Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dilluns, 28 de maig de 2012

El cap Prim

"Javea / Xàbia amanecer de España". Era la frase retolada en les targetes postals dels anys seixanta i setanta. Ara ja no es veu tant. La modernitat treu vells eslògans. Però no per això, no segueix sent així.

Si tens ocasió, amic lector, no et pots perdre una caminada des de la creu del Portitxol fins a la punta del Cap Prim.  Vaig de tant en tant amb Laica. Busco que sigui d'hora i si pot ser abans de sortir el sol.

Encara no hem fet uns passos, el camí es bifurca i sempre l'he de cridar.
                  - Laica, per aquí.

Ella ni cas. Sera que li agrada anar primer cap a la cala de la Barraca.


La senda cap a la Barraca té un suau descens. D'ella surten bifurcacions que ens porten fins a diferents punts del penya-segat. Tornant al camí principal i al final d'aquesta, ens trobem amb un balcó, i davant nostre, l'illa del Portitxol. A la seva dreta el faralló del Cap Negre, protegint la cala de la Barraca. A la nostra esquerra una cala on brollen unes curioses roques formant com unes ones, són "els  Pallers". De vegades, l'aigua d'aquesta cala, és com un mirall. Quieta, tan quieta que es reflecteix en ella les parets del penya-segat.
Laica va per la mateixa vora del tallat, jo la veig i gairebé sense veu la crido.

No té sentit del perill el punyetero animal i al mi  m'espanta. Procuro sortir-ne aviat, ja que segueix sense fer-me cas, i jo ja la veig, derrapant, i caient al buit.

Si està clarejant, i el sol despunta en el moment en què ens trobem en aquest costat de la ruta, el contrast del mar i els contorns de la illa del Portitxol, poden donar al fotògraf grates sorpreses.

Tornem enrere. Laica va molt per davant meu, però quan em perd de vista es gira, i quan em té a la vista, espera uns segons, asseguda, però només això, uns segons.

Quan arribem a la bifurcació, Laica, ja sap que cal anar cap a la senyalitzada com Cap Prim.  EL camí aquí és,  .. ¡¡ ull !!,   molt inestable, de vegades intransitable. La pluja i el pas humà han desgastat el camí de tal manera que de vegades sembla més per al trànsit d'un ramat de cabres.

En la vegetació de la zona predomina el pi. Un pi nan i redoblat sobre si mateix. El romaní, l'argelaga ...

Al final de la senda, un gran penyal que s'assembla a una "Mona", a un pa cremat, la punta del Cap Prim.

Paco Muñoz, és la seva cançó "Cap Prim" diu que: "... de tantes plomes blanques és de neu quan ve la nit". És cert, gavines hi ha, i segur que l'apreciació del cantautor és certa.

Des d'aquesta punta del cap, i davant nostre, la badia de Xàbia.
El Montgó, que sovint porta boina. Un núvol que es para  amb el cim i allà es queda.
El cap de sant Antoni, com un braç de la cara del Montgó (Crist), furgant en el mar Mediterrani.
El polèmic port pesquer-esportiu, amb pretensions d'ampliació, contestades contundentment pels habitants d'aquest poble.
El primer i segon Montañar, antiga pedrera de pedra tosca, fonamental en les construccions de la població de Xàbia i algunes de l'interior. I saltejant, la platja de la grava, la desembocadura del riu Gorgos, la platja del benissero, la cala Blanca, la Caleta.
I l'Arenal, la platja per excel · lència. Platja que en els últims anys els temporals han transformat, deixant un tram molt escàs de sorra del que jo vaig conèixer.
I la cala Sardinera, on els pretensiosos almiralls madrilenys i valencians, ancoren els seus iots, iotets, pots i potets, al recer de l'onatge que el Cap Prim proporciona.

Després d'admirar, tornem, ... poc a poc, ja s'ha dit com está el camí.
El Cap Prim, el Cap sant Martin, l'illa de la Mona i el territori del seu voltant, un miraculós encert dels xabieros i la família Pons, preservant la zona de ciment, retjola, asfalt i destrucció d'una de les zones més extraordinàries de la Costa Blanca.

Divendres seré un orgullós benissero mostrant als meus companys del programa Apropa't de l'Associació Parkinson de València, aquestes meravelles.






Publica un comentari a l'entrada