Des d'aquest humil mitjà d'expressió, vull transmetre a aquells que em segueixen, un missatge d'ànim i esperança.
La naturalesa esta parlant.
Fins ara només ens mostraven el deteriorament del planeta "aigua", quatre endevins, quatre bojos-assenyats.
Els països, des del major a menor, no compleixen les directrius que ells mateixos van signar.
Estic convençut que aquells grups humans que segueixin les instruccions i prenguin precaucions, sobreviuran. Potser aquest sigui l'últim avís amb la possibilitat de rectificar.
Estem en mans dels qui entenen de virus i plagues.
Seguim, cada un en el seu cercle familiar, a peu de la lletra les normes. Fer-ho per un mateix i sobretot pels altres, els vostres fills, pel seu futur, pels nostres pares i germans i resta de persones.
Cada un en el seu camp de responsabilitat.
I ara, tots aquells que hem viscut aquestes dècades extraordinàries, que conscient o inconscientment, hem viscut de cara a la naturalesa, admirant, sí, però posseint en el sentit més roí, canviant el seu ritme, el seu equilibri. No hem deixat cap centímetre quadrat sense la nostra signatura, la merda. Ara qualsevol font centenària emana contaminada d'aquest peculiar pastís cular.
Això serà un avís, molts morirán, no m'excloc, però a em a canviar ja, o el món s'acaba, o millor dit, es va acabar el món del "homo sapiens", pretensiós qualificatiu.
Aquests dies a casa, reflexionem. Tenir diners, cotxes, cases, bufoneries diverses ..... En aquests moments ¿de que serveixen ?. Els cotxes aturats. Mercedes, BMW, Renault'S, Audi s ...... I cases ?. Si s'està tremolant, (en una cambra de 2x3), i no és del molonet del cafe més aviat són els budells plenes d'aires.
Reflexionem doncs i comencem per respectar-nos a nosaltres mateixos.
Podem tirar mà de sants, estampes i relíquies, de les que només ens recordem el dia de la festa, el passeig de el sant és una excusa, són les festes de l'excés.
Aquí, tancats, ni TOMMY, Rolex, Chanel n ° 5, BMW, Delacost i tres bilions d'euros en el compte corrent, un minúscul i invisible cuc invisible s'el endurà tot en un esternut.
Només la sincera reflexió i el reconeixement del nostre suïcidi conscient i un propòsit, al sortir d'aquesta, d'un canvi radical, si no, només ens queda menys que un badall.
Publicat el 9 - 3 - 2015 He llegit un article amb eixe títol. I he reflexionat sobre l'encert d'eixa afirmació, o l'error de la mateixa. He arribat per fi a la conclusió que depèn un, de si mateix.
No?. Ja se, ja, no estàs d'acord. Bé.
He arribat a eixa conclusió per experiència pròpia. Si un no té la voluntat. La valentia. La covardia. L'impuls, i es queda clavat en el seient de la cadira, sense moure's. Què li espera?. Si un li sobrevé una cadena de desgraciats resultats, als quals no fa front, malament ho té.
Igual que a un nen petit no se li fa fàstics durant el canvi dels bolquers. I un canvi de bolquers a un major, de pensar-ho ja ens repel·leix. Succeeix amb aquell a qui la desgràcia visita. Ens fa fugir, el seu sofriment, la seua vestimenta, el seu plor.
La mirada del costat “bo” de la desgràcia, és imprescindible. Perquè l'èxit ja té el seu costat bo. I encara que no ens adonem, té també el seu costat “dolent”, i no ho veiem perquè està cobert per l'eufòria del mateix èxit.
El costat “bo” de la desgràcia cal cercar-ho. Es necessita imaginació i dosis importants de paciència. cal analitzar per on ens ataca eixa desgràcia i cercar els instruments. Estic convençut que l'ésser humà els té innats. Té l'antídot. I ho té a mà. Solament cal diferenciar-ho i aplicar-ho.
A tot açò, no dic que no hàgem de comptar amb ningú. No. Sempre hi haurà qui estarà a prop, pocs, però algú hi haurà.
Però com ja he dit, un mateix és el seu propi salvador.
He llegit el prospecte del meu antídot, i val per a una quantitat important de desgràcies. Es pot prendre quantes dosi es necessiten. A primera hora del matí per a encarar el dia o abans de ficar-se al llit per a un bon dormir. En dejú o menjant. Acompanyat amb aigua o una mica de vi o cervesa. Mastegat o sencer. Pot ser de color verd o tricolor. No afecta a la hipertensió o al fetge. Res, amb tota tranquil·litat podem prendre una sobredosi, no hi ha perill de necessitar un llavat d'estómac, amb una urgent carrera d'ambulància i hores d'espera en urgències.
La seua venda és lliure. El valor monetaries cero. No necessita de recepta mèdica, anàlisi prèvia o començar i gradualment augmentar la dosi. La presentació és senzilla, com d'un medicament genèric es tractara. Sí. La patent mai va ser privada. Va estar lliure per a qui la vulga comercialitzar. Un mateix, sense complir els requisits establits en la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del Medicament, pel qual amb caràcter previ a la posada en el mercat d'una especialitat farmacèutica ha de ser autoritzada i registrada per l'Agència Espanyola del Medicament, pot fabricar-la i fins i tot regalar-la a qui la necessite.
Per a la seua efectivitat necessita del compromís del pacient.
Els seus components són: 5% de resignació, 5% de seny, 5% de tenacitat, 5% d'il·lusió, 15% de paciència, 15% d'humilitat, 20% d'autoestima i 30% de valentia.
Ho sent, però es l'hora de la dosi diària, vaig corrent, murmurant una cançó que quan he despertar l'estava mussitant.
Més de cent paraules, més de cent motius Per a no tallar-se d'un tall les venes, Més de cent pupil·les on veure'ns vius, Més de cent mentides que valen la pena.
Dedicat a:
Paco Mari i a Vicente Catalá que la setmana que ve entren en el quirofano. I a Tomas Aznar per la seua fortalesa.
MAS DE CIEN MENTIRAS.
Tenemos memoria, tenemos amigos, Tenemos los trenes, la risa, los bares, Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo, Tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan, Tenemos silencio, tabaco, razones, Tenemos Venecia, tenemos manhattan, Tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente, Tenemos costumbres, pudores, jadeos, Tenemos la boca, tenemos los dientes, Saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga, Los pies en el barrio, y el grito en el cielo, Tenemos quintero, león y quiroga, Y un bisnes pendiente con pedro botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos Para no cortarse de un tajo las venas, Más de cien pupilas donde vernos vivos, Más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga, Tenemos nostalgia, piedad, insolencia, Monjas de fellini, curas de berlanga, Veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos, Tenemos el morbo, los celos, la sangre, Tenemos la niebla metida en los huesos, Tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de aquiles sin fondos, Ropa de domingo, ninguna bandera, Nubes de verano, guerras de macondo, Setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas, Que importa, lo siento, hasta siempre, te quiero, Hinchas del atleti, gángsters de coppola, Verónica y cuarto de curro romero.
(estribillo)
Tenemos el mal de la melancolía, La sed y la rabia, el ruido y las nueces, Tenemos el agua y, dos veces al día, El santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes; Lennon y mccartney, gardel y lepera; Tenemos horóscopos, biblias, coranes, Ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas De islotes son nombre ni ley ni rutina, Tenemos heridas, tenemos medallas, Laureles de gloria, coronas de espinas.
(estribillo)
Tenemos caprichos, muñecas hinchables, Ángeles caídos, barquitos de vela, Pobre exquisitos, ricos miserables, Ratoncitos Pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron, Crímenes perfectos que no cometimos, Retratos de novias que nos olvidaron, Y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas, Quijotes y sanchos, babel y sodoma, Abuelos que siempre ganaban batallas, Caminos que nunca llevaban a roma.
Uns 2,1 milions de persones viuen sense aigua potable a casa seva.
Una de cada quatre escoles primàries a tot el món no té proveïment d'aigua potable, i els alumnes consumeixen aigua de fonts no protegides o passen set.
Més de 700 nens menors de cinc anys moren cada dia de diarrea, a causa de l'aigua insalubre o el sanejament deficient.
El 80 per cent de les pe1rsones del món que han de fer servir fonts d'aigua no segures o no protegides viu a les zones rurals.
En vuit de cada deu llars dels que no tenen aigua, les dones i nenes són les encarregades de recollir l'aigua.
Més de 800 dones moren cada dia a causa de complicacions en l'embaràs o en el part. 68,5 milions de persones que s'han vist obligades a fugir de les seves llars tenen problemes per accedir a l'abastament d'aigua potable.
Aproximadament 159 milions de persones recullen l'aigua potable de fonts d'aigua superficial, com els estanys i rierols.
Uns 4000 milions d'persones -gairebé dos terços de la població mundial pateixen escassetat greu d'aigua durant almenys un mes a l'any.
700 milions de persones al món podrien veures forçades a desplaçar-se a causa de l'escassetat d'aigua d'aquí a 2030.
Els més rics solen rebre serveis d'aigua, sanejament i higiene de qualitat a un cost baix o molt baix, mentre que els més pobres paguen un preu molt més alt per un servei d'igual o menor qualitat.
Despres de diverses setmanes sense un dia a què se li poguera
qualificar de bo o agradable, ahir per fi, ben d'hora, mire per la finestra i
comprove que el cel està blau.
L'habitació que ocupe té una xicoteta terrassa que dóna a un
pati interior. Si el dia és assolellat, el sé, perquè es reflecteix en la paret
del meu veí del carrer Escoto. És doncs, el que estava esperant.
Sense pensar-ho dues vegades, comunique la bona nova a la
meua dona, i comence a vestir-me per a un matí de camp.
És tal el desig o la necessitat d'eixir, que semble Toby,
quan al matí el trauen a passejar. No atine amb la mànega de la camisa, em
calce abans de posar-me els pantalons, no trobe el trau corresponent a cada
botó. Ensopegada amb la cadira, … i amb la porta de la cuina, encara que amb
aquesta tinc una relació tempestuosa, amb un frec continu. Tots saben, pel
soroll que causa l'ensopec, per on camine.
Flor de l´atmetler
A penes un suc de taronja i una torrada untada
de formatge i melmelada de bresquilla, és el que li regale a aqueixa hora tan
primerenca, com a combustible, al meu cos. Dempeus, amb un moviment pendular
cap a l'eixida, com agafant impuls, en la pugna entre el desig d'eixir i la
necessitat d'oferir-li al cos una mínima alegria perquè aquest tire a caminar,
guatnya el sentit comú i la dificultat fins a l'últim xarrup del suc per a que
arrossege les restes de la dolça torrada. El costum m'obliga a realitzar un
raspallat de dents desesperat, com si escoltara el “chacacha” del tren. Encara
queda un últim ensopec. Barrántme ej pas, la meua dona, amb el flasco de perfum
en ristre, nebulizant la meua persona, com si fórem convidats a un convit de
noces.
Com cada dia, en agafar les claus del meu automòbil, pense si
es posarà en marxa al primer intent d'arrencada, és hivern i fa fred, o hauré
de deixar-ho caure Costereta a baix infringint el senyal de direcció prohibida,
que tinc a la cantonada de la meua pròpia casa.i amb perill de tindre una
topada amb un altre vehicle. És el que pot passar per tindre un cotxe de díhuit
anys. Però u, que als seus seixanta-dos anys, ha conduït, des d'un Seat 600, un
Ford Escort, un Renault 6, un Citroen C2, un Mercedes 180, un BMW i uns altres,
per assumptes de divorcis, ha quedat com en general queden aqueixos atrevits
Quijots, cavalcant un cavall de quatre rodes, famèlic i tolit.
Va arrancar a la primera, sota l'atenta mirada de fra Humil.
Les cares de conductor i passatgers s'il·luminen. Comencem amb bon peu.
Pla de Lliber
El Pla de Lliber, abans anomenat, de Xaló, denominació que
s'ajusta més a la realitat ja que és el terme municipal que ocupa la major part
d'aquest. Enclavat a la Vall del Pop i solcat pel riu Xalo/Gorgos. Ocupa un
terreny tancat entre muntanyes amb una única eixida, la creada pel riu, el seu
llit s'estreny, per a eixir a la planícia de Xabia/Javea i arribar al
Mediterrani.
Lliber. Viñes per podar
El riu no té un cabal permanent, de fet, vivim en un
territori molt singular, cada deu anys es produeixen cicles de sequera. En els
anys plujosos, són típiques les “gotes fredes”, pluges copioses en un curt
espai de temps, les quals produeixen un augment exagerat de cabal, que sol
durar dos o tres dies, quedant amb un xicotet cabal que desapareix per les “goles”,
a l'altura de Lliber. L'estret pas pel qual el riu Xalo salva les muntanyes, és
anomenat la “Gola”, d'ací el nom de Gorgos.
Viñes podades
El Pla de Lliber és un caleidoscopi de colors. Cada estació
té els seus, i altres transitoris. I depén que de la terra, si esta llaurada, i
els de la vegetació, si està en ple desenvolupament. Estem a l'hivern i la
tardor ha sigut plujósa, en els camps la terra esta esponjosa i ja està molt
avançada la poda de les vinyes i la dels ametlers, que són els predominants en
el Pla. També hi ha oliveres i garroferes.
Detall d´una viña podada.
Arribats al punt des del qual podem donar curs als nostres
dits índexs, no tardem a bastonejar el cercle de la camera del teléfono i prenem el moment unic en moltes imatges.
Cada fotografia és única. No podrem repetir-la més. No podrem
repetir la conjunció del dia, l'hora, el lloc, la llum, el moment de
desenvolupament de les vinyes i ametlers.
I per a nosaltres, que plasmàvem els moments que la
naturalesa ens oferia va ser un dia irrepetible.
Feia temps que no pujava al port de Coll de Rates (o dels Raptes), d'una altitud de 625 m.s.n.m. Conegut mundialment, sobretot, pels professionals, amateurs i aficionats al'ciclisme. També per ser un port de muntanya molt recorregut en la Volta Ciclista a Espanya.
La visió des d'un mirador situat a escassos metres del pas de port, és de les que provoquen cridar amb admiració:
Ole !!!. Que bonica és la meva terra.
Acces al planol de la vista
El mirador té un pla en ceràmica o rajola, component un gran puzle en relleu, on es senyalitzen els punts més destacats del panorama. L'accés a aquest quadre informatiu només l'hi aconselle a persones amb calçat de muntanya, amb una bona agafada. La resta ens exposem a una relliscada èpica amb trencament del coxis o alguna part limítrofa. El pas per l'abrupte i afilat pedregar, brunyit per tantes botes i calçats inadequats, es converteix en una prova d'equilibri i audàcia. Potser per ficat muntanyenc o senderista atrevit, serà una sort si no rellisca amb càmera i altres estris de turista.
Bancal i mur a Parcent
Però no era aquesta la qüestió, l'exclamació va anar a el veure la imatge de la impressionant obra d'abancalament de la muntanya, com si fos una escala per la qual un gegant pugés al cim i d'allà oteara la mar. Cada esglaó està compost d'una estreta franja de terra vermella, i un desproporcionat i ample mur de pedra seca. Un treball de centenars d'anys, suposo jo. A altres més versats deixo que apuntin dades més ajustats.
La terra, en alguns d'aquells bancals, és escassa. Els murs, guardant una ordenada línia, tenen, en algun cas una amplitud molt més gran que la de
Bancal i mur a Parcent
terra. Durant anys, les mans dels llauradors van anar separant pedres i terra, i clarament s'observava qui guanyava.
Mentre mirava l'extensió de territori que des d'allà es comprèn, les neurones que encara compleix la seva funció, van venir a posar-me a pensar en el sentiment de pertinença i en el de propietat.
Per no fer-ho molt llarg, diré, que durant segles, la terra i el que en ella es contenia s'atorgava la propietat com un premi o pagament als serveis prestats als monarques pels senyors de la guerra, i al Rei li venia la propietat de les mateixes per les conquestes dels territoris que aquests feien per al Rei. Els homes, animals o coses eren de premiat senyor. Ell decidia sobre aquells. Amb el temps, diguem el progrés, les lluites familiars, o la mala gestió van perdre la seua ambicionada possessió. Després van venir altres fonts d'enriquiment i pagament als serveis prestats.
Abancalament de Parcent
Concloguem que el sentiment de propietat de la terra, avui, no és un amor a l'arada, l'aixada o al "ball de les vetes".
Des de la meua talaia tenia davant meu gran part de la comarca de la Marina Alta. Aquestes terres, que amb la suor del seu front, pedra a pedra, els llauradors van transformar per conrear en cada zona el que el clima permetia, i la seva experiència els dictava. El valor per a ells, el sentiment de pertinença, els venia per aquesta tasca i com a proveïdora de l'aliment.
Els moviments humans, durant segles, han barrejat races i cultures, diàspores i repoblacions, en fi, no hi ha un metre de terra on un humà "pura sang" hagi habitat des dels primers temps, ni un semental a què acudir per prosseguir raça o ètnia pura alguna.
Concloguem doncs, que en cap territori hi pures sangs, i per la península ibèrica han passat indoeuropeos bers, celtes, tartésicos, fenicis, cartaginesos, turdetans, vascons, carpetanos, grecs, romans, visigots, musulmans ........ . No hi ha cap territori actualment amb distintiu característic, prou d'unicitat. No fa gaire, a algun, a costa de milions d'humans morts, se li va haver de fer front, i parar en la seua bogeria d'imposar la raça ària i exterminar tot "bitxo" humà imperfecte. En aquests últims temps estem presenciant l'auge dels nacionalismes durs o tous, i que aquests deriven subtilment, a l'exclusió marcant als "impurs", i la imposició de normes clarament excloents. Els nacionalismes estan en auge, al meu entendre, per una reacció a un sentiment real de menyspreu per polítiques ultranacionalistes de poder central i altres de no menor quantia. Així mateix, també, que casualitat, es produeix l'auge dels partits conservadors, comencen a sorgir partits radicals que erròniament crèiem, no tornarien a aparèixer.Arribats a aquest punt, diré que, tot el vist i sentit, d'aquells que participaran en aquesta legislatura tan costosa de posar en marxa, com un vodevil de personatges que ostenten la representació dels ciutadans, no s'entreveu ni un sol personatge amb carisma. Ni un de sol, que en les seves manifestacions públiques no ofengui als que no són de la seva cleda.
He sentit o llegit últimament, en relació a el cas català, i en altres manifestacions, un generalitzat comentari que l'anomenada Transició Política Espanyola no va ser tan modèlica, i que fins i tot, va ser un arranjament que va deixar moltes coses per tancar.
L'única solució per allunyar aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionin sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingui la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement. La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats ..
L'única solució per allunyar d'aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionen sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingua la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement. La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats. Senyores i senyors, jo sóc espanyol, descendent dels ibers, soldats que es llançaven a combat sense cap por i que resistien barallant sense retirar encara amb la batalla perduda. De fenicis, grecs i de l'cartagines Anibal Barca, Dels numantins, de llusitano Viriato i els saguntins. Dels cabdills Indibil i Mandoni. Dels dos Sèneques, el retòric i el seu fill el filòsof estoic, naturals de Còrdova, del poeta èpic Lucà, cordovès, i el satíric Marcial, de Calataiud, el geògraf Pomponi Mela, de Gibraltar, o l'agrònom Columela, de Cadis, tots eminències de la cultura llatina. Dels cèsars de l'Imperii Trajà, Adrià i Teodosi I. Dels àrabs, dels moriscos i de Felip II.
----------------
Frases sobre Espanya i els espanyols: A Espanya és possible predir amb molt menys marge d'error el catàleg sencer de les idees polítiques i religioses i fins dels gustos estètics de moltes persones sense tenir més informació que l'emissora de ràdio que escolten o el diari que llegeixen. Antonio Muñoz Molina "Es pot prescindir d'una persona en concret. Però no podem prescindir de l'esforç que tots plegats hem de fer per construir una Espanya de tots i per a tots ". Adolfo Suárez "Espanya és el país més fort del món, els espanyols porten segles intentat destruir-ho i no ho han aconseguit." Otto von Bismarck
Porte uns quants dies trist i desganat, despistat i de conversa curta. Malcarat i irascible. Tracte de solucionar-ho, prenent-me el temps necessari, buscant el motiu o la raó. És així com he procedit sempre. I si no va ser així, el vaig pagar, de vegades, o ho estic pagant car. Analitzant, m'adone que en un interval curt de temps, he viscut o m'han tocat molt de prop uns quants successos de conseqüències variades, bons, no tan bons hi fins i tot algun, transcendental.
Un d'ells no tant bons és la mort d'un bon amic de 56 ays. Se'n va anar un dia, sense avisar, i en plena era de les comunicacions, paradoxes de la vida , fins passats unes cuantes hores ningú va reparar en la seua absència. Jo mateix, passat l'interval de temps habitual al que teníem la necessitat de xatejar o trucar-nos, el 2 d'octubre veig al WhatsApp que des del 28 d'agost no havia connectat, i li vaig deixar un missatge curt: - On pares, bandarra.?. No va contestar. No sabia jo que Vicente ja no era.
Teorema de Pitagoras
Solia picar l'ham ràpid. Jo no picava el seu tan de pressa. Havia de deixar un temps per preparar-me. El seu era un diàleg, intel·ligent i ràpid. Els assumptes eren variats, candents o del record, crítics o dels nostres estats d'ànim. Mentrestant, esquitxava al xat d'enllaços de vídeos musicals de La Gossa Sorda, Els Pets, Antònia Font o Asfalt. Tot, tot ha quedat en els arxius de les xarxes socials Facebook i WhatsApp per sempre.
El seu treball com a docent en el Institut d' Educacion Secundaria Josep Iborra de Benissa, com a professot li apassionava. Em parlava dels seus alumnes, tot erem lloances. Conforme em parlava, compremia que, aquet to pausat i de paraules clares i ben pronunciades eren les de un docent de vocacio.
Vaig ser testic de conversacions entre pare i filla, y del seu futur universitari. (que de passo desitje siga un exit com el seu pare esperava d'ella).
El 28 de juliol en deixava al meu conter de Messenger un regal. En felicitava pel meu casament, el regal, un vídeo i una cançó, El tema musical, des del primer moment em va agradar. Pel que jo coneixia d'ell, podria ser el resum de la seua vida. La cançó diu així:
Vaig travessar, l'eternitat i vaig descobrir, derrere d'un núvol algú un cavall amb ales s'acosta a mi ¿Qui ets tu? Què fas aquí? qué has de saber que jo sóc Rocinante, vix allunyat, el cotxe em va desplaçar. Don Quixot em va abandonar canviar la seua llança per un tractor, fart ja. Pobre Hidalgo, com va lluitar voler canviar el món com el seu somni no el van comprendre, es van riure d'ell. Dulcinea el va convèncer, amb Sancho Panza van muntar un negoci una botiga d'accessoris per al tractor. Don Quixot em va abandonar canviar el seu llança per un tractor, fart ja. Vas fer bé en quedar-te aquí en aquesta vall de pau totes les coses que allà ja no hi són, acompanyen la teva solitud tot el bell ho he vist aquí, no necessites més. Potser vulguis venir amb mi en aquest viatge infinit Anem junts, bon Rocinante a descobrir l'etern bat les teves ales al vent, JO aniré amb tu més enllà. (Rocinante per Asfalt)
Necessitava dir-vos que Vicente va marxar amb Rocinante, MÉS ALLAAAAAA. I jo aniré i et trobaré, més enllà, Vicente.
Et trobaré amb Rocinante i li donarem un repàs a aquest món. M´encanta esta canso.
.
Asfalto - Rocinante cvon El Drogas (DVD 'Sold Out')
Fa 13 anys vaig rebre la notícia que pertanyia a un grup de persones que sense saber perquè havíem adquirit una malaltia crònica, la Malaltia de Parkinson. La segona malaltia mental, darrere de l'Alzheimer en nombre d'afectats, i que va en augment.
Celia Mateo Dominguez, una intel·ligent i bella catalana, després de 13 anys de Parkinson, també, aquesta setmana a la seua pagina de Facebook, expressava amb tota claredat les seves reflexions personals.
Quan llegia el text, tot coincidia amb la meua situació actual, portem 13 anys diagnosticats i la medicació ja comença a fallar cada quatre hores (final de dosi) el cos acusa la manca de la dopamina que es produeix en el cervell: Diu Celia: "... pensareu que estic submergida en una gran depressió i no és així, per sort és clar. Jo continue en la batalla, i per tant intento manejar el meu tractament complint horaris, complir amb la dieta, aguantar i intentar aconseguir conviure amb el Parkinson i gaudint la vida i dels petits moments, però no deixo de reconèixer tot l'anterior !! ! I odi que em pregunten; que t'ha aportat la malaltia a la teva vida? , Havien de censurar-aquesta pregunta !!! Ser sincera amb mi mateixa és el millor que m'ha passat a la vida. Ara amb l'única esperança està en operar-me per tan sol tenir uns anys més de qualitat de vida .... per a i per les persones que em volen i per el meu Marit que s'està comportant com mai hagués imaginat i de no avergonyir-me, acceptar i reconèixer les meves grans limitacions que són moltes, la meua dependència dels altres i no afectació dels que no s'acosten, no és tasca fàcil el que em queda. Però des del meu ànim i animant als companys que esteu en la mateixa guerra. Vaig a continuar pensant que aquest patiment és innecessari i injust en la vida de cap persona. Diuen que la vida és bella ...... Vos estime !!!" En el meu cas s'ha acabat la meva "Lluna de Mel" amb la medicació. S'ha acabat el temps en què era suficient i feia efecte per estabilitzar i amansir al monstre. Se com se sent i comprenc algunes afirmacions que escriu.
Avui desperte feliç i optimista. Dissabte va ser un dia de notícies i sorpreses bones. Amb els amics que vaig estar, van coincidir en l'opinió que estava molt bé.
Cal viure, conviure amb aquesta malaltia per creure el que un afectat compte. Cal viure la transformació, m'atreviria a dir, que és una cosa semblant al que explica en la seua novel·la Stewenson, L'estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde.
Quan he intentat incorporar-me, difícilment podia. Necessite l'empenta de Zulay. I això que tinc practicat el "salt del tigre", per aixecar-me !!! .. He posar els peus a terra. M`incorporat i no he pogut fer un pas i recorde el que Celia va escriure.
Aquest mal, del que la majoria desconeix tots els seus símptomes, associant només a una tremolor, a la tremolor, que no és, per cert, el símptoma més important, el mal esta molt més estès del que es creu. La incapacitat i la manca de recursos econòmics dels afectats, la manca de resposta de l'administració a les seues necessitats especifiques i el desconeixement i desemparament dels familiars, que reclouen al familiar, fan invisible la realitat. Som i serem molts mes en els propers anys. Mas del 50% acaben en una depressió, la pitjor situació a la qual es pot arribar.
En el meu cas són, perduda de l'equilibri, les caigudes, la lentitud decisòria (cognitiva), els moviments involuntaris, i els no menyspreables trastorns deguts als efectes secundaris de la medicació.
Passa inadvertit a qui em mira u observa, que la malaltia va progressant. Fins ara podia dissimular els estralls que aquest animal, que m`arrapa, mossega, tensa de manera horrorosa els meus intestins. Dissimular la meua desesperació quan doblega el meu cos i que en ocasions és com un puny que travessa el meu abdomen.
Les ordres de moviment de les cames, braços, mans, que tothom donem gairebé sense adonar-nos, en el meu cas no són ateses. Els músculs facials transformen la meva cara. Els meus ulls no es lubriquen. les parpelles s'alenteixen i apareix una coïssor que m'obliga a mantenir-los tancats. La meva parella s'acosta per donar-me un petó de bon dia, amb prou feines puc doblegar, envoltar amb els meus braços i insinuar amb els meus llavis un petó. 'Estic tes amor ". Quan malgrat el desig el meu sexe no respon, o la urgència en orinar és tal que no hi ha temps a descordar el botó, deixant la petjada de la meua fallida arribada al WC. Quan veig que m`observen, que veuen els meus escarafalls i gesticulacions, i pense que semble un borratxo. Quan es repeteixen molts "quants" més ....
Pense en aquells que pateixen una malaltia amb mort segura. Aquestes altres malalties odioses i temibles.
No em puc queixar. Inspiro, retinc l'aire en els meus pulmons, i espiro. El monstre sembla que es retreu, els músculs s'afluixen lleument la terrible rigidesa i surto corrent com un posseït. Vull viure cada minut, he de lluitar com altres tants ho fan. I la vida, encara que sigui per una abraçada d'un segon, d'un petó, d'una carícia, és bella. Ploro, rabió, desesperó. Em revolque. I quan em deixa anar, sempre trobo alguna cosa bell pel que viure. La mort no existeix en el meu vocabulari. Tot i molts altres pesars que aquí no explicaré. Benissa, setembre de 2019 _____________________________________________ Etapes de la Malaltia de Parkinson en l'Escala d'Hoehn i Yahr. Etapa un: Símptomes només en un costat del cos. Etapa 2: Símptomes en ambdós costats del cos. Sense deteriorament de l'equilibri. Etapa 3: Deteriorament de l'equilibri. Malaltia lleu a moderada. Independent físicament. Etapa 4: Incapacitat greu, però encara és capaç de caminar o estar dret sense ajuda. Etapa 5: En cadira de rodes o al llit llevat que rebi ajuda.
Editat per el Ministeri d'Educació, Política Social i Esport Secretaria d'Estat de Política Social, Famílies i Atenció a la Dependència i la Discapacitat Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO)
Els canvis o
relleus polítics al capdavant dels ajuntaments, porten amb si una època
d'inestabilitat i inseguretat entre els treballadors públics, sobretot a nivell
de comandaments mitjans.
Alguns dels polítics
cessants, per això que perden el poder, són criticats, i si han governat i
perden el comandament, es produeix el buit al voltant, en algun cas la retirada
de la paraula i la pèrdua d'algunes amistats, potser interessades.
Alguns dels entrants,
amb aquest pujada que els dóna, volen canviar-ho tot, (el despatx el primer) i un cop prenen possessió
del seu regne de taifes, comença per destorbar algun empleat públic, com així
ha estat en temps passat. Cada legislatura té el seu o els seus damnificats.
Alguns dels nous regidors
han estat durant la seua època de travessia del desert, escoltant els envejosos
i als segundons abocar tota classe d'acusacions, algunes inversemblants per tal
de congraciar-se amb l'entrant. I l'entrant feliç, acumulant motius per complir
el seu somni, parapetant darrere de la resta de regidors.
Creia que aquesta
manera de fer era a causa de la inseguretat que els dóna, en alguns casos, el
desconeixement de l'àrea que els assignen, però no, aquets han estat empassant
tot el que el seu "assessor" li va transmetre, i creuen que han
adquirit els coneixements necessaris per a governar l'àrea.
És habitual que
en cada legislatura algun/s empleats públics rebin un tracte que avui es diu
"mobing", aquest ha existit sempre, però no es deia així, ni
l'afectat tenia drets.
I per fi els
va aconseguir.
Últimament
escolte, amb certa perplexitat, que sense cap pudor es diu que "rodaran
caps", o "demanar el cap de ..."
Podria
redactar una llista de escapçats quan no es deia escapçar i una llista de
descapçadors que es van anar a casa amb poca glòria.
En aquesta
legislatura s'entreveu un avantprojecte en marxa, per a un escapçament. Em van
venir a la memòria dos personatges dels meus temps d'estudiant, un còmic i
l'altre tristament real, i tot això em va causar cert neguit.
El Tartufo de
Molière, personatge còmic que ha quedat com apel·latiu d'una persona hipòcrita
i falsa. A l'associació d'idees coincideix que, ningú ho nomena pel seu nom, ni
ho assenyala directament, però tots sabem des del primer moment qui és. Per la
seua malícia i hipocresia se'ns fa odiós, veritablement odiós. I pels seus
enganys, és un home bastant llest i rastrer, que no dubta a enganyar i
aprofitar-se dels innocents que creuen en la seua paraula.
L'altre és,
Maximilien de Robespierre, va ser un advocat i polític de la Revolució Francesa
que en els seus escrits de l'època mostrava la influència de les idees
democràtiques de Rousseau.
Es va erigir
en defensor de les idees liberals i democràtiques més avançades, però va ser
l'instaurador del règim del Terror.
Home íntegre,
virtuós i auster, va rebre el sobrenom de "l'Incorruptible". Els
sans-culottes van portar a Robespierre al poder i després de prendre-li el
poder a Danton, Robespierre va esdevenir el «home fort" i va instaurar una
dictadura
Robespierre
va imposar una sagnant repressió per impedir el fracàs de la Revolució, no
dubtant a aprovar lleis que retallaven les llibertats i simplificaven els
tràmits processals en favor d'una justícia revolucionària tan expeditiva com
arbitrària; completava el mecanisme repressiu un sistema de denúncies i
testimonis perjuros estès per tot el país mitjançant 20.000 comitès de
vigilància. Va eliminar físicament a l'extrema esquerra, a contrarevolucionaris, monàrquics, aristòcrates, clergues, federalistes,
capitalistes, especuladors, rebels, traïdors i desafectes, fins a 42.000 penes
de mort en un any.
Va adoptar
mesures socials encaminades a guanyar-se el suport de les masses populars
urbanes, com la congelació de preus i salaris.
Una coalició
de diputats va obtenir de la Convenció el cessament i
arrest de Robespierre i els seus col·laboradors en el Comitè. Jutjat pels seus propis mètodes, va ser guillotinat
juntament amb vint dels seus partidaris.
Ara, aci, els
sans-culottes de Benissa Impuls van parlar i Robespiere recolzant-se en ells, tracta de fer
justícia guillotinant als molestos i col·locant als seus conmilitongos.
Poseu-li nom
que la farsa bufa ja la tenim muntada.
Aquests dies a casa, reflexionem. Tenir diners, cotxes, cases, bufoneries diverses ..... En aquests moments ¿de que serveixen ?. Els cotxes aturats. Mercedes, BMW, Renault'S, Audi s ...... I cases ?. Si s'està tremolant, (en una cambra de 2x3), i no és del molonet del cafe més aviat són els budells plenes d'aires. 
