POT SER .- José Pellicer Mas. "Pellicer el de la llum".

SEGONA  DE LA SERIE D´ENTREVISTES PER A LA REDACCIÓ DE LES MEMÒRIES DEL AIGUA POTABLE A BENISSA.

ENTREVISTAT -- José Pellicer Más. "Pellicer el de la llum".

No hi ha un sol just, ni tan sols un…” (Romans 3: 10-11). 

En el passadís de la zona de box d’urgències de l’Hospital Marina Salut de Dénia queden dos llits, i estem des de primera hora del matí. Les ambulàncies van descarregant pacients amb diverses dolències i omplin més els passadissos. Als profesinals se’ls senten expressions de sorpresa per l’inusual dilluns 4 de gener del nou any 2016. Escolte que solament hi ha un electrocardiògraf. L’altre està en reparació. Escolte que hi ha dues parades (cardíaques). Durant l’espera un sempre busca veure algun conegut.

Del box 11 ix una persona i es recolza en la paret. Jo amb la meua vista de cataracta al punt, no distingisc bé, però la figura em fa dubtar:

– és?, o no és?.

Veig que em mira i dubte també, i s’acosta.

És Moisés Pellicer.

La pregunta normal és: A qui tens?. Jo li pregunte directament: És pel teu pare?.

– Sí. Té un fort dolor en l’esquena.

Coincidim, la meua mare amb vuitanta-vuit i el seu pare amb noranta, estan en el temps de les xacres, i qualsevol d’elles és greu.

Enclaustrat dos dies pendent de la meua mare pense en com estaria Pellicer. Deixe un missatge al Facebook de Moisés, i la seua contestació és que va morir aquella mateixa vesprada.

Ho sent.

Cerque en els meus arxius, trobe i redacte l’entrevista que li vaig fer l’11 de maig de 2010.

Jose Pellicer Mas “Pellicer el de la llum”.

Pellicer va nàixer a Xàtiva (València), i en el moment de l’entrevista té 84 anys. Va vindre a Benissa l’any 1953, i la primera persona que el va rebre va ser Vicente Frau Llopis en l’estació de trenet.

Hem acordat la xarrada a través del seu fill Moisés.

Jo he sentit el seu cognom tota la meua vida. Conec a Pellicer des de sempre, encara que no en profunditat. A Benissa va marcar una època. Va ser el responsable del manteniment i la continuïtat de la il·luminació de les nostres cases i carrers durant 40 anys. Tots dos vam ser responsables dels dos principals serveis bàsics, la llum i l’aigua. Per descomptat, ell era un mestre, jo no vaig arribar a tant. Moltes vegades, els tàndem Pepe Pellicer – Pepe Porsellanes i Vicente Frau – Vicente Ibañez, coincidíem en les urbanitzacions de la partida Fanàdix prenent la lectura dels comptadors de llum i aigua.

En les funcions de responsables del servei de llum i aigua, a tots dos se’ns tenia com a “ogres”, cosa que, possiblement era fictícia, era una manera de marcar unes distàncies, d’evitar els normals “vistos bons” i peticions amb greuges comparatius. Per a ell eixa postura era la millor, si no “ens hagueren menjat pels peus”.

Viu sol al seu xalet de la Fustera. El xalet construït en 1968 porta el nom de la seua esposa Isabel. Encara que sol, esta ben controlat i comunicat amb Moisés. M’explica les vicissituds en la construcció del mateix i que l’electricitat la va instal·lar Pepe Palacios i l’aigua Antonio Palero.
M’estava esperant. Però no parat allí, dempeus, no. Em diu que tots els dies camina una hora pel matí i una altra per la vesprada, ho fa dins del recinte de la parcel·la on està el xalet. Abans eixia pel veïnat, però actualment se sent més segur fent-ho així.

És un dels xalets més antics, ja que quan es va construir encara no hi havia aigua potable i no s’havia produït el boom turístic. Solament hi havia un grup de cases, la dels veïns que habitualment vivien a la zona: els Quissa, Sogalles, Escortells, Banyuls, Leonor, Mari-Pepa, Ismael Botella, Jeronimo Mulet, Juan Giner i pocs més.

Ens asseiem en l’àmplia terrassa, mirant cap a la cala de la Fustera. L’observe, el veig major, però no vell. Els seus posats són enèrgics i la seua veu té el to que sempre he conegut. Durant la xarrada, que es va perllongar durant 4 hores i 17 minuts, em repeteix infinitat de vegades que la seua memòria no és bona. Comprove que esperonant-lo amb xicotetes intervencions, o rectificant-li algun nom o dada, té la memòria molt lúcida.

Va vindre solter però prompte es va casar amb Isabel, també de Xàtiva. Va tindre tres fills, José David que va morir molt jove. Eunice i Moisés. I dues nétes i tres néts.

La seua integració en la religiosa i beata Benissa, no va estar exempta d’ensopecs. Les seues conviccions i pràctiques religioses no eren, segons sembla, del grat d’algun influent catòlic. Fins a tal punt va arribar la intransigència, que, al costat de la seua esposa, valorà la possibilitat d’anar-se’n. Però el seu caràcter, eixe que encara avui, a la seua edat, comprove és fort, no li permetia renunciar, solament posar el seu càrrec en mans dels que l’havien nomenat.

Explica que el president del consell d’administració va resoldre l’assumpte:

– Compleix amb el seu treball?.
– Sí.
– Doncs llavors deixeu-lo que treballe.

Es precia d’haver tingut bones relacions amb benisseros de totes les tendències polítiques o apolítiques. Nomena a Bernat Capó, Pepe Tent, Adolfo Torres, Jerónimo Mulet, Salvador Ivars, Cayetano Martinez, Salvador Roselló, Paco Sala. Al rector Francisco Martinez Ciutat “Carreta” i al pare franciscà Francisco Agulló. Mai es significà políticament, i com el seu pare, es va dedicar a treballar. Aplaudeix al que ho fa bé, i critica, dins del seu àmbit, al que no li sembla que ho fa tan bé.
Em repeteix mil vegades:

– Pregunta. Tu, pregunta. Si sé la contestació te la done.
– No, Pepe. Açò no és una entrevista periodística, és una conversa de records. Una conversa sense guió.

Quan va arribar a Benissa, recordem que va ser el 1953, la diàspora temporal o anual de benisseros era important. La Ribera del Xúquer o de l’Ebre eren els llocs més propers. La plantació de l’arròs i la sega era una de les activitats de temporada lluny de la llar. Després vindria l’emigració al sud i centre d’Europa. I a la fi dels anys 60, l’emigració es va tornar immigració, amb la tornada dels espanyols i la vinguda dels europeus, molts per a residir ací.

A Benissa solament hi havia un transformador elèctric, estava situat a l’era del “Torrater”, on se situa actualment la Residència de la Tercera Edat sant Joaquim i santa Anna. La companyia de distribució es deia L’Electricista Alcoiana (1894/1960), que va ser absorbida per Hidroelèctrica Espanyola (Hidrola), la qual, en 1992 es va fusionar, a través d’una OPA, amb Iberduero, adoptant el nom actual d’Iberdola. Benissa era un poblet amb moltes manques i poc treball, tal com Teulada i Calp, que semblava un betlem.

Els residents a les partides de Benimarco i Pedramala reclamaven l’electrificació de les mateixes. Recorda que l’alcalde pedani de la partida de Benimarco, el tio Carlos del Patró, va fer ús de la següent frase per a justificar la seua demanda:

– Que segons “dise” el Cabdill, no ha d’haver-hi cap llar a Espanya sense “lus” i “sinse” telèfon.
Per açò, al costat de Francisco Ronda Ivars va escometre l’electrificació de la zona de la partida de Benimarco. Va seguir amb la partida de Pedramala, i per fi la zona de la Fustera.

Quan comença el boom turístic, l’electrificació està molt avançada, de fet el transformador del Paradero de la Fustera ja està en servei.

Recalca que va ser la llum el primer servei bàsic que arribà a eixa zona. La prova d’açò és que els xalets es construïen amb una cisterna, a la qual se li adaptava un motor per a omplir els dipòsits situats en les teulades i que donaven servei a la casa. L’exemple d’açò últim, entre d’altres, eren els xalets de la urbanització del Club Fustera, el restaurant Paradero La Fustera, i la seua pròpia casa.
El boom turístic va fer rics a uns quants, als que nomena “taurons”. El gran negoci era la compra-venda de terrenys, fins i tot terrens que no eren propietat del venedor. Es venia i construïa sense control. La prova és que en les zones més antigues, els vials són estrets i els materials i serveis de mala qualitat.

Per la similitud dels nostres treballs, tenim moltes anècdotes. Durant bona estona, com dos capellans, ens expliquem els pecats contra el setè manament (no robares ni cobejaras els béns d’altre) de llum i aigua, de benisseros il·lustres.

Com un calc, coincidim en l’opinió d’alguns personatges, tant del món empresarial, polític o privat i que pel nostre càrrec vam haver de bregar. Reconeixem que el nostre caràcter fort era necessari, doncs fer complir la reglamentació, era a voltes entés com un capritx personal.

Té per costum tractar els altres de vostè, i així es dirigia a tothom, fins i tot a la brigada de 9 treballadors que tenia al seu càrrec.

A la seua jubilació, pels excel·lents serveis prestats l’empresa li va reconèixer la categoria màxima com als enginyers de l’empresa, ja que mancava d’aqueixa titulació, un premi de jubilació, un plus per a tota la vida i la compra preferent de la casa del carrer Sant Joan, propietat de l’empresa. Se sent orgullós per eixos reconeixements i pensa que la seua família té molt a veure en açò.

Sona el mòbil. És Moisés. Ell o la seua néta li criden tots els dies a eixa hora. S’ha fet fosc, portem dues hores de conversa. Aprofite per a anar al cotxe per alguna cosa que li he portat.

– Moisés diu que ha anat a la caseta i com plou s’ha tornat a casa.
– Pepe, ací també està plovent.
– Xe!. Vicente. Estem tan distrets amb la conversa que ni m’havia adonat.

Reconec que l’interromp sovint, i tindré de millorar eixe aspecte de la meua forma de relacionar-me.

A la meua pregunta sobre si Benissa, els benisseros són agraïts, reconeixen els esforços, treballs i desvetllaments d’alguns dels seus habitants envers la comunitat, queda per un moment pensatiu:

– Els benisseros són sociables. Benissa és culta, neta i educada. Quan vaig vindre no hi havia aigua ni sanejament, i així i tot la veia neta.

Sona el telèfon.

– Estic ací amb un amic, bonica. Després et cride.

És la seua néta. Està arreglant la maleta, se’n va d’excursió de finalització de curs a Tarragona. El dissabte anterior ha complit 15 anys.

– És un lebrel. Trau unes notes de categoria. Em crida “iaie”.

Li he portat una retallada de periòdic on apareix en una fotografia al costat de Juan Antonio Ivars Bertomeu “Juan de Porsellanes”, en el pou del Cami Sanet i una fotografia dins del dipòsit d’aigua del Collao, al costat d’uns altres, el dia de l’arribada d’aigua al mateix. Va posar a disposició dels representants municipals la seua ajuda i els seus coneixements en el procés de portada d’aigües.
Recorda també els costos i els desvetllaments que va tindre la portada d’aigües. La implicació dels joves regidors. De Salvador Ivars, Domingo Iborra i tants altres. Considera que el Servei Municipal d’Aigües Potables de Benissa és un exemple de gestió i que està a l’altura de qualsevol empresa privada amb pretensions.

A Pellicer el coneixia tothom. Per a diferenciar-ho d’una altra família Pellicer, se li aplicava l’apel·latiu de “el de la llum”.

No queda res d’aquells primers anys d’aïllament, es van anar diluint i les seues relacions van millorar. La seua integració en la societat benissera va ser total. Així com la dels seus fills.

Recorde a José David, que durant els dos anys que vaig estudiar en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, ens ajuntàvem en l’autobús que aquest col·legi tènia per a traslladar al nombrós grup de joves de Jalon, Lliber, Senija i Benissa, fins a Benidorm,

Em ve una altra vegada al record Vicente Frau i jo creuant-nos amb Pepe Porsellanes i Pellicer, prenent lectures dels nostres respectius comptadors. I alguna vegada pujat a una torre elèctrica amb la perxa.

Avui, els comptadors es lligen des de la central pel mateix cable que condueix l’electricitat, o a distància, via radio, els de l’aigua potable. En les torres hi ha automatismes de reenganxament de llum. Les vàlvules de l’aigua potable obrin i tanquen segons voluntat, des de la distància i fins i tot des d’un telèfon mòbil.

Però la base, els fonaments on es recolzen els pilars d’aquests serveis bàsics, tenen nom i cognoms. Desvetllaments i disgustos. Discussions i incomprensions. Però també satisfaccions, sobretot la pròpia, la de saber que va complir amb el seu deure i ningú li pot retraure res.

Benissa – La Fustera
11.05.2010

La humanitat errant. Pensament de Nadal i Any Nou.

Fa temps que veiem les “pateres” bolcades. Morts l'arena de les platges andaluses. Tremolosos i amagant el rostre a joves de color, coberts amb brillants mantes tèrmiques. Els africans creuant l'estret, jugant-se la vida. Intentant eixir d'una misèria infinita.

Uns altres intenten saltar la tanca de Melilla.

Vaixells ruinosos replets de persones a la deriva pel Mediterrani.

 
En els últims mesos, el desplaçament errant de milers de persones per centre Europa, ens ha impactat.

D'on ix tota aquesta gent?

A on va tota aqueixa gent?

Qui vol a tota aqueixa gent?.

En tota la cara de l'Europa solidària ha ensopegat una multitud de pobres, famolencs i aterroritzats éssers humans. Mentre ens miràvem el melic, calladament, han eixit de les seues miserables cases, han deixat tot, que és res, i sense res s'han llançat al buit, en la creença que és millor la incertesa que la realitat certa on viuen.

Els hem rebut amb fronteres tancades. Camps de refugiats, que més s'assemblen a una corraliza o pleta. Traslladant-los a la frontera del país veí. Passant-se la creïlla calenta.

Si tots els desplaçats, els marroquins, o els etíops, sudanesos, ruandesos, o de mes lluny, afganesos o els sirians ara, es posaren en camí cap a la nostra tranquil·la i sobrada Europa:

Que faríem?.

En quina pleta o corraliza els tancaríem?.

Durant anys, hem discutit sobre els contingents de producció. La llet, l'oli, el vi …. Cada país té una quota de producció establida. Superar-la suposa una sanció.

Mentre, els centre africans, o de qualsevol altra part del planeta, moren sense remissió.

Nosaltres, les gents que habitem la península som una mescla de races que a través dels segles han anat, anant i venint.

No anem a enumerar els grans desplaçaments que al llarg de la història s'han produït en la península, ens quedem en els tres últims. La “emigració oreneta”, anual, d'anada i volta, com la qual es produia al nord d'Àfrica per a treballs agrícoles. L'èxode dels exiliats de la guerra civil. I l'emigració dels anys 60 del segle XX als països de centre Europa.

Monument al Riberer de Benissa

No ens oblidem que, a Benissa hi ha un monument que ens recorda la nostra tradició emigrant. “El riberer”.

Les últimes generacions d'espanyols desconeixen o han oblidat el paper que durant els anys 60 del segle XX va tenir per a la subsistència de les famílies espanyoles i fins i tot per a la balança de pagaments de l'estat, l'entrada de divises de l'emigració, sobretot dels països europeus.

Dos milions d'espanyols es van desplaçar durant aqueix temps per països com França, Suïssa, Alemanya …

Rar serà si en quasi totes les famílies de Benissa no hi ha algun familiar que no va emigrar en algun moment, intentant fer un estalvi per a construir o comprar una casa, que era una de les màximes aspiracions.

Exode de la Guerra Civil Espanyola

El flux migratori també es va donar dins de la península, des del sud-oest al centre i al nord-est. De Andalucia i Extremadura a Madrid, Catalunya i el Pais Basc.

En 1973, comença a canviar la tendència. La crisi del petroli i l'evident modernització d'Espanya, produeix un gran canvi. De ser un país d'emigrants, es converteix en un país d'immigrants, tant per a treballar com en l'auge de la indústria turística. L'establiment de no nacionals en el nostre país, per a treballar o viure, és un fet que es constata, passant a ser la principal font d'entrada de divises.

 
Però veient el vaivé que hem comentat, bé ens aniria fer una reflexió personal sobre l'opinió i tracte que dispensem a l'emigrant. Aquell que durant alguns anys hem considerat, guarro, bullero, fragorós, lleva treballs ….. les manifestacions de desgrat per la seua presència, la consideració com a persones de segona classe, la discriminació … tot açò, sense tenir en compte que les voltes de la vida són moltes i poden canviar la situació. 

Ara, espantats, observem que els que van a comprovar el fenomen després de 40 anys de rebre immigrants, i a causa de la crisi actual, serà la generació de joves millor preparats de la història d'Espanya. Ells han d'agafar la maleta, i veiem eixes tristes imatges com la dels seus avis en els anys 60, esperant el tren, per a anar on també va la humanitat errant.

Nit de Nadal - 2015

El meu amic Tomas ha marxat.

Tomas compliria 58 anys el dia 29 de desembre.

Al juny passat es van complir 15 anys compartint la mateixa malaltia, el Parkinson.

Ahir a la vesprada Tomas, es va anar sense acomiadar-se.

Per al dia 15 li havíem preparat una sorpresa. Una visita carregada de cançons, records i amistat.

I principalment amistat.

Ell va ser, durant molt temps, el provocador de les periòdiques reunions d'amics, “Apropa´t”, les nomenavem, doncs érem el primer grup que es va formar en l'Associació Parkinson València, dedicat especialment als joves parkinsonians.

Eixes reunions extra associatives, van ser, per a tots, les millors teràpies “habidas y por haber”.

No ens limitem a conèixer-nos en una sala de gimnàs, o de psicologia, o logopèdia. No. La nostra teràpia no esta escrita ni té manual. Tomas, sàvia, i ens va descobrir, que les reunions informals, el contacte i les converses fora de la rigidesa i control dels professionals, era una gran ajuda.

I així va ser, les reunions, eren un compartir experiències, problemes i situacions, cosa que solament aquell que esta vivint aquest mal i prenent eixa medicació, sap i pateix. Ningú sap, cap neuròleg sap, el que sabem nosaltres del mal de Parkinson.

Es va prestar, s'apuntá a qualsevol “bombardeig”, prova o anàlisi. Li encantava aqueix paper. Volia viure. Volia sanar, com més prompte millor.

Conjuntament i per separat ens dedcarem a publicar en els nostres blogs, temes de Parkinson. Avui quede com a únic redactor de “Parkinson o simplemente Parkinson” i “A l'altre costat del Parkinson”.

Va viure independent mentre altres complicacions ho van asseure en una cadira. I es rebel·lava. Lluitava per no deixar-se.

I acabe. Mai ho vaig veure plorar, trist, decaigut. Vaig tenir la sort de compartir hores, moltes hores de xarreta nocturna. Érem, per als professionals que ens tractaven, dos casos crònics d'insomni, que a més no fèiem res per evitar-ho. Compartiem confidències de les nostres vides, i sabíem la deriva que podia prendre la mateixa. Érem conscients.

Tomas, amic, Nano, estic segur que prompte estaràs de petoneig amb tots els que amb tu estiguen, on estan els que es van. I amb facilitat faras amics. Però, la nostra amistat, eixa, eixa no me la lleva ningú.

Espere tenir la serenitat que tu has tingut durant el temps que ens hem conegut.

Nano, ens veiem en l'eternitat.

Tu, com sempre, cabota, havies de ser el primer.

Besades.

Vicent,

Profiles in Courage

Avui, 22 de novembre es compleixen 52 anys de l'assassinat en Dallas, als 46 anys, de John F. Kennedy (JFK), el president més jove que fins al moment havia accedit a tal càrrec en els EUA,

Recordar coses succeïdes als meues 6 anys, encara fent un esforç, no en trobe moltes. I una de les poques que recorde, i es que tenia eixa edat perquè està suficientment documentat, van ser els fets al voltant de l'assassinat de JFK en Dallas.

No se si seria per la novetat del primer aparell de televisió a casa, un Telefunken de 19 polzades en blanc i negre, o el presenciar, en repetides ocasions l'escena en el vehicle oficial de JFK a Jaqueline Kennedy alçant-se i abalançant-se sobre el seu marit ferit per l'atemptat que li va costar la vida, o per les escenes de l'enterrament, una de tantes, John F Kennedy Jr. de tres anys, saludant militarment, no se si per tot açò, el nom i la figura de JFK es van convertir per a mi en un dels meus pocs mites.

El seu assassinat és un dels enigmes de la història mai aclarits. No és desgavellat concloure, com així ho va fer el Comitè Selecte de la Càmera de Representants sobre Assassinats (O.S. House of Representatives Select Committee on Assassinations) o (HSCA), que en 1979 va concloure, que va poder tractar-se d'una conspiració.

Segurament la seua joventut i idea d'un nou ordre mundial xocaven amb els vells i, perquè no, actuals interessos de la indústria armamentística.

El seu curt període presidencial no va produir grans canvis en la política nord-americana, encara que se li té una admiració al mateix nivell que a Abraham Lincoln, George Washington i Franklin D. Roosevelt. Serà a causa del seu carisma, les intencions exposades és els seus discursos, i el truncat compliment dels seus ideals, la qual cosa li dóna aqueix aire d'estadista mític. Entre els seus discursos se cita amb assiduïtat un paràgraf del discurs inaugural del seu mandat: 

“I així, els meus compatriotes nord-americans, no es pregunten el que el seu país pot fer per vostès; pregunten-se el que vostès poden fer pel seu país. Els meus compatriotes ciutadans del món, no pregunten el que Estats Units pot fer per vostès, sinó el que junts podem fer per la llibertat de l'home.”,

Vull centrar-me avui en una de les seues obres escrites, el titulat “Profiles in Courage”, la traducció del qual seria “Perfils de coratge”, i pel qual se li va concedir el Premi Pulitzer en la categoria Biografia en 1957.

El llibre descriu actes realitzats per vuit senadors nord-americans. És un al·legat sobre el valor i integritat política d'uns polítics, que encara a costa de severes crítiques i de la pèrdua de la seua popularitat, per coherència política o personal, van mantenir una posició contrària a la del seu partit, o a l'opinió dels seus electors.

Enrique Tierno Galvan

Com sempre, quan llig una efemèrides, siga d'un fet o un personatge històric, indefectiblemente em ve a la ment alguna analogia amb els meus records, vivències i similituds actuals. Busque personatges públics o polítics que han manifestat posicions contràries a les organitzacions a les quals pertanyen o la vida pública en general. Record al professor José Luis López Aranguren, que va perdre la càtedra d'Ètica i Sociologia de la Complutense a perpetuïtat. Els professors Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván també van ser purgats per les autoritats franquistes després de les protestes estudiantils iniciades a Madrid en 1965.
 
Els comandants Luis Otero Fernández i Julio Busquets, membres de la Unió Militar Demòcrata.

A polítics que van deixar els seus llocs per divergències, per convenciment que la seua absència millorava la situació, en fi, per no pensar, o no estar d'acord amb les directrius de les seues organitzacions, etc.

Adolfo Suarez, Demetrio Madrid, Gabriel Pita da Veiga, Enrique Fuentes Quintana, Fernando Abril Martorell, Francisco Fernandez Ordoñez, José Luis Álvarez, Narcis Serra, Antoni Asunción, Manuel Pimente, José Borrell, Antonio Gutiérrez, Nicolás Redondo, Gerardo Iglesias, Alberto Ruiz-*Gallardon, són personatges que per una o una altra raó, van deixar els seus llocs per disconformitat, o anàlogues situacions, sent el seu valor recompensat amb severes crítiques i pèrdua de popularitat, fins i tot la seua desaparició de l'escena pública.

 
En l'actualitat espanyola, crec jo, no podria escriure, ni el mateix JFK, llibre algun sobre herois com els de el seu “Profiles in Courage”, no hi ha disensiones, tots a l'una, disculpant al corrupte, al defraudador, al mentider, al inepte. Ningú es mou.

.
Perquè com deia Alfonso Guerra: “El que es mou no ix a la foto”.

A Espanya s'escriuria un gran Llibre Gros de Petete amb els noms dels dimitits per corruptes i llistes senceres de noms de personatges públics, de qualsevol estament, dient SÍ encara que els budells se'ls retorsen. No hi ha més remei si es vol seguir xuclant de la mamella.

El títol del llibre no podria ser un altre que el de “Profiles Cowards”, amb Pulitzer assegurat.

Reconèixer l'error. Donar la raó.

El 31 d'octubre de 1992, Juan Pablo II va reconèixer solemnement que la condemna de Galileo Galilei va ser injusta, 350 anys després de la mort de l'astrònom italià.

Galileo és considerat com el pare de l'astronomia moderna, el  pare de la física moderna  i el  pare de la ciència, les seues idees i propostes, al costat d'altres destacats personatges, van propiciar una renovació en el camp de les arts i les ciències, tant naturals com humanes. Este canvi va trencar amb la bàrbara edat Mitjana, nomenanse l´epoca del Renaixement (s. XV-XVI) .

A manera d'exemple, diré, que en l'epoca del Renaixement van destacar, entre molts altres, noms com: Leonardo da Vinci, Shakespeare, Miguel Ángel Buonarroti, Rafael Sanzio, Sandro Botticelli, Bramante, Fra Angèlico, Miguel de Cervantes, Isaac Newton, Dante, Gutenberg....

Passats els anys, i mort el protagonista d'un fet rellevant, i que fins i tot en el seu moment es va considerar punible, i de fet se li va castigar. En alguns altres casos, fins amb la seua vida, a voltes, i massa tart, en un atac de seny, a algú se li ocorreix  homenatjar. 

Jo, escèptic, pense que són actes oportunistes, i que pocs ho fan per justícia, si no per a lluïment propi o interès partidista.

El que vull expressar es compleix completament i em serveix com a exemple el cas de Galileo, i és el paradigma de el “sí, però”.

En el cas de Galileo Galilei hi ha un " sí, però ". Encara que Juan Pablo II va demanar perdó, no va haver-hi rehabilitació, i no va anar així perquè adduint que en el seu moment mancava d'arguments científics per a sostenir les seues teories,  l'Església era innocent, ja que el savi no prestá obediència al magisteri de la mateixa. O siga, que d'haver acceptat el seu error no hauria sigut sancionat, però al mateix temps la ciència no hauria progressat. Tal incongruència ens passa a nosaltres permanentment en la nostra vida social i laboral.

Som incapaços  de reconèixer errors, de demanar perdó,   i si manifestem el desig de fer-ho, no ens acontentem amb dir-ho,  hem d'explicar-nos, i en eixa explicació introduïm el “sí, però”, certificant que no estem plenament convençuts del compromís del que estem dient.

- Vicent. I per a este final, era precisa tanta explicació i exemple amb Galileo?.

En llegir l'efemèrides del 31 d'octubre de 1992, vaig aplegar a concloure que si amb un savi de tal envergadura, encara avui, hi ha un "si, però", quants "si, peros" emprem cada dia en qualsevol  simpleria, per no donar el braç a torçer?.

Del terreno.

 -      Eixes tomaques són del terreno.- Em diu Nana.

-      I ecològiques.- Conteste jo, acompanyant l'afirmació amb una ganyota de dubte.

Fa anys, les hortalisses produïdes durant els mesos d'agost i setembre  constituïen una part important de la dieta de l'estiu. El camperol s'alimenta del que produeix. Nosaltres en Canoret érem, per un temps, camperols i recol·lectàvem la producció d'hortalisses que el meu pare havia plantat a partir d'un planter.

Cada any, i per a renovar els vells ametlers i alinear-los eficientment, s'arrancaven el que semblaven ja unes velles calaveres d'ossos corcats. Es trossejaven i s'acumulaven per al posterior transport, i calfar l'hivern.

El bancal es roturaba amb el major tractor de la població, el del Catalá, que amb la seua gran  rella removia la terra. El propòsit era alçar la capa superior del sòl, de manera que pujaren a la superfície els nutrients enterrats, enterrant les dolentes hierbes i les restes orgàniques existents en la superfície. S'airejava la terra i mantenia la humitat. I amb eixes grans i profundes ferides es mantenia durant mesos.

Despres de mesos de solana i pluja, eixes grans i profundes ferides, que a voltes tenien una massa de terra més dura, algunes eren de una considerable grandària, els tarrossos, es dissolien com sucrets.

En passar el retovato,  el bancal quedava plà. Quedava com una fulla de paper llista per a escriure o dibuixar. Si plovia, la terra s'assentava i sorgia el ravenell, si no, la terra quedava de una pols blaneta, on en caminar s'enfonsaven els peus i s'omplia de terra el calçat. A voltes semblaven terres movedisses, enfonsats fins als genolls. Era com caminar per l'arena del mar, però sense mar a la vista.

D'algun amic o d'algun ramader s'aconseguia l'abonament, fem animal, de més o menys concentració i qualitat. Es marcaven amb canyes els punts on s'anava a sembrar o plantar les diferents varietats d'hortalisses. Mesurant les distàncies, a fi que quedaren equidistants i donaren un efecte d'ordre. Es “clotaven” i barrejava una quantitat apropiada de fem en cadascun.

Des del planter o “in situ”, en cada “clot” marcat amb una canya, es plantava o sembrava la tomaquera, meló, meló d'Alger, ceba, albergínia, pebrot, i poc més. Les diferents  plantes sols podien  progressar amb l'únic aigua que contenia la frescor de la terra.

La llebra de cada any feia les seues visites i degollava els tendres brots. I volta sembrar o plantar. 

Un bon any de pluges i de clima sostingut, podia comportar una producció, a voltes, exagerada. Altres anys podien ser de producció nana i miniaturista.

La producció de tomaques era la que més treball ens donava. Com per a amanides i cuinar es consumia una mínima part, calia embotellar les tomaques. Per a açò s'usaven botelles de boca i coll estret.  Encara no existien les de suc actuals de boca més gran. El trossejat de les tomaques s'embotia penosament, i per a comprimir bé dins de la botella el producte, evitant borses d'aire, es colpejava la base de la botella sobre una sabatilla vella.

El tancament, abans de l'aparició de les botelles de suc de boca ampla, es feia amb taps de suro i amb un artesanal i ben subjecte lligat amb “fil d´empalomar”, calia evitar fuites cap a fora o entrada d'aire.

El procés era lent, pringos i molest per les mosques, i amb pèrdues per fallades en el procés de cocció en els forns de llenya, al bany de María o uns pólvos de dubtosa qualitat sanitària  Eixa tomaca embotellada que es consumia en l'hivern, amb oli d'oliva, sal, solament o amb una anxova, era un menjar de reis.

Les sorpreses estaven en les exagerades melones d´Alger que es produïen alguns anys. Melones de 5 o 6 kg. Calia consumir-les ràpid o es buidaven per dins.

El meló tradicional, meló de tot l'any, tenía mil varietats en la tonalitat de la pell. El dolçor i les dimensions tenien la seua importància i es corresponien amb les tonalitats. En els anys de superproducció els melons es penjaven del sostre o es guardaven baix dels llits. En Nadal encara estàvem menjant-los per a postres. Era ocasió de bromes  la recollida de les llavors, quan un meló destacava.

El clima ha canviat. Per a veure un bancal com el d'aquells temps, ja resulta difícil. La producció amb l'etiqueta “del terreny”, pasa per ser una producció de secà, i pocs són els valents que s'atreveixen a la producció d'hortalisses i dedicar temps i diners per a produir tomaques sense un mínim d'aigua. Per açò, la producció amb degoteig o un altre qualsevol invent casolà de variats i enginyosos muntatges és un fet. Per tant les satisfaccions en la producció passen pel consum d'aigua.

Llavors, les tomaques no són del terreny, seria mes propi qualificar-les com de producció pròpia.

Les del terreny són les que creixen i es produeixen amb la frescor i la humitat de la terra, amb els riscos corresponents.  Eixes si que són del terreny.