El meu pastís en Internet.

Ana Ivars, Amparo Ginestar i Enrique Felix, parlaven del pastis que vaig fer pel dia del meu aniversari.

Pues be, el pastís d'aniversari ja està en Internet. Les xarxes socials, a les quals hem lliurat les nostres dades personals. Els nostres telèfons mòbils, que ens situen en el punt on ens trobem, l'hora de la trucada, a qui, ….. Els nostres ordinadors, que per la seua adreça en Internet ens situen. Els cercadors, que ordenen, arxiven, redirigeixen i ens rastregen, saben on estem, les pàgines que visitem, els nostres gustos, les nostres fotografies, ens recorden els aniversaris dels nostres amics reals, virtuals, socials ….. En fi, que tot aquell que tinga un moviment mínim, que escriga el seu nom en el cercador Google, per exemple, i mira que han publicat de tú o de cadascun.

Tot aqueix embull, durant un dia, el del meu aniversari, ha creat una abundant informació que li servirà a Facebook, Twitter, Google, WhatsApp, i no sé quants més, per a saber una mica més de cadascun.

Escric esta entrada en el meu blog, en primer lloc per a donar les gràcies pels desitjos i comentaris sobre la meua foto de xiquet i el meu aniversari a:

Fidel Del Diego, Asoc. Parkinson Palencia, Juan M. Serrano, Nuria Jové, Monica Marina Alta, Nati Mas, Angel Ibañez, Matilde Mas, Jose Manuel Juan, Marisa López, Eduardo Roig,  Vicente Luis Ibañez, Alvaro Ibañez, Miquel Ibañez, Alba Ibañez, Sari Mayor, Loli Juan, Ana Ivars Perez, Ruben Moncho, Emilia Mascarell, Rosa Galvez, Mayca Gomez, Carmen Merchan, Pepe Moragues, Rosario Gimeno, Sefa Ribes, Moises Pellicer, Ximo Castells, Vicent Garcia, Jose Jacinto Ortola, Mª Francisca Arlandis, Teresa Mas, Maria Helena Franco, Miriam Franco, Elvira Fontes, Luis Miguel Mas, Arthur Santacreu, Tere Hernandez, Amparo Ginestar, Enrique Felix, Yanit Caceres, Angela Loaisa, Aurora Arcos, Juan Jose Salazar, Mayte Cardona, Mª Jose Ortola, Ge Mar, Mari Angeles Ivars, Carlos Vidal, Pau Ibañez, Vero Ramirez, Ana Ballester, Ana Ivars Sendra, Marta Ibañez, Miguel Mas Merino, Noe Ibañez, Nathaly Galvis, Mercè Amat,  Jaume Ivars, Enrique Aranzazu, Antonia Escalé, Carmen Argudo, Kenny Gomez, Fer Lopez, Anna Ballester, Wal Traud Jakscht, Camilo Cabrera, Vicent Carrio, Manolo Colomina, Vicente Morales, Joanba Gandia, Pepa Grimalt, Maria Llopis, Juan Carlos Ribes, Concha Ginstar, Maria Luisa Capo, Marissa Ribes, Martha Caceres, Juliana Caceres, Sarita Galvis, Robert Giner, Monserrat Lopez,Vicente Lopez, Vicente Santonja, Jose Manuel Juan, Emily Bermudez, Yili Ramirez, Vicente Serra. Y a tots el que en deixare, segur  .....

 
I en segon lloc per a deixar clar que no sóc pastisser, sobretot perquè no em plogen els encàrrecs, que ací en açò d'Internet qualsevol afirmació, fotografia o insinuació forma una bola que ja em veig enfarinat en la cuina, i batent ous com un desesperat.

El pastís que ací mostre, per la meua inconstancia a seguir les receptes que consulte, va eixir com va eixir, al microones, amb algun ingredient afegit sense mesurar i uns altres per pròpia iniciativa. Resultat: Va desbordar i en estar una mica caldós, va necessitar de més cocció, amb el que es van produir alguns inconvenients. Millor no esmentar-los.

Per fi, el pastís que seria de xocolata, va ser un bescuit amb panses, amb un lleuger regat de Baileys, amb coberta de melmelada de pinya i adornat de melmelada de fruites roges del bosc.

 Jo la vaig trobar deliciosa, llàstima que per les xarxes no poguera repartir un trosset per a cadascun dels amics que em van felicitar, però no tot són avantatges en açò de l'Internet.

La calor, la dolçor, el contacte visual, el to de veu, l'expressió, etc. tot açò el podem intuir, fins i tot sentir, però és per experiències directes anteriors, sense pantalles, cables ni tecles.

El frec, la proximitat, la pell i el borrissol estarrufat, açò necessita proximitat corporal.
 ______________


Per altre costat,  el pastís amb que ho van celebrar els meus amics a Benissa tènia millor presentació.

57 anys.

Un any més. 365 dies més. El 5 i el 7, 57 anys. Per a alguns, una catàstrofe, per a uns altres, motiu de celebració. Per a mi, fa temps que no significa res. És veritat.

Els anys, com els metres i els litres, es van inventar per a donar mesura i preu. I des dels temps de la barata, fins avui, tot té una mesura. I la mesura té un valor, amb el temps eixe valor ha quedat en un valor econòmic, solament. 

Si no, exemples:

- Les ocupacions tenen límits d'edat. A l'atur, carcamal !!!.

- Les assegurances de vida són més cares. Si estas una mica tocat, no eres negoci.
- La moda en el vestir és un negoci per a cada temps i edat, sobre tot jove.
- Les celebracions d'aniversaris, un altre més.
- Els “consells d'ancians” són geriàtrics i residències de la tercera edat.
- Als joves se'ls estimula amb cridaners espots perquè compren roba amb un cocodril brodat, un golfista o una CH.
- Els telèfons mòbils, caríssims, són ara potents ordinadors que ens tenen "atamagochizats". Els majors tenen dificultats d´entendre aquets aparells.

Es una despesa complir anys.

Mai vaig ser amant de regals d'aniversaris, encara que sempre accepte una felicitació sense invitació. No. No em gaste, com es deia abans, “ni un duro”, no convide com a agraïment o celebració.

Nombres. Són sol nombres.

No crec en visions ni adivinacions, signes del cafè, o nombres màgics.

Però, u sempre té nombres de preferència, nombres que´l segueixen durant tota la seua vida, crega o no que els nombres diguen alguna cosa.

En el meu cas, el 5 i el 8 em persegueixen des de l'any que vaig nàixer.

El 5, diuen, és el signe de l'acció i la inquietud. És el símbol de la llibertat, l'adaptabilitat, l'esperit viatger i aventurer, però també de la inconsistència i de l'abús dels sentits. Expansiu i sociable, de noves i visionàries idees; de pensaments ràpids, polifacètic, curiós i explorador; enginyós a l'hora d'utilitzar la llibertat de forma constructiva.

També és el nombre de la fortuna, la màgia i l'aventura. Són persones que els atrau el desconegut, el cas estrany, el misteriós.

En el costat negatiu, massa inquietud, a voltes descontent i insatisfet, de temperament tibant, sol prendre moltes decisions precipitades, impacient, mancat d'aplicació als temes.

Signe de l'empatia, cooperació, adaptabilitat, consideració cap als altres, supersensibilitat cap a les necessitats dels altres. Símbol de l'equilibri, la unió i la receptivitat.

És bon soci, company o parella; també fa un magnífic paper com arbitre o mediador: És modest, sincer, influenciable espiritualment i bon diplomàtic.

És el nombre dels artistes i persones amb sensibilitat i tendències romàntiques.

En el treball són bons companys i pacients, tenen bones idees per a treballar en equip i no són proclius a portar ells mateixos la iniciativa o acaparar el protagonisme.

Quasi, quasi, quasi, jo.

- Felicitats papa. I per molts anys.
- Gracies fills.

Nascuts el 23 de gener:

1350: Sant Vicent Ferrer, religios dominico espanyol (f. 1419).
1783: Stendhal (Henri Beyle), escritor francés (f. 1842).
1832: Edouard Manet, pintor impresionista francés (f. 1883).
1872: Paul Langevin, físic francés (f. 1946).
1898: Serguéi Eisenstein, director de teatro i cine ruso (f. 1948).
1907: Hideki Yukawa, físic japonés, premi nobel de física en 1949 (f. 1981).
1915: Arthur Lewis, economista británic, premi nobel d´economía en 1979 (f. 1991).
1928: Jeanne Moreau, actriu francesa.
1929: John C. Polanyi, químic canadenc, premio nobel de química en 1986.
1957: Carolina Grimaldi Kelly, princesa monegasca.
1962: Elvira Lindo, escritora espanyola
1969: Ariadna Gil, actriu espanyola.

Jo tampoc, Mariano

Carta a Mariano:

Ja sé, ja sé. Estàs perquè t'agrada millorar el benestar dels espanyols.

Que els ancians i malalts, mitjançant la Llei de Dependència, estiguen acompanyats i servits.

Que els joves reben ensenyament de qualitat, invertint tots els recursos en l'ensenyament publica. Els que vulguen concertar que li'l paguen.

Que la sanitat pública siga ben gestionada i posseïsca tots els mitjans i professionals necessaris.

Que els impostos es paguen conforme als ingressos. I es que has decidit retornar els sobresous, i fer que els retornen els altres.

Que et retires de la política i et vas el teu despatx de Santa Pola a seguir amb la teua professió de Registrador de la Propietat, dels beneficis de la qual tens entès que viuen molt bé.

Que abans d'anar-te proposaràs la rehabilitació d'aquells jutges als quals s'ha arraconat per toca ous. 

Proposaràs una llei exprés, perquè els bancs retornen a l'estat cadascun dels euros que per al seu rescat se'ls va facilitar. Aquesta suma de milions o alguna cosa mes que milions, es restituïsquen a la caixa del Fons de Pensions.


Ho sé, Mariano, el teu treball és altruista i amb aqueix sueldico, pagues la llum que s'ha posat molt cara. Pagues l'aigua, el gas, telèfon fix i mòbil. La gasolina i les reparacions del Seat 127. El bus, els uniformes i el menjador del Col·legi Public on com qualsevol fill de veí estudien els teus. Fa anys que no vas de vacances i estas esgotat.

Estic veritablement preocupat i t'anime a seguir, eres dels presidents, amb molt, el mes capaç. El que en parlar mes confiança ha generat en mi. La teua sinceritat i el teu compliment del deure es inqüestionable. Estas envoltat d'un equip preparat per a tot. Han demostrat estar en el lloc just en el moment indicat.

Et demane pel mes sagrat, segueix, no pares, segueix, segueix .......

I per fi, àdhuc demanant-te aqueix sacrifici perquè seguisques, i la teua voluntat Santapolera, admire la teua hombria en lliurar tot el dossier dels comptes del teu partit. Els comptes A, B, C i D.

Estic segur que no farà falta que tornes pel carrer Genova. tant per tu com pels teus subordinats, ja que els jutges amb un parell han ordenat l'entrada a la teua seu política.

Sera alarma de bomba o peus perquè us vull?.


En fi, si et vas no et deixes la tumbona on et relaxes dels grans i greus problemes en els quals has engabiat a Espanya.


 I pobret, possa a Fabra, que no te bona cara de anar tant solt.

Desitjant que passes la costa de gener sense molta dificultat i amb una gran abraçada m'acomiade sense acritut.

Vicente Ibañez i Mas

En falten tres.

Falten tres obres en l'exposició que s'ha organitzant entorn de la figura del pintor benissero Benito Puig. Una mostra de tota la seua obra que es va inaugurar el 19 de desembre en el Centre d´Art Taller d´Ivars, fins el 11 de gener.

Davant la petició de la col·laboració de totes aquelles persones que tingueren obres de l'artista benissero perquè les cediren temporalment per a formar part d'aquesta exposició, vaig autoritzar la cessió de les mateixes per a l'esdeveniment.

Desgraciadament les mateixes no estan en l'exposició.

Per açò, aqui en el meu blog, permeteu-me que faça una prolongacio del Centre d´Art Taller d´Ivars, i expose les mateixes.

  Bodegón

 Des de Berdica

 

Calvari de Gata 

Tema relacionat:  Els tovallons del bar.

(vull aclarir que la Concejalia de Cultura no té cap responsabilitat en l'absència d'aquestes obres, és una qüestió d'àmbit personal).

Al meu benvolgut amic Ximo

Joaquin Castells en el seu puesto de treball

Despres de 45 anys, el meu amic i excompany Joaquín Castells Esquerdo s'ha jubilat. Per fi, el seu treball en el Servei d'Aigües de Benissa, del que és pioner (va començar la seua vida laboral al mateix temps que va nàixer el Servei Municipal d'Aigües Potables en 1969), ha acabat i una nova etapa en la seua vida comença.

Quant vaig començar, al març de 1976, Ximo em portava 7 anys d'antiguitat. I com vaig explicar en la meua entrada “El primer dia”, va ser el primer en qui vaig sentir la simpatia cap al recentment incorporat:

"... A la seua esquena, algú observa l´escena, ho mira i ho recorda dels seus anys de primària en les Escoles Graduades.

 Joaquin Castells, derrere d´una fila de carpetes, al veure´s observat pel novell, fa un gest                 d´alçament de celles, que el nou rep com una salutació de benvinguda." 

Ximo i Loli

Qui no coneix a Ximo “d'aigües potables”, Ximo el fill de “Andreu el guarda”, Ximo “ el xic coixet d'aigües”?.

Per les seues mans han passat milers de contractes d'aigües potable, ha atès a milers de persones, espanyoles i del món sencer. Sense saber idiomes, solament un francès rudimentari, però es feia entendre amb qualsevol estranger. Era molt volgut i recordat per aquells a els qui va atendre. El secret, per al bon observador, no era tal. No era un secret, era una virtut. La seua paciència infinita, la seua esquena ampla aguantava a tot tipus de ciutadà, i em permetran dir que alguns són insuportables, ofensius, pedants …. També li atribuíem un toc de coqueteria cap a les dones, sense poder definir si l'era. Paciència i màniga ampla cap als ciutadans, sense deixar de ser just en el compliment del Reglament. 

Si pense una mica, crec que no li he vist mai enfadat, o traure el geni i alçar la veu. Avui, i abans de seguir, he de demanar-li perdó públicament, doncs jo, jo no vaig saber en algun moment controlar el meu caràcter i em vaig sobrepassar. El seu aguant davant situacions o discussions, a voltes, seria enveja?, em feien perdre el componiment.

Una altra virtut, potser per força, era la de fumador passiu. Puc assegurar que Ximo ha fumat més cigarrets que qualsevol fumador actiu. No fumador, tenia a cinc ximeneres tirant fum i una altra a voltes.

Durant molts anys va calcular la facturació dels rebuts d'aigua, manualment, fins que l'Ajuntament va adquirir el primer computador Olivetti de 5 1/4 de disc flexible. Va ser al costat del nostre company Alejandro, possiblement, dels primers benisseros a manejar tal artilugio.

Home ordenat i meticulós, tenia cada data, cita, esdeveniment, recordatori …. en el seu famós calendari tac de taula. La seua agenda. Però alguna cosa ens tenia intrigats i mai descobrirem. La seua endiablada cal·ligrafia era inintel·ligible, a voltes apostava contra mi mateix, al fet que no sabia el que havia escrit. Avui que la meua cal·ligrafia ha degenerat de tal manera que prenc nota d'un número de telèfon i després no s'entenen quin numeros he posat (coses del Parkinson), em maraville àdhuc més.

Vam fer bona amistat. Cafenets havent dinat en el Solpost, per a no dormir-nos en les vesprades llarges i caloroses, mecanografiant el càrrec de la facturació, amb un monòton “sis” que era l'abreujament de “seixanta”, quota quasi general durant molts anys.  Aquells cubates en el Paradero La Fustera les vesprades llargues d'estiu. Volta per les platges, en aquells últims anys dels 70 i primers dels 80, que tants canvis van portar al nostre país.

He de destacar la seua valentia, en aquells temps, que els avançaments mèdics no eren evidents, es va atrevir a posar-se en mans dels cirurgians per a corregir el seu defecte en els peus, corregint el seu caminar de forma ostensible.

El seu humor, sorneguer. Els seus silencis, la forma d'evitar discussions.

Estic convençut que la marxa en poc temps, primer de Vicente Frau i després la meua, va ser per a ell un abans i un després.

És l'últim de la Vella Guàrdia, la de la proximitat, la del tracte i coneixement personal, la de sense horaris, la de l'interès de saber, la de la humilitat de reconèixer que no se sap de tot. La del poc parlar i “piano piano laborar”.

I com tot bon servidor públic (tan injustament maltractats, a voltes fomentat pels propis polítics, per a dissimular la seua inutilitat), solament comptara amb la satisfacció pròpia d'haver complit, i l'afecte dels seus companys, que em consta són molts. No hi haurà placa en paret alguna en què conste que va complir amb es seu deure. No. No hi haurà reconeixement de Consell d'Administració, ni de la presidència, ni de la gerència, ni de ningú …. 

Jo puc dir, ben alt, que Joaquín Castells Esquerdo, Administratiu del Servei Municipal d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Benissa, va ser, durant 45 anys, un treballador exemplar, un company volgut, un pacient i atent servidor públic.

El meu últim amic de la Vella Guàrdia.

El Servei d'Aigües Potables no serà ja el mateix, la seua vacant amb les seues virtuts serà difícil de cobrir.

Si no em creuen. Al temps.

I com dic al final del video que encapçala el meu escrit: “I et desitge molts anys per davant, per a viure una altra vida nova. Una gran abraçada. Vicent.”

Reiniciar o formatar Benissa?.

Jo no sóc ningú per a donar lliçons, tan sols, com a ciutadà de Benissa vull manifestar la meua posicio davant una situacio insofrible, la qual estem en la obligacion de canviar. I crec, sobretot, que a la generació jove els a tocat.

El 15 de maig de 2012, un article en el meu blog, titulat “El Subsecretari” , article que al seu torn havia de publicar, com cada setmana, en un digital comarcal, va provocar que l'editor del digital em demanara suavitzara el llenguatge, canviant algunes paraules del meu escrit. Em vaig negar i amb açò vaig acabar per voluntat pròpia amb la meua col·laboració amb el digital. 

Aquella petició de autocensura em va produir un vertader fàstic, i més sospitant d'on venia.

Millor ser senyor d'un mateix, que ser serf d'un senyor. Encara que suponia la pèrdua d'audiència. M'importa, però no fins al punt de prostituir-me.

La autocensura, és l'expressió de la por a represàlies personals. La no participació en actes i no deixar-se veure en certs cercles. La de “es relaciona o pren cafè amb ell”, per a penjar-li l'etiqueta política a algú. Tot açò i més frena la participació i l'expressió d'idees de gent molt vàlida.

La autocensura, el silenci, el “mutis callando” ha fet forts als corruptes. Els ha donat ales i a nosaltres ens han plomat.

Aquestos ultims mesos estem assistint a la caiguda d'un castell de naips o al efecte dominó, del model organitzatiu d'Espanya. Aquesta estructura es va gestar en el que es va venir a dir “La Transició Política Espanyola”, que després d'una dictadura de 40 anys, els actors polítics del moment, van consensuar com a bona, i amb el referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978, va ser aprovat pel 87% dels votants.

L'estructura, segons la meua opinió, té necessitat de profunds retocs, modificacions, ajustos …..tot el que es vulga, i estic d'acord en açò. Però, les propostes o intencions de dur a terme aquests ajustos, no han sigut portades avant per els qui podien fer-ho, els mamuts PP-PSOE, per res els interessava, i crec que ací esta un dels mals actuals.

Aquella dictadura es va tancar (llavors es discutia, ruptura o pacte) i no va ser  ninguna de les dos. I es va tancar, sense pacte escrit, sense exigir responsabilitats o purgar de les institucions, estructures econòmiques i socials, i consells d'administració als hereus del franquisme. En el seu moment es va considerar que era un acte d'altitud de mires i ejemple pel mon. Amb el temps, els fills i néts, no s'han limitat a gestionar l'herència, sinó que, des de l'ascensió d'Aznar al poder, la furibunda marabunta de néts es va cobrar els interessos dels anys de penitència, i tal rampinya que amb prou faenes queda alguna cosa que siga dels espanyols.

Els casos de finançament  ilegal  dels partits, FILESA amb el PSOE i el Cas Naseiro amb el PP, el 3% de CiU, van ser els senyals del començament de la deterioració i la putrefacció en els partits. El finançament dels mateixos mai es va solucionar, no interessava. Es va convertir en una carrera a veure qui arreplegava més.

La gent del carrer, amb la bonança econòmica, o el miratge de la bonança econòmica, es va ser entrampant amb els bancs, mentre els partits, els polítics eren greixats amb bitllets dins de borses de brossa (que ironia, els diners dins de borses de brossa), i els polítics/partits distanciant-se dels seus representats com un imant els pols del qual es repel·leixen.

L´INI amb el seu conglomerat d'empreses, Telefónica, les elèctriques, les petrolieres, res, tot venut, mal-venut, no sense abans saquejar-les. Recorde haver conegut a un tipus, cunyat d'un ideòleg-mandamás de FAES, al que se li va enviar un any al Pakistan, com a representant de Telefónica. A la seua volta se li va nomenar, Director General de Telefónica XXXXXX, als sis mesos, acomiadament i indemnització multimilionària. Amb la indemnització comprá vehicle alta gamma, casa en urbanització exclusiva i va muntar un negoci en la vila i cort.

Durant el temps de pre venda i pos venda, els actius de l´INI van servir per a fer uns quants milionaris, els fills dels fills del franquisme, i els fills dels cacics del actual règim.

I tots embadalits d'aquell xulo madrileny amb bigotis, que a força de repetir “Espanya va bé”, tots vam creure. Expert a crear malestar i odi, jugant amb els sentiments sobre el terrorisme, mentre es venia a trossos Espanya.

Els ex ministres, ex presidents, i alguns quants ex més, a més dels seus retirs d'or, se'ls contracta per grans empreses per a …. que podem pensar?. Així está González, Aznar, Zapatero, i … no ho fem més llarg.

A bou passat, un pensa que es devia haver realitzat un expurgat de polls, i res de reconciliació. Garzón, després de l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, va engegar la rehabilitació de represaliats, morts i desapareguts. I primer, a causa de les seues anteriors operacions, tant a destra com a sinistra, i despres amb l'execució de les cerques de fosses comunes, pasá a ser el primer de la nòmina de callats per perillos. Sorgeixen uns altres, però ja van sent enviats a les tenebres de la persecució o etiquetatges d'empestats.

Ara mateix,  no es veuen remei o solució, estem immersos en una crisi, que de no produir-se una catarsi profunda, anem a patir de valent.

Tots creiem que cal fer alguna cosa, els del PP-PSOE està als llimbs. Al president li falten ous per a presentar la dimissió i convocar unes eleccions, que els partits convoquen els seus congrés (culpables de l'estat de les cosa), sanejant el pus de les seues executives, dels seus diputats, senadors, regidors, alcaldes. Tots nous, i si no n'hi ha, tancar les portes. Però, aquesta utopia mai serà, ja que fins al President del Govern tenia un incentiu recobert en un sobre, sent els diners de proveniencia més que tèrbola.

La submissió dels partits al poder econòmic, consentint les veleitats  bancàries gestionades per vertaders predadors, lladres i desaprensius encorbatats, i que els seus llatrocinis siguen sufragats pels ciutadans, no en forma de pacte per a la recuperació, sinó en forma d'impost revolucionari. Donant-se la vergonyosa paradoxa, que a més de sanejar els seus saquejos, atropellaments, vides de luxe i puterio, no tenim dret a rescabalar-nos de la quantitat injectada, considerant-la com “a fons perdut”, i no com a préstec amb devolució una vegada consumada la seua recuperació. És més, han endurit les concessions de crèdits i les taxa d'interès. Cobrant per tot, fins a per no fer res (les transaccions per internet).

El sainet no ha acabat, però ja van començar a adonar-se. Amb la seua política han aconseguit crear un estat d'inestabilitat, que derivarà cap a un estat desconegut. No crec que es produïsca cap caos, però la surgencia de partits que es diuen “participatius”, ja és un fet, i encara que els critiquen que van sense estructura, programes, objectius canviants, arriben alguns a comparar-los de xarrapredicadors veneçolans, i crec que sense remei porten camí de jubilar-los.

I veurem. Possibilitats hi ha, però preocupa que els partit novells comencen a nodrir-se d'afiliats i responsables que vénen de partits o sindicats, per despit o desplaçats del poder. Que la seua aspiració, la seua vocació és la de ser dirigent. La d'estar a tot arreu i la d'escoltar-se a si mateixos el discurs. En fi, són més caspa que casta.

Però si mirem arrere, fa 35 anys no existien els partits, de cap tipus. I es va fer un canvi profund, pot ser que no prou. 

La situacio actual, em recorda aquells moments. La fi d'un regimen dictatorial corrupte, una crisi economica de primer ordre, el sindicat vertical copat per carcamals addictes al regimen, uns sindicats semi clandestins (amb dirigents jutjats i empresonats). Inexistència de partits o organitzacions, o  les havia clandestines, pero no arribaven als ciutadans.

                                                  Jarcha - Libertat sin ira.

I Benissa?.

A Benissa, l'amor dels candidats es reparteix, entre l'interès comú, l'interès particular i les instruccions del partit, i açò és evident. I aquell que es diu independent, es mou o actua segons la voluntat del/els fundadors.

La Coalició Compromis és l'única que manté una activitat, amb propostes, comunicats i requeriments, i en algunes ocasions han sigut acceptades. En les últimes setmanes, a causa de les notícies publicades, s'han produït amb una falta de reflexos evident.

La gestió municipal necessita de gestors i fiscalizadors. Fiscalizadors que eviten que les actuacions siguen poc útils o solament servisquen per a alimentar egos. Dedicant recursos on no estan les vertaderes necessitats. Evitant adjudicacions a dit.

S'arribá a l'aberrant situació en què, el partit dominant en les institucions amb possibilitats de concedir ajudes i subvencions per a millores en una població, negue les mateixes en favor d'aquells que no són del seu color polític. I més aberrant és la situació, en què no es concedeix una subvenció a l'Ajuntament del mateix color polític, perquè l'Alcalde és d'una o una altra família política dins del mateix partit. Els clientelismes. Els tractes de favor, els pagaments als suports en les lluites de poder.

Els representants polítics i qualsevol ciutadà han de poder fer constar la seua disconformitat i critica sobre l'acció de govern. I no és de rebut que la primera autoritat conteste amb una frase com: “ … ha qualificat l'actitud de l'oposició de destructiva, considerant les seues afirmacions com un intent d'intoxicar l'opinió pública, amb declaracions que, segons l'Alcalde, no són reals.” “….. l'única intenció de l'oposició és paralitzar projectes importants per al municipi.”

No es correspon, que un ciutadà es comprometa a treballar i dedicar els seus esforços per a millorar la vida comuna dels seus conciutadans, i accepte una suma de càrrecs i llocs, que sens dubte li resten capacitat per a complir amb la promesa que públicament, mitjançant un programa de govern, va fer a els qui li van col·locar on està. Y que eixos llocs estigen pagats, suman a la nomina ja de per sí abultada.

L´etern  Ajuntament

Hem arribat a un punt, en el qual els representants triats ocupen els seus llocs com si de llocs de treball directiu es tractaren. Sous, cotxes oficials, plusos per assistències, mòbils, ordinadors, despatxos de luxe, honors de cap d'estat, accessibilitat reduïda, i promeses per a acontentar i oblidar.

Les promeses electorals, cada cuatrieni es repeteixen, amb alguna nova excepció que sol ser impactant i que els que estan en l'all saben és irrealitzable, i les altres es van diluint, i les actuacions veritablement necessàries, també.

La governació a colp de Decrets d'Alcaldia i Decrets de Regidories Delegades, han sostret informació de primer ordre a la resta dels grups municipals, realitzant-se una gestió lesiva i com hem vist fosca i en algun cas presumptament fraudulenta. L'ús indegut de les indemnitzacions i dietes. Viatjant, hotels, joyes, menjades i companyies pagades per la hisenda pública municipal. El menyspreu, la mentida, la no valoració dels tècnics municipals, contractacions externes afins, amb pressupostos unflats i projectes que no s'ajusten a la realitat, i que suposen posteriorment reformats milionaris. 

La contractació directa de publicistes per a major glòria. El menyspreu a les propostes, la negació a la informació verídica, l'engany de la situació real, les promeses incomplides, la represàlia, l'amenaça soterrada, el arranconament. Aixi. Qui dona la cara?.

És necessària una unió d'interessos i idees.

Una implicació dels silenciosos capaços.

Un pas davant dels honrats.

Un sí dels quals poden però temen.

Un adéu als quals no són capaços de generar confiança. Als quals necessiten pagar, amb recursos públics, per a publicitar el que han fet. Si han fet,  ja es veu.

Un desallotjament dels qu´es creuen únics posseïdors de la raó i no accepten que una crítica, o un criteri diferent podent ser enriquidors.

 

És necessari, en fi, un canvi en les actituds i en les formes. Primer es Benissa que cualsevol partit o interés forani. És urgent que els grups politics, associacions i ciutadans unisquen les seues idees i esforços per a i per Benissa.

És el que crec.

He signat  Reiniciem Benissa?

On jo vix (VIII). Estadístiques de la pobresa.

“Papas, ricuras, chicharrón, patacón, a la orden...”

Lluna ja està donant salts i raspant la porta. Són dos quarts de sis. Aquest cadell és un turment. He rebut ja diversos avisos, si no se civilitza una mica la facturaren. I jo dic que és una xiqueta curiosa i necessita córrer, fer maldats i castigar-la per açò. Per fi aprendrà.

Puge acompanyat de la negra Lluna a la terrassa, i netege el racó on fa les seues coses. Mire al carrer, comença el moviment. Mire cap a la Línia, està eixint el sol. El dia va començar.

Corretja, dues bosses de plàstic i al carrer. Tan contenta tira, que s'ofega, s'ennuega.

La caminada durara una hora i mitja. Necessite, és necessari que camine, és obligatori caminar i de pas canse a Lluna.

Durant el recorregut, faig repàs el llegit la nit anterior en la premsa espanyola, els acudits, “chascarrillos”, pilotes fora, batibull, irresponsabilitat, saqueig bancari, burla del ciutadà perplex i hemicicles plens de apoltronats lladres (de diners, de vots o incumpliment de paraula),  és el model xulo i cregut, creat pel PP d'Aznar, i que don Rigodón Rajoy manté.

Notícies, sobre algo tan seriós, com ser responsable de la salut pública, i de la propagació d'una epidèmia mortal (i ningú dimiteix, perquè la culpa és dels altres).

Notícies amb un grau més de ximpleria cada dia, sobre banderes, identitats, pobles opressors, drets històric, segles d'història, herois èpics, pureses de sang, etc.,   

Lluna tira fort, i jo competisc amb ella, tirant en sentit contrari. De sobte en un dels racons que hi ha en l'edifici de l'església veig un cartó engruixat. No és la primera vegada. Observe de reüll, no és convenient mirar descaradament, i veig que sobreixen unes sabates negres, rasos i foradats.

Al seu costat hi ha un sac brut, com tot el que veig, ple d'andròmines inútils. Ho reconec. Abans, quan em tret el cap en la terrassa, ho havia vist removent en les borses de brossa.

És molt fàcil, en el passeig matuti, trobar-se éssers bruts, amb ulls de mirada perduda, amb cares sense edat i boques ganyotes. Aquests éssers malgarbats i oscos, aprofiten l'hora en la qual els veïns trauen les borses al carrer, i abans que els peons de recollida al pas del camió vagen carregant-les, fan la seua selecció de tresors.

En el carrer es troben a aquestes hores un nombre apreciable de dones i homes, regirant en les borses de brossa, o demanant per a un “tintico” (cafè). La dada que la població sota el nivell de pobresa és del 37,2 %, i que el 62 % de les famílies tenen habitatge propi, em cabreja.

Que s'entén per nivell de pobresa?, que s'entén per habitatge?. En aquest país, on els seus polítics són calc dels nostres, que s'omplen la boca dels assoliments de la seua política, i que amb la sola mirada durant la caminada per aquesta ciutat de 40.000 habitants, un s'ofèn perquè veu retratada la falsedat de les seues paraules.

A aqueixes hores del matí, els escombrariaires estan ja en el carrer, encara que ploga. Porten en la boca una careta de tela, uniforme blau elèctric, el carro amb el poal, la granera i un con de senyalització, amb rodetes, lligat a la seua cama, que arrosseguen com a un gosset de passeig.

No és habitual, Lluna fa les seues coses abans d'eixir, però avui he hagut de fer ús de la bossa de plàstic per a arreplegar la seua coseta. Si trobe un escombrariaire dipositare el meu tresor en el seu poal. Les papereres i contenidors brillen per la seua absència. Aquests elements tan comuns en els nostres pobles i ciutats, són ací, elements efímers. Els de el carrer, els oscos i malgarbats, els sostrauen i els venen per al reciclatge. I els de el reciclatge compren sense sentit ni raó, elements nous d'equipament públic, o elements que clarament han sigut furtats descaradament.

La meua acció d'arreplegar la deposició de Lluna, és una raresa. El costum ací, siga un ciutadà il·lustrat o analfabet, és, obrir la porta de casa, soltar la/s mascota/s (gossos), perquè es facen un volt, facen les seues necessitats en les voreres, esperar que tornen, graten la porta i supose que els amos se sentiran satisfets d'haver fet la seua primera bona acció del dia.

La tornada, és ja més pausada. Lluna ja ha cremat les seues forces a l'anada, tirant fort.

Vaig trobant-me a xics i xiques uniformats …