José Saramago. Dos anys.

Es diu que el funcionari que va registrar el naixement de l'escriptor, en compte de Sousa va inscriure el xiquet amb el del malnom de la família paterna, “saramago”. Dels seus pares, pobres i llauradors sense terra, va heretar pues, el nom d'una herba. 

   

No cap el menor dubte que també va heretar de la cultura popular i forgá un pensament i activisme que li va reportar censura i persecució.

No vaig ací a detallar la vida de José Saramago, però vull destacar que encara hui, persistix a Portugal un distanciament  de qui és un dels seus majors escriptors. Com a mostra,  el fet succeït el 13 de juliol del 2010, en  el que la majoria dels regidors, de centredreta, de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat de Oporto, la segona ciutat més important de Portugal, van votar en contra de la proposta per a posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat.

No és la meua pretensió ací,  comptar la vida i obra de José Saramago, qui tinga interés en això, pot fer-ho en múltiples llocs d'Internet. 

Hui en dia 18 de juny, es complixen dos anys de la seua mort,  i jo,  que era un lector habitual de cada obra, em falta la seua novel·la anual. L'última, la pòstuma, "Claraboia", la va escriure fa més de cinquanta anys, i ara la seua viuda l'edita.

Vaig començar la meua amistat lectora amb Saramago amb una novel·la titulada “L'any de la mort de Ricardo Reis”, el dia 21 de febrer de 1988. Després d'eixa primera obra, amb dubtes, al gener de 1993 vaig començar  a llegir “L'Evangeli segons Jesucrist”.  La novel·la havia causat  gran revolada a Portugal i Espanya l'any de la seua publicació, en 1991. A causa de les condicions i prohibicions, Saramago va abandonar Portugal i s'instal·lá en l'illa de Lanzarote. 

En 1998 és Premi Nobel. Em confirma açò, perquè, amb les dos novel·les anteriors havia quedat enganxat. Seguisc llegint-li, al març de 1999, “Tots els noms”. A l'octubre del 2001, “Assaig sobre la ceguera”.  A l'abril del 2002, “La Caverna”. Al febrer del 2005, “Assaig sobre la lucidesa”. Al novembre del 2005, “L'home duplicat”. Al febrer del 2006, “Les intermitències de la mort”. A l'octubre del 2006, “Quasi un objecte”. Al febrer del 2009, “El viatge de l'elefant”. Al gener del 2011, “Caín”.

Reconec que la lectura de les novel·les de Saramago, amb els seus `punto i a banda cada mil paraules, o els seus paràgrafs quilomètrics, puguen paréixer alguns molt pesats. Però l'essència de la història, eixa, és la que enganxa i produïx l'efecte estirada fins al final.

Les històries, magnificades, produïxen necessàriament moments de reflexió, perquè portades a l'absurd, reconeixem que els humans, sens dubte, podem arribar a cotes inimaginables d'estupidesa.

La lucidesa de Saramago em va enganxar i sens dubte la seua lectura ha influït en el meu  pensament i la meua actitud enfront de la vida i els meus semblants.

 “L'endemà no va morir ningú. Este fet,  tan absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme…”, de l'obra “Les intermitències de la mort”.

José Saramago, el meu mestre, viu per sempre. 

Per sempre queda la seua obra.

Els punyeters diners

Deia Fer López en el seu article "Excel • lència acadèmica i igualtatd'oportunitats", que actualment la competència i el reconeixement van de la mà, i diu:

"És cert que a tots ens agrada sentir que la nostra feina és reconeguda, però, reconeixement és igual a diners?. A la societat capitalista actual, Ttot sembla indicar que una cosa va de la mà de l'altra, però no ha de ser neccesàriament aixina".

En el meu comentari a l'article de Fer, li deia que no l'havia mirat des d'aquesta òptica i lamentava que ningu fa res ja per pròpia satisfacció i orgull.

Jaume, en l'altre comentari a l'article, apuntava molt encertadament, que sense diners estaríem encara a les cavernes.

Crec que tots els lectors de Fer entendre el seu missatge. I el de Jaume també.

M'interessa parlar del significat dels diners en l'actualitat.

La barata de la producció dels primers temps es va anar transformant en el lliurament de pendás  en concepte de pagament, fins que van arribar els diners pròpiament dits. I segons he llegit, les primeres monedes que es coneixen, es van encunyar a Lídia l'actual Turquia al Segle VII a. C.

Més antic que el troc és l'enveja, el desitjar les pertinences de l'altre. I això sempre ha existit. A la bíblia es diu que Caín va matar a Abel per l'enveja que aquest li professava davant la bona estrella del seu germà. En fi, les desavinences entre els humans tenen l'origen en la permanent compulsió d'aquest a posseir, posseir més que el que esta davant seu.

En les últimes dècades, el exhibir davant els altres les propietats, el poder i els diners, ... la posició social, en fi, es va convertir en l'esport nacional. L'aplicació de polítiques neoliberals, van propiciar un boom econòmic que va afectar a totes les classes socials. L'adquisició d'un pis, cotxe, viatges, joies, etc., ee va posar a l'abast de qualsevol. Els bancs i caixes d'estalvi es van llançar a la finançament d'urbanitzacions, edificis urbans.

Les caixes d'estalvis, concebudes com a institucions d'estalvi i fins socials, dirigides per consellers nomenats per les institucions polítiques, institucions, al seu torn sagnaven a aquestes caixes implicant-les en obres i esdeveniments ruïnosos, i que en moltes ocasions eren a fons perdut.

Davant aquestes actituds, les de compartir, repartir, donar, perdonar, estalviar, són els valors a fomentar i inculcar.

Pel que s'ha dit anteriorment i molt més, és urgent que els joves entenguin que els diners són importants, però hi ha moltes altres que importen més.

La crisi actual, producte de la rapinya i el desmesurat afany de posseir i acumular, serà per als més grans un correctiu, però alhora ha de ser una lliçó del que no s'ha de fer, i donar-lo a conèixer als joves.

Baltasar Garzón

Vaja davant de tot la meua admiració i el meu agraïment a Baltasar Garzón per complir amb la seua obligació.

Sempre cal esperar que s’imposi la veritat i la justícia sobre la mentida i la injustícia. Però no esta clar qui va hi ha ser el bon  jutge que l'administre. Alguns confien en el seu Déu, altres en la llei natural, però en el que cada vegada creiem  menys és en la llei dels homes. I concretant,  en la imparcialitat i honradesa dels que per la seua posició estan en disposició d'administrar-la.

El ser humà, cada u, té un cervell que regeix les distintes funcions dels membres del cos, però, a més, la racionalitat, el do de raonar, a ell només se li ha donat entre tots els sers  vius. Els gens adquirits dels nostres avantpassats, junt amb els valors adquirits dels nostres pares, mestres i època en què ens desenrotllem, conformen al final un ser en cada un de nosaltres, diferent i excepcional.

Així,  en el món de la judicatura, no tinc el menor dubte, que Baltasar Garzón és un ser viu  excepcional i únic, i segur que en ell hi ha una convergència de motius, sent els principals els abans al·ludits.

Crec que no es prodiguen eixos sers, i que en la història han marcat i deixat empremta. Com tots els sers excepcionals, forma controvèrsies, que si són sanes i no compliquen el viatge, el que fan és enriquir i millorar  lleis i normes.

Durant vint-i-tres anys  en el jutjat de l'Audiència Nacional ha exercit un home, a qui la història qualificarà molt positivament. Com és habitual, en el seu temps, ara, serà considerat mes ben un destorb o si és el cas un tocaboles a què cal curtcircuitar.

Les seues actuacions, qualificades de mediàtiques i propagandístiques, han portat a situacions compromeses, inclús detencions i sentències, a la mes variada fauna criminal  dels últims anys.  Des de polítics a banquers, de narcotraficants a terroristes internacionals, de caps d'estat a policies perdonavides. A la màfia i a ETA. Inclús es va atrevir a remoure la terra on estan clamant justícia els que en cunetes i vergonyoses fosses comunes van ser covardament assassinats. 

Si algú ha seguit la trajectòria professional i cívica d'este ciutadà compromès, vora que no pot ser d'una altra manera, la seua presència  en l'Audiència Nacional, amb el poder excepcional que li concedeix i la gallardia amb què ha escomès les seues actuacions, sobreïx a qualsevol dels seus companys, a qui podríem qualificar benèvolament, de pocs valents.

Dos articles de Baltasar Garzón tinc emmarcats, un amb el titul de Sr. President, (El País, 4.03.2003) en el que en carta oberta es dirigia al president Aznar arran del seu actiu suport a la invasió d'Iraq, deia: 

“He comprovat com una vegada més s'imposa la llei no escrita de la submissió acrítica dels diputats del Grup Popular i, com alguns, en forma desafortunada, insultaven els actors que dignament discrepaven en silenci des de la tribuna, o llançaven improperis a l'oposició per la seua discrepància democràtica, i, sobretot, com adulaven amb el somriure i l'aplaudiment al seu líder, és a dir, a vosté; i he sentit por, un por fred, físic, palpable i dens com l'asfalt; però també he constatat com algun d'ells, a l'aplaudir i al somriure, es removia en el seu escó, sens dubte pensant en la vergonya que hauria de passar quan, a l'arribar a sa casa, haguera de mirar els seus fills, als seus pares, a la seua esposa o al seu marit i explicar-los l'inexplicable. A estos últims em dirigisc, demanant-los que expressen el que senten i que actuen en conseqüència”.

I seguia…

“Mire, senyor Aznar, el dia 15 de febrer del 2003 vaig sentir un orgull que difícilment podrà entendre. Els meus fills i la meua dona van estar amb mi en la manifestació, braç a braç, cridant a favor de la pau. Al veure les seues cares i la seua decisió, com la de tants milers i milions de persones, i ells m'han reconfortat com a pare i com a ciutadà i m'han transmés la força que necessitava per a seguir”.

L'altre es titulava Temps de canalles, (El País, 28.02.2004), i entre altres, deia:

“Enfront de les atrocitats i injustícies massives que recorren el món fa ja temps que la indiferència no és una opció, i desentendre's d'ells, una aberració inacceptable.”

“Tot açò no és problema dels estudiosos. És problema nostre i hem d'aconseguir que la societat deixe d'estar endormiscada i sotmesa per voluntats externes a una espècie de lliscament sense rumb i sense mur de contenció. I que es preocupe per qüestions rellevants com el tipus d'educació dels fills, la restricció de llibertats, el control dels mitjans de comunicació oficials, la manipulació induïda dels ciutadans; la utilització partidista del terrorisme, la baixa qualitat i eficàcia de la justícia, entre altres”.

“Jo propose un lema electoral per a tots els partits polítics concurrents a les pròximes eleccions espanyoles: "no esmenten els ciutadans"; "no prometen allò que no compliran"; "no juguen amb la necessitat i l'esperança de la gent" subhastant els seus sentiments i legítimes aspiracions; "no s'insulten, treballen i no es venguen pel plat de llentilles del poder, del que només són usuaris transitoris”.

Garzón, com el jutge Falcone i el jutge Borsellino,  amb la màfia, s'ha enfrontat a molts poderosos, i no és rar que estiga  en el punt de mira, tant de físic com professional.  La retirada de la protecció ens ha de fer reflexionar fins on arriba l'animadversió que este home ha aconseguit guanyar-se.

Si cap sector s'ha alliberat del seu jutjat, si tots els àmbits han anat investigats, si per ordenar la gravació de les conversacions entre detingut criminal i advocat escondebotines, ha sigut separat del seu jutjat pels seus “valents” propis  companys, amb juís vergonyosos i arguments covards, que podem esperar d'ara en avant que faça algun jutge?. Dubte que quedi algun a què se li pugi qualificar valent, imparcial i just.

Cada dia, cada notícia és un presumpte delicte nou, CAM, BANKIA, Divar, i en coneixement davant de l'opinió pública. El saqueig bancari, la corrupció política, la corrupció judicial, un cúmul de delictes contra el comú de la gent d'este país.

On està  el jutge, el fiscal, la justícia? On han anat a parar?.

“Manem a Garzón a fregir espàrrecs i ja podem delinquir tranquils”.

                                   Video “Escuchando al Juez Garzón”

El cap Prim

"Javea / Xàbia amanecer de España". Era la frase retolada en les targetes postals dels anys seixanta i setanta. Ara ja no es veu tant. La modernitat treu vells eslògans. Però no per això, no segueix sent així.

Si tens ocasió, amic lector, no et pots perdre una caminada des de la creu del Portitxol fins a la punta del Cap Prim.  Vaig de tant en tant amb Laica. Busco que sigui d'hora i si pot ser abans de sortir el sol.

Encara no hem fet uns passos, el camí es bifurca i sempre l'he de cridar.

                  - Laica, per aquí.

Ella ni cas. Sera que li agrada anar primer cap a la cala de la Barraca.

La senda cap a la Barraca té un suau descens. D'ella surten bifurcacions que ens porten fins a diferents punts del penya-segat. Tornant al camí principal i al final d'aquesta, ens trobem amb un balcó, i davant nostre, l'illa del Portitxol. A la seva dreta el faralló del Cap Negre, protegint la cala de la Barraca. A la nostra esquerra una cala on brollen unes curioses roques formant com unes ones, són "els  Pallers". De vegades, l'aigua d'aquesta cala, és com un mirall. Quieta, tan quieta que es reflecteix en ella les parets del penya-segat.

Laica va per la mateixa vora del tallat, jo la veig i gairebé sense veu la crido.

No té sentit del perill el punyetero animal i al mi  m'espanta. Procuro sortir-ne aviat, ja que segueix sense fer-me cas, i jo ja la veig, derrapant, i caient al buit.

Si està clarejant, i el sol despunta en el moment en què ens trobem en aquest costat de la ruta, el contrast del mar i els contorns de la illa del Portitxol, poden donar al fotògraf grates sorpreses.

Tornem enrere. Laica va molt per davant meu, però quan em perd de vista es gira, i quan em té a la vista, espera uns segons, asseguda, però només això, uns segons.

Quan arribem a la bifurcació, Laica, ja sap que cal anar cap a la senyalitzada com Cap Prim.  EL camí aquí és,  .. ¡¡ ull !!,   molt inestable, de vegades intransitable. La pluja i el pas humà han desgastat el camí de tal manera que de vegades sembla més per al trànsit d'un ramat de cabres.

En la vegetació de la zona predomina el pi. Un pi nan i redoblat sobre si mateix. El romaní, l'argelaga ...

Al final de la senda, un gran penyal que s'assembla a una "Mona", a un pa cremat, la punta del Cap Prim.

Paco Muñoz, és la seva cançó "Cap Prim" diu que: "... de tantes plomes blanques és de neu quan ve la nit". És cert, gavines hi ha, i segur que l'apreciació del cantautor és certa.

Des d'aquesta punta del cap, i davant nostre, la badia de Xàbia.

El Montgó, que sovint porta boina. Un núvol que es para  amb el cim i allà es queda.
El cap de sant Antoni, com un braç de la cara del Montgó (Crist), furgant en el mar Mediterrani.
El polèmic port pesquer-esportiu, amb pretensions d'ampliació, contestades contundentment pels habitants d'aquest poble.
El primer i segon Montañar, antiga pedrera de pedra tosca, fonamental en les construccions de la població de Xàbia i algunes de l'interior. I saltejant, la platja de la grava, la desembocadura del riu Gorgos, la platja del benissero, la cala Blanca, la Caleta.
I l'Arenal, la platja per excel · lència. Platja que en els últims anys els temporals han transformat, deixant un tram molt escàs de sorra del que jo vaig conèixer.
I la cala Sardinera, on els pretensiosos almiralls madrilenys i valencians, ancoren els seus iots, iotets, pots i potets, al recer de l'onatge que el Cap Prim proporciona.

Després d'admirar, tornem, ... poc a poc, ja s'ha dit com está el camí.

El Cap Prim, el Cap sant Martin, l'illa de la Mona i el territori del seu voltant, un miraculós encert dels xabieros i la família Pons, preservant la zona de ciment, retjola, asfalt i destrucció d'una de les zones més extraordinàries de la Costa Blanca.

Divendres seré un orgullós benissero mostrant als meus companys del programa Apropa't de l'Associació Parkinson de València, aquestes meravelles.

BANKIA.

Rato celebrant

BANKIA. L'ASSALT A LA BANCA.

Aquests dies anem espantats amb les notícies que van sabent de Bankia. Bé, espantats, no. Ja crec que no ens espanta res.

Fa uns mesos vaig qualificar de anestesiats als valencians. Però no, l'anestèsia s'ha aplicat en molts països, sembla que hi havia un bon estoc. I sí, és clar, ja sabem que a València, les dosis han estat de tres "rovells", per que tenim al Banc de València, CAM i Bancaixa.

A l'entrada titulada "El subsecretari", feia referència a unes paraules d'aquest, l'altre dia a la Seu, on es referia a l'engany del govern Zapatero sobre el dèficit. Va dir que havien enganyat al govern entrant, ja que aquest era superior al reconegut.

Aquests dies, després de l'explicació del subsecretari Farinós, hem anat sabent que la revisió a l'alça del dèficit públic de 2011 del 8,5% al ​​8,9% del PIB es deu fonamentalment a l'augment del dèficit de la Comunitat Valenciana i de Madrid .

Rato no celebrant

Ole! . Doncs llavors n'hi do la que ens va deixar anar Farinós. Ja ni als seus propis simpatitzants els diuen la veritat, o fins és possible que ni ells sàpiguen la veritat.

Ara els de la CAM s'estan "explicant", els "directius". Se'ls deia així, "directius", i això d'explicar-és un dir. Ara, esperarem a veure si la justícia els qualifica d'una altra manera, o simplement els jutges també tenien préstecs  a interès 0.

Els explicadors sobre els fets en la CAM, haurien de ser també Zaplana, Ripoll i Camps. I per part de la pífia Bankia, la senyora Aguirre i els seus CSI 's, i Rodrigo Rato, Miguel Blesa i José Luis Olivas

 Senyor que colla.

I ara, es demanen compareixences i la majoria PP no l'aprova, el màxim que suporten són comissions a porta tancada. Això de la porta tancada, no serà pel corrent, serà perquè no ens assabentem, suposo.

Per això, seguim sense veure assumir una mínima culpa i l'autor del desgavell sempre és l'altre.

Recomano la lectura de l'article d'Antonio Elorza, "Responsabilitats", publicat a El País del dia 18 de maig de 2012.

... "La societat espanyola està massa acostumada a admetre com a naturals els comportaments contraris a la llei, les corrupcions organitzades i l'arbitrarietat, en la meva experiència des de la pròpia institució en què ha transcorregut la meva vida fins a les més respectables instàncies de govern. Els esforços individuals-pensem en Garzón-porten a la destrucció de qui els assaja. Sobren en tots els àmbits murris amb comandament, i l'exigència col · lectiva de responsabilitats constitueix l'única sortida ".

Subscric el paràgraf final, perquè a més estic convençut que la neutralització de Baltasar Garzón ha estat orquestrada per tal d'evitar que aquest home, una mica molt, un  Quixot, se li acudís investigar a tota aquesta sèrie de polítics-financers-ineptes-corruptes , complaents amb el poder, que no és altre que l'atorgat pels ciutadans als que se suposa ha de protegir i defensar.

Els "directius" de la CAM

Però, i em repeteixo, quan el ciutadà elegit puja a l'olimp de cartró pedra del poder, ja es creu infalible i digne de respecte, lloa i admiració. Ara tenim l'exemple de la ineptitud d'aquests inciensados ​​pròcers, i tots acollonits per si prenen represàlies contra els mateixos als quals ja només els queda el dret a la paraula i la veu en crit que no els arriba ni al coll.

¿Ningú de vostès lectors sent vergonya de veure tant xoriço vestit amb el front alt, que mira de gairell cap als no ben vestits per si se'ls escapa un esternut i taquen els seus vestits de Versace, en general no pagats amb els seues Vises Or, si no amb les seves llibretes d'estalvi, sí, les de vostè, si, si, no miri cap enrere, les de vostè que em llegeix?.

I com veu, ells de rosetes, i alguns amb els seus diners en bancs desconeguts.

Articles que recomano:

Responsabilitats

Així van saquejar la CAM

Ho sent, però per actual, vull repetir este escrit que vaig publicar en el setembre del 2011

L'execució de la família reial francesa va provocar un recrudescència de la censura i la suspensió temporal de la premsa: el rei Carles IV d'Espanya va prohibir la publicació de tota la premsa excepte els periòdics oficials el 24 de febrer de 1791.

Tenia clar Carles IV que, donar detalls i informació als espanyols li podia costar el cap. Millor que els espanyols llegiren en la premsa comunicats oficials, més sans i més cuinats, era, bromur, per a tots.

La crítica favorable, siga cap a mi o cap al polític en exercici, s'emmarca i penja en els murs del lloat i ventrut satisfet. La crítica i la denúncia de fets o actuacions meues o del polític en exercici, produïxen indefectiblement, com a mínim, prevenció davant del gosat subjecte que s'atrevix a manifestar la seua opinió o transmetre una notícia sense la redacció i benedicció de l'aparell creat a este efecte, que són els gabinets de premsa. Els gabinets de premsa poden ser molt variats, des del d'un autor teatral, de l'associació del card espigat, de la lliga antibadall, o la de la Institució Qual, etc.

Hui la premsa escrita i la desafiadora i generalitzada premsa electrònica, els blogs i la premsa gratuïta han trastornat el tradicional format, el qual deteriorava últimament amb la desaparició de corresponsals i la publicació de notícies amb la firma “de la redacció”, i que no eren una altra cosa que comunicats de premsa d'institucions, partits, sindicats, etc. i que podríem arribar a qualificar com “premsa orientada”.

Els periòdics en el seu afany, com tota empresa, de la generació de beneficis, van optar per la publicació de la notícia elaborada per l'interessat, en detriment de la labor periodística i la notícia amb tots els matisos. Alguns periòdics en els suplements comarcals són prova d'això.

Des de fa algun temps, gràcies a la infinitat de possibilitats que oferix la Xarxa, la proliferació de periòdics digitals i els blogs, s'ha generat i dinamitzat la informació plural i pròxima, creant opinió, i opinió informada, gràcies a les possibilitats de contrastar que oferix Internet.

A Benissa, el veterà Infobenissa amb la seua informació, i el seu apartat Blogs de Benissa, han dinamitzat l'opinió i inquietud dels benisseros en múltiples i variats temes. El mig d'informació local Benissa Digital va despertar a Benissa i poblacions veïnes un creixent interés frescor i actualitzada informació.

La participació en els mitjans mencionats, per mitjà d'articles d'opinió o columnistes fixos que introduïxen arguments en el debat d'idees d'una societat, els quals són firmats amb el seu nom, reflectix el punt d'implicació en la nostra dinàmica social.

Pedro J. Ramirez y Agatha Ruiz

Però una vegada sobre la taula l'anterior, caldrà advertir els actors polítics o responsables d'institucions societats i ciutadans en general que els mitjans i el blogs, com a reflex d'opinions i informació, tenen tot el dret a l'opinió i difusió d'idees, a la independència, a la llibertat i l'absència de censura, represàlia o amenaces vetlades que puguen coartar o mediatitzar l'opinió.

Juan Luis Cebrian - El Pais

Opine que els mitjans digitals han d'allunyar-se de la seua actual dinàmica de ser gasetes oficials dels ajuntaments, ja que açò produïx un clientelisme que coarta al mig i ho allunya del seu verdader fi, i és el d'informar veraçment, arreplegant la notícia tal com és i no com se l'escriu el gabinet de premsa de torn.

I em repetisc: “Tenia clar Carles IV que …. li podia costar el cap. Millor, que els espanyols llegiren en la premsa comunicats oficials “.

El Subsecretari.

A continuació transcric el comentari que vaig inserir en la notícia de BenissaDigital i Infobenissa. Vaig trobar tan pobra la notícia sobre l'acte, que més que una informació era una desinformació. Vaig entendre que era una nota del gabinet de Premsa, per la parquedat en els detalls, i em reservi el meu comentari per aquesta Columna.

“Vaig estar en la xarrada informativa, en la que el subsecretari Farinós va exposar l'explicació que el govern d'Alberto Fabra ha posat en marxa, per a salvar la crisi. El pla en marxa és necessari complir-ho, ja que d'una altra manera l'ICO no va hi ha prestar els diners amb què la Generalitat ha de pagar als seus creditors, ajuntaments i proveïdors. Despres d'explicar que el govern de Rajoy es va trobar amb un dèficit major del reconegut i un deute extraordinari, va justificar la situació de la Comunitat Valenciana, en que som la segona mes discriminada despres de Canàries.

Sobre les queixes de professors i sanitaris, adduí que no hi ha raons i estan faltant a la veritat. Lloa els beneficis que reporta en model sanitari que es va aprovar pel Consell.

El subsecretari Farinós, segons Juan Bautista Rosello, ocupe diversos carrecs de relevancia en els governs de Camps. En cap moment vaig aguaitar un punt d'autocritica per la gestió de l'anterior govern presidit per Camps.

L'assistència va ser d'unes 20 persones, entre les que es trobaven 6  regidors, 3 càrrecs de confiança i 3 de premsa.

En el torn de preguntes va haver-hi tres intervinents. Un va fer critica en la poca influència mediàtica del president Rajoy, i la seua poca aparició en public.  Un altre, sobre el servici sanitari a il·legals. Un altre sobre el pagament a proveïdors.

El subsecretari va contestar que no hi ha bona comunicació i que la premsa i els mitjans distorsionen la realitat.  Que s'ha posat en marxa un control extricte de sobre el servici que es presta i no valdrà l'empadronament per a obtindre servici sanitari gratis. I que el pagament als ajuntament sàrria abans de l'1 de juny i als proveïdors de la GVA durant el mes de juny”.

No sé, però el primer que em va cridar l'atenció era el gran buit de la sala de la Seu Universitària. Crec que manifesta la solitud dels dirigents. Em pregunto que senten els organitzadors quan veuen l'audiència que han aconseguit. La campanya, al meu parer, és un acte més de propaganda. Els assistents en general són, regidors, càrrecs de confiança i ciutadans ja convençuts de qualsevol actuació estatal. Els representants d'associacions, es representen més a si mateixos que als seus associats.

Si el pla és transmetre austeritat, la campanya no és austera. La gira de 90 alts càrrecs en 320 municipis, i veient l'assistència a Benissa, calcule, que s'han d'assistir un total de 8.000 valencians, d'una població de 5.000.000 d'habitants. I gran part dels assistents són càrrecs públics. Les despeses que reportés la campanya amb el cotxe oficial, xofer, gasolina, dietes, etc., em sembla un total fracàs i un malbaratament econòmic.

En segon lloc, en detallar el currículum del subsecretari, qualificat de ment brillant, vam conèixer, que va formar part del govern Camps com a Cap de Gabinet de l'exconseller d'Empreses, a més de Director Gral d'Universitats i Sub-secretari d'Educació.

I havent format part del govern Camps i esmentar el codi de comerç, afirmant-se en que l'economia és com la d'un pare de família, que no ha de gastar més del que ingressa. I deixant a part la cançó plorosa de la discriminació financera de la Comunitat Valenciana, aquesta, la nostra, de la qual forma part dirigent el subsecretari Farinós, no només no va aplicar aquest principi, sinó que va multiplicar la despesa i ens van fer creure que érem un miracle , i ara, i de moment som 4.000.000.000 milions d'euros deutors i un fracàs.

Em quedo aquí. Ningú s'explica perquè es va arribar a gastar més del ingressat. No es reconeix que la Presidència de la Generalitat Valenciana, va dilapidar, malbaratar, bufonar i tots sabem en què.

No pot el subsecretari dir que, els universitaris no han llegit la declaració de Bolonya i es passen les hores a la cafeteria. Que el nou model sanitari és la panacea, i no explicar on esta el dèficit d'aquesta Comunitat, perquè arribem a efectuar una despesa 4.000.000.000 de euros?. Perquè des de fa dos anys la Generalitat Valenciana no paga a proveïdors?. Perquè no va aplicar la teoria del pare de família?. Perquè ningú és responsable de res?.

A més de la crisi, la de tot el món, tenim aquesta crisi valenciana. Per què suportem que els seus autors s'inflin pit, com si res?.

Som "meninfots" o ninots de falla?.

A l´amic Paco Marí.

Fragments del Ave Maria - Concert d´Aranjuez - A mi manera, amb xirimita.

Saxo alt

A mitjan anys 70, per a les cercaviles de les festes patronals de Benissa, era habitual la contractació de les bandes de música de les poblacions veïnes, i la Banda de Música de Xabia era una d'elles.

La banda tenia un planter de jóvens, xics i xiques, bulliciós i alegre. Una de les xiques, Laure, tenia com a instrument el saxòfon alt. No entenc de que va, però per a això esta Internet. Busque el vocable i definix l'instrument com: -El saxo alt, és un instrument musical de la família de vent-fusta, afinat en el mi bemol.

Paco Marí, des de feia algun temps eixia amb Laure i jo començava amb Charo. No ens coneixíem, encara que havíem coincidit alguna vegada. Dos ocasions segures van ser, la crida a files i les primeres reunions per a organitzar les festes patronals de 1976. Paco en la partida Benimarco i jo a Benissa, no coincidíem, però a partir d'eixes relacions amb les xiques de Xabia comencem a trobar-nos i a forjar una amistat.

Paco - Laure i Paco (fil)

Veig un home jove que esta comprometent-se amb una dona. És Paco, el fill de Laure i Paco.

Hui Paco fill, a Pedreguer, sa casat amb Sonia.

Mentres el dolçainer ens oferix el“Ave María”, “El concert d'Aranjuez” i ens despedix amb “A la meua manera”,provocant, amb el so volgut de la ximirita, l'admiració dels presents, em dic: Com pot ser?. No. Que va. No pot haver passat tant de temps.

Si fa res estàvem en les escales d'accés al polpet per a veure la baixada i la pujada de la Purissima Xiqueta. I hem anat a la processó. Els sis, Paco amb el seu Paco i la seua Inmaculada i jo amb la meua María José i l´Arturo. Pel camí, s'han incorporat les dos xiques de Xabia, les mares dels nostres fills, les quals ens esperaven en la casa de la meua iaia en el carrer sant Nicolas.

Inmaculada Mari

Sí, Vicent. Han passat molts anys, però el record, la vivència és tan fresca, que pareix que portem inclús agafats de les mans als fills.

I els portem, però ara, agafats de les mans del cor.

Cada un esta començant una vida nova.

Paco i Laure

I nosaltres, sense ells, comencem també, una nova etapa de la nostra vida. I en eixa nova etapa, esperem conéixer i disfrutar, entre altres, de la dolçor d'uns xiquets a qui cridarem néts.

Felicitats, Sonia i Paco.

Felicitats Laure, Paco i Inmaculada.

----------------------------

Papa i Mama.

Coincidint amb el dia de la mare, passat el día del pare i passant molt de celebraciónes consumistes, volia dir:

Com dic en la exposicio de motius al meu blog, no seré lacrimogen en el que allí redacte, però no per això, deixare de ser emotiu.

Han passat unes setmanes des que a Benissa es comentara l'estat en què es trobaven  els ancians de la Residència de la Mare de Déu dels Dolors. I ja veiem que com totes les notícies, va ser i ja passat. Ja no interessa. Ningú es preocupa per veure que solucions o actuacions s'han efectuat i el senyor alcalde no ha convocat el monogràfic per a explicar com ha quedat l'afer, crec jo, més greu, ocorregut  a Benissa en molts anys. 

Poques coses ja em produïxen vergonya, però amb tot allò que es referix a xiquets i ancians sent una repulsió especial cap als responsables. I en este assumpte n'hi ha i em repel·lixen. Ja sabem que sempre arriba un home de les galàxies i resulta que amb les seues ulleres unipersonals veu altres situacions. Verds prats  amb angelets i iaios amb bates blanques tocant lires i lloant el tracte angelical de  l'escàs i explotat personal.  Només desige que en la seua ancianitat beguen algun glop del líquid amarg que han o estan propiciant als actuals residents. De cor els desitge un glopet llarg. 

Espere que no tinguem, mai, necessitat dels seus delicats servicis.

El papa i la Mama. Així cridem en ma casa als nostres pares. De tu i sense protocols de vosté, o el que vosté mane i la resta de necieses, que no per això suposen mes respecte.

El dia de sant Josep, assentat en una de les capçaleres de la taula mon pare, en l'altra jo (és la ubicació habitual), i a cada costat una part de la nostra extensa familia. Els observe. Abans, amb la meua mania d'esporgar per rebostos i neveres els havia observat. I ara ací assentat  escrivint torne a visualitzar eixe dia.  Em centre en les seues conversacions i el seu transitar pels espais de la casa, antany gran, amb set habitants, ara grandíssima per a només dos.

Mirant profunda  i atentament, veig que aquells gegants de la meua joventut, són dos xicotets rius mansos i sinuosos, en  els que  en el seu discórrer, s'han format  meandres, en les seues cares, mans i pell a la vista. Que el seu cos ha encollit.  Que ma mare no aguantaria el meu pes en la seua esquena, com quan em treia de la banyera al vol. Que mon pare, amb les seues grans mans, ja no mouria les pedres que aprofitava per a construir els marges dels bancals de Canoret, on en  els anys de gotes fredes es produïen “solsides”.

Vaig a l'espill i em mire. Sí. Jo no sóc el sagal escarransit i casolà de llavors. El meu pèl ha anat caient i apegant-se a altres parts del cos, i en el meu cap van quedant poques canes i més claredats.

Hem caminat una part important de les nostres vides, i eixa part ha consumit els cossos i comença fer mossa en les nostres ments.  

Hui, per gens especial, vull dir-los, ara que inclús tinc la veu i ells l'oïda, que els vull. 

Vull dir-los que gràcies per tots els sacrificis que van ser capaços de fer per mi, i que jo mai podre tornar-los.

Vull dir-los que van ser l'exemple on vaig copiar  el que hi ha de bo en mi.

Gràcies papa. Gràcies Mama.

-----------------------

Han provat?. Proven. Diguen-se'l a son pare ja sa mare.

Els ha costat, o simplement els pareix una cursileria?.

És un exercici que costa practicar.

PAPA, MAMA, VOS VULL.