Türkiye Cumhuriyeti (República de Turquia) - (1)

El 1978 es va forjar una amistat que avui encara perdura. Part de responsabilitat que entre Josep i jo existeixi la durabilitat la té Núria.

 Avui, mentre l'Euromed fa el recorregut València (pintor Sorolla) - Barcelona (Sants), repasso els dies en la Caserna de la CIA Regional de Automobilisme de la 1 ª Regió Militar a Campamento (Madrid), les obligacions, formacions i postures absurdes que s'ordenaven en l'exercici del servei militar i les escapades de cap de setmana.

Durant anys, quan els fills eren petits, viatgem els d'Alacant a Lleida o els de Lleida a Alacant. L'entusiasme que li posa Núria a mostrar aquesta terra de contrastos, es contagia i crea fans. Per això, crec, conec més la província de Lleida que la d'Alacant. Sens dubte li ve de "els tiets de can Bernet", Tonet i Fernando, entusiastes enciclopèdies de la Comunitat Catalana, i sobretot, el relacionat amb la muntanya.

De l'estació de Sants vaig al aeroport del Prat. M'espera Josep i l'avió amb el qual anem a viatjar a Turquia. A Núria se li van donar els poders i ella ha organitzat el viatge. Els dos amics, sols, segurament que tendirem, com sempre, unes bones parrafades, i silencis reflexius, tots dos, cinquantena adults, davant els canvis que a aquesta edat s'entreveuen.

Però, crec, que a més de parlar i reflexionar, si les meravelles que s'albiren ens enlluernen, hi haurà expressions d'admiració. Les referències que hi ha en qualsevol guia turística del país, així com referències d'amics, ens ho transmeten.

Àsia Menor, Troia, Efeso, Tigris, Eufrates, Pèrgamo, Capadòcia, Hitites, Gàlates, Héctor, Alejandro Magno i molts més noms em sonen. La història i la geografia eren les meves passions a primària. En les lliçons de "El parvulito" vam entendre que Anatòlia era una part del Paradís, on l'home i les arrels de la nostra cultura van néixer.

Turquia, a la cruïlla entre orient i occident, tant física com socialment, ofereix un interès especial, segons veig, per als occidentals. L'esforç dels dirigents per mantenir un estat laic, dins l'àrea d'influència de l'Islam, és una qualitat que cal reconèixer.
Nosaltres no anem a buscar a Helena d'Esparta a Troia, com Agamèmnon. Però sí que tindrem ocasió d'estar a prop de vestigis antics de la nostra civilització, i entendre una mica més la cultura islàmica.

Turquia, un extens país ple de contrastos, on, entre altres coses, neixen els rius de l'antiguitat, el Tigris i l'Eufrates, que banyaven on va estar L'Edén, i que vam perdre per la poma d'Eva i el menfotisme d'Adam. La muntanya Ararat (Ağrı Dagi), on segons la bíblia va anar a parar l'Arca de Noè. Troia, Helena, Agamenon, Héctor i el cavall. Etc

El nostre primer destí és la Nova Roma, la Bizanci de l'emperador Constantí I, Constantinopla  després, i ara, des de 1930, sota la presidència de Mustafa Kemal Atatürk, Istambul.

Espero d'aquests dies, tranquil · litat, conversa, sorpresa, enriquiment cultural ...
Durant aquesta estada, no vull desaprofitar el temps i vaig a plasmar per escrit i amb imatges fixes (fotografies) o mòbils (vídeo), les sensacions que es presenten i que alguns enamorats d'aquest país, em diuen, són tan intenses.

I si puc, vosaltres les veureu.

Istanbul, 2 d´abril de 2012

MARINA SALUT

      -        Atchiiisssssssssssss!!!!.

-        Salut. (Jesús).

Pareix que sí. Que la senyoreta Marina Salut té una malaltia, últimament molt freqüent, i el diagnostic és baixa Solvència.

El comunicat medic ho va comunicar  la secretària autonòmica de sanitat, Nela García, en la reunió del Consell Sanitari.

La dita malaltia, s'ha comunicat ara, però els tutors de la senyoreta Marina Salut van comunicar, en canvi,  que l'any 2011, la seua salut era tal, que havia guanyat  968.000 glòbuls. 

La secretària autonòmica, inclús diu que, la senyoreta Marina Salut, a males penes pot fer-se càrrec de les xiquetes de  l'Àrea 13, com per a haver de carregar amb la vella de Pedreguer  i  l'orgullosa de Dénia.

Un representant dels patidors de les tos de la senyoreta, comenta,  que en la reunió  del Consell Medic,  es van presentar les queixes dels què suposadament,  Marina Salut, és protectora.   Vaja, hi ha per a tots el gustos. Un poc incumplidora la tal senyoreta.

A la malaltia de la baja Solvència, altres l´anomenen Insolvència. Ara no se sap qual val. Tan prompte s'és solvent com no. Per a mi, en aquets moments són el mateix, ja que al final és un res de res esfumat. Mire per ací, mire per allà, i ja no esta.

No se sap com, tenint habitacions tancades, nomina de metges mileuristas, agendes tancades per a camuflar les llistes d'espera, i esprement al màxim tots els sucs, s'haja insoventat.

La solvència i la insolvència de la malaltia de Marina Salut, no hi ha dubte, ve, en part, heretada dels seus pares i padrins. El templat i aguerrit Bancaixa i la desflorada mil vegades CAM, van engendrar junt amb el padrí DKV (furgonetero), a la rebel, inconstant i llista tancada Marina Salut.

Es compta el cas, que els pidolaires de Benidoleig li volen disminuir-augmentar la maleïda Solvència. Demanen que dedique més glòbuls en eixa població. Als descarats els xuplen la sang en un poble i els donen els resultats en un altre i encara es queixen.

Per fi, la secretària autonòmica ha emés la recepta per a l'eradicació de la malaltia que afligix a la inefable Marina Salut:

-        Els duplicats de targetes SIP, s'hauran de pagar. Gran estalvi, sí!.

-        La bugaderia i la cuina, se li adjudicara al mateix, amic.

     -        Menú únic en els hospitals. Pa i aigua. Sempre va ser molt sa i es va abandonar el costum.

     -        La reordenació de recursos assistencials entre centres, o siga, menys de tot.

     -        Un major control en la derivació a centres privats. Només als dels amics, perquè els altres no solten comissió.

-        Els estrangers, que paguen. I clar, nosaltres també allí.

-        Els sous i privilegis dels alts càrrecs es reforçaran. No vaja a ser que afluixen la seua productivitat per falta d'eixe estimule.

Un compromís per part de la secretària autonòmica, donar la mayor=menor informació possible als representants veïnals de l'evolució de la malaltia, ja que això produïx desassossec en la població, i a vegades una epidèmia d'indignació.

Amics, barbes a remullar. Butxaques afluixar.

LA MULTA DE TRAFIC

SEAT  1500

Sempre m'ha agradat la velocitat. Sempre m'ha agradat conduir. Quan en la meua família algú tenia un cotxe, tènia que tancar-ho bé perquè allà anava jo a assentar-me al volant, fre sacsejat, accelerador dóna-li que dóna-li, canvi de marxa. Volant a l'esquerra, volant a la dreta.  Vaja que magrejava bé els distints comandaments.

Renault 12

A la nit, al llit, agafat d'un volant imaginari, devorava quilòmetres d'asfalt, amb dos mans o amb una, i el colze en la finestreta. Somiava primer amb el Seat 1500, després amb el Renault 12, després amb el Renault 5. Per fi quan ja vaig tindre carnet, per sant Josep de 1976,  va entrar en ma casa el Renault 6, A-8018-AJ. Sempre pensant en el transport de l'hortalissa de Canoret.

Amb aquell cotxe, fins a la mili, vaig ser amo i senyor. Quan el meu papa va tindre el carnet, va ser el fi del senyoriu.

Però en 1978, ja el Seat 127 de segona mà, A-2358-AF, eixe va ser el meu cotxe de llibertat. Després van vindre el Ford Escort 1.3, i els dos Renault Exprés.

Com es veu, tots vaen ser vehicles d'alta gamma, gran cilindrada i de molt reprís. No obstant això, no em vaig alliberar d'alguna multa per excés, poques, però alguna vaig tindre.

En poques setmanes a mi i en el meu entorn s'han facturat 1000 euros i quatre punts, tot per excés de velocitat i detectat per radars mòbils.

I amb  la teoria que tinc sobre l'assumpte, m´anomenaran Vicent  l'exagerat i altres de partidista o sectari. I és:

-        Estaran amb mi que hi ha més Guàrdia Civil de Trafic que abans. Abans?. Sí  home, abans de don Mariano.

-        Se suposa que li donarem la culpa a Zapatero, perquè el agents es formarien per orde de l'anterior Govern. No crec que s'hagen format en sis mesos.

-        La crisi, que afecta tots, i a les arques del  govern, molt; ha propiciat que, pel bé dels espanyols, financem part de la crisi amb les nostres presses.

-        La ubicació dels senyals de prohibició de velocitat, han sigut dissenyades per algú alié al fenomen del tràfic,  mes bé ve de l'escola, “com col·loquem els senyals per a caçar als incauts conductors”. Perquè és evident que en alguns trams provoca retencions i caravanes, mes perilloses que 10 o 20 quilòmetres per hora més.

-        Les Comandàncies de la Guàrdia Civil de Tràfic, seran en estos dies un focus.  Els agents carregant els remolcs de talonaris de multes. Apostant qui  ficarà mes euros en la vidriola del don Mariano. No debades el cartell de la porta de Sala d'oficials, deu resar:  “Agent, salva a Espanya com sempre has fet”. I ho firmaria un cert  “Duc de Montoro Fumat”. 

-        I com a caçadors furtius, col·locats i camuflats, esperen que passen les caravanes de conductors incauts, que a la vista del senyal de 80 reduïxen a 100, i   el dissenyador que és molt cuc, col·loca una altra a escassos metres amb una prohibició de 60. Amb el que el conductor reduïx a 80. Ui!. Una foto. I allà mes avant esta l'educat Guàrdia Civil, que no et diu, “so panoli t'he caçat”, perquè hem dit que és educat, que si no.

-        I quan li dic, no gràcies, no firmaré, …  Ui! , es queda mirant incrèdul del desvergonyiment de l'infractor. Què ho posa en dubte?. No senyor agent, no. És per no posar el nom de la mare de don  Mariano.

Radar al bar Parra - Agents a la Barraca - Vicent multat

Senyors, quan vullguen els demostre que les senyals estan col·locades perquè còmodament els agents atrapen fins a un Ferrari, quan els seus ocupants van de passeig per La Malva-rosa a prendre un gin-tonic i un Fra Angèlic, al Vetles i Vents.

I no s'ha fet ni cas per este govern del que deia el president d´honor del seu partit: "a mi no m'agrada que em diguen no pot vosté anar a més de tanta velocitat, no pot vosté menjar hamburgueses de tant, no pot vosté menjar açò, deu vosté menjar açò, deu vosté evitar açò, no deu vosté beure açò i a més a vosté li prohibisc beure vi'... no, no, mire vosté, eixa no és la solució...".

Precaució llavors, perquè no se'n va a l'evitació de l'accident, si no a la recaptació evident.

Les falles.

Quan els meus tios ens invitaven a passar uns dies a València, coincidint amb les falles, no recorde tant d'estrèpit,  i tanta llum com ara veiem en cada carrer o barriada.

Durant els dies que passàvem allí, era més el “dolce far nien-te”, que participar en la festa.

De les “mascletas” i focs artificials, les recorde poques i curtes. Res a veure amb la demostració de poder que es fa ara amb una “mascleta” cada dia des de l'1  al 19 de març. I els focs artificials, amb els seus colorits impossibles, el valor monetari dels quals supera cada any a l'anterior.

Valore les festes i felicite als que es divertixen amb elles, però sempre em queda  el dubte, i és que realment el fester les gaudix?.  És possible, pense, que les disfruten treballant en la provisió de fons per a cobrir els gastos, realitzant rifes, loteries, excursions, barets, etc. Estes activitats tenen el poder d'unir als festers, per un objectiu marcat, i és realitzar les millors festes, superant a les de l'any anterior.  A vegades en eixes activitats prèvies, a més de la camaraderia festera, s'establixen vincles més forts i es desfan altres. 

Però el que per a mi és incomprensible, és el despreniment econòmic que fa gala el valencià, cremant tants diners en a penes uns segons.

En temps de crisi, i esta ho és amb categoria sis estreles, no he llegit /escoltat, austeritat, reducció de gastos, anul·lació de la festa…

No.  Ací, cremar produïx més diners per a cremar.

No m'estranya pues, que durant estos anys una sèrie de personatges, també, emulant els fallers, organitzaren la falla de la crema del sistema financer valencià. 

Esta clar que la convivència de persones normals, que festegen i es divertixen, junt amb potencials piròmans, reforça i camufla les intencions d'estos últims.

 

Seria qüestió d'un estudi sociològic, si la crema de masclets, mascletades, falles i focs artificials, pertorba certes ments i les fa directament addictes a la crema d'empreses, bancs i fallida de les institucions,  sense adonar-se que imparablement les estan portant a la profunda ruïna.

Espere i desige als fallers i falleres unes bones festes de colors i alegries. I als piròmans de la riquesa valenciana, tapen-los estos dies els ulls amb els antifaços antics dels burros que trillaven en les eres.

Sant Josep mira si pots fer algo, perquè la solució no té solució.

Felicitacions a les legions de Pepes, Joses, Josep-es i mes.

Regnes de Taifes لوك الطوائف.

L'experiència, els anys viscuts, fan a les persones sàvies. Les experiències. Els colps i patacades, fan a u professional del seu.

En el cas de la política, i em vaig a quedar en els ajuntaments, les experiències es repetixen i sempre amb els mateixos resultats. D'això saben els empleats públics, que a través dels anys, comproven l'entrada de talossos en l'administració i el procediment administratiu.

La constitució dels equips de govern amb l'entrada  de nous regidors, produïx canvis i desplaçaments d'influències i poder. I si hi ha “un frontissa”, ja llavors, apareix amb molta freqüència la coixera del govern per l'acceptació de qualsevol proposta, per desgavellada i peregrina que esta siga. Tot siga per mantindre's en el poder.

Puntualitzaré l'objecte de la meua reflexió.

Pràctiques polítiques del govern local:

-        Obviar els bons professionals públics (Indiferència total en alguns casos).

-        La saviesa adquirida junt amb l'acta de regidor, li alimenta l'ego d'una manera desorbitada. Sap de qualsevol matèria, per això ha sigut triat. Ni parlar si és relegit. I apaga i anem-nos si és re-relegit.

       -  Canvi de decoració del despatx. Nova taula, cadires, llums, quadros …. Tot nou.

     -  L'acompanyament d'un assessor/a personal. En la majoria de les ocasions és un "enchufat", que per a desgràcia de la població, cobra un sou important, sense tindre, en algun cas sagnant, llums suficients per a entendre del que se li parla. Això si, tramita els seus assumptes des del despatx i amb línia d'internet sense censura. A falta que assessorar el “assessor/a de no  res”, es dedica al seu, i té despatx professional pagat per tots.

-        En tots els casos, quan el regidor augmenta el seu poder dins de la corporació, des d'eixe moment, el departament creix en efectius de personal i mitjans, sense ser eixa la necessitat. Però el regidor es rodeja de signes de poder, que és l'aliment i senyal  del seu poder.

-        Preses de decisió que lesionen la professionalitat dels treballadors, restructuracio de departaments estructurats i l'elecció o confiança a persona que no  són apropiades al perfil. La consulta als professionals és nul·la, es rodeja d'un o una camarilla generalment ressentida i no dels millors. La sort ja esta pactada.


    L'excessiva deixadesa o l'excessiu intervencionisme, és una ruïna per a la maquinària municipal. Però ho és més, la falta de direcció, la direcció balbucejant i insegura i l'acceptació de l'existència dels regnes de ملوك الطوائف.

En els temps de crisi no es pot deixar una maquinària que hauria d'anar a l'uníson, que funcione al seu aire.

Una maquinària que funcione sense coordinació i al capritx d'un o dos ciutadans investits amb una acta de regidor amb les que es creuen, poden fer, decidir i fer-se valdre, per eixe només fet.

Que es creuen experts en el que, abans del seu nomenament eren purs analfabets.

Trista realitat. Amb l'acta de regidor s'adquirix el doctorat en qualsevol matèria.

Així ens va.

Robinson Crusoe

Estes ultimes setmanes, com un gat engabiat, o com un naufrague en el Banc de Serrana (Serrana Bank) tal que modern Robinson Crusoe, done voltes i em mossegue la llengua per la visió esperpèntica, o de traca final (vénen falles), que esta vivint la societat mundial, espanyola i valenciana.

No tinc temps a refer-me per un assumpte, quan ixen dos,  a qual pitjor.

He constatat que a la mare de Zapatero se l'anomena i se li recorda menys. Que els acudits anomenen menys Zapatero.  A mi açò m'ha produït una certa pau, ja que el nomenament de major meretriu de l'univers a tal bendita senyora, em produïa fàstic he indignació. No hi ha dubte que el tarannà de Zapatero, no és el tarannà prototip. No és d'estos temps.

Una vegada desaparegut el gran faedor dels desastres de la nostra pàtria, i agafades amb força les regnes per nous i enlluernadors lideres, amb idees clares i solucions millors, els ciutadans estan tranquils i satisfets, perquè a no tardar, la solució s'aplicara, i ipso facto, tornarem als temps gloriosos del cobrament de comissions fàcils i al lladronici legal i consentit de polítics, i banquers.

Baltasar Garzon, la venjança dels mediocres

La justícia amb la seua equitat i gran mesura, premiara els seus servidors, servint-se d'alguns dels seus representants, i com a exemple volar judicialment a Baltasar Garzón.  

 Als estudiants els han apalissat com en els temps de Don Manuel. Es queixen de vici i pressionats pels mestres millor pagats de la pàtria. Que no tenen calefacció?. Pitjor estàvem abans, en temps del senyor de Palomares. Que menjadors i autobusos s'han reduït. Seria perquè no hi ha demanda. Els barracons?. Que va home!. Eixos estan de mostra i record perquè futures generacions sàpien, que encara que l'educació la tenim traspassada, la culpa és de Zapatero.

La CAM la vergonya dels valencians

En la meua CAM de tota la vida, em continuaran negant el  crèdit, perquè no sóc prou solvent, Menuda cara la  seua, després de ser-ho jo durant 40 anys. Resulta que les participacions o bons que es van inventar els consellers que li feien la pilota als governs de Zaplaza i Camps, que a canvi de diners a cabassades per a les megalomatiques ciutats, terres mítiques, copes d'añejAmerica, rallys i visites papals, aeroports sense avions, factures pagades de treballs inexistents, etc. , es van dedicar a saquejar la Caixa, qual Ali-Bava i els seus consellers lladres.

Hospital Denia - Manifestacio a favor Pediatra Paricio

La meua cita semestral amb el neuròleg, es retardara sine die, ja que les agendes estan tancades. Les de neurologia i totes aquelles a què la direcció de l'Hospital de gestió i ganacies privades Marina Salut, considere ha de tancar, a fi de regular el vici de l'existència de llistes d'espera. Llistes d'espera en la Marina Alta?. Què diu voste?. Metges, pocs i mal pagats. Del terreno ningu, ni tant sols de Castella, ni de cap lloc d´Espanya. I el senyor Comissionat de la Generalitat Valenciana en l'hospital, o no s'assabenta, o té ordenes de romandre oïdes sordes davant de qualsevol sol·licitud o manifestació que considere puga subvertir el son dolç, establit en esta població.

Les medicines, en les farmàcies se servixen en comptagotes i el pagament de les mateixes, provoca ja altercats. La ciutadania sensibilitzada es queixa decentment. Dates de solució, en breu, però cada quinze dies és més grossa la bola de neu. 

La formula Rajoy, servirà?.

I estic a València i els carrers tallats. Que passa?. Que ja són falles, clar. Pues  no, policia, helicòpters, tanquetes. És una manifestació. Són quatre gats que controlen a la joventut. Això esta clar per als informadors de Canal9 i els seus fans. Quant Don Paco, era al contuberni judeu-masonic, el manifeser. Però no és cert.

La portaveu del govern valencià ens diu en roda de premsa que:” Jo enten el valencia, lo parlo un poquet, pero la llengua d´espresió habitual es el castella…. Mi llegua d´expresio habitual es el castella …….. per cert, … una de las …  dos llenguas oficials en la Comunitat Valenciana”.  La portaveu “no parlo valència”. Quina protecció té el valencià.

I, ja més calmat pel quadro tan falaguer, pense, que de tot cal culpar el mestre armer, per que ell no protesta i aguanta el que li tiren.

Als meus companys de treball.

Always on mi mind - Sempre en la meua ment

Tal vegada no vos he parlat

Tan bé com a deuria

Vicent i Loli

Tal vegada no vos he tractat

Tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet

I simplement mai em vaig prende el temps

Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment

Tal vegada mai vos vaig abraçar.

Tots eixos moments amb vosaltres

i supose que mai vos vaig dir

que estava feliç que fóreu els meus amics.

Si vos vaig fer sentir així

Amics, sent molt haver estat tan cec

Sempre vau estar en la meua ment

Sempre vau estar en la meua ment

Digueu-me, digueu-me que la vostra amistat no ha mort.

Doneu-me, doneu-me una altra oportunitat

per a mantindre-vos satisfets,

Tal vegada no vos he mirat

tan bé com a deuria.

Tal vegada no vos he ajudat

tant com deuria

Coses xicotetes que hauria d'haver dit i fet

simplement mai em vaig prende el temps.

Sempre vau estar en la meua ment.

Sempre estareu en la meua ment.

Sempre.

Quan estudiava en el Col·legi Lope de Vega de Benidorm, uns em cridaven Kennedy  i altres Jerry Lewis. Era perquè sempre anava amb un mitj somriure o fent cares d'acudit.

Amb el pas dels anys, les circumstàncies i un equivocat, o no, sentit de la responsabilitat, van transformar  la meua cara, en cara de pòquer. El caràcter també, i així, Vicent Ibañez es transforme en un ogre.

Ruben, Adelino i Ximo

Ara, ja no em parec a Kennedy o Jerry Lewis, i porte molt malament que em troben cert paregut Rajoy.

Una companya deixá escrit en el meu Facebook: “ i sort que se n'ha anat aquell tio tan pudent com la merda”.

La cara de pòquer és una característica dels “parkinsonians”. Doncs bé, pareix que en el meu cas és al revés, amb el temps va desaparéixer. I m'alegre.

Bernardo, Paqui i Sefa

El dia 9 de febrer es complien 36 anys de treball en l'Ajuntament de Benissa. Eixe any de 1976, havia estrenat, carnet, treball i nóvia. I havia començat a tindre companys, alguns van ser com a pares, altres, com a tios i altres com a germans. Amb els alts i baixos que es tenen en tots eixos parentius.

Vull recordar a eixos familiars de treball que per la seua edat, difícilment estarien ací, i ja se'n van anar fa molt de temps, i són: Jaumet Cabrera “Rabosa”, Francisco Crespo “Ferrero”, Angel Bertomeu, Domingo Ivars “Bosa”, Pepe i Jaume Ferri, Jaume Santacreu “Parralet”, El tio Pepe Pinos i Pepe Orihuel “Pequeño”.

La colla mes bulliciosa

I altres que hui hagueren d'estar ací, però la vida no la controlem, i a vegades es produïxen eixes injustícies vitals, i són: Pedro Font i el meu mestre Vicente Frau.

I bé, ja sàvia i havia dit que arribarien moments com este. Celebrem que pugam arribar a tots als moments vitals, amb l'anime fort i la ment oberta per a acceptar-los.

I comptar amb la sort de tindre a tan nombrosos grup de companys família del treball, que estan amb tu.

Vos demane perdó a tots.

Gràcies per la vostra amistat.

Dinar del 17.02.2012

Venezia

Tots els dies se la veia mirant cap a l'oest. El seu cabell ros brillava. El Sol, a eixes hores del dia, amb un daurat lluminós  que es reflectia en l'aigua de la llacuna, era el causant. 

Cupula de San Marco

Quan va arribar des de la seua València natal, pensava que  el temps d'estada seria el previst, dos setmanes. Viatjá en representació del departament d'art bizantí de la universitat. La seua presència es va limitar a participar en uns col·loquis sobre els mosaics del segle XVII de la basílica.

I es va quedar. 

Somiava que la seua vida en la ciutat era pura rutina. Encara que es diguera i repetira fins a la sacietat, per a ella, no era la ciutat de l'amor o dels enamorats. Quasi un any, i la seua vida amorosa es limitava a trobades esporàdiques. Insatisfactòries cites. Errors reconeguts, i repetits. 

Riva dels Dálmates

La Riva dels Dàlmates era el seu passeig preferit. El  moment, mitja vesprada, amb el sol, preferiblement de febrer, posant-se entre el campanille de sant Giorgio Maggiore i la cúpula de santa Maria della Salutte. Eixe era el moment sublim del dia.  Els vaporetos trencaven regularment el silenci. I encara que se'ls intuïa,  sempre era una sorpresa veure´ls aparéixer en l'embocadura del Gran Canal. De sobte. 

Campanile

Els vaporetos venien amb xicotets grups de turistes. Al febrer, només durant la setmana de carnestoltes, la ciutat es tornava bulliciosa. El vent, la boira i el fret no animaven a visitar la ciutat. 

Observava els turistes al xafar la Riva. Les seues cares reflectien encantament. Sabia qual era el motiu causant d'aquell  estat.  Era sens dubte, la visió dels palazzos gòtics i renaixentistes, en especial el de Ca d´Oro, màxim representant del gòtic local, que havien admirat durant el trajecte. El colofó era la visió sobtada i frontal del Campanile, el Palazzo Ducal, la basílica de sant Marco i la torre de l´Orologio. Massa riquesa i opulència concentrada de colp.

Gran Canal

Solia escodrinyar i qualificar a cada un dels visitants, especialment homes.  Li agradava fantasiejar, somiar amb l'arribada del templat comerciant, qual Marco Polo de volta d'un viatge a la Xina. 

Gondoler

No feia cap cas dels desaqueferats gondolers. Els tènia qualificats com uns creguts, perquè es consideraven els representants de la tradició de la ciutat i a penes si eren uns comerciants amb unes tarifes desorbitants. Els  visitants, els preguntaven per un passeig tradicional, i a l'escoltar la quantitat, quedaven bocabadats i seguien el seu camí.

Li llançaven floretes i insinuacions, i encara que en italià sonaven a glòria,  sabia que no eren sincers. Més be, eren expressions gastades i ràncies, de segles passats. I encara que se les donaven de casanovas, no era una targeta de presentació de què enorgullir-se, ja que la tradició el qualifica d'impotent .

La Riva dels Dàlmates, empedrada amb grans lloses, era batuda per un xicotet onatge, i el seu colpejament sobre la pedra causava sons que li recordaven als produïts per les palmes en una òpera de Puccini, o el de dos cossos en la batalla de l'amor. La seua imaginació, falta d'experiència satisfactòria, volava. La visió del Palazzo Ducal, i la sofisticada opulència, la transportaven.

Carnestoltes

La vesprada, una vegada post el sol, es tornava freda i trista. A poc a poc tornava  a la realitat, despertava del son, i lentament tornava al seu “sestieri” de la Santa Croce, sense pressa, assaborint la frescor, olent aromes i mirant els aparadors, ara amb les caretes i antifaços de carnestoltes.  Les estretes “calli” eren un riu de gent fent compres. La seua meta el “campielli” de sant Giacomo.

A l'arribar, totalment desperta del seu somni, i veure el xicotet Paolo, corria per a abraçar-lo.

Marco mirava l'estampa de mare i fill, i es sentia feliç.

No hi havia remei, amava eixa dona.

Venècia, febrer del 2012