Imatges irrepetibles.

Atmetler florit

Despres de diverses setmanes sense un dia a què se li poguera qualificar de bo o agradable, ahir per fi, ben d'hora, mire per la finestra i comprove que el cel està blau.

L'habitació que ocupe té una xicoteta terrassa que dóna a un pati interior. Si el dia és assolellat, el sé, perquè es reflecteix en la paret del meu veí del carrer Escoto. És doncs, el que estava esperant.

Sense pensar-ho dues vegades, comunique la bona nova a la meua dona, i comence a vestir-me per a un matí de camp.

És tal el desig o la necessitat d'eixir, que semble Toby, quan al matí el trauen a passejar. No atine amb la mànega de la camisa, em calce abans de posar-me els pantalons, no trobe el trau corresponent a cada botó. Ensopegada amb la cadira, … i amb la porta de la cuina, encara que amb aquesta tinc una relació tempestuosa, amb un frec continu. Tots saben, pel soroll que causa l'ensopec, per on camine.

Flor de l´atmetler

A penes un suc de taronja i una torrada untada de formatge i melmelada de bresquilla, és el que li regale a aqueixa hora tan primerenca, com a combustible, al meu cos. Dempeus, amb un moviment pendular cap a l'eixida, com agafant impuls, en la pugna entre el desig d'eixir i la necessitat d'oferir-li al cos una mínima alegria perquè aquest tire a caminar, guatnya el sentit comú i la dificultat fins a l'últim xarrup del suc per a que arrossege les restes de la dolça torrada. El costum m'obliga a realitzar un raspallat de dents desesperat, com si escoltara el “chacacha” del tren. Encara queda un últim ensopec. Barrántme ej pas, la meua dona, amb el flasco de perfum en ristre, nebulizant la meua persona, com si fórem convidats a un convit de noces.

Com cada dia, en agafar les claus del meu automòbil, pense si es posarà en marxa al primer intent d'arrencada, és hivern i fa fred, o hauré de deixar-ho caure Costereta a baix infringint el senyal de direcció prohibida, que tinc a la cantonada de la meua pròpia casa.i amb perill de tindre una topada amb un altre vehicle. És el que pot passar per tindre un cotxe de díhuit anys. Però u, que als seus seixanta-dos anys, ha conduït, des d'un Seat 600, un Ford Escort, un Renault 6, un Citroen C2, un Mercedes 180, un BMW i uns altres, per assumptes de divorcis, ha quedat com en general queden aqueixos atrevits Quijots, cavalcant un cavall de quatre rodes, famèlic i tolit.

Va arrancar a la primera, sota l'atenta mirada de fra Humil. Les cares de conductor i passatgers s'il·luminen. Comencem amb bon peu.

Pla de Lliber

El Pla de Lliber, abans anomenat, de Xaló, denominació que s'ajusta més a la realitat ja que és el terme municipal que ocupa la major part d'aquest. Enclavat a la Vall del Pop i solcat pel riu Xalo/Gorgos. Ocupa un terreny tancat entre muntanyes amb una única eixida, la creada pel riu, el seu llit s'estreny, per a eixir a la planícia de Xabia/Javea i arribar al Mediterrani.

Lliber. Viñes per podar

El riu no té un cabal permanent, de fet, vivim en un territori molt singular, cada deu anys es produeixen cicles de sequera. En els anys plujosos, són típiques les “gotes fredes”, pluges copioses en un curt espai de temps, les quals produeixen un augment exagerat de cabal, que sol durar dos o tres dies, quedant amb un xicotet cabal que desapareix per les “goles”, a l'altura de Lliber. L'estret pas pel qual el riu Xalo salva les muntanyes, és anomenat la “Gola”, d'ací el nom de Gorgos.

Viñes podades

El Pla de Lliber és un caleidoscopi de colors. Cada estació té els seus, i altres transitoris. I depén que de la terra, si esta llaurada, i els de la vegetació, si està en ple desenvolupament. Estem a l'hivern i la tardor ha sigut plujósa, en els camps la terra esta esponjosa i ja està molt avançada la poda de les vinyes i la dels ametlers, que són els predominants en el Pla. També hi ha oliveres i garroferes.

Detall d´una viña podada.

Arribats al punt des del qual podem donar curs als nostres dits índexs, no tardem a bastonejar el cercle de la camera del teléfono i prenem el moment unic en moltes imatges. 

Cada fotografia és única. No podrem repetir-la més. No podrem repetir la conjunció del dia, l'hora, el lloc, la llum, el moment de desenvolupament de les vinyes i ametlers.

I per a nosaltres, que plasmàvem els moments que la naturalesa ens oferia va ser un dia irrepetible.

Lliber, 31 de gener de 2020

Jo soc espanyol

Planol i vista des del port de Coll de Rates

Feia temps que no pujava al port de Coll de Rates (o dels Raptes), d'una altitud de 625 m.s.n.m. Conegut mundialment, sobretot, pels professionals, amateurs i aficionats al'ciclisme. També per ser un port de muntanya molt recorregut en la Volta Ciclista a Espanya.

La visió des d'un mirador situat a escassos metres del pas de port, és de les que provoquen cridar amb admiració:

Ole !!!. Que bonica és la meva terra.

Acces al planol de la vista

El mirador té un pla en ceràmica o rajola, component un gran puzle en relleu, on es senyalitzen els punts més destacats del panorama. L'accés a aquest quadre informatiu només l'hi aconselle a persones amb calçat de muntanya, amb una bona agafada. La resta ens exposem a una relliscada èpica amb trencament del coxis o alguna part limítrofa. El pas per l'abrupte i afilat pedregar, brunyit per tantes botes i calçats inadequats, es converteix en una prova d'equilibri i audàcia. Potser per ficat muntanyenc o senderista atrevit, serà una sort si no rellisca amb càmera i altres estris de turista.

Bancal i mur a Parcent

Però no era aquesta la qüestió, l'exclamació va anar a el veure la imatge de la impressionant obra d'abancalament de la muntanya, com si fos una escala per la qual un gegant pugés al cim i d'allà oteara la mar. Cada esglaó està compost d'una estreta franja de terra vermella, i un desproporcionat i ample mur de pedra seca. Un treball de centenars d'anys, suposo jo. A altres més versats deixo que apuntin dades més ajustats.

La terra, en alguns d'aquells bancals, és escassa. Els murs, guardant una ordenada línia, tenen, en algun cas una amplitud molt més gran que la de

Bancal i mur a Parcent

 terra. Durant anys, les mans dels llauradors van anar separant pedres i terra, i clarament s'observava qui guanyava.

Mentre mirava l'extensió de territori que des d'allà es comprèn, les neurones que encara compleix la seva funció, van venir a posar-me a pensar en el sentiment de pertinença i en el de propietat.

Per no fer-ho molt llarg, diré, que durant segles, la terra i el que en ella es contenia s'atorgava la propietat com un premi o pagament als serveis prestats als monarques pels senyors de la guerra, i al Rei li venia la propietat de les mateixes per les conquestes dels territoris que aquests feien per al Rei. Els homes, animals o coses eren de premiat senyor. Ell decidia sobre aquells. Amb el temps, diguem el progrés, les lluites familiars, o la mala gestió van perdre la seua ambicionada possessió. Després van venir altres fonts d'enriquiment i pagament als serveis prestats.

Abancalament de Parcent

Concloguem que el sentiment de propietat de la terra, avui, no és un amor a l'arada, l'aixada o al "ball de les vetes".

Des de la meua talaia tenia davant meu gran part de la comarca de la Marina Alta. Aquestes terres, que amb la suor del seu front, pedra a pedra, els llauradors van transformar per conrear en cada zona el que el clima permetia, i la seva experiència els dictava. El valor per a ells, el sentiment de pertinença, els venia per aquesta tasca i com a proveïdora de l'aliment.

Els moviments humans, durant segles, han barrejat races i cultures, diàspores i repoblacions, en fi, no hi ha un metre de terra on un humà "pura sang" hagi habitat des dels primers temps, ni un semental a què acudir per prosseguir raça o ètnia pura alguna.

Concloguem doncs, que en cap territori hi pures sangs, i per la península ibèrica han passat indoeuropeos bers, celtes, tartésicos, fenicis, cartaginesos, turdetans, vascons, carpetanos, grecs, romans, visigots, musulmans ........ . No hi ha cap territori actualment amb distintiu característic, prou d'unicitat. No fa gaire, a algun, a costa de milions d'humans morts, se li va haver de fer front, i parar en la seua bogeria d'imposar la raça ària i exterminar tot "bitxo" humà imperfecte.

En aquests últims temps estem presenciant l'auge dels nacionalismes durs o tous, i que aquests deriven subtilment, a l'exclusió marcant als "impurs", i la imposició de normes clarament excloents. Els nacionalismes estan en auge, al meu entendre, per una reacció a un sentiment real de menyspreu per polítiques ultranacionalistes de poder central i altres de no menor quantia.

Així mateix, també, que casualitat, es produeix l'auge dels partits conservadors, comencen a sorgir partits radicals que erròniament crèiem, no tornarien a aparèixer.Arribats a aquest punt, diré que, tot el vist i sentit, d'aquells que participaran en aquesta legislatura tan costosa de posar en marxa, com un vodevil de personatges que ostenten la representació dels ciutadans, no s'entreveu ni un sol personatge amb carisma. Ni un de sol, que en les seves manifestacions públiques no ofengui als que no són de la seva cleda.

He sentit o llegit últimament, en relació a el cas català, i en altres manifestacions, un generalitzat comentari que l'anomenada Transició Política Espanyola no va ser tan modèlica, i que fins i tot, va ser un arranjament que va deixar moltes coses per tancar.

L'única solució per allunyar aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionin sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingui la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement.

La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats ..

L'única solució per allunyar d'aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionen sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingua la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement.

La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats.

Senyores i senyors, jo sóc espanyol, descendent dels ibers, soldats que es llançaven a combat sense cap por i que resistien barallant sense retirar encara amb la batalla perduda. De fenicis, grecs i de l'cartagines Anibal Barca, Dels numantins, de llusitano Viriato i els saguntins. Dels cabdills Indibil i Mandoni. Dels dos Sèneques, el retòric i el seu fill el filòsof estoic, naturals de Còrdova, del poeta èpic Lucà, cordovès, i el satíric Marcial, de Calataiud, el geògraf Pomponi Mela, de Gibraltar, o l'agrònom Columela, de Cadis, tots eminències de la cultura llatina. Dels cèsars de l'Imperii  Trajà, Adrià i Teodosi I. Dels àrabs, dels moriscos i de Felip II.

----------------

Frases sobre Espanya i els espanyols:

A Espanya és possible predir amb molt menys marge d'error el catàleg sencer de les idees polítiques i religioses i fins dels gustos estètics de moltes persones sense tenir més informació que l'emissora de ràdio que escolten o el diari que llegeixen.

Antonio Muñoz Molina

"Es pot prescindir d'una persona en concret. Però no podem prescindir de l'esforç que tots plegats hem de fer per construir una Espanya de tots i per a tots ".

Adolfo Suárez

"Espanya és el país més fort del món, els espanyols porten segles intentat destruir-ho i no ho han aconseguit."

Otto von Bismarck

Vicente Garcia sen va anar amb Rocinante.

Vicente Garcia i Vicent Ibañez - Pego

Porte uns quants dies trist i desganat, despistat i de conversa curta. Malcarat i irascible.

Tracte de solucionar-ho, prenent-me el temps necessari, buscant el motiu o la raó. És així com he procedit sempre. I si no va ser així, el vaig pagar, de vegades, o ho estic pagant car.

Analitzant, m'adone que en un interval curt de temps, he viscut o m'han tocat molt de prop uns quants successos de conseqüències variades, bons, no tan bons hi fins i tot algun, transcendental.


Un d'ells no tant bons és la mort d'un bon amic de 56 ays. Se'n va anar un dia, sense avisar, i en plena era de les comunicacions, paradoxes de la vida , fins passats unes cuantes hores ningú va reparar en la seua absència. Jo mateix, passat l'interval de temps habitual al que teníem la necessitat de xatejar o trucar-nos, el 2 d'octubre veig al WhatsApp que des del 28 d'agost no havia connectat, i li vaig deixar un missatge curt:

- On pares, bandarra.?.

No va contestar. No sabia jo que Vicente ja no era. 

Teorema de Pitagoras

Solia picar l'ham ràpid. Jo no picava el seu tan de pressa. Havia de deixar un temps per preparar-me. El seu era un diàleg, intel·ligent i ràpid. Els assumptes eren variats, candents o del record, crítics o dels nostres estats d'ànim. Mentrestant, esquitxava al xat d'enllaços de vídeos musicals de La Gossa Sorda, Els Pets, Antònia Font o Asfalt. Tot, tot ha quedat en els arxius de les xarxes socials Facebook i   WhatsApp per sempre. 

El seu treball com a  docent en el Institut d' Educacion Secundaria Josep Iborra de Benissa, com a professot li apassionava. Em parlava dels seus alumnes, tot erem lloances. Conforme em parlava, compremia que, aquet to pausat i de paraules clares i ben pronunciades eren les de un docent de vocacio.

Vaig ser testic de conversacions entre pare i filla, y del seu futur universitari. (que de passo desitje siga un exit com el seu pare esperava d'ella).

El 28 de juliol en deixava al meu conter de Messenger un regal. En felicitava pel meu casament, el regal, un vídeo i una cançó, El tema musical, des del primer moment em va agradar. Pel que jo coneixia d'ell, podria ser el resum de la seua vida.

La cançó diu així:


Vaig travessar, l'eternitat

i vaig descobrir, derrere d'un núvol algú

un cavall amb ales s'acosta a mi

¿Qui ets tu?

Què fas aquí?

 qué has de saber que jo sóc Rocinante,

vix allunyat, el cotxe em va desplaçar.

Don Quixot em va abandonar

canviar la seua llança per un tractor,  fart ja.

Pobre Hidalgo, com va lluitar

voler canviar el món com el seu somni

no el van comprendre,  es van riure d'ell.

Dulcinea el va convèncer,

amb Sancho Panza van muntar un negoci

una botiga d'accessoris per al tractor.

Don Quixot em va abandonar

canviar el seu llança per un tractor, fart ja.

Vas fer bé en quedar-te aquí

en aquesta vall de pau

totes les coses que allà ja no hi són, 

acompanyen la teva solitud

tot el bell ho he vist aquí, no necessites més.

Potser vulguis venir amb mi

en aquest viatge infinit

Anem junts, bon Rocinante a descobrir l'etern

bat les teves ales al vent,

JO

aniré amb tu

més enllà.

(Rocinante per Asfalt)

Necessitava dir-vos que Vicente va marxar amb Rocinante, MÉS ALLAAAAAA.

I jo aniré i et trobaré, més enllà, Vicente.

Et trobaré amb Rocinante i li donarem un repàs a aquest món.

M´encanta esta canso.

.

Asfalto - Rocinante cvon El Drogas (DVD 'Sold Out')

La meua lluna de mel s'acaba.

 Fa 13 anys vaig rebre la notícia que pertanyia a un grup de persones que sense saber perquè havíem adquirit una malaltia crònica, la Malaltia de Parkinson. La segona malaltia mental, darrere de l'Alzheimer en nombre d'afectats, i que va en augment.

Celia Mateo Dominguez, una intel·ligent i bella catalana, després de 13 anys de Parkinson, també, aquesta setmana a la seua pagina de Facebook, expressava amb tota claredat les seves reflexions personals.

Quan llegia el text, tot coincidia amb la meua situació actual, portem 13 anys diagnosticats i la medicació ja comença a fallar cada quatre hores (final de dosi) el cos acusa la manca de la dopamina que es produeix en el cervell:

Diu Celia:

"... pensareu que estic submergida en una gran depressió i no és així, per sort és clar.

Jo continue en la batalla, i per tant intento manejar el meu tractament complint horaris, complir amb la dieta, aguantar i intentar aconseguir conviure amb el Parkinson i gaudint la vida i dels petits moments, però no deixo de reconèixer tot l'anterior !! !

I odi que em pregunten; que t'ha aportat la malaltia a la teva vida? , Havien de censurar-aquesta pregunta !!!

Ser sincera amb mi mateixa és el millor que m'ha passat a la vida.

Ara amb l'única esperança està en operar-me per tan sol tenir uns anys més de qualitat de vida .... per  a i per les persones que em volen i per el meu Marit que s'està comportant com mai hagués imaginat i de no avergonyir-me, acceptar i reconèixer les meves grans limitacions que són moltes, la meua dependència dels altres i no afectació dels que no s'acosten, no és tasca fàcil el que em queda.

Però des del meu ànim i animant als companys que esteu en la mateixa guerra. Vaig a continuar pensant que aquest patiment és innecessari i injust en la vida de cap persona.

Diuen que la vida és bella ......

Vos estime !!!"

En el meu cas s'ha acabat la meva "Lluna de Mel" amb la medicació. S'ha acabat el temps en què era suficient i feia efecte per estabilitzar i amansir al monstre.

Se com se sent i comprenc algunes afirmacions que escriu.

Avui desperte feliç i optimista. Dissabte va ser un dia de notícies i sorpreses bones. Amb els amics que vaig estar, van coincidir en l'opinió que estava molt bé.

Cal viure, conviure amb aquesta malaltia per creure el que un afectat compte. Cal viure la transformació, m'atreviria a dir, que és una cosa semblant al que explica en la seua novel·la Stewenson, L'estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde.

Quan he intentat incorporar-me, difícilment podia. Necessite  l'empenta de Zulay. I això que tinc practicat el "salt del tigre", per aixecar-me !!! ..

He posar els peus a terra. M`incorporat i no he pogut fer un pas i recorde el que Celia va escriure.

Aquest mal, del que la majoria desconeix tots els seus símptomes, associant només a una tremolor, a la tremolor, que no és, per cert, el símptoma més important, el mal esta molt més estès del que es creu. La incapacitat i la manca de recursos econòmics dels afectats, la manca de resposta de l'administració a les seues necessitats especifiques i el desconeixement i desemparament dels familiars, que reclouen al familiar, fan invisible la realitat. Som i serem molts mes en els propers anys. Mas del 50% acaben en una depressió, la pitjor situació a la qual es pot arribar.

En el meu cas són, perduda de l'equilibri, les caigudes, la lentitud decisòria (cognitiva), els moviments involuntaris, i els no menyspreables trastorns deguts als efectes secundaris de la medicació.

Passa inadvertit a qui em mira u observa, que la malaltia va progressant. Fins ara podia dissimular els estralls que aquest animal, que m`arrapa, mossega, tensa de manera horrorosa els meus intestins. Dissimular la meua desesperació quan doblega el meu cos i que en ocasions és com un puny que travessa el meu abdomen.

Les ordres de moviment de les cames, braços, mans, que tothom donem gairebé sense adonar-nos, en el meu cas no són ateses. Els músculs facials transformen la meva cara. Els meus ulls no es lubriquen. les parpelles s'alenteixen i apareix una coïssor que m'obliga a mantenir-los tancats. La meva parella s'acosta per donar-me un petó de bon dia, amb prou feines puc doblegar, envoltar amb els meus braços i insinuar amb els meus llavis un petó. 'Estic tes amor ". Quan malgrat el desig el  meu sexe no respon, o la urgència en orinar és tal que no hi ha temps a descordar el botó, deixant la petjada de la meua fallida arribada al WC. Quan veig que m`observen, que veuen els meus escarafalls i gesticulacions, i pense que semble un borratxo. Quan es repeteixen molts "quants" més ....

Pense en aquells que pateixen una malaltia amb mort segura. Aquestes altres malalties odioses i temibles.

No em puc queixar.

Inspiro, retinc l'aire en els meus pulmons, i espiro.

El monstre sembla que es retreu, els músculs s'afluixen lleument la terrible rigidesa i surto corrent com un posseït. Vull viure cada minut, he de lluitar com altres tants ho fan. I la vida, encara que sigui per una abraçada d'un segon, d'un petó, d'una carícia, és bella.

Ploro, rabió, desesperó. Em revolque. I quan em deixa anar, sempre trobo alguna cosa bell pel que viure.

La mort no existeix en el meu vocabulari. Tot i molts altres pesars que aquí no explicaré.

Benissa, setembre de 2019


_____________________________________________


Etapes de la Malaltia de Parkinson en l'Escala d'Hoehn i Yahr.


Etapa un: Símptomes només en un costat del cos.
Etapa 2: Símptomes en ambdós costats del cos. Sense deteriorament de l'equilibri.
Etapa 3: Deteriorament de l'equilibri. Malaltia lleu a moderada. Independent físicament.
Etapa 4: Incapacitat greu, però encara és capaç de caminar o estar dret sense ajuda.
Etapa 5: En cadira de rodes o al llit llevat que rebi ajuda.


Dues publicacions que et poden interessar:


EL LLIBRE BLANC DE L'PARKINSON A ESPANYA

Editat pel Reial Patronat sobre Discapacitat (Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat) Coedita: Federació Espanyola de Parkinson


La situació dels malalts afectats per la malaltia de Parkinson, les seves necessitats i les seves demandes.

Editat per el Ministeri d'Educació, Política Social i Esport Secretaria d'Estat de Política Social, Famílies i Atenció a la Dependència i la Discapacitat Institut de Majors i Serveis Socials (IMSERSO)

Tartufo o Robespierre.

Els canvis o relleus polítics al capdavant dels ajuntaments, porten amb si una època d'inestabilitat i inseguretat entre els treballadors públics, sobretot a nivell de comandaments mitjans.

Alguns dels polítics cessants, per això que perden el poder, són criticats, i si han governat i perden el comandament, es produeix el buit al voltant, en algun cas la retirada de la paraula i la pèrdua d'algunes amistats, potser interessades.

Alguns dels entrants, amb aquest pujada que els dóna, volen canviar-ho tot, (el despatx el primer) i un cop prenen possessió del seu regne de taifes, comença per destorbar algun empleat públic, com així ha estat en temps passat. Cada legislatura té el seu o els seus damnificats.

Alguns dels nous regidors han estat durant la seua època de travessia del desert, escoltant els envejosos i als segundons abocar tota classe d'acusacions, algunes inversemblants per tal de congraciar-se amb l'entrant. I l'entrant feliç, acumulant motius per complir el seu somni, parapetant darrere de la resta de regidors.

Creia que aquesta manera de fer era a causa de la inseguretat que els dóna, en alguns casos, el desconeixement de l'àrea que els assignen, però no, aquets han estat empassant tot el que el seu "assessor" li va transmetre, i creuen que han adquirit els coneixements necessaris per a governar l'àrea.

És habitual que en cada legislatura algun/s empleats públics rebin un tracte que avui es diu "mobing", aquest ha existit sempre, però no es deia així, ni l'afectat tenia drets.

I per fi els va aconseguir.

Últimament escolte, amb certa perplexitat, que sense cap pudor es diu que "rodaran caps", o "demanar el cap de ..."

Podria redactar una llista de escapçats quan no es deia escapçar i una llista de descapçadors que es van anar a casa amb poca glòria.

En aquesta legislatura s'entreveu un avantprojecte en marxa, per a un escapçament. Em van venir a la memòria dos personatges dels meus temps d'estudiant, un còmic i l'altre tristament real, i tot això em va causar cert neguit.

El Tartufo de Molière, personatge còmic que ha quedat com apel·latiu d'una persona hipòcrita i falsa. A l'associació d'idees coincideix que, ningú ho nomena pel seu nom, ni ho assenyala directament, però tots sabem des del primer moment qui és. Per la seua malícia i hipocresia se'ns fa odiós, veritablement odiós. I pels seus enganys, és un home bastant llest i rastrer, que no dubta a enganyar i aprofitar-se dels innocents que creuen en la seua paraula.

L'altre és, Maximilien de Robespierre, va ser un advocat i polític de la Revolució Francesa que en els seus escrits de l'època mostrava la influència de les idees democràtiques de Rousseau.

Es va erigir en defensor de les idees liberals i democràtiques més avançades, però va ser l'instaurador del règim del Terror.

Home íntegre, virtuós i auster, va rebre el sobrenom de "l'Incorruptible". Els sans-culottes van portar a Robespierre al poder i després de prendre-li el poder a Danton, Robespierre va esdevenir el «home fort" i va instaurar una dictadura

Robespierre va imposar una sagnant repressió per impedir el fracàs de la Revolució, no dubtant a aprovar lleis que retallaven les llibertats i simplificaven els tràmits processals en favor d'una justícia revolucionària tan expeditiva com arbitrària; completava el mecanisme repressiu un sistema de denúncies i testimonis perjuros estès per tot el país mitjançant 20.000 comitès de vigilància. Va eliminar físicament a l'extrema esquerra, a contrarevolucionaris, monàrquics, aristòcrates, clergues, federalistes, capitalistes, especuladors, rebels, traïdors i desafectes, fins a 42.000 penes de mort en un any.

Va adoptar mesures socials encaminades a guanyar-se el suport de les masses populars urbanes, com la congelació de preus i salaris. 

Una coalició de diputats va obtenir de la Convenció el cessament i arrest de Robespierre i els seus col·laboradors en el Comitè. Jutjat pels seus propis mètodes, va ser guillotinat juntament amb vint dels seus partidaris.

Ara, aci, els sans-culottes de Benissa Impuls van parlar i Robespiere recolzant-se en ells, tracta de fer justícia guillotinant als molestos i col·locant als seus conmilitongos.

Poseu-li nom que la farsa bufa ja la tenim muntada.

50 ANYS DE AIGUA POTABLE A BENISSA

Els benisseeros que tenen ara més de 55 anys, recordaran que per davant de la seua casa, i en tots els carrers de Benissa es van obrir rases on es col·locaven tubs units per una abraçadera negra i que d'aquesta canonada es derivava un tub metàl·lic, encastat a la paret, i una porteta que tenia el senzill títol de AGUA POTABLE - BENISA. En poc temps van veure que en cada casa, tenia aigua a l'aixeta del pati i que poc després uns paletes construïen una cambra, on es van penjar una peces de porcellana a les que els van posar el nom de warter i lavabo.

En poc temps en totes les cases es construïa aquest lloc, i alguns fins i tot tenien un aparell que escalfava l'aigua. la ubicació de l'aparell elèctric es situava just en un racó, era la  dutxa. Era una situació perillosa, l'aigua i la llum en un espai tan proper. La capacitat d'aigua escalfada era limitada i en la cua per a la dutxa hi havia una guerra, els que es volien dutxar, els que no els arribava l'aigua calenta i els que volien sortir corrent pel pànic a la neteja i la higiene.

També recordaran les converses dels seus pares. Les critiques i el desacord amb la forma de calcular el pagament. Això, si el seu pare era a casa, i no estava a Suïssa, Alemanya o algun altre país d'Europa, de peó d'obra, d'escombriaire o un altre ofici respectable, però de baixa consideració.


Però aquelles rases van portar amb si un canvi. La neteja personal.

No. Van portar un altre. Van fer tornar als nostres avis i pares dels països del nord, on van anar a treballar sense necessitat de creuar cap mar, ni van necessitar pasteres. Vivien en països estranys i guisaven menjars que als nadius els eren molestes.

D'això no se'n recorda gairebé ningú.


Quan escolte comentaris xenòfobs miro al subjecte i pense que l'aigua no va portar tot. Sembla que es va rentar aquesta part dels records i han anat a parar on s'emmagatzemen els records no desitjats.

22 DE MAR'C DIA MUNDIAL DE L`AIGUA

´

Uns 2,1 milions de persones viuen sense aigua potable a casa seva.
Una de cada quatre escoles primàries a tot el món no té proveïment d'aigua potable, i els alumnes consumeixen aigua de fonts no protegides o passen set.
Més de 700 nens menors de cinc anys moren cada dia de diarrea, a causa de l'aigua insalubre o el sanejament deficient.
El 80 per cent de les persones del món que han de fer servir fonts d'aigua no segures o no protegides viu a les zones rurals.
En vuit de cada deu llars dels que no tenen aigua, les dones i nenes són les encarregades de recollir l'aigua.
Més de 800 dones moren cada dia a causa de complicacions en l'embaràs o en el part. 68,5 milions de persones que s'han vist obligades a fugir de les seves llars tenen problemes per accedir a l'abastament d'aigua potable.
Aproximadament 159 milions de persones recullen l'aigua potable de fonts d'aigua superficial, com els estanys i rierols.
Uns 4000 milions d'persones -gairebé dos terços de la població mundial pateixen escassetat greu d'aigua durant almenys un mes a l'any.
700 milions de persones al món podrien veures forçades a desplaçar-se a causa de l'escassetat d'aigua d'aquí a 2030.
 Els més rics solen rebre serveis d'aigua, sanejament i higiene de qualitat a un cost baix o molt baix, mentre que els més pobres paguen un preu molt més alt per un servei d'igual o menor qualitat.

Déu|, que bon vassall si tinguera un bon senyor.

El dia 28 d'octubre de 1968, en la xarxa d'aigua potable de Benissa estàven en proves de pressió.
La instal·lació li va ser adjudicada a la companyia Uralita per 3.221.000 de pessetes.

El dia 23 d'octubre passat es va reunir la comissió encarregada de preparar els actes de celebració del 50 aniversari de la inauguració oficial, que ho va ser el 10 de maig de 1969 amb l'assistència de les autoritats del moment.

Més que homenatjar a la Corporació del moment, és al poble de Benissa, als nostres pares i avis que van creure i van recolzar el projecte, i amb aquest fet queda demostrat que, amb bons gestors de la cosa pública haurà bons administrats encara que no siguin de la mateixa ideologia. A la fotografia s'ajunten dues obres de la unió de la gent d'aquest poble, només falta dirigents capaços i compromesos.

Pretenc en els propers mesos relitzar una sèrie d'articles d'entrevistes, opinions i records, sobre l'obra i el seu desenvolupament fins al dia d'avui.

Salvador Ivars Ortola (1918 - 1998.04.23)
Teresa Colome Llambrich                (1918 - 4.11.2009)

El dia que vaig visitar a Salvador, em vaig trobar amb un home malalt, assegut en una butaca i amb veu a penes audible. Tenia posats els incòmodes tubets que donaven oxigen als seus pulmons cansats.

 Les meues pretensions eren moltes, però em vaig adonar que l'anava a cansar. Vaig notar que es va animar quan em va veure. O seria que en veure l'expressió de la meva cara al veure-ho malparat em va voler dir, "no és res, només que estic vell i malalt".

Per no cansar-lo vaig dir que volia exposar fotografies d'aquella efemèrides i no trobava. Maria Moragues, a indicació seva, va treure una caixa. Me la va donar: "Fes còpies i me les tornes".

En sortir, mire cap a l'habitació on va ser Maria a per la caixa. Era un despatx. A sobre de la taula un porta-retrats, i una fotografia en blanc i negre. Salvador a l'interior del pou Cami Sanet de Benidoleig.

Per a  Pepe, el seu germa Salvador era noble i bona persona, amb un caràcter suau. Un home de paraula, rebla Paco Ribes "Coca".

Salvador, era el major de tres germans, un dels seus primers treballs va ser el de tapisser al Taller d'Ivars i com tants altres, es va anar voluntari com carrabiner. Participa en la Guerra Civil de 1936. Al barri d'Usera de Madrid va ser ferit de bala al genoll, atrapat entre els dos fronts. Compta Pepe que van ser Jaume Ferri i Solpost qui van treure de la trinxera. Pere Porsellanes, un altre de la colla, va quedar coix d'una ferida al genoll, també.

La seva mare i la seva germana vivien davant de la casa solar dels Cabrera Abargues, i estaven al seu servei. La relació amb aquesta família era bona referència, per això, amb la intervenció de la mateixa, Pepe ingresa a la Guàrdia Civil, pagant els anys de servei propis, i els de Salvador, quedant aquest al càrrec de les dones.

Teresa Colome - Juan Luis Gisbert  . Vicenta Ivars

Va contreure matrimoni amb Teresa Colome, que venia a Benissa a passar els estius a la partida de Canor, a la caseta dels "Marrancho", assidus "riberers" al Delta de l'Ebre. A Sant Jaume d`Enveja, el seu sogre era ben conegut, ja que era l´alcalde i home de confiança en la cuidanza de les propietats de l'influent polític Joaquin Bau Nolla, alcalde de Tortosa (1925-1929), diputat al 1929. diputat en la II República (1933-1936) .Ocupá importants càrrecs durant el franquisme. Procurador entre 1958 i 1971. President del Consell d'Estat i Vicepresident del Consell del Regne entre 1965 i 1973. El mateix que Domingo Iborra anomena a Madrid, quan les coses no avançaven.

La Societat Recreativa La Cultural tenia la seua seu a la plaça Jaume I, a la coneguda "Casa de 0'95", allà regentaven el bar, Teresa i Salvador. Sense fills, treballadors i estalviadors, van comprar la casa del carrer Alacant. I van seguir amb el bar de la Cultural, quan aquesta compra la casa dels Torres - Orduña. Les seues relacions amb els diferents proveïdors, li van aportar la idea d'instal·lar una fàbrica de barres de gel.

La Societat Cultural era un lloc de reunió, on un grup de joves, discutien com podrien sortejar el dilema de sortir del seu "terreta", de temporer, d'emigrant temporal o d'emigrant per sempre.

El 1961, els inquiets, accedeixen a l'Ajuntament. L'administració del mateix era nefasta, coincideixen en això, en les meues entrevistes amb, Joan "Porsellanes", Pedro Soliveres i Domingo Iborra. A la llista tres treballadors del Banc de València, un industrial, un promotor i dos pagesos.

En marxa el negoci del gel i més tard el de distribuïdor de Cervesa L'Àguila, va ser Teresa qui es va fer càrrec de tota la feina, ja que Salvador no podia per la seua dedicació des de 1963 a l'Alcaldia.

Qui sap,?. Tant Paco Torres com Pepe Cabrera tenien bons contactes i veurien en Salvador i l'equip d'amics la força per donar un tomb a la medieval Benissa.

En el seu primer contacte amb el Governador Civil, Salvador es va presentar com una persona amb antecedents i ex carrabiner, al que aquest li va respondre, que portés correctament l'administració i que mirés pel seu poble.

No era polític, i no exterioritzava gaire les seues emocions.

Paco "Coca"

Es recolzava sobretot en Pere Font (Pere  els Carros), Vicent de Sendra i Pedro Llorens (Pere Molinero). Segons Pepe, va ser el primer Alcalde pobre de Benissa. Durant els 10 anys d'alcaldia es van fer moltes coses, les principals: la delimitació de la carretera de la Fustera a Moraira i Calp. La compra per 75 pessetes el metre quadrat a les senyores d'Andrés (les Andreses), del que avui és el Palau Sant Pere, Institut Josep Iborra, (nou i vell), el Centre de Salut, la piscina municipal i les cotxeres municipals . Obrir carrers com el de Bilbao. I com a servei permanent el de la recollida de les escombraries domiciliaria. Pero el seu orgull va ser la portada d'aigües, juntament amb Domingo Iborra i els assessors van veure la forma de finançar la part municipal. Juntament amb els altres membres de la Corporació, cadascun en les seues possibilitats, van aportar finançament per acabar l'obra. Ell va hipotecar sa casa. Amb aquest finançament, els benissers només van aportar el 25% del que s'havia estipulat per a cada casa. Es va reunir als carrers per explicar el projecte. Imagino l'esforç realitzat en il·lusionar als altres. Alguns coneguts benissers el van atacar durament i van posar en dubte la realització de l'obra, alguns van tenir l´homenia de retractarse públicament de les seues paraules. Juan Luis Gisbert (el Catalá) m'explica les vegades que´l porta a supervisar les obres. Va fer bones relacions en Bendoleig i la Llosa. Si hi havia algun problema, se n'anava a casa Pere "Porsellanes", agafava unes costelles, anava a Benidoleig i convidava als pagesos i els convencia per subministrar més hores de agua.Seguramente la seua obsessió va estar a l'aigua, i el marcá  de tal manera aquesta obra que va realitzar un pou al seu pati. Després de deixar l'alcaldia, tot i que es va retirar molt ostensiblement de la vida pública, va seguir molt de prop les vicissituds del Servei.                                                                                                                                                                          Jose Jorro, mestre i regidor, digé"Primera Dama" a Teresa el dia del seu sepeli. No n'hi havia per menys. Salvador, la seua casa, el seu negoci i l'Església eren la seua vida. Paco recorda que Teresa estava trista perquè no se li havia reconegut la seua dedicación.                                                                                                                                                                                                                        Nesitaba un home de confiança, l'Ajuntament li comportava molt de temps, I Teresa al frot de tot. Compta Paco Ribes "Coca" que li va proposar fer-se càrrec del negoci. Quan va ser cessat Salvador, aquest l'acompanyava en el seu treball, i quan es va jubilar, li va donar el negoci i només li cobrar la furgoneta.                                                                                                                                                                                                        Algus"fen llenya de l'arbre caigut", el van acusar "especulador" i d'enriquiment, però, ningú va valorar que el treball callat de Teresa, el negoci de distribució de begudes, el lloger del pis a Telefónica on es va situar la centralilla. El cobrament de la pensió i la indemnització per carrabiner, tot, per a dues persones amb poques despeses i estalviadores ¿que es podia esperar ?. Milionaris en temps de la peseta.

Salvador al interior del pou cami Sanet

Paco recorda que encara avui a la terrassa hi ha el colomar. Allà era on vivien com a reis els guanyadors Filasa i Picolin. I aquell que es va emportar el falcó,

En el sopar de comiat que es va organitzar a la Venta La Chata hi va haver llàgrimes i alguns dels ploramiques es va olvidar.

¿A quin sopar em recorda això