MURMURAR

No fa molt, per a mi no tant, les esglésies s'omplia de feligresos, sobretot els dissabtes a la vesprada i els diumenges.

No fa molt, per a mi no tant, en l'església, les dones i els homes s'asseien separats. La nau, com ara, tenia dues files de bancs, i un passadís central.

No fa molt, per a mi no tant, abans d'entrar a l'església les dones es tapaven amb un vel negre el cap.

No fa molt, existia temor a l'incompliment d'algun/s dels 10 manaments, ja que constituïa un pecat mortal.  Tradicionalment, s'ha donat més importància a uns pocs manaments, com si els hi haguera més greus i menys greus.

Els majors recordem que el vuitè manament de la Llei de Déu prohibia: testificar la falsedat en judici, calumniar al proïsme, dir qualsevol classe de mentida, murmurar, jutjar malament del proïsme, descobrir sense motiu els seus defectes, i tota ofensa contra l'honor i la bona fama dels altres.

Açò per als creients.

Per als no creients, fins a no fa molt, la vida privada de les persones, era açò, privada.

Pero aixo fa algún  temps que no es complix, será perquè algunes persones naixen amb el “do de xusmeria” o que d'un temps a ara, ens hem contaminat per les televisions, podríem dir, LA TELEVISIO, que ha substituït l'assistència a missa i trivialitzat moltes coses, i té un contingut de programació amb un alt grau d'exhibició de la vida privada i íntima de personatges “famosos”, que ho són, per açò, per exhibicionistas i fins a per anònims ciutadans que es presten a explicar les seues intimitats.

No, no es confonga, no es tracta de l'honor públic.

L'honor públic, aqueix cal guanyar-li-ho i mantenir-ho. I és amb respecte, criticable, ja que aqueix honor s'ha posat com a aval en la presa de possessió.

En tot cas, l'honor públic s'ha perdut. L'únic responsable és el servidor públic. Aqueix que de servidor públic ha passat a ser servit, més aviat, s'ha servit.

No senyors, aquesta entrada va dirigida a la privadesa i l'honor de les persones. Em referisc a l'honor privat.

Em referisc al murmurador/a fet que es dedica a criticar, tafanejar, calumniar, desacreditar, difamar, censurar, zaherir, comadrejar, escorxar, espellar, emmetzinar.

A eixe o eixa, “cabaset femeter”,  que amb el “saps que …?”,  després de repartir fem sobre l'honor de qui no està present, en tornar a casa no pot obrir la porta pel fem acumulat derrere d'ella

A eixos, que poden ser, des de un analfabet/a a un lletrat,  als del fem derrere  de la porta de la seua pròpia casa, els aconselle unes fregues d'amònic en la llengua i bon bany en salfumant  i Chanel nº 5.

Quedaran com a nous/noves.
-----------------------------------------------
A manera d'informació:

La televisió és de quatre. Sí, quatre caps visibles i unes quantes invisibles. Pel que del monopoli TVE, hem passat al cuadripolio.

A part de la TVE, tradicionalment pro-governamental.

La televisió és de:

Mediaset (Telecinco, Quatre, La Set, FDF, Divinity, Energy, Boing i La Tenda a casa).
Planeta i la italiana De Agostini, el president de la qual és José Manuel Lara Bosch (Antena 3, Nova, Nitre, Neox, La Sisena, La Sisena 2, La Sisena 3 i el canal de pagament Gol TV).
Liberty Acquisition Holding, controlat per Nicolas Berggruen i Martin I. Franklin. (Pressa TV ,antiga Sogecable, que engloba a Canal + i a altres canals temàtics que emeten en cable o ADSl.
Veo Televisió, que abasta a Marca TV, Discovery Max, 13 TV i el canal de pagament AXN. L'empresa és propietat d'Unitat Editorial (Unedisa), editora d'El Mundo, Marca i Expansió, entre uns altres, i que està controlada en un 96,3% per la italiana RCS MediaGroup

Cant XI.- Descens als inferns II

Avui comprenc perquè un malalt o un ancià impedit és tan exigent, egoista, carregant, pesat i fins i tot aborrible.

Si el cuidant/a o familiar/s no assumeixen, interioritzen i empaticen, en fi, no saben percebre i comprendre els sentiments, pensaments i emocions del malalt; posar-se en lloc de l'altre per a entendre la seua situació, serà un vertader suplici per a tots dos.

El dependent, el gran dependent sent pànic a quedar-se sol, a no sentir la presència del cuidador, ja que se sap en mans d'ell per a sobreviure. La proximitat i l'empatia li produeixen seguretat, sobreviurà i podrà seguir vivint, amb tot el seu coneixement i sent conscient, en la presó d'un cos que no respon.

----------------

L´errant, va fer un parèntesi a causa de les tendres i familiars festes de Nadal i Any Nou, va suspendre, i va ancorar la seua nau. Va trencar qualsevol semblança, ni història que se li semble, al periple de l'heroi Odiseu. Tampoc és aqueix el seu fi.

Mentre açò escriu, ja porta planxades tres camises, dues samarretes i uns pantalons. Torna del segon Descens als inferns. 

 La nau el transportá plàcidament, conduïda per Alejandro, a la ciutat que és: somni-gitana-malenconia-fantasia. Durant quatre dies Odiseu va pernoctar en l'antiga capital del Regne Nassarita. Granada.

 
Granada va ser i és una joia, va ser desitjada pels Reis Catòlics, i mai la van conquistar. Es va arribar al lliurament del regne mitjançant negociacions, reflectint els acords en les Capitulacions, les quals atorgaven, entre unes altres, el dret de seguir practicant la religió i el dret islàmic. Veiem doncs, que la tolerància real era un fet. Però, sempre hi ha un però. El confessor de la reina Isabel, el Cardenal Cisneros, iniciá una campanya de conversions forçoses, amb confiscació i crema de llibres, empresonament de alfaquírs i processos inquisitorials. En suma l'incompliment del promès i pactat. A que sona açò?.

Particularment, i amb la confiscació i la crema de llibres, ja existia la pulsió, l'herència secular de l'Espanya de el “Muera la intelectualidad traidora, Viva la muerte!” de Millan-Astray, enfront de el “Vencereu, perquè teniu sobrada força bruta. Però no convencereu”, de Miguel de Unamuno. La de l'escola privada amb els seus interessos i principis religiosos o polítics, enfront de la, cada vegada més escanyada, escola pública gratuïta, laica i lliure.

 
- Bé Odiseu. Sempre et vas per les branques. Aqueixa vena critica teua. Que se't va perdre a Granada?.

La va conèixer a Jaén al juliol de 2011. La primera trobada, en el desdejuni de l'hotel. No coneixia a ningú. Es va asseure en una taula on dues dones madures estaven barallant amb sucs i cafès, ensaïmades i croissants. En la batalla, ella tombá el suc o el cafè. Que nervi de dona!.

Després va llegir, “Amb les nostres paraules”, on explicava la seua experiència, des dels 33 anys d'edat. Feia doncs, 31 anys que convivia amb el Parkinson. Va llegir Odiseu, també, el seu llibre testimoni. “DESAFIANT AL PARKINSON” (Grup Editorial Universitari - Granada, 2012). I es va entaular una amistat, i mitjançant l'aplicació informàtica Skype, les seues xarrades periòdiques van acabar per subjugar al errant.

La fundadora de l'Associació de Parkinson de Granada, durant nou hores, va permetre al errant acompanyar-la en el seu passeig, menjar i vivència.

Un passeig pel Parc Federico García Lorca, on se situa la casa de l'Horta de sant Vicente, 6, lloc de vacances de la Família García Lorca, avui casa-museu.

 
Una visita als seguidors de la seua obra, l'Associació de Parkinson i les seues dependències. Departir amb la seua presidenta actual, una altra jove dona coratge, amb Parkinson i el seu marit amb una afecció cerebral que li fa depenent.

Menjar en un restaurant de la seua elecció, amb visita lleu del seu “amant angles”.

Contemplar Serra Nevada i Granada des d'un mirador. Blanca la muntanya, platejata la ciutat, el sol produïa aqueix efecte. Carmen, sensible i poeta li'l fa notar al tosc errant.

Després, de tornada a casa, xarrada profunda i sincera. Mentre, el gelós anglès, com si res, perquè sí, va anar apareixent. La somrient, dicharachera, enginyosa i intel·ligent dona, va mudar el semblant, va quedar com una estàtua humana d'un parc o cantonada.

La rigidesa total i absoluta del cos, la incapacitat total i absoluta de valer-se per si mateixa, fins a per a beure el “biberó” que conté la droga. La “normalitat” torna al cap d'hora i mitja, per la qual cosa el brebaje no és la panacea ràpida.

Qui decideix i actua és algun follet neuronal, capritxós i cruel. Durant l'experiència, dels ulls roden llàgrimes, no són de plor, són degudes a l'excessiu temps que els parpados, rígids també, mantenen els ulls oberts. L´errant sent una ràbia profunda.

A la volta, dolorosa per l'estona de tensió rígida, dempeus, com si d'un ball es tractara, es desentumeix, i el ball ho és en part voluntari i l'altra involuntari, les discinesies.

En el comiat hi ha un moment màgic, l´errante agraeix, sense paraules, el dia que li ha oferit Carmen. Eixes nou hores són per a ell, un exemple. Una experiència. I produeixen en ell un estat de benestar i orgull. Avui l´errante se sent més savi. L´errante veu reforçades les seues creences i decisions. I si per ventura, la rectificació mínima en l'adreça de la seua nau.

La visita a la joia de L´Alhambra i El Generalife, tot sol, càmera en ristre, amb el record del dia anterior, tanquem aquest Descens als inferns.

La blanca camisa que lluirà diumenge vinent, mereix ara tota la seua atenció.


I junts vaem cantar

                  RESISTIRE

Cant XI.- Descens als inferns I

Navegant en el difícil retorn a Ítaca, pel país que alguns anomenen Catalonia, Odiseu, “l´errant”, visita per la ruta als amics amb Parkinson (Hades), i compara el seu estat als Camps de Asfódelos, descrits en l'Odissea, on les ànimes dels herois vagaven abatudes entre esperits menors, que refilaven al seu al voltant com a ratapinyades. Solament  libacions de levodopa oferides a ells en el món dels vius poden despertar-los durant un temps a les sensacions d'humanitat.

L´errant, aprofita la seua ruta de tornada i visita a coneguts que són casolans de el “hoste mal parit” en paraules de Salvador Riera, la malaltia de Parkinson.

El contacte amb afectats, en les associacions, reunions i algun congrés li ha permès conèixer a un gran nombre d'afectats i els seus familiars.

La seua primera visita serà a una bella  EPIT (malaltia de Parkinson d'Iniciació Primerenca). La seua casa esta prop del Camp Nou, és xicoteta i acollidora. La recepció es celebra amb alegria, doncs en dies anteriors la correspondència ha sigut fluïda, i sincera, com per a preparar les sis hores que romandrà  l´errant en la casa. 

Es parla i es valora una part del viatge d'Odiseu. Mentrestant es produeix un estadi lògic en aquesta malaltia. És sortejat amb perícia, però no per açò menys molest, aclaparador i “desfacedor” de moments encantadors.
Comiat i propòsits de noves trobades personals i virtuals. En el dialec que he escoltat de la seua boca, el seu accent no és molt pronunciat, el seu català és perfecte, no se si en la seua casa, quan parle amb la seua mare, aquesta reconeixerà que la seua filla va tirar arrels en catalonia.

Pel camí, hi ha 450 quilòmetres per davant, rellig Odiseu mentalment les frases amb que es va quedar, i que estan en els articles del llibre de testimoniatges “El Parkinson amb les nostres paraules”.

Diu la bella *EPIT: “Saber que tènia va ser alhora una bufetada en la meua cara i un descans. Evidentment, saber que tens una malaltia progressiva i incurable no és per a donar bots d'alegria. Però descartar certs mals el recorregut dels quals és curt i fa desaparèixer a gent vital, és un alleujament”.

“Tristament els que hagueren d'estar més a prop no ho estan. Supose que és una barreja entre rebutjar qualsevol responsabilitat i no saber manejar la situació”.

La segona visita és l'estació de descans de Pepe, est rep a Odiseu, com sempre, amb els braços oberts i el caminar saltarín. Pepe ja és conegut pels lectors, en l'entrada “Tres dies de setembre” del 27 de setembre de 2012, on l´errant  conta qui és el seu amfitrió.

Descansa i reposa forces és les seues habitacions de pas. L'endemà, “matinet” el desdejuni en el forn La Verge. Nous raonaments, estats d'ànim, reptes …. és com si fóra l'endemà d'aquells dies de setembre. Tots dos notem que els seus Parkinson treballen remant en la nostra contra, per açò, no hem parat el nostre motor fora-broda per a guanyar-li un temps. Tot el temps. I ho farem, vaja si no!.

Els beneficiats de la crisi, els bancs, justament uns dels grans provocadors d'aquesta, tenen en la seua mà el nostre avenir. Estem a la seua mercè, deixen o no deixen, però prepare's voste que va arregladet.

Aprofitant el seu pas per la ciutat de la Banda Primitiva, la visita del l´errant al seu gestor personal és un fracàs. - No, àdhuc no. Açò requereix un estudi. És lent. Sí, encara que siga poc, cal avaluar riscos.- Bé, doncs vaja voste a prendre vents, senyor gestor.

Mentre, una trucada de telèfon. És del seguidor del “boig d'Assís”. Pregunta quan té prevista la seua arribada al convent. Serà la tercera visita, del cami de tornada i sembla doncs, que l´errant ha adquirit massa compromisos en un dia. Té el compromís de visitar al seu familiar religiós i parkinsoniano.

 
- A les 6, a les 6 estaré ahí.

El comiat de Pepe, és un “fins al divendres”. La reunió dels Apropa´t està prevista i organitzada per eixe dia. Les Torres de Serrans serà el primer plat i de segon la “Utielana”. Com a entremès hi ha preparada un lliurament de records i carnets. Pepe està molt il·lusionat amb la reunió.

L'eixida de Lliria és ràpida, la cita del menjar és a València. Àdhuc quedava aquest compromís intermedi. Un menjar de excolabradors que són amics.

- Paco està en Lliria.
- Doncs jo vinc d'allí.

Res, toca esperar. El despatx és ampli i lluminós. No hi ha tanta gent treballant com en altres de les seues visites. Marisa entra i ens saluden. Ella fa temps que ho segueix en el seu blog. Simpàtica i realista, diu:

 
- La cosa está molt mal. Poc treball, malament l´assumpte.

El menjar a dos. Unic  tema. La situació crisi-corrupció. Solució?. No, no s'entrelluca un punt en què es veja com serà el final d'aquest garbull, però quasi segur que els beneficiats no seran els ciutadans. 

L´errant opina que el poder polític va cedir i ara és el poder econòmic qui imposa les seues regles i a qui els polítics estan amarrats. A Paco li fa ràbia que la situació trenque, sense voler-ho però per força, una família de treball. Haurà d'acomiadar, objectivament, a col·laboradors de més de 20 anys de relació. Uns ho comprendran. Uns altres no.

- Per què jo?. Hi ha uns altres i he de ser jo.

Un dilema, una pena.

Una situació desastrosa que ningú assumeix ni a ningú li costa un càstig.

La tercera visita, en esta, ja arriba amb retard.

Vicente està esperant en la sala de visites. La primera impressió és desagradable. Envellit, desaliñat, mirada espantadissa.

Abraçada del errante, i rigidesa i inexpresión del religiós.

De no conèixer els sintomes que produeix Parkinson, un es prendria la recepció com un desfavor. No és així, la rigidesa, la cara de póker i el tremolor són evidents. I en parlar, en parlar s'expressa amb el seu gran i aguda intel·ligència. Sí, s'expressa, no vol açò dir que se li senta. La seua veu és un murmuri monocorde, àdhuc amb l'oïda pegada a la seua boca, es perden algunes paraules. La hipofonía.

La resta del temps de visita va ser com el títol d'aquesta entrada.

Cant VI.- Odiseu i Nausícaa.

Els dies que l´errant passa a Lleida, són un bàlsam per a reparar certes ferides i del viatge.

Com Odiseu, als afores de la ciutat, prop d'un bosc de pereres, envaït ja per la civilització, està la “Torre Saroqui”, la casa del Jaume i la Pepita, on Nausícaa (Nuria), en aquesta història ja està casada, li ofereixen aliments i hospitalitat.

 En la psicodèlica Llotja veiem l'espectacle d'Andreu Buenafuente i Romero, que representen “Ningú sap res”. Una paròdia sobre en desconeixement total que tenim uns d'uns altres, i així i tot ens atrevim a opinar i jutjar. Em sona a alguna cosa propi i actual. Ningú sap res del que li passa als altres pel cap i a l'interior de la seua casa. Xafarders és el que hi ha. Mirant a la seua pròpia casa quedarien sorpresos.

Mirador del Claustre

Els dies passen, Odiseu realitza incursions en la ciutat de Lleida, en particular al Turó de Lleida, al territori de la Noguera, el Valls Occidental i el Barcelones.

El Turó de Lleida esta coronat per la majestuosa Catedral – Seu Vella – Castell, que destaca sobre tota la ciutat. La seua missió religiosa acabá en 1707.

L'ombra de Felip V era allargada, després de la conquesta de la ciutat va decidir la destrucció de la Seu, però la seua mort es va produir abans de donar l'ordre. Però açò no va ser obstacle perquè guanyara l'estament militar sobre el religiós, interessat en la seua situació estratègica, i des de llavors fins a 1948, va ser caserna militar.

Campanar

Tres punts de la Seu capten major interès al errant

.
El campanar octogonal amb els seus 60 metres d'altura i 238 graons, que és visible des de qualsevol punt de la ciutat.

La Porta dels Fillols, que durant molt temps va ser la porta principal i per on havien d'accedir els que anaven al baptisme. La porta i l'escalinata d'accés, causa criositat a Odiseu, ja que des d'alguns punts de la ciutat, s'observa nítidament.

El claustre, una vertadera joia i espai de tranquil·litat i pau. La seua situació fa que a través de cinc arcs s'obtinga una visió de mirador sobre la ciutat. Els 17 arcs ogivals interiors, donant pas a la llum reflectida en les parets mil·lenàries, són ocasions que no cal perdre's.

                                     La Seu Vella de Lleida

En la Noguera, Camarasa, població que dóna el nom a un pantà proper, un més en la llera del riu Noguera-Pallaresa, afluent del riu Segre, que al seu torn creua la ciutat de Lleida i banya els peus de la Seu Vella.

Afegeix la llegenda

Camarasa va ser visitada fa anys pel l´errant viatger, i el paratge li va encantar. Cerca una imatge un moment que reflectir. Una bella fotografia que desprenga pau.

El riu Noguera-Pallaresa baixa tranquil, els diferents murs construïts, domen la velocitat que li dóna el pendent i ara corre mans, però en èpoques de desglaç s'obrin les comportes dels embassaments, i es produeix un augment del cabal. És llavors, quan el riu corre amb alegria i amb un rumor d'arrossegament de cants rodats desgastador.

Riu Noguera-Pallaresa

Al costat de la denominada Batalla de l'Ebre, la Batalla del Segre, menys coneguda però no per açò es menys sagnant i estratègica. El control de les centrals elèctriques va fer de la zona un altre escorxador del que no hi ha xifres, però que es podrien acostar a les esmentades en la batalla de l'Ebre.

Coincidint amb l'operació judicial, per un presumpte frau urbanístic, en la qual es deté a 12 persones, s'estableix un cap de pont a Sabadell, on en un modern estatge ens allotgem dues nits.

Sabadell i Terrassa, van ser dos grans nuclis tèxtils, on la revolució industrial transformá la vida dels seus habitants i el paisatge. El creixement ràpid pel devessall de treballadors a les fàbriques tèxtils i les indústries auxiliars, fomentá un creixement desordenat de les poblacions, cosa que en l'actualitat s'intenta remeiar.

Teler

A Terrassa en una antiga i magnifica fàbrica tèxtil, el Museu de la Ciència ila Tecnologia, una exposició de l'enginy de l'home al servei de la col·lectivitat. Un museu on, ser català és sinònim d'emprenedor, avançats a les seues èpoques, atrevit, constant i admirable. És un museu on es palesa la diferència, en est hi ha peces originals, usades en les indústries i empreses catalanes. En el de València, maquetes i reproduccions.

Montcau 1.056 m.

I pugem al Montcau, a 1.056 metres, dins del Parc Natural de Sant Llorenç de Mun i  l´Ocau. Aire pur, vista magnifica i cos renovat.

Sabadell, un nom propi s'ha fet quotidià entre els valencians, gràcies a la gestió modèlica de saqueig i espoli, àdhuc no aclarida i castigada, i que va portar a una entitat bandera, la Caixa d'Estalvis del Mediterrani – CAM, a una ruïna tal que, Sabadell és el nou nom i Banc Sabadell el “felpudo” que tapa el nom de la CAM, que ja solament valia un punyetero euro.

                                         Pujant al Montcau

Passeig de Gràcia.

I Barcelona, lluminosa, nadalenca, bulliciosa, cosmopolita i Gaudiana.

Casa Batlló - Antoni Gaudi

Catedral - Barcelona

 Enllaços:

 -  Casa Batlló.

 -  Catedral. 

 -  La Rambla.

 -  Passeig de Gracia.

La Rambla de Barcelona

Cant IX .- Odiseu explica les seues aventures amb: els cicones, els lotófagos, els cíclopes.

Un poble desaparegut, tres rius, un castell i Polifem.

Des de la seua arribada, el errant solament s'havia desplaçat a peu, i havia sigut al castell del Turó de Lleida i per la ciutat.

Fa un dia de Sol esplendit però molt de vent. Les valls dels rius, són per a Èol, com a tobogans pels quals es deixa caure. En la seua fricció produeix danys i molèsties als mortals que els habiten, ressecant o humitejant aqueixes feraces terres.

Riu Cinca prop de Fraga

A l'eixida de Lleida, abandonem prompte la companyia del riu Segre i ens incorporem al camí que voreja el riu Cinca a l'altura de Fraga.

El camí té un pendent interessant, sobretot per a no haver de forçar la velocitat. A la volta, encara que costa amunt i ja vesprada, amb el fresc, el vehicle respondrà sense problemes.

L'efecte visual que produeix la vall és la d'una fulla quadriculada. Són les parcel·les, unes amb fruiters alineats, unes altres amb la terra preparada per a plantar o sembrar. 

Per on passa el Cinca s'intueix per la processó de pollancres, als quals novembre els mana canviar-se la vestidura, provant-se poc a poc conjunts, fins que les seues tenyides fulles arriben al groc, formant una línia en el conjunt.

Mequinenza nova, rius Segre y Cinca

Gens ha canviat, Mequinenza nova i vella estan en el seu lloc. Els tres rius flueixen i el castell esta al capdamunt.

Mequinenza és un doble encreuament de camins entre l´Arago, la Catalunya interior i el camí fluvial de l'Ebre que va a cap a la desembocadura.

És doble, perquè a l'habitual camí terrer, cal sumar els tres rius que s'uneixen davant de les seues portes. El gran Ebre, que procedeix de Fontibre, i els Cinca i Segre que canalitzen la neu dels Pirineu aragones y catala, convertida en aigua, liquid transparent, fresc i quasi pur.

La història de Mequinenza va unida als seus rius i al lignit de les seues entranyes.

Durant anys de les seues mines s'extreia lignit que mitjançant una flota 16 llaüts es transportava a la costa, i amb aquets viatjes proveïa la important indústriatèxtil del Llobregat a Barcelona. Aprofitant la volta, es carregava de tot allò que es necessitava en la població i un ampli radi de poblacions veïnes. 

Els miners, sirgueros i calafateros eren les professions dels seus pobladors.

Mequinenza vella

Pero en 1957 comença el principi de la fi de l'encreuament de camins, dels miners, dels calafaters i dels sirgueros.

Mequinenza  vella

El desenvolupament i la política franquista de construcció de pantans, assenyala a l'estratègica intersecció com a lloc adequat per a la construcció d'una de les preses que constitueixen un dels embassaments més grans d'Espanya.

El poble de Mequinenza, el que es trobava a la vora del riu Ebre, el que tènia un camp de futbol que s´anegaba en les crescudes, amb el consegüent avantatge dels locals per la seua habilitat de jugar amb l'aigua pels turmells, aqueix poble va ser derruït, i en el vessant del Segre es va construir la nova, uniforme, alineada i vermellosa Mequinenza.

Castell de Mequinenza

A la part alta del turó, vigilant, un castell, en ell, el errant va comprovar que habitava àdhuc Polifem.

El castell que té els fonaments del segle XII, durant els segles XIV i XV, es transforma en un castell-palau, el millor de l'art gòtic de la corona d'Aragó.

Amb el temps és propietat dels Montcada, Medinaceli, el Duc de Orleáns, el mariscal Suchet (del ejercit de Napoleón), una guarnició militar des de 1820 al 1923, uns anys d'abandó, presó i observatori durant la guerra civil, quedant en ruïnes.

Polifem va quedar sense refugi.

Riu  Cinca

Per a protegir-se, en els anys 50 del segle XX, s'autoritza a l'empresa nacional ENHER la seua reconstrucció.

Polifem-ENHER, es transforma en Polifem-ENDESA que passa a ser propietària del mateix.

ENDESA és avui una filial del Ente Nazionale per l'Energia Elettrica (ENEL), la major empresa italiana del sector energètic. Tot gràcies a la Comunitat Europea i els jocs malabares de l'expresident del govern José María Aznar i l´expresident d´Endesa l'efímer candidat numero dos amb Mariano Rajoy, Manuel Pizarro.

L´errant sap que Polifem viu en el castell, perque el dia de la visita a la Mequinenza vella i nova, i a l'encreuament de rius, va ser expulsat de la propietat privada, dels voltants del castell, castell que és d'ENDESA, empresa que va  ser de tots els espanyols. I els espanyols ens quedarem sense castell i sense control de la energia eléctrica.

Menys mal que Polifem va contractar com a assessor a José Mª Aznar per 200.000 euros anuals.

Un dels ciclopes va eixir a expulsar dels voltants del inexpugnable castell, al errant fotògraf, amb el següent argument:

Presa de Mequinenza

- El director del castell li ha vist per la càmera de video i ha ordenat que se li acompanye al limite de les propietats del castell.

- I qui és el propietari?.

- Endesa.

Polifem amb un ull va expulsar al errant. 

Res va poder fer, Polifem té poderosos ciclopes (assessors), i una estaca no és suficient per a encegar tanta rampinya.