amb
voluntat i medicació. Contra la qual cal lluitar assumint i compartint.
Per açò, i sense esperar retornades de ningú, aprofitaré
les experiències passades (açò de l'experiència, sí necessita de ser anyenc),
per a viure la nova vida que se m'ha oferit.
I solament, i entre parèntesi, done les gràcies a tots
aquells que amb la seua ajuda estan fent possible eixe canvi. Ací sí que he de
retornar i no sol agraïments.
Per tot açò, als meus 58 adolescents anys, les ganes de
viure i els projectes no els tomba cap Parkinson. I per açò i contra açò lluite
cada dia.
SEGONA DE LA SERIE D´ENTREVISTES PER A LA REDACCIÓ DE LES MEMÒRIES DEL AIGUA POTABLE A BENISSA. ENTREVISTAT -- José Pellicer Más. "Pellicer el de la llum". No hi ha un sol just, ni tan sols un…” (Romans 3: 10-11). En el passadís de la zona de box d’urgències de l’Hospital Marina
Salut de Dénia queden dos llits, i estem des de primera hora del
matí. Les ambulàncies van descarregant pacients amb diverses dolències i
omplin més els passadissos. Als profesinals se’ls senten expressions de
sorpresa per l’inusual dilluns 4 de gener del nou any 2016. Escolte que
solament hi ha un electrocardiògraf. L’altre està en reparació. Escolte
que hi ha dues parades (cardíaques). Durant l’espera un sempre busca
veure algun conegut. Del box 11 ix una persona i es recolza en la paret. Jo amb la meua
vista de cataracta al punt, no distingisc bé, però la figura em fa
dubtar: – és?, o no és?. Veig que em mira i dubte també, i s’acosta. És Moisés Pellicer. La pregunta normal és: A qui tens?. Jo li pregunte directament: És pel teu pare?. – Sí. Té un fort dolor en l’esquena. Coincidim, la meua mare amb vuitanta-vuit i el seu pare amb noranta,
estan en el temps de les xacres, i qualsevol d’elles és greu. Enclaustrat dos dies pendent de la meua mare pense en com estaria
Pellicer. Deixe un missatge al Facebook de Moisés, i la seua contestació
és que va morir aquella mateixa vesprada. Ho sent. Cerque en els meus arxius, trobe i redacte l’entrevista que li vaig fer l’11 de maig de 2010. Jose Pellicer Mas “Pellicer el de la llum”.
Pellicer va nàixer a Xàtiva (València), i en el moment de
l’entrevista té 84 anys. Va vindre a Benissa l’any 1953, i la primera
persona que el va rebre va ser Vicente Frau Llopis en l’estació de
trenet. Hem acordat la xarrada a través del seu fill Moisés. Jo he sentit el seu cognom tota la meua vida. Conec a Pellicer des de
sempre, encara que no en profunditat. A Benissa va marcar una època. Va
ser el responsable del manteniment i la continuïtat de la il·luminació
de les nostres cases i carrers durant 40 anys. Tots dos vam ser
responsables dels dos principals serveis bàsics, la llum i l’aigua. Per
descomptat, ell era un mestre, jo no vaig arribar a tant. Moltes
vegades, els tàndem Pepe Pellicer – Pepe Porsellanes i Vicente Frau –
Vicente Ibañez, coincidíem en les urbanitzacions de la partida Fanàdix
prenent la lectura dels comptadors de llum i aigua. En les funcions de responsables del servei de llum i aigua, a tots
dos se’ns tenia com a “ogres”, cosa que, possiblement era fictícia, era
una manera de marcar unes distàncies, d’evitar els normals “vistos bons”
i peticions amb greuges comparatius. Per a ell eixa postura era la
millor, si no “ens hagueren menjat pels peus”. Viu sol al seu xalet de la Fustera. El xalet construït en 1968 porta
el nom de la seua esposa Isabel. Encara que sol, esta ben controlat i
comunicat amb Moisés. M’explica les vicissituds en la construcció del
mateix i que l’electricitat la va instal·lar Pepe Palacios i l’aigua
Antonio Palero. M’estava esperant. Però no parat allí, dempeus, no. Em diu que tots
els dies camina una hora pel matí i una altra per la vesprada, ho fa
dins del recinte de la parcel·la on està el xalet. Abans eixia pel
veïnat, però actualment se sent més segur fent-ho així.
És un dels xalets més antics, ja que quan es va construir encara no
hi havia aigua potable i no s’havia produït el boom turístic. Solament
hi havia un grup de cases, la dels veïns que habitualment vivien a la
zona: els Quissa, Sogalles, Escortells, Banyuls, Leonor, Mari-Pepa,
Ismael Botella, Jeronimo Mulet, Juan Giner i pocs més. Ens asseiem en l’àmplia terrassa, mirant cap a la cala de la Fustera.
L’observe, el veig major, però no vell. Els seus posats són enèrgics i
la seua veu té el to que sempre he conegut. Durant la xarrada, que es va
perllongar durant 4 hores i 17 minuts, em repeteix infinitat de vegades
que la seua memòria no és bona. Comprove que esperonant-lo amb
xicotetes intervencions, o rectificant-li algun nom o dada, té la
memòria molt lúcida. Va vindre solter però prompte es va casar amb Isabel, també de
Xàtiva. Va tindre tres fills, José David que va morir molt jove. Eunice i
Moisés. I dues nétes i tres néts. La seua integració en la religiosa i beata Benissa, no va estar
exempta d’ensopecs. Les seues conviccions i pràctiques religioses no
eren, segons sembla, del grat d’algun influent catòlic. Fins a tal punt
va arribar la intransigència, que, al costat de la seua esposa, valorà
la possibilitat d’anar-se’n. Però el seu caràcter, eixe que encara avui,
a la seua edat, comprove és fort, no li permetia renunciar, solament
posar el seu càrrec en mans dels que l’havien nomenat. Explica que el president del consell d’administració va resoldre l’assumpte: – Compleix amb el seu treball?. – Sí. – Doncs llavors deixeu-lo que treballe. Es precia d’haver tingut bones relacions amb benisseros de totes les
tendències polítiques o apolítiques. Nomena a Bernat Capó, Pepe Tent,
Adolfo Torres, Jerónimo Mulet, Salvador Ivars, Cayetano Martinez,
Salvador Roselló, Paco Sala. Al rector Francisco Martinez Ciutat
“Carreta” i al pare franciscà Francisco Agulló. Mai es significà
políticament, i com el seu pare, es va dedicar a treballar. Aplaudeix al
que ho fa bé, i critica, dins del seu àmbit, al que no li sembla que ho
fa tan bé. Em repeteix mil vegades: – Pregunta. Tu, pregunta. Si sé la contestació te la done. – No, Pepe. Açò no és una entrevista periodística, és una conversa de records. Una conversa sense guió.
Quan va arribar a Benissa, recordem que va ser el 1953, la diàspora
temporal o anual de benisseros era important. La Ribera del Xúquer o de
l’Ebre eren els llocs més propers. La plantació de l’arròs i la sega era
una de les activitats de temporada lluny de la llar. Després vindria
l’emigració al sud i centre d’Europa. I a la fi dels anys 60,
l’emigració es va tornar immigració, amb la tornada dels espanyols i la
vinguda dels europeus, molts per a residir ací. A Benissa solament hi havia un transformador elèctric, estava situat a
l’era del “Torrater”, on se situa actualment la Residència de la
Tercera Edat sant Joaquim i santa Anna. La companyia de distribució es
deia L’Electricista Alcoiana (1894/1960), que va ser absorbida per
Hidroelèctrica Espanyola (Hidrola), la qual, en 1992 es va fusionar, a
través d’una OPA, amb Iberduero, adoptant el nom actual
d’Iberdola. Benissa era un poblet amb moltes manques i poc treball, tal
com Teulada i Calp, que semblava un betlem. Els residents a les partides de Benimarco i Pedramala reclamaven
l’electrificació de les mateixes. Recorda que l’alcalde pedani de la
partida de Benimarco, el tio Carlos del Patró, va fer ús de la següent
frase per a justificar la seua demanda: – Que segons “dise” el Cabdill, no ha d’haver-hi cap llar a Espanya sense “lus” i “sinse” telèfon. Per açò, al costat de Francisco Ronda Ivars va escometre
l’electrificació de la zona de la partida de Benimarco. Va seguir amb la
partida de Pedramala, i per fi la zona de la Fustera. Quan comença el boom turístic, l’electrificació està molt avançada,
de fet el transformador del Paradero de la Fustera ja està en servei.
Recalca que va ser la llum el primer servei bàsic que arribà a eixa
zona. La prova d’açò és que els xalets es construïen amb una cisterna, a
la qual se li adaptava un motor per a omplir els dipòsits situats en
les teulades i que donaven servei a la casa. L’exemple d’açò últim,
entre d’altres, eren els xalets de la urbanització del Club Fustera, el
restaurant Paradero La Fustera, i la seua pròpia casa. El boom turístic va fer rics a uns quants, als que nomena “taurons”.
El gran negoci era la compra-venda de terrenys, fins i tot terrens que
no eren propietat del venedor. Es venia i construïa sense control. La
prova és que en les zones més antigues, els vials són estrets i els
materials i serveis de mala qualitat. Per la similitud dels nostres treballs, tenim moltes anècdotes.
Durant bona estona, com dos capellans, ens expliquem els pecats contra
el setè manament (no robares ni cobejaras els béns d’altre) de llum i
aigua, de benisseros il·lustres. Com un calc, coincidim en l’opinió d’alguns personatges, tant del món
empresarial, polític o privat i que pel nostre càrrec vam haver de
bregar. Reconeixem que el nostre caràcter fort era necessari, doncs fer
complir la reglamentació, era a voltes entés com un capritx personal. Té per costum tractar els altres de vostè, i així es dirigia a
tothom, fins i tot a la brigada de 9 treballadors que tenia al seu
càrrec. A la seua jubilació, pels excel·lents serveis prestats l’empresa li
va reconèixer la categoria màxima com als enginyers de l’empresa, ja que
mancava d’aqueixa titulació, un premi de jubilació, un plus per a tota
la vida i la compra preferent de la casa del carrer Sant Joan, propietat
de l’empresa. Se sent orgullós per eixos reconeixements i pensa que la
seua família té molt a veure en açò. Sona el mòbil. És Moisés. Ell o la seua néta li criden tots els dies a
eixa hora. S’ha fet fosc, portem dues hores de conversa. Aprofite per a
anar al cotxe per alguna cosa que li he portat. – Moisés diu que ha anat a la caseta i com plou s’ha tornat a casa. – Pepe, ací també està plovent. – Xe!. Vicente. Estem tan distrets amb la conversa que ni m’havia adonat. Reconec que l’interromp sovint, i tindré de millorar eixe aspecte de la meua forma de relacionar-me. A la meua pregunta sobre si Benissa, els benisseros són agraïts,
reconeixen els esforços, treballs i desvetllaments d’alguns dels seus
habitants envers la comunitat, queda per un moment pensatiu: – Els benisseros són sociables. Benissa és culta, neta i educada.
Quan vaig vindre no hi havia aigua ni sanejament, i així i tot la veia
neta. Sona el telèfon. – Estic ací amb un amic, bonica. Després et cride. És la seua néta. Està arreglant la maleta, se’n va d’excursió de
finalització de curs a Tarragona. El dissabte anterior ha complit 15
anys. – És un lebrel. Trau unes notes de categoria. Em crida “iaie”.
Li he portat una retallada de periòdic on apareix en una fotografia
al costat de Juan Antonio Ivars Bertomeu “Juan de Porsellanes”, en el
pou del Cami Sanet i una fotografia dins del dipòsit d’aigua del Collao,
al costat d’uns altres, el dia de l’arribada d’aigua al mateix. Va
posar a disposició dels representants municipals la seua ajuda i els
seus coneixements en el procés de portada d’aigües. Recorda també els costos i els desvetllaments que va tindre la
portada d’aigües. La implicació dels joves regidors. De Salvador Ivars,
Domingo Iborra i tants altres. Considera que el Servei Municipal
d’Aigües Potables de Benissa és un exemple de gestió i que està a
l’altura de qualsevol empresa privada amb pretensions. A Pellicer el coneixia tothom. Per a diferenciar-ho d’una altra
família Pellicer, se li aplicava l’apel·latiu de “el de la llum”. No queda res d’aquells primers anys d’aïllament, es van anar diluint i
les seues relacions van millorar. La seua integració en la societat
benissera va ser total. Així com la dels seus fills. Recorde a José David, que durant els dos anys que vaig estudiar en el
Col·legi Lope de Vega de Benidorm, ens ajuntàvem en l’autobús que
aquest col·legi tènia per a traslladar al nombrós grup de joves de
Jalon, Lliber, Senija i Benissa, fins a Benidorm, Em ve una altra vegada al record Vicente Frau i jo creuant-nos amb
Pepe Porsellanes i Pellicer, prenent lectures dels nostres respectius
comptadors. I alguna vegada pujat a una torre elèctrica amb la perxa.
Avui, els comptadors es lligen des de la central pel mateix cable que
condueix l’electricitat, o a distància, via radio, els de l’aigua
potable. En les torres hi ha automatismes de reenganxament de llum. Les
vàlvules de l’aigua potable obrin i tanquen segons voluntat, des de la
distància i fins i tot des d’un telèfon mòbil. Però la base, els fonaments on es recolzen els pilars d’aquests
serveis bàsics, tenen nom i cognoms. Desvetllaments i disgustos.
Discussions i incomprensions. Però també satisfaccions, sobretot la
pròpia, la de saber que va complir amb el seu deure i ningú li pot
retraure res. Benissa – La Fustera 11.05.2010
Quant vaig trobar la notícia, que fa un temps, França Parkinson va publicar
els resultats d'una investigació titulada: "La vida i el patiment amb
Parkinson", on l'objectiu era donar veu als pacients que amb la seua vivència diària,
podien ajudar a una millor comprensió del públic, dels professionals de
la salut, i dels parents, sobre la realitat de la malaltia.
Em veig obligat a reconèixer que estic malalt, perquè depenc d'un error que pot sorgir en qualsevol moment. No m'atreveix a trobar-me amb una persona, un plaer, un projecte .... llavors pense molt bé quan programe les meUes activitats, i seran sempre que em senta capaç. Jo després participe en gairebé tot fins al moment, si arriba, de
passar del moment del possible al moment de l'impossible, al moment que
em temo que ja no hi ha res a fer.
