Avui dia 11 d´abril a les 12,15 entrevista en Radio Litoral SER FM 102.5 a
VICENT IBAÑEZ
AVUI DIA MUNDIAL DEL PARKINSON, APROFITA I
INFORMAT SOBRE AQUESTA INFERMETAT:SINTOMES, TRACTAMENT, EVOLUCIO,
CONSECUENCIES PERSONALS; LABORALS I FAMILIARS.
La preparació de la XI Reunió d'Amics, components del grup Apropa´t de
l'Associació Parkinson València, va tenir diversos retards per no haver-hi
coincidències entre els nou components.
L'important
d'aquestes, no és la periodicitat més o menys, és més aviat, la coincidència de
tots, per a gaudir d'un dia d'amistat sincera i interessos coincidents.
Per fi, el dia triat, a un d'ells, l'esquena no ho deixa eixir de casa. La
reunió d'amics, amb una valuosa baixa d'última hora, se celebra en la històrica
ciutat de Xàtiva.
Els procedents del nord, de València, es traslladen mitjançant el tren de
rodalies fins a l'estació de Xátiva.
El membre del sud, accedeix a la ciutat en el seu vehicle privat, no hi ha un
altre mitjà. Des del sud, la connexió ferroviària Denia-Gandia és una
reivindicació antiga i que les oïdes dels servidors públics no escolten.
L'antiga línia fèrria de Gandia-Alcoi, “el cigarrala”, funcioná fins a l'any
1969. El tram de Carcaixent-Denia, un altre que va desaparèixer. El benefici
econòmic abans que el servei públic. Res no cambia.
La intenció del membre del sud és arribar abans per a oferir-los als seus amics
una rebuda fantàstica. No obstant açò, com sempre, va just de temps i a més
s'ajunta amb la impossibilitat de trobar un aparcament proper a l'estació. Troba
un i fot a córrer, vol filmar el moment de l'arribada.
Vicent, Jose Ramon, Tomas, Pepe, Eduardo, Victor, Vicente y Manolo.
Per curiositat ha repassat una mica la història de Xátiva, i sense remuntar-se
més enllà de l'Edat Mitjana, veu que en el seu temps va ser una de les ciutats
més importants del Regne de València. Allà pel 1707, el rei borbón Felipe V,mana botar foc a la ciutat que crema durant 8 dies. El suport a l'arxiduc
Carlos en la Guerra de Successió Espanyola, enfront del borbón, els passa una
bona factura i l'àlies de “socarrats” (chamuscados).
La Seu
Hi ha personatges nascuts en aquesta terra, que en el seu temps, per diferents
motius, van destacar. Alguns amb llums i uns altres amb ombres.
- Calixto III (1378-1458): Papa de l'Església Catòlica, nascut amb el nom
d'Alfonso de Borja en la Torreta de Canals, llavors pedania de Xàtiva.
- Alejandro VI (1431-1503): el polèmic Papa de l'Església Catòlica, nascut amb
el nom de Rodrigo de Borja i pertanyent a la il·lustre família setabense dels
Borja.
- Tomás Cerdán de Tallada (1530?-1614): magistrat, jurista, humanista, poeta i
doctor en lleis que va comptar amb l'amistat de Felipe II i Felipe III. Va
escriure Visita de la Presó i dels presos,
per la qual cosa se li considera el precursor del penalisme modern.
- José de Ribera “El Españoleto” (1591-1652): és un dels principals pintors de
l'escola espanyola, encara que la seua obra es va realitzar quasi íntegrament a
Itàlia. Les seues obres estan exposades en els principals museus del planeta,
com el Museu del Louvre, el Museu del Prado o el Museu Metropolità de Nova
York.
- Bruno Lomas (1940-1990): cantant de rock.
Bruno Lomas - Ven sin temor
- Raimon (1940-): cantant en valencià, un dels màxims exponents de la Nova
Cançó.
- Feliu Ventura (1976) es cantautor de fina ironia i prosa elaborada.
Feliu Ventura - El pes d'un somriure
Detall del Hospital de Pobres
Doncs bé, pel casc antic de Xátiva, declarat Conjunt Històric-Artístic en 1982,
i en ell es troba la gran majoria del patrimoni de la ciutat, els amics, per
parelles, en petits grups, en asseguda comú, conversen, s'informen, participen
les seues vivències, assimilen solucions o possibles coincidències.
Aprofundeixen més en les seues comuns disyuntives. En les seues penes i
alegries.
Mentre, caminant, es troben amb els diferents monuments o edificis, allí es
produeixen parades, posats del grup per a una foto. La Seu, l'Hospital Major de
Pobres, sant Francisco, etc.
Del menjar a casa Floro, Pepe, que entén d'açò, diu:
Jo ja coneixia aquest Lloc. Vaig menjar allí diverses vegades, farà sobre uns 20 anys.
Encarreguem taula personalment i ens va dir Floro que sobre les 14:15. Volíem
tots Arròs al Forn.
Arribem a les 14:05 i ja estava ple, excepte la nostra taula.
Mentre que ens atenen, observe el local i estava igual com jo ho recordava.
Una planta baixa antiga, chapada fins a uns dos metres, estovalles a quadres
roig i blanc amb sobre/estovalles i tovalló de paper.
Conte: 5 + 5 + 2 + 2 + 3 + nosaltres 8 Total 25
Van acabant i va doblegant 2 + 2 + 3 + 4 + ? Uns 15
Es fan les 15:45, demanem el compte, Total 80 € amb
Costelles a la mel
Un Segon de
Tonyina, Llucet, Vedella o Costelles mel, Beguda i Postres, Sense Cafè.
Ens alcem per a marxar i hem de passar per la zona de la Cuina.
On en eixe moment estaven Floro (uns 65 anys) i na senyora (de la mateixa +-
edat, sra. de Floro) que ens acomiaden amb el típic, Què tal han menjat?
ESTUPENDAMENT
I no puc evitar. Quantes són en la cuina?
El que VEU. Jo dins i el meu marit fora.
Un LLOC INTERESSANT però més àdhuc EL SEU SECRET!!”.
Havent dinat, en una terrassa, resum del dia, una beguda refrescant i un tast
del dolç típic, les almoixàvenes i l´arnadí, que són pastissos de carabassa i
ametles. De categoria!. Comiat i volta a casa.
Aquest matí, d'hora, com cada dia, em vaig asseure enfront de la pantalla de
l'ordinador. Abans havia pres la meua selecció de “perles”, les quals, com diu
el prospecte, aniran alliberant la seua droga a poc a poc, durant tot el dia.
Vaig donar a la tecla d'encès i em vaig posar els auriculars. A voltes estic
una bona estona enfront de l'ordinador amb ells posats i no m'acorde de cercar
la carpeta de música relaxant o d´iniciar el Spotify amb música de Mozart, Bob
Dylan o Leonard Cohen. L'atenció es concentra en la pagines dels periòdics, el que
publiquen els meus contactes en el Facebook, o l'inici d'una conversa en “xat”
amb algun/a matinador/a-noctambul/a, que en el nostre cas és el mateix.
Les pastilles-perles, al cap d'una estona produiran un lleuger sopor, que
davant l'ordinador es converteix en un cabotej d'aviet amb bastó i boina amb “pirri”.
A voltes cal tornar al llit i deixar en el coixí el destil·lat de les drogues.
Avui, en l'aplicació Messenger, dos contactes tenien l'indicatiu verd. M'han
guanyat, han deixat el llit abans que jo, o no l'han desfet. Açò mai se sap.
Vaig començar el dialec amb els dos al mateix temps (he après a portar fins a
tres diàlegs, amb les conseqüents ficades de pota, dient a qui no toca alguna
cosa que produeix equívocs difícils d'explicar). Des d'un principi he hagut de
tallar amb un d'ells, l'altre em rep amb la notícia que a la seua parella li
han diagnosticat càncer de fetge.
El meu amic/a esta que s'ofega, la seua parella és el seu gran amor, el seu
suport, la seua esperança, tot. El Parkinson el visitá d'hora, i eixos anys de convivència
amb la malaltia, esta ha fet el seu camí en els seus símptomes visibles i
invisibles. La notícia que la seua parella, ara al seu torn est malalta, no fa
més que agreujar la situació. Una prova més de la seua resistència.
- Com vas, bon dia?.
- Vaig malament, però no per mi, li han dit a la meua parella que té càncer de
fetge i estic que no m'ho cree. Doncs així és, tinc molta por.
- Ho sent, ho sent molt, no hi ha dret,tu ara eres feliç. No se qui és qui ens posa eixes proves, que ens fan
patir i posen a prova la nostra resistència.
Així ha començat el dialec, seguint amb allò que, ànim, paciència i ací estic
per al que faça falta.
No m'he vist en tan greu notícia, sí que la vaig témer quan estaven
realitzant-me les proves del que després seria un diagnòstic de Parkinson.
Llavors vaig témer que em comunicaren un tumor cerebral. No ho va ser i vaig
respirar alleujat.
Què podem dir?. Què podem fer?. Que alleuge, done seguretat i reconforte al
nostre amic o familiar. Jo no tinc paraules, em sent impotent i inútil.
Jo en el seu lloc estaria totalment fora de lloc. És un glop pel qual passen
moltes persones “anònimes”, dic anònimes perquè ni ens assabentem dels problemes
dels nostres veïns del replà, que ni amb prou faenes coneixem.
Però estic segur que quan l'ocasió es present, perquè ningú esta immunitzat, el
malalt es fa fort i creu en la sanació, el familiar l'assumirà i tots aquells
que són veritablement família i amics faran el que no està escrit per a
alleujar, ajudar i acompanyar als quals tan injustament la vida s'ha
acarnissat, com és el cas del meu amic/a i la seua parella.
Qui estableix aquestes proves de resistència i les distribueix tan
desigualment?. Per què no es reparteix de forma homogènia?.
Per què a cavall flac no li falten puces?.
Són preguntes que fins a un creient es fa. No n'hi ha prou amb dir que són
proves que ens mana Déu. Déu és infinitament bo. Aixi es diu. No pot Déu enviar
sofriment, no seria just. A uns tant i a uns altres tan poc. A uns dues tasses
de fel i a altres mel.
Si aquests dies estic intranquil, és per diversos motius. Uns són personals, i
a aquests, el temps els farà vells i uns altres vindran que els esborraran.
L'altra intranquil·litat té diversos noms, i són, Benedicto XVI, el Rei Juan
Carlos, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, Iñaki Urdangarin i Luis Bárcenas.
Enmig d'aquestes intranquil·litats, porte uns dies estudiant a Nicolás Copèrnic
(1473-1543). Copèrnic era un polímita: matemàtic, astrònom, jurista, físic,
clergue catòlic, governador, administrador, líder militar, diplomàtic i
economista polonés del Renaixement, que va formular la teoria heliocèntrica del
Sistema Solar. El seu llibre, De revolutionibus orbium coelestium (Sobre les
revolucions de les esferes celestes), és una peça clau en el que es va nomenar
la Revolució Científica en l'època del Renaixement.
Posar en dubte que l'home està en el centre de l'Univers per a contemplar-ho,
significa anar en contra del més gran dels ideals: el de la contemplació per
part de l'home de la majestuosidad dels cels fets per Déu.
A partir de Copèrnic la idea és que l'home està governat per la seua raó, que
serà la facultat de l'ésser humà que fa que prenga part en l'ordenament de
l'Univers. Així l'home passa a ser un ésser autònom que basa aquesta autonomia
en la seua capacitat de raciocini. La raó humana pot ara apoderar-se de la Naturalesa:
dominar-la i controlar-la. Així l'home deixa de ser el centre físic de
l'Univers per a convertir-se en el centre racional de l'Univers.
El 5 de març de 1616 l'Església Catòlica condemna el llibre de Copèrnic que
vaig explicar les seues teories astronòmiques.
La lectura dels treballs de Copèrnic i la seua revolucionària obra, sembla que
no ha arribat al general dels homes, però més encara, no va amb aquells que per
diversos motius ocupen llocs destacats en la societat actual.
He destacat cinc noms, encara que són molts més. M'atrevisc a dir, que tot
aquell a qui se li ha investit d'autoritat o representació, en general, es creu
amb la suficient capacitat intel·lectual i moral sobre aquells als qui deuen el
seu lloc.
Els investits, representants del poble, viuen en l'època del pre-Renaixement,
doncs es creuen el centre de l'univers, cosa que va desmuntar Copèrnic. El seu
raciocini no arriba més enllà d'interès propi, del desenganxe, la
insensibilitat i el menyspreu dels seus confiats representats.
La renúncia del Papa, no explicada, però amb un rerefons de corrupció dins
d'una de les institucions que més exemple devia oferir.
La perillosa proximitat d'Iñaki Urdangarin amb els seus tèrbols negocis, amb el
Cap de l'Estat, i que ha donat motiu al fet que es produïsca l'obertura del
meló, a compte de la seua relació amb la princesa Corina, i en el qual els
programes del xafardeig tenen bon mos, i que han demostrat pocs escrúpols en
uns altres temps.
I Bárcenas guanyant diners a costa del nom del PP i repartint alegrement sobres
amb gratificacions entre
membres de l'actual govern. Gratificacions, al seu
torn, que han vingut de donacions d'empreses amb interessos d'obres i serveis
amb l'administració pública.
Ells, diners, luxe, i “més em mereixo jo”.
Nosaltres, opressió, prepotència i misèria.
On estan els fiscals i jutges valents?. Al centre de l´univers.?
El dia 10 de febrer de 1977, fa ara 36 anys, s'aprova el registre de
set formacions polítiques pel Tribunal Suprem, gràcies a la Llei de
Reforma Política promoguda pel primer govern d'Adolfo Suarez.
Des
d'aqueix dia fins al 7 d'abril en què es legalitza el Partit
Comunista, Adolfo Suarez realitza una labor d'acostament al Secretari
General, Santiago Carrillo. Contactes i reunió secreta. Tires i afluixa.
Dialec, sinceritat i altes mires.
Es la
primera part d'aquesta història, HISTÒRIA amb majúscula, i no la trista i
vergonyosa història a la qual hem arribat, on els servidors públics,
que presenten les seues candidatures voluntàriament, s'han servit del
poder atorgat, per a acte concedir-se tals privilegis, que han passat a
ser una casta superior i de servidors han passat a ser servits.
Altres
vegades he declarat la meua admiració per President. I considere que
fins al moment, cap dels quals li han seguit ha arribat a la categoria
que Adolfo Suarez li va donar a la política espanyola.
Més que mai,
ara, és necessària una figura com l'expresident, que amb la seua
presència transmeta seguretat i amb les seues accions confiança i
compliment de paraula.
La figura insegura i amb una dubtosa paraula.
Un president que denigre al seu antecessor i que fins al moment no ha
demostrat ser millor. Un president que produeix als seus seguidors
inseguretat. Un president al que la presa de decisions li és
consubstancial amb el seu paisanaje. Un president que no ha complit
amb les seues propostes i promeses. Un president que no neteja el seu
pati de dubtosos personatges.
Avui he llegit unes frases del dramaturg i poeta alemany, Bertolt Brecht, un dels més influents del segle XX.
-
"El pitjor analfabet és l'analfabet polític. No sent, no parla, no
participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el
preu dels frijols, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i
dels remeis, depenen de decisions polítiques. L'analfabet polític és tan
ruc que s'enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No
sap que de la seua ignorància política naix la prostituta, el menor
abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, mequetrefe i lacayo de les empreses nacionals i multinacionals".
- "Les revolucions es produeixen en els atzucacs".
Hi ha un munt d'analfabets, cada vegada menys.
És
possible que es produïsca una contrarrevolución, estem en un atzucac
produït per aquesta revolució econòmica, de la qual no és culpable qui
l'està pagant.
Crec. Estic segur de la vigència de la frase de Bertolt:
-
"Senyors, no estiguen tan contents amb la derrota [d'Hitler]. Perquè
encara que el món s'haja posat dempeus i haja detingut al Bastardo, la
Puta que ho va parir està calenta de nou".
Algú no calciga, caldrà rebel·lar-se.
Que tornen els assenyats espanyols de la dècada dels 70 del segle XX.
L'educació
s'ha convertit en un joc al que els partits,en cada canvi de color en el govern, es dediquen a canviar les regles
del joc.
Cap de les lleis sobre educació promulgades han resistit el canvi bipartidista
de governs des de la transició.
Els motius pels quals cadascun dels dos partits que s'han succeït durant
aquests 30 últims anys ha impulsat els canvis, estan clars.
En els últims anys, amb els governs socialistes, els serveis públics, les lleis
relacionades amb el desaparegut estat del benestar, havien minvat molt el camp
lògic de les asseguradores, corporacions mèdiques, grups religiosos, grups
empresarials relacionats amb la salut, educació, serveis públics, etc. La
“nacionalització” dels serveis bàsics a força de lleis socials, havien usurpat
als comerciants ideologic-economics el seu camp de negoci. Camps d'altra banda
en auge, a causa de la corba de natalitat, sobretot en el de la tercera edat i
la sanitat.
No obstant açò, en els últims anys s'ha introduït la qüestió nacionalista, no
solament la catalana i basca, si no el nacionalisme espanyolista. En tots els
casos, les polèmiques es produeixen en èpoques de crisis i són, en general,
forçades per a apartar la vista del poble administrat. El poble és, o sa
convertit, en un bestiar administrat, amb l'ajuda de gossos ensinistrats,
vocers, reclams, tanques i cortapises.
L'educació és un camp de batalla apetitós per a les corporacions educatives. En
la majoria dels casos amb clara tendència ideològica o religiosa.
Ara, com a cortina de fum, aprofitant el riu regirat, el govern de Rajoy,
pretén la implantació de la LOMCE. Aquesta Llei ha generat protestes de la
comunitat educativa, pares i alumnes, fins a arribar a la convocatòria d'una
vaga, prevista per als dies 6 i 7 de febrer. La vaga de caràcter estatal està
convocada pel Sindicat d'Estudiants. L'objectiu de la vaga és, demanar la
dimissió del ministre Wert, i sol·licitar la retirada de la Llei.
Aquests dies, que després de demanar que ens estrenyem el cinturó, sabem que
durant bastant temps, els mateixos que ens ho estrenyen tenien unes petites
ajudes, ajudes que feien suportable la seua sacrificada vida de pares
protectors. Ajudes que en alguns casos provenien, via tresorer del PP, de la
trama Gurtel.
El President del Govern, per tot el que estem veient, hauria de dimitir. La
convocatòria d'Eleccions Generals, produiria la paralització de la tramitació
de la LOMCE, esperant que un Congrés renovat, i esperem que net d'olorspudentes, es consensue amb els que van a ser
els seus executors i sofridors.
No podem permetre que els interessos econòmics vagen a l'assalt dels interessos
públics.
I en la
Cultura i en l'Educació, no podem permetre que s'hipoteque el futur amb
propostes clarament desviades cap a una ideologia, o interès econòmic, en
detriment de l'ensenyament públic de qualitat, universal, gratis i laic.
Tots estem doncs, involucrats en aquest assumpte, en el qual el nostre futur es
troba mediatizat per moltes pressions directes i indirectes.
Els dies 6 i 7 de febrer, al costat dels alumnes, demanarem la retirada i el
consensuat en l'articulat de la LOMCE.
Demanarem, també, que el Ministre Wert deixe pas, amb la seua dimissió, a una
persona dialogant i àvida d'arribar acords i no a confrontar amb periòdiques
manifestacions polèmiques i retrogrades.
No fa molt, per a mi no tant, les esglésies s'omplia de feligresos, sobretot
els dissabtes a la vesprada i els diumenges.
No fa molt, per a mi no tant, en l'església, les dones i els homes s'asseien
separats. La nau, com ara, tenia dues files de bancs, i un passadís central.
No fa molt, per a mi no tant, abans d'entrar a l'església les dones es tapaven
amb un vel negre el cap.
No fa molt, existia temor a l'incompliment d'algun/s dels 10 manaments, ja que
constituïa un pecat mortal. Tradicionalment, s'ha donat més importància a uns pocs manaments,
com si els hi haguera més greus i menys greus.
Els majors recordem que el vuitè manament de la Llei de Déu prohibia:
testificar la falsedat en judici, calumniar al proïsme, dir qualsevol classe de
mentida, murmurar, jutjar malament del proïsme, descobrir sense motiu els seus
defectes, i tota ofensa contra l'honor i la bona fama dels altres.
Açò per als creients.
Per als no creients, fins a no fa molt, la vida privada de les persones, era
açò, privada.
Pero
aixo fa algún temps que no es complix, será
perquè algunes persones naixen amb el “do de xusmeria” o que d'un temps a ara,
ens hem contaminat per les televisions, podríem dir, LA TELEVISIO, que ha
substituït l'assistència a missa i trivialitzat moltes coses, i té un contingut
de programació amb un alt grau d'exhibició de la vida privada i íntima de
personatges “famosos”, que ho són, per açò, per exhibicionistas i fins a per
anònims ciutadans que es presten a explicar les seues intimitats.
No, no es confonga, no es tracta de l'honor públic.
L'honor públic, aqueix cal guanyar-li-ho i mantenir-ho. I és amb respecte,
criticable, ja que aqueix honor s'ha posat com a aval en la presa de possessió.
En tot cas, l'honor públic s'ha perdut. L'únic responsable és el servidor
públic. Aqueix que de servidor públic ha passat a ser servit, més aviat, s'ha
servit.
No senyors, aquesta entrada va dirigida a la privadesa i l'honor de les
persones. Em referisc a l'honor privat.
Em referisc al murmurador/a fet que es dedica a criticar, tafanejar, calumniar,
desacreditar, difamar, censurar, zaherir, comadrejar, escorxar, espellar,
emmetzinar.
A eixe o eixa, “cabaset femeter”, que amb el “saps que …?”, després de repartir
fem sobre l'honor de qui no està present, en tornar a casa no pot obrir la
porta pel fem acumulat derrere d'ella
A eixos, que poden ser, des de un analfabet/a a un lletrat, als del fem derrere de la porta de la seua pròpia casa, els
aconselle unes fregues d'amònic en la llengua i bon bany en salfumanti Chanel nº 5.
Quedaran com a nous/noves.
-----------------------------------------------
A manera d'informació:
La televisió és de quatre. Sí, quatre caps visibles i unes quantes invisibles.
Pel que del monopoli TVE, hem passat al cuadripolio.
A
part de la TVE, tradicionalment pro-governamental.
La televisió és de:
Mediaset (Telecinco, Quatre, La Set, FDF, Divinity, Energy, Boing i La
Tenda a casa). Planeta i la italiana De Agostini, el president de la qual és José
Manuel Lara Bosch (Antena 3, Nova, Nitre, Neox, La Sisena, La Sisena 2, La
Sisena 3 i el canal de pagament Gol TV). Liberty Acquisition Holding,
controlat per Nicolas Berggruen i Martin I. Franklin. (Pressa TV ,antiga Sogecable, que
engloba a Canal + i a altres canals temàtics que emeten en cable o ADSl.
Veo Televisió, que abasta a Marca TV, Discovery Max, 13 TV i el canal de
pagament AXN. L'empresa és propietat d'Unitat Editorial (Unedisa), editora d'El
Mundo, Marca i Expansió, entre uns altres, i que està controlada en un 96,3%
per la italiana RCS MediaGroup
Avui comprenc perquè un malalt o un ancià impedit és tan exigent, egoista, carregant,
pesat i fins i tot aborrible.
Si el cuidant/a o familiar/s no assumeixen, interioritzen i empaticen, en fi, no
saben percebre i comprendre els sentiments, pensaments i emocions del malalt;
posar-se en lloc de l'altre per a entendre la seua situació, serà un vertader
suplici per a tots dos.
El dependent, el gran dependent sent pànic a quedar-se sol, a no sentir la
presència del cuidador, ja que se sap en mans d'ell per a sobreviure. La
proximitat i l'empatia li produeixen seguretat, sobreviurà i podrà seguir
vivint, amb tot el seu coneixement i sent conscient, en la presó d'un cos que
no respon.
----------------
L´errant, va fer un parèntesi a causa de les tendres i familiars festes de
Nadal i Any Nou, va suspendre, i va ancorar la seua nau. Va trencar qualsevol
semblança, ni història que se li semble, al periple de l'heroi Odiseu. Tampoc
és aqueix el seu fi.
Mentre açò escriu, ja porta planxades tres camises, dues samarretes i uns
pantalons. Torna del segon Descens als inferns.
La nau el transportá plàcidament, conduïda per Alejandro, a la ciutat que és:
somni-gitana-malenconia-fantasia. Durant quatre dies Odiseu va pernoctar en
l'antiga capital del Regne Nassarita. Granada.
Granada va ser i és una joia, va ser desitjada pels Reis Catòlics, i mai la van
conquistar. Es va arribar al lliurament del regne mitjançant negociacions,
reflectint els acords en les Capitulacions, les quals atorgaven, entre unes
altres, el dret de seguir practicant la religió i el dret islàmic. Veiem doncs,
que la tolerància real era un fet. Però, sempre hi ha un però. El confessor de
la reina Isabel, el Cardenal Cisneros, iniciá una campanya de conversions
forçoses, amb confiscació i crema de llibres, empresonament de alfaquírs i
processos inquisitorials. En suma l'incompliment del promès i pactat. A que
sona açò?.
Particularment, i amb la confiscació i la crema de llibres, ja existia la
pulsió, l'herència secular de l'Espanya de el “Muera la intelectualidad traidora,
Viva la muerte!” de Millan-Astray, enfront de el “Vencereu, perquè teniu
sobrada força bruta. Però no convencereu”, de Miguel de Unamuno. La de l'escola
privada amb els seus interessos i principis religiosos o polítics, enfront de
la, cada vegada més escanyada, escola pública gratuïta, laica i lliure.
- Bé Odiseu. Sempre et vas per les branques. Aqueixa vena critica teua. Que
se't va perdre a Granada?.
La va conèixer a Jaén al juliol de 2011. La primera trobada, en el desdejuni de
l'hotel. No coneixia a ningú. Es va asseure en una taula on dues dones madures
estaven barallant amb sucs i cafès, ensaïmades i croissants. En la batalla,
ella tombá el suc o el cafè. Que nervi de dona!.
Després va llegir, “Amb les nostres paraules”, on explicava la seua experiència,
des dels 33 anys d'edat. Feia doncs, 31 anys que convivia amb el Parkinson. Va
llegir Odiseu, també, el seu llibre testimoni. “DESAFIANT AL PARKINSON” (Grup
Editorial Universitari - Granada, 2012). I es va entaular una amistat, i
mitjançant l'aplicació informàtica Skype, les seues xarrades periòdiques van
acabar per subjugar al errant.
La fundadora de l'Associació de Parkinson de Granada, durant nou hores, va
permetre al errant acompanyar-la en el seu passeig, menjar i vivència.
Un passeig pel Parc Federico García Lorca, on se situa la casa de l'Horta de
sant Vicente, 6, lloc de vacances de la Família García Lorca, avui casa-museu.
Una visita als seguidors de la seua obra, l'Associació de Parkinson i les seues
dependències. Departir amb la seua presidenta actual, una altra jove dona
coratge, amb Parkinson i el seu marit amb una afecció cerebral que li fa
depenent.
Menjar en un restaurant de la seua elecció, amb visita lleu del seu “amant
angles”.
Contemplar Serra Nevada i Granada des d'un mirador. Blanca la muntanya,
platejata la ciutat, el sol produïa aqueix efecte. Carmen, sensible i poeta
li'l fa notar al tosc errant.
Després, de tornada a casa, xarrada profunda i sincera. Mentre, el gelós anglès,
com si res, perquè sí, va anar apareixent. La somrient, dicharachera, enginyosa
i intel·ligent dona, va mudar el semblant, va quedar com una estàtua humana
d'un parc o cantonada.
La rigidesa total i absoluta del cos, la incapacitat total i absoluta de
valer-se per si mateixa, fins a per a beure el “biberó” que conté la droga. La
“normalitat” torna al cap d'hora i mitja, per la qual cosa el brebaje no és la
panacea ràpida.
Qui decideix i actua és algun follet
neuronal, capritxós i cruel. Durant l'experiència, dels ulls roden llàgrimes,
no són de plor, són degudes a l'excessiu temps que els parpados, rígids també,
mantenen els ulls oberts. L´errant sent una ràbia profunda.
A la volta, dolorosa per l'estona de tensió
rígida, dempeus, com si d'un ball es tractara, es desentumeix, i el ball ho és
en part voluntari i l'altra involuntari, les discinesies.
En el comiat hi ha un moment màgic, l´errante agraeix, sense paraules, el dia
que li ha oferit Carmen. Eixes nou hores són per a ell, un exemple. Una
experiència. I produeixen en ell un estat de benestar i orgull. Avui l´errante
se sent més savi. L´errante veu reforçades les seues creences i decisions. I si
per ventura, la rectificació mínima en l'adreça de la seua nau.
La visita a la joia de L´Alhambra i El Generalife, tot sol, càmera en ristre, amb
el record del dia anterior, tanquem aquest Descens als inferns.
La blanca camisa que lluirà diumenge vinent, mereix ara tota la seua atenció.
Navegant en el difícil retorn a Ítaca, pel
país que alguns anomenen Catalonia, Odiseu, “l´errant”, visita per la ruta als
amics amb Parkinson (Hades), i compara el seu estat als Camps de Asfódelos,
descrits en l'Odissea, on les ànimes dels herois vagaven abatudes entre
esperits menors, que refilaven al seu al voltant com a ratapinyades.
Solamentlibacions de levodopa oferides
a ells en el món dels vius poden despertar-los durant un temps a les sensacions
d'humanitat.
L´errant, aprofita la seua ruta de tornada i visita a coneguts que són casolans
de el “hoste mal parit” en paraules de Salvador Riera, la malaltia de Parkinson.
El
contacte amb afectats, en les associacions, reunions i algun congrés li ha
permès conèixer a un gran nombre d'afectats i els seus familiars.
La seua primera visita serà a una bellaEPIT (malaltia de Parkinson d'Iniciació Primerenca). La seua casa esta prop del Camp Nou, és xicoteta i acollidora. La recepció es celebra amb
alegria, doncs en dies anteriors la correspondència ha sigut fluïda, i sincera,
com per a preparar les sis hores que romandràl´errant en la casa.
Es parla i es valora una part del viatge d'Odiseu. Mentrestant es produeix un
estadi lògic en aquesta malaltia. És sortejat amb perícia, però no per açò
menys molest, aclaparador i “desfacedor” de moments encantadors.
Comiat i propòsits de noves trobades personals i virtuals. En el dialec que
he escoltat de la seua boca, el seu accent no és molt pronunciat, el seu català
és perfecte, no se si en la seua casa, quan parle amb la seua mare, aquesta
reconeixerà que la seua filla va tirar arrels en catalonia.
Pel camí, hi ha 450 quilòmetres per davant, rellig Odiseu mentalment les frases
amb que es va quedar, i que estan en els articles del llibre de testimoniatges
“El Parkinson amb les nostres paraules”.
Diu la bella *EPIT: “Saber que tènia va
ser alhora una bufetada en la meua cara i un descans. Evidentment, saber que
tens una malaltia progressiva i incurable no és per a donar bots d'alegria.
Però descartar certs mals el recorregut dels quals és curt i fa desaparèixer a
gent vital, és un alleujament”.
“Tristament els que hagueren d'estar més
a prop no ho estan. Supose que és una barreja entre rebutjar qualsevol
responsabilitat i no saber manejar la situació”.
La segona visita és l'estació de descans de Pepe, est rep a Odiseu, com sempre,
amb els braços oberts i el caminar saltarín. Pepe ja és conegut pels lectors,
en l'entrada “Tres dies de setembre” del 27 de setembre de 2012, on l´errantconta qui és el seu
amfitrió.
Descansa i reposa forces és les seues habitacions de pas. L'endemà, “matinet”
el desdejuni en el forn La Verge. Nous raonaments, estats d'ànim, reptes …. és
com si fóra l'endemà d'aquells dies de setembre. Tots dos notem que els seus
Parkinson treballen remant en la nostra contra, per açò, no hem parat el nostre
motor fora-broda per a guanyar-li un temps. Tot el temps. I ho farem, vaja si
no!.
Els beneficiats de la crisi, els bancs, justament uns dels grans provocadors
d'aquesta, tenen en la seua mà el nostre avenir. Estem a la seua mercè, deixen
o no deixen, però prepare's voste que va arregladet.
Aprofitant el seu pas per la ciutat de la Banda Primitiva, la visita del
l´errant al seu gestor personal és un fracàs. - No, àdhuc no. Açò requereix un
estudi. És lent. Sí, encara que siga poc, cal avaluar riscos.- Bé, doncs vaja
voste a prendre vents, senyor gestor.
Mentre, una trucada de telèfon. És del seguidor del “boig d'Assís”. Pregunta
quan té prevista la seua arribada al convent. Serà la tercera visita, del cami de tornada i sembla
doncs, que l´errant ha adquirit massa compromisos en un dia. Té el compromís
de visitar al seu familiar religiós i parkinsoniano.
- A les 6, a les 6 estaré ahí.
El comiat de Pepe, és un “fins al divendres”. La reunió dels Apropa´t està prevista
i organitzada per eixe dia. Les Torres de Serrans serà el primer plat i de segon
la “Utielana”. Com a entremès hi ha preparada un lliurament de records i
carnets. Pepe està molt il·lusionat amb la reunió.
L'eixida de Lliria és ràpida, la cita del
menjar és a València. Àdhuc quedava aquest compromís intermedi. Un menjar de excolabradors que són amics.
- Paco està en Lliria.
- Doncs jo vinc d'allí.
Res, toca esperar. El despatx és ampli i lluminós. No hi ha tanta gent
treballant com en altres de les seues visites. Marisa entra i ens saluden. Ella
fa temps que ho segueix en el seu blog. Simpàtica i realista, diu:
- La cosa está molt mal. Poc treball, malament l´assumpte.
El menjar a dos. Unic tema. La situació
crisi-corrupció. Solució?. No, no s'entrelluca un punt en què es veja com serà
el final d'aquest garbull, però quasi segur que els beneficiats no seran els
ciutadans.
L´errant opina que el poder polític va cedir i ara és el poder econòmic qui
imposa les seues regles i a qui els polítics estan amarrats. A Paco li fa ràbia
que la situació trenque, sense voler-ho però per força, una família de treball.
Haurà d'acomiadar, objectivament, a col·laboradors de més de 20 anys de
relació. Uns ho comprendran. Uns altres no.
- Per què jo?. Hi ha uns altres i he de ser jo.
Un dilema, una pena.
Una situació desastrosa que ningú assumeix ni a ningú li costa un càstig.
La tercera visita, en esta, ja arriba amb retard.
Vicente està esperant en la sala de visites. La primera impressió és
desagradable. Envellit, desaliñat, mirada espantadissa.
Abraçada del errante, i rigidesa i inexpresión del religiós.
De no conèixer els sintomes que produeix Parkinson, un es prendria la recepció
com un desfavor. No és així, la rigidesa, la cara de póker i el tremolor són
evidents. I en parlar, en parlar s'expressa amb el seu gran i aguda
intel·ligència. Sí, s'expressa, no vol açò dir que se li senta. La seua veu és
un murmuri monocorde, àdhuc amb l'oïda pegada a la seua boca, es perden algunes
paraules. La hipofonía.
La resta del temps de visita va ser com el títol d'aquesta entrada.
